Tema 4. Els Zhou Occidentals

Tema 4. Els Zhou Orientals

Imprimir

Resum del tema

1. La crisi social de Primaveres i Tardors

2. Canvis econòmics i socials dels Regnes Combatents

3. El substrat comú de la Tradició central xinesa

4. Confuci i els confucians

5. El Taoisme

1. La crisi social de Primaveres i Tardors
Durant el període que va des de la caiguda dels Zhou occidentals el 770 fins a la instauració de l'imperi el 221 aC el sistema de jerarquies que garantia l'equilibri entre el rei i els diversos principats nobles inicials dels Zhou, es va erosionar fins al punt d'anar a una gran fragmentació del territori en nuclis quasi independents, que amb prou feines reconeixien la preeminència ritual del rei Zhou. Aquest llarg període es coneix amb el nom de Zhou Orientals i es divideix al seu torn en dos altres: en primer lloc, el període de Primaveres i Tardors (770-450), que deu el seu nom al de la crònica que cobreix tot aquest període, i que es caracteritza per una atomització del territori en molts regnes petits, i el dels Regnes Combatents (450-221), en què els regnes més grans van anar absorbint els més petits fins que només en van quedar set, en perpètua guerra entre ells.

Durant el període de Primaveres i Tardors, les guerres - a diferència dels Zhou Occidentals - es fan sobretot entre xinesos i són lluites entre nobles en que els cavallers muntats en carros combaten seguint un codi de cavalleria i van acompanyats per forces moderades d'infanteria: els exèrcits mobilitzen poques vegades més de 10.000 soldats i les campanyes militars duren unes poques setmanes. Les guerres contínues van distorsionar tot l'ordre religiós i ritual i en van quedar afectades tant les relacions dels regnes entre ells com els vincles entre els llinatges que ocupaven una mateixa ciutat. A partir del segle VI, la crisi de la societat feudal és òbvia i els regnes multipliquen lleis i impostos que, pels més tradicionalistes, s'identificaran amb la decadència mateixa del sistema. El màxim representant de la crítica a la ruïna del món antic serà Confuci (551-479 aC), nascut a finals del període: amb ell s'inicia l'articulació de la Tradició Central xinesa.

2. Canvis econòmics i socials dels Regnes Combatents
Els estats dels Regnes Combatents tenien un aparell estatal més poderós que els de Primaveres i Tardors i un major control administratiu sobre la població rural: podien mobilitzar grans masses de població i l'augment de la producció agrícola els permetia també mantenir exèrcits més grans. Els exèrcits mobilitzen ara centenars de milers de soldats i les guerres duren anys, mentre desapareixen els carros de la noblesa i els seus codis d'honor. La complexitat i omni presència de les guerres va donar lloc als primers tractats militars, el més famós dels quals és el Sunzi, que es basen ara en el càlcul racional, el coneixement psicològic del contrari, la moral de les pròpies tropes, un càlcul dels costos econòmics i una disciplina estricta. Els darrers segles dels Regnes Combatents van veure com la paulatina ruina d'una aristocràcia esgotada per guerres permanents obria l'accés a la propietat de la terra a uns camperols que a partir d'ara pagaran impostos a l'estat i seran mobilitzables per aquest, protagonitzant al mateix temps un creixement econòmic espectacular basat en roturacions intenses de noves terres, en què s'utilitza per primer cop el ferro, i en un gran augment del comerç, visible en la proliferació de les monedes. Els bronzes, tan importants en períodes anteriors, agafen ara l'aspecte inequívoc d'objectes de luxe.Les guerres entre els estats provocaran la multiplicació de les muralles inter-estatals, i transformacions profundes en la organització interna dels estats, i acabaran reduint el nombre de contrincants a set. També l'equipament dels exèrcits varia: armes, casc i escuts són ara de ferro, la ballesta arriba molt més lluny que els antics arcs, les tècniques de setge permeten apoderar-se d'unes ciutats cada cop més riques, i la cavalleria agafa una gran impòrtància a partir del segle IV arran de les lluites amb els nómades del nord.

3. El substrat comú de la Tradició Central xinesa
La Tradició Central xinesa es va gestar durant el període dels Zhou Orientals, entorn dels segles VI i V, a al mateix temps que es fixaven també les principals tradicions centrals del continent euroasiàtic. Confuci va viure a finals de Primaveres i Tardors i la gran majoria dels altres pensadors importants ho van fer durant el període dels Regnes Combatents. El confucianisme comparteix amb els altres grans corrents religiosos de Xina, el taoisme i el budisme, una visió original sobre l'harmonia còsmica concebuda com a una evolució constant de resultes de l'equilibri entre contraris. De fet, les dues grans tradicions confuciana i taoista representen dos matissos diferents que probablement van divergir a partir d'una tradició comuna anterior, basada en els principis contradictoris i complementaris que posteriorment desenvoluparà l'escola del yin-yang: pels xinesos són més dues vies complemèntaries més que no pas contradictòries.

4. Confuci i els confucians
Va ser en un petit regne, el de Lu, a la península del Shandong, en el bell mig dels Regnes del Centre que a finals del període de Primaveres i Tardors va néixer Confuci (551-479), en el si d'una família noble empobrida. Donat que no va aconseguir prosperar com conseller polític a l'estat de Lu, va intentar oferir-se com conseller als altres estats i, en fracassar com a polític, es va dedicar a l'ensenyament. Mai no va esciure res i les seves dites van ser recopilades posteriorment pels seus deixebles en el recull de les Converses. Per Confuci, el perfeccionament de l'home es realitza en el marc d'un Camí o Dao, que engloba la totalitat de l'ordre socio-polític. Es realitza a través de l'educació i té com a finalitat la formació de l'home noble, caracteritzat per la seva capacitat de complir amb uns codis de comportament basats en els rites, Li, que són la manifestació exterior de les virtuts interiors, la més important de les quals és la benevolència o Ren, el tipus de comportament ideal que un home hauria de tenir respecte als altres. La breu biografia de Confuci dóna les pautes essencials d'interiorització del Dao. La filosofia de Confuci, centrada en les relacions dels homes amb la seva comunitat i amb l'estat, sacralitza el món secular i consolida la importància de la família com a eix central articulador de la societat. Aquest pensament, que busca essencialment el manteniment d'una harmonia social estructurada entorn de les cinc relacions bàsiques que Menci definirà més tard, sense dogmatitzar sobre cap solució predeterminada, és essencialment racional en tant que intenta explicar els fenòmens base sense recórrer a la fe. La importància de Confuci va ser molt limitada abans de la dinastia Han, en què, com a reacció a la política iconoclasta del primer emperador, els lletrats van començar a agafar una importància creixent.

Malgrat la importància que va tenir Confuci al llarg dels segles, en el seu temps altres escoles van tenir tanta o més repercussió que la seva, en especial la de Mozi (479-381 a.C) que, a diferència de Confuci, va adoptar una actitud crítica respecte a l'antiguitat, i, en especial, respecte als rites, i va basar la seva doctrina en l'amor universal. Entre els deixebles de Confuci destaquen especialment Menci (390-305 a.C) que posa l'accent en la bondat natural dels homes, i Xunzi (340-245 a.C) que, convençut en canvi de la maldat natural dels homes, propugna la necessitat de prendre mesures per contrarestar-la.

5.El taoisme
El període dels Regnes Combatents, una època de canvis profunds en tots els àmbits del món xinès, va viure el desenvolupament de múltiples corrents filosòfics en què destaquen especialment el taoisme i el legisme.

El taoisme entronca amb pràctiques màgico-religioses molt antigues, procedents dels grans àmbits shamànics del sud del Yangzi. Mentre pels confucians el Camí o Dao s'inspirava en l'exemple dels savis reis de l'antiguitat i cristal·litzava en les relacions entre l'home i la societat, la mesura dels valors taoistes és la naturalesa, i la seva filosofia propugna l'harmonia entre els mons natural i humà i la necessitat de defugir tota forma d'organització - incloses la política i el ritual- que pugui distreure els homes d'una quietud total en comunió amb el cosmos. A diferència dels confucians, l'ideal taoista consisteix en viure apartat del món, en perfecte fusió amb la natura i, el riure despreocupat dels taoistes ha fet sempre contrapès a al seriositat erudita i un tant pomposa dels confucians.

Els textos taoistes més importants són dos: el Daodejing, o Clàssic del Camí i de la Virtut, atribuït a Laozi, un text d'enorme valor poètic i difícil interpretació, amb un misticisme centrat entorn de la idea Dao o Camí, la veritat última que està per damunt de les categories del llenguatge ique, per tant, no es pot anomenar ; i el Zhuangzi, atribuït a Zhuang Zhou (c.370-300 a.C), que expressa les seves idees sobre la vida i la llibertat dels individus en un conjunt d'al·legories que el situen en el centre mateix dels orígens de la estètica xinesa i la peculiar percepció de la naturalesa dels taoistes entroncarà finalment amb la del budisme Chan i ambdues tradicions es confondran en alguns dels més grans poetes i pintors de la Xina dels segles posteriors.

Tot el món intel·lectual xinès va seguir sempre amb interès l'evolució del pensament filosòfic taoista. Però la força creativa del taoisme es va estroncar entorn del canvi d'era i, cap al segle +II, va donar origen al taoisme religiós, amb un enorme impacte en la vida religiosa quotidiana del poble xinès - que acabarà compartint amb el budisme - i amb una influència decisiva en gran part de les rebelions de camperols: però amb quasi nul·la influència en el món dels lletrats.