Tema 10. Budisme a Xina

Imprimir pàgina Imprimir Tema sencer

Resum del tema
1. Les Tres Joies del Budisme
2. Les grans corrents del Budisme
3. La difusió del Budisme
4. Els grans viatgers budistes xinesos
5. L'evolució del Budisme xinès
6. Les coves de Dunhuang

1. Les Tres Joies del budisme
El budisme va sorgir al nord de l’Índia, al segle VI aC, i els seus llocs sants es van desenvolupar sobre les grans rutes  comercials de la vall del Ganges. 

El budisme se centra en les Tres Joies del Budisme, el Buda, el Dharma i la Sangha, que els budistes invoquen incansablement i que simbolitzen amb tres rodes.

El buda històric Sakyamuni seria una reencarnació més de Buda: un tema predilecte de la iconografia budista és el de les vides anteriors de Buda. Segons la tradició clàssica, Siddharta Gautama va néixer a Lumbini i, després d’uns anys de vida feliç a Kapilavastu, va prendre consciència del sofriment i es va retirar al bosc per dur una vida ascètica. Veient que aquest sacrifici no el conduïa a la resolució del problema de com eliminar el sofriment, va seure sota l’arbre Bod a Gaya fins rebre la il·luminació. En el primer sermó en el Parc dels Cérvols va  propugnar com a via d'alliberament del món insatisfactori en què vivim un camí intermig entre el luxe dels brahmans i l'austeritat dels ascetes que, basat en el compliment de la doctrina i en la meditació, permetés l'alliberament definitiu del sofriment i l'entrada en el nirvana. Després de moltes dècades de predicació, va arribar al nirvana a Kushinagara. La trajectòria de Buda es simbolitza també amb les mudres. Poc després de mort es va iniciar el culte a les seves relíquies, i entorn del qual van sorgir els grans centres d'art budistes. A partir del primer d'ells, la stupa de Sanci, tota Àsia es va anar omplint de pagodes. Els monestirs budistes, seguin l'exemple de les corts índies es van omplir de tresors i de donacions per tal d'aconseguir mèrits.

El dharma o doctrina budista és una religió d’alliberament i es basa en les Quatre Nobles Veritats, formulades a la manera de la pràctica mèdica vèdica per tal d'eliminar el sofriment. La moral budista se centra en els cinc preceptes i l’eix de la vida espiritual budista és la meditació a través de la qual, associada a exercicis procedents del ioga i a tècniques de fixació en punts concrets, es cultiva l’esperit i s’arriba a la concentració. Aquesta meditació, centrada sovint en la producció condicionada – que es representa en la roda de l’existència – es va controlant per fases i proporciona finalment una saviesa acompanyada de poders sobrenaturals que caracteritzen el súperhome. La protuberància cranial i els budes de dimensions gegantines són representacions iconogràfiques d'aquests poders, mentre les diferents postures o mudres expressen l'essencial de la doctrina budista. 

La sangha, la comunitat de monjos budistes, és la que preserva la doctrina budista. Els monjos que es regeixen per les regles de la Pratimoshka, viuen en monestirs, s’alimenten d’almoines i tenen un nombre molt limitat de possessions. Els monestirs són centres de perfeccionament espiritual i de preservació de les escriptures. La importància del proselitisme en el budisme el va portar a la creació d’un corpus literari immens i a la invenció de la impremta. 

2. Les grans corrents del Budisme

El budisme es va començar a difondre de forma immediata de la mà dels principals deixebles de Buda i aviat es va dividir en múltiples sectes amb importants divergències que successius concilis van intentar reconciliar. Els moviments religiosos dins del budisme, sorgits amb intervals de 500 anys,  van estendre la seva influència per zones diferenciades d’Àsia: el budisme Theravada o Hinayana, el més antic, molt centrat en la salvació dels monjos, es va implantar sobretot a Sri Lanka i Sudest d’Àsia; el budisme Mahayana, sorgit entorn del canvi d'era, menys ritualista que l'Hinayana, i que implica molt més a tot el món dels laics i dóna molta importància a altres figures com són els bodhisattves, el Buda del futur, Maitreya, i a un món acolorit de paradisos i inferns, es va difondre per Xina i Japó, on va culminar en la versió Chan o Zen; i el tantrisme, que cristal·litza entorn del 500 de la nostra era i que, amb la seva insistència en els elements màgics, connecta molt directament amb el shamanisme d’Àsia Central, Tibet i Mongòlia. 

3. La difusió del Budisme
La consolidació definitiva del budisme es va produir durant el regnat d’Açoka que després de la dura conquesta de Kalinga es va convertir al budisme, i a partir d’aleshores es va iniciar la seva difusió. Durant aquest període es van construir els primers grans temples excavats a la roca, entre els que destaca el d'Ajanta, i es va desenvolupar una iconografia que defugia la representació antropomòrfica de Buda. Seguint les rutes de les caravanes,  el budisme es va difondre cap al Gandhara on va sorgir un corrent artístic original que va entrar en contacte amb l’estètica hel·lenística i va incorporar la imatge de Buda. Tot i que la llavor d'aquest estil cal buscar-la en els regnes greco-bactrians dels dos darrers segles abans de la nostra era, la plenitud artística de l'art del Gandhara correspon al regnat de Kanishka, de la dinastia Kushan, al segle II dC. En aquest moment el fervent budisme de Kanishka, que en molts aspectes va tenir un paper a l'imperi Kushan similar al d'Açoka a l'imperi Maurya 500 anys abans, va confluir amb la influència d'Alexandria que, a través del comerç, penetrava per la ruta de la seda. Un parell de segles més tard, el budisme indi, consolidat amb l'imperi Gupta,  va tenir un impuls artístic rellevant fins que la consolidació de l'hinduisme el va fer desaparèixer del subcontinent. 

La difusió del budisme per Ceilan i SE Àsia va significar l’articulació socio-política de tota la regió. Durant l'imperi de Srivijaya, van començar a sorgir els grans centres budistes del Sudest asiàtic: els de Java, en especial Borobudur, els de Cambodja, en especial Angkor Vat, i els de Pagan i Tailàndia, que van ser centre d’enorme influència política, econòmica i religiosa. 

El budisme va penetrar inicialment a Xina per la ruta de la seda , a través de l’imperi Kushan i els oasis del Taklamakan: el primer temple, el del Cavall Blanc, es va construir a Luoyang l’any 65 d.C, mentre el budisme Han es difonia sobretot per comunitats urbanes amb forta participació estrangera, en un procés similar a aquell pel qual les religions orientals s’estaven infiltrant dins de l’imperi romà. 

Barrejat inicialment amb el taoisme religiós, en part a causa de similituds superficials i en part a la confusió derivada de les transcripcions, el budisme, tot i ser present a Xina des del segle I dC, es va començar a difondre de forma massiva a partir de la caiguda dels Han (220 d.C) i va arrelar profundament al món xinès durant el llarg període de Desunió, contemporani també de canvis profunds en el  mapa general del continent euroasiàtic. 

4. Els grans viatgers budistes xinesos
La difusió del budisme a Xina va implicar un enorme esforç de traducció dels textos, ja que calia bolcar els conceptes bàsics procedents del sànscrit al motlle d’uns caràcters xinesos carregats tots ells de significats previs. Les primeres grans escoles de traductors, formades per monjos procedents d’Àsia Central, van representar un esforç lingüístic sense precedents en què van destacar An Shigao per la tradició hinayana i Kumarajiva per la tradició mahayana. Però les múltiples versions de les escriptures induïen a confusió i, entre els segles III i IX centenars de monjos budistes van anar als grans centres de l’Índia, tant per peregrinar als centres sagrats del budisme, com sobretot per estudiar bé el sentit dels textos originals i obtenir-ne exemplars per portar cap a Xina. La importància d'aquest moviment demostra ja per sí sola l’arrelament del budisme a Xina a partir del segle IV. Els viatges més famosos van ser els de Faxian  (399-414), Song Yun i el seu company Huisheng (518-521), Xuanzang (629-645) i Yijing (671-695): tots ells van deixar relats dels seus viatges, que proporcionen àmplia informació tant sobre la història del budisme com sobre la de l’Índia i Àsia Central.  Faxian va ser el primer que va deixar una relació completa del seu viatge. Després d’un llarg periple per Àsia Central, Faxian, que va iniciar el seu viatge amb seixanta anys, va viatjar pel nord de l’Índia, va estudiar a les grans universitats índies del nord i, després d’una temporada a Ceilan va tornar a Xina, quinze anys més tard, utilitzant la ruta martíma del sudest d'Àsia. Si bé la majoria d’aquests, com el relat de Faxian, proporcionen informacions sòbries sobre els llocs on passen, el de Xuanzang,  Memòria de les regions occidentals sobre la Gran dinastia Tang, és una relació llarga i detallada sobre multitud de llocs d’Àsia Central, un testimoni extraordinàriament fidedigne de la societat, religió i cultura d’aquestes societats. Xuanzang (600-664) va ingressar a un monestir als tretze anys i va ser ordenat monjo a Chang’an l’any 622. Incapaç d’entendre alguns punts obscurs de la doctrina budista,  aquest erudit extraordinari va sortir de Xina d’amagat  l’any 629 i, després d’un llarg viatge de quatre anys pels oasis de la ruta nord del Taklamakan, va arribar a l’Índia el 633 i s'hi va passar setze anys estudiant en els més prestigiosos centres del budisme, en especial Nalanda. L’any 645 va tornar a Xina creuant els Pamirs, on l’emperador de la nova dinastia Tang el va rebre amb tots els honors i va fer edificar un monestir a la vora de Chang’an per donar cabuda als 657 textos que Xuanzang havia portat de l’Índia i a l'imponent equip de traductors que es van posar a traduir-los. La seva epopeia és l'argument central de la més gran novel·la clàssica xinesa, El viatge cap a Occident.  Dins del mateix segle, el viatge per mar de Yijing, realitzat entre el 671 i el 695, posa en evidència la total fluïdesa de la ruta marítima. Els textos xinesos conserven la memòria de milers de monjos budistes que van fer les perilloses rutes terrestre i marítima durant aquests segles per “anar a buscar la llei”. 

5. L'evolució del Budisme xinès
A partir del segle IV, el corrent dominant del budisme xinès és el mahayana, sistematitzat per Kumarajiva, i dins el qual l’escola més important va ser la Chan introduïda al segle VI per Bodidharma, i que, a diferència de les altres, dóna poc pes a les escriptures i una importància decisiva a la il·luminació sobtada resultant de la meditació. 

El budisme va tenir un impacte decisiu a tots els àmbits del món xinès, com es veu per la importància dels seus temples a la capital dels Tang, Chang’an, mentre l’estat intentava sempre controlar-lo. Les reticències del món confucià van desembocar finalment en la proscripció del budisme entre 842 i 845. 

El budisme va deixar una empremta artística decisiva sobre el món xinès, que va culminar en la estatuària dels períodes Sui, Tang i Song, i en la definició d’aspectes centrals de la pintura xinesa. El budisme va tenir també una gran influència sobre l'edat d'or de la poesia xinesa, durant els Tang, especialment a la poesia de Wang Wei i Meng Haoran.

6. Les coves de Dunhuang
Les coves dels Mil Budes al llarg de la ruta de la seda conserven frescos i estàtues dedicats a aquesta religió i entre totes destaca la de Dunhuang, situada a l'entrada del Taklamakan. Les seves 812 coves contenen 45.000 m2 de pintures, 1.000 pintures sobre seda i 50.000 textos que van del segle V al XIV i que proporcionen un reatule inigualable de la cultura i societat de la Xina medieval. Les coves, abandonades durant segles, van ser redescobertes per Aurel Stein a principis del segle XX. Poc després, el sinòleg Paul Pelliot va convèncer-ne el guardià per poder examinar els documents i endur-se'n una bona quantitat.

Les coves, que eren parada obligada en la ruta que unia Xina amb Àsia Central i l'Índia i a on vivia una important comunitat de monjos, van començar a agafar importància des dels Wei del Nord, en què es troba ja el blau característic de Dunhuang, els budes encerclats per màndorles i els grans frescos amb àngels voladors i figures fantàstiques.

En el període següent, el dels Zhou, caracteritzat per unes imatges que semblen passades pels raigs X, es van generalitzar les màndorles i els àngels amb permanència dels blaus,  també hi abunden escenes de la vida de Buda i jatakes o escenes de les vides anteriors de Buda. És en els frescos d'aquesta època, el segle VI, quan comença a aparèixer la pintura de paisatge.

Amb els Wei de l'oest, els frescos cobreixen totalment les parets i els sostres de les coves i es multipliquen les estàtues de guix. Mentre els budes apareixen rodejats de boddhisatves i àngels encerclats per màndorles, en una iconografia que reapareixerà segles més tard amb el cristianisme, es multipliquen també les figures d'animals mítics i figures imaginàries que flamegen en un mar de blaus. Els frescos relatius a guerrers ens recorden la importància militar de la zona. 

Amb els Tang, les coves de Dunhuang arriben a la seva maduresa artística. La intensitat de les relacions dels Tang amb Àsia Central queda palesa amb les rècules de camells, elefants i carros i amb la presència entre els donants de múltiples funcionaris, mentre que la de bandits posa en evidència els perills de la ruta. La presència en els frescos de ciutats i monestirs ens recorda el caràcter ciutadà i monàstic del budisme, mentre les escenes agrícoles i la pintura de paisatge donen fe d'una sòlida implantació xinesa en el teritori. Altres importacions d'Àsia Central hi són també evidents: la música, de presència constant, mostra la introducció d'instruments musicals nous, mentre els boddhisatves denoten la forta implantació a Xina del budisme mahayana. La presència de vaixells mostra la interconnexió de les rutes de la seda marítima i terrestre, mentre que la presència d'estrangers dóna fe del cosmopolitisme de la Xina dels Tang. 

Al segle X, les coves de les Cinc Dinasties donen fe d'una Àsia Central amb una vida cortesana i diplomàtica intensa, amb múltiples monestirs units per rutes constantment transitades. 

La importància cultural de la desapareguda dinastia tàntrica dels Xixia es reflecteix també en els frescos d'aquest període, pintats poc abans del tancament de les coves.