La consolidació de l’imperi xinès és l’obra de la dinastia Han, que va saber capitalitzar la revolta general contra els Qin, tot i conservant l’essencial de la seva herència.
L’imperi Qin va caure per la combinació del descontent popular per l’extrema duresa dels seus governants amb l’odi de l’antiga noblesa i els lletrats. Liu Bang, que va saber imposar-se a les múltiples bandes de rebels, va fundar un imperi que, contemporani del de Roma, n'és també un paral·lel pel que fa al poder, al prestigi i al significat històric.
El que sabem dels Han procedeix, en primer lloc, de fonts textuals: les Memòries Històriques de Sima Qian i la Història dels Han de Ban Gu, juntament amb l’abundant corpus literari i filosòfic d’aquells segles. Per altra banda, les capitals de Chang’an i Luoyang i els múltiples palaus i tombes excavats, continuen proporcionant regularment aportacions relevants.
L’imperi Han (202 a.C - +220) es divideix en dos grans períodes: Han Anteriors o Occidentals (202 a.C - +9), amb capital a Chang’an, i Han Posteriors o Orientals (+25 – 220) amb capital a Luoyang, situada més cap a l'est. Ambdós períodes estan separats per l’interregne de Wang Mang (+9-25).
En el primer període, els Han, incapaços inicialment de reorganitzar tot l’imperi sobre la base provincial-burocràtica dels Qin, van combinar aquest model amb la creació d’una sèrie de regnes vassalls. Bona part del que sabem dels Han surt d'excavacions relacionades amb aquests prínceps locals i posa en evidència les diversions, el protocol, les creences i la riquesa que van acompanyar aquests notables fins a la mort. Els particularismes nobiliaris van culminar amb la revolta dels regnes del 154 a.C però l'estabilitat de l'imperi li va permetre no només superar aquesta crisi sinó també les moltes altres que van provocar el poder creixent tant de les famílies de les emperadrius i dels eunucs com el dels terratinents-funcionaris.
L'organització jurídica i administrativa de l’imperi segueix fil per randa la que van crear els Qin, tant en la divisió provincial com en l’articulació dels impostos i dels treballs públics, en la construcció de la xarxa de carreteres, en el pes donat a les lleis i en els monopolis de la sal i el ferro. Als dos pols de l’estat Han es trobaven els camperols i l’emperador, que tot i tenir un poder absolut, deixava l’administració central en mans d’un cos relativament petit de funcionaris, promocionats essencialment pel sistema de recomanació i pel seu pas per la universitat imperial, que governaven en consens amb els notables locals.
El moment culminant dels Han Anteriors va ser el regnat de Han Wudi (140-88) que va jugar un paper decisiu en la centralització econòmica i administrativa de l’estat i que va escapçar de forma perdurable l’aristocràcia xinesa en abolir el dret de primogenitura i obligar el repartiment de l’herència entre tots els fills.
La riquesa econòmica dels Han es basava en una agricultura pròspera, que en incorporar les innovacions procedents del període dels Regnes Combatents, tenia la productivitat més alta del món i que permetia alimentar una població nombrosa a tot arreu on fos possible implantar el model d'agricultura intensiva en què es basava l'estat Han. El comerç, malgrat la importància dels espais que ocupaven a Chang’an els mercats de l’Est i de l’Oest, tenia una base monetària feble i estava en gran part controlat per l’estat intervencionista Han.
L’èxit dels Han va dependre sempre de la capacitat del poder central per imposar-se a les tendències particularistes dels grans propietaris agrícoles i per mantenir un equilibri entre els recursos de l’estat i les despeses militars. L’augment dels impostos ocasionats per la política expansiva dels Han Anteriors va arruinar els petits propietaris i va permetre la consolidació de grans latifundis: l’empobriment dels camperols va arrossegar la ruina de l'estat i va omplir el país de bandits.
A principis del segle I el cop d’estat de Wang Mang intentarà redreçar la situació amb una reforma agrària i un canvi en el sistema monetari. Però la manca d’un cadastre ben fet farà inefectiu el repartiment de terres i els freqüents canvis de moneda crearan un gran desgavell monetari. El fracàs de les mesures reformistes de Wang Mang va fer esclatar la rebel·lió de les Celles Roges, d’inspiració taoista, a mans dels quals va morir Wang Mang.
Els Han Posteriors (25-220) traslladen la capital de Chang’an a Luoyang i reorganitzen tant la burocràcia xinesa – és ara que s’inventarà el paper –, com la producció agrícola i artesanal - és ara que s’inventarà la porcellana -, tot recuperant els paràmetres bàsics de l'expansió xinesa – és ara que es recuperaran els oasis xinesos d’Asia Central i que Xina s’establirà al Vietnam -. Però passat el segle I va ser impossible impedir el poder creixent dels terratinents provincials i dels eunucs de palau. En acabar el segle II, les lluites internes entre diversos grups de pressió havien debilitat de tal forma l’aparell de l’estat que aquest es va desfer definitivament el +220.
En el terreny cultural, la característica essencial dels Han és el seu eclecticisme. Els confucians, que han sobreviscut a les persecucions dels Qin amb una aurèola de guardians de la tradició, ocupen ara un paper central al govern per bé que aquest apliqui sovint una política legista i que a palau hi pul·lulin els mags taoistes. Però són els confucians qui, pel seu interès pels precedents, fixaran ara el text i els comentaris dels Clàssics i controlaran tot l’ensenyament. Entre les aportacions culturals més importants dels Han hi ha la historiografia que, a partir de Sima Qian, que va pagar amb la castració la seva passió intel·lectual, es desenvoluparà com una de les més grans creacions intel·lectuals del món xinès. La poesia, per la seva banda, continuarà en un lloc central en l’univers estètic xinès, accentuant tant els seus aspectes descriptius del món natural com els de la crítica social. Pel que fa a l'escultura, el classicisme contingut dels primers Han va anar obrint-se cap a una expressivitat creixent per desembocar en un art figuratiu plenament barroc. També és visible un canvi en els materials: el bronze, tot i seguir-se utilitzant, adquireix ara un aspecte gràcil, mentre creixen en importància les laques, el jade i la ceràmica.
La gran crisi agrària del segle II d.C culminarà amb dues rebel·lions imponents d’inspiració taoista: la dels Turbants Grocs i la de les Cinc Mesures d’Arròs. Les bandes dels rebels i les dels militars encarregats de suprimir-los van assolar el teritori fins que Xina va acabar dividint-se en els Tres Regnes.
