La invenció de Xina (Manel Ollé)

Ramon Dachs-Anne-Hélène Suárez Cent un juejus de Xina Tang . Versions directes amb un preàmbul de Josep Palau i Fabre.

La fascinació per la poesia clàssica xinesa i japonesa ha estat una constant remarcable en la poesia europea i americana del segle XX. Poetes de sensibilitats molt diverses, en un ventall que inclou noms tant decisius per a la poesia contemporània com els d'Ezra Pound o d'Octavio Paz, han trobat en la poesia antiga de l'Extrem Orient un mirall d'expressió alhora remot i immediat .

En l'àmbit de la poesia catalana les versions de poesia xinesa de la dinastia Tang agafen un gruix considerable. Fins aquestes últimes dècades, han predominat les versions indirectes, fetes a partir de traduccions més o menys literals o literàries de sinòlegs francesos i anglosaxons. Encara que d'entrada pugui semblar que traduir d'una traducció és un tipus d'operació amb un interès literari més aviat escàs, n'han destacat el valor veus tan autoritzades en la teoria de la traducció com les de Walter Benjamin -afirmant que la llengua del traductor és o pot ser més conscient i el.laborada que la del creador -o George Steiner -reinvindicant el valor de grans traduccions indirectes.

En aquest capítol de les traduccions indirectes de poesia xinesa al català, hi trobem Apel.les Mestres amb Poesia Xinesa (1925), un llibre de versions fetes a partir d'un coneixement remarcable de les traduccions dels sinòlegs francesos de la segona meitat del segle XIX i de principis del segle. D'altra banda, són especialment importants les "represes de temes xinesos" de Josep Carner, aplegades en el volum Lluna i llanterna (1935), basades en gran mesura en les afinades traduccions angleses del poeta i sinòleg Arthur Waley, o els dos primers llibres de poesia xinesa de Marià Manent, L'aire daurat (1928) i Com un núvol lleuger (1967), basades en un coneiement ampli i crític de fonts diverses, bàsicament anglosaxones. No podem oblidar en aquest capítol de les traduccions indirectes les que va realitzar Francesc Parcerisas de Catai (1915), un llibre de versions de poesies de Li Bai realitzades per Ezra Pound a partir de traduccions i anotacions pòstumes del sinòleg nord-americà d'ascendència catalana Ernest Fenollosa, un llibre que segons alguns crítics inaugura la manera de fer poesia més fecunda del segle.

Durant aquests últims anys han aparegut una sèrie de traduccions catalanes de poesia xinesa fetes a quatre mans, on la col.laboració directa del sinòleg coneixedor dels mecanismes del poema original ha trobat un complement idoni en la capacitat de reformulació literària del poeta. Les traduccions de poemes de Wang Wei que van realitzar en col.laboració Marià Manent i Dolors Folch en el recull Vell país natal (1986), abandonaven l'aproximació global al conjunt de la poesia xinesa dels Tang percebuda com un tot indiferenciat i apostaven per l'aproximació a un únic autor. Una opció similar va seguir Joan Ferraté, tant en la mostra de poemes sobre cavalls del poeta Li He, que va traduir en col.laboració també amb Dolors Folch i que va publicar a la revista "Reduccions", com en el recull Cinquanta poesies de Du Fu . (1992). Una altra proposta de traducció realitzada a quatre mans és la traducció de quatre poemes de Li Du que van publicar l'any 1983 a "Quaderns de Ponent" (núm3/4) Joan Julià i Lai Lok Yee. Més recent és el recull de proses poètiques Mala herba (1995) de Lu Xun versionades en català per Seán Golden i Marisa Presas. El projecte de translació de poesia xinesa més recent i extens és el que aquí presentem, Cent un juejus de Xina Tang realitzat pel poeta Ramon Dachs i la sinòloga Anne-Hélène Suárez

Què hi han trobat, els diferents poetes del segle, en la poesia xinesa de la dinastia Tang? La resposta a aquesta qüestió no és tan òbvia com d'entrada podria semblar: cadascú hi ha trobat bàsicament el que hi anava a buscar. La llunyania en el temps, en l'espai i sobretot en els codis lingüístics i retòrics que xifraven aquesta poesia clàssica xinesa ha fet possible que les traduccions i les adaptacions occidentals modernes apuntin a horitzons estètics i a poètiques força diferents a partir d'uns materials de partida comuns. Així, per exemple, té molt poc a veure el Li Bai d'Ezra Pound amb el de Josep Carner. Comparteixen un mateix substrat imaginatiu -la ficció del poema- però cadascú l'ha reformulat en claus de dicció completament diferents. I amb funcions diverses en el marc d'uns projectes creatius molt personals.

Mentre Ezra Pound provava d'eixamplar les virtualitats de la paraula poètica, buscant precedents del programa imaginista en el minimalisme sintàctic i en el joc d'imatges reberverant que caracteritza la poesia xinesa antiga, Josep Carner concebia la poesia xinesa dels Tang com un classicisme exòtic que li fornia màscares i pretextos i on trobava formalitzada una concepció del món i de la paraula poètica perfectament assumibles, marcades per l'harmonia i l'acceptació del destí, i per la síntesi i la reticència el.lusiva en l'expressió. Per la seva banda, Marià Manent trobava en la poesia xinesa sobretot el mateix paisatgisme subtil i el mateix sentiment de la natura que travessen de cap a cap la seva obra. Al seu torn, Joan Ferraté ha optat per traduir amb rigor formal els poemes més llargs, narratius i circumstanciats, més determinats per la biografia i la història.

Ramon Dachs i Anne-Hélène Suárez han triat l'opció de centrar-se en un gènere poètic molt caràcteristic de la poesia de la dinastia Tang, el jueju , poema format per una únic quartet amb versos de cinc o de set síl.labes. Es tracta del gènere on millor s'aprecien les qualitats de síntesi i la capacitat de suggestió de la poesia xinesa. Amb una tensió dramàtica basada en el paral.lelisme i en el gest mínim, cada vers traça un recorregut que ens duu de l'apertura a la resolució. Aquests poemes breus xinesos van ser els antecedents directes del haiku japonès, un breu incís de tres versos i disset síl.labes amb un impacte immediat que Matsuo Basho va xifrar en la imatge de les ondes que s'expandeixen al voltant de la pedra que cau en un estany. La descripció estilitzada i el.líptica d'escenes i de paisatges evoca els dinamismes de la natura i del devenir i alhora es projecta enllà com una fletxa: sentim com dos monjos juguen a escacs rere unes canyes de bambú pel soroll que fan quan mouen les peces.

Poemes de comiat i de lament per l'absència de l'estimat, poemes d'exili i de frontera traspassen els límits del tòpic literari i ens arriben en aquestes versions amb tota la seva força evocativa. La llarga experiència de Anne-Hélène Suárez com a traductora de literatura xinesa combinada amb l'extrema depuració poètica de l'estil de Ramon Dachs, -apreciable en format llibre en reculls com Fosca endins (Alzira: Germania, 1993) o en format hipertextual a Intermínims de navegació poètica (http:/194.224.36.11/cobdc/dachs. htm)- han donat com a resultat una sèrie de versions excel.lents, ajustades a l'alè dels originals, que sense violentar els procediments poètics de la pròpia tradició, els duen a un territori inèdit. Va escriure Roman Jakobson que "sigui quin sigui l'abast del seu imperi, la poesia és per definició intraduïble. Unicament és possible la transposició creadora". En aquests Cent un juejus de Xina Tang trobem un exponent plenament reeixit d'aquest plantejament creatiu.

Manel Ollé