El període dels Regnes Combatents, una època de canvis profunds en tots els àmbits del món xinès, va viure el desenvolupament de múltiples corrents filosòfics en què destaquen especialment el taoisme i el legisme.
El taoisme entronca amb pràctiques màgico-religioses molt antigues, procedents dels grans àmbits shamànics del sud del Yangzi. Mentre pels confucians el Camí o Dao s'inspirava en l'exemple dels savis reis de l'antiguitat i cristal·litzava en les relacions entre l'home i la societat, la mesura dels valors taoistes és la naturalesa, i la seva filosofia propugna l'harmonia entre els mons natural i humà i la necessitat de defugir tota forma d'organització - incloses la política i el ritual- que pugui distreure els homes d'una quietud total en comunió amb el cosmos.
De fet, ambdues tradicions representen dos matissos diferents que probablement van divergir a partir d'una tradició comuna anterior, i que pels xinesos són més dues vies complemèntaries més que no pas contradictòries. A diferència dels confucians, l'ideal taoista consisteix en viure apartat del món, en perfecte fusió amb la natura i, el riure despreocupat dels taoistes ha fet sempre contrapès a al seriositat erudita i un tant pomposa dels confucians.
Els textos taoistes més importants són el Daodejing, o Clàssic del Camí i de la Virtut, atribuït a Laozi, un text d'enorme valor poètic i difícil interpretació, centrat entorn de la idea de Dao o Camí, i el Zhuangzi, atribuït a Zhuang Zhou (c.370-300 a.C), que expressa les seves idees sobre la vida i la llibertat dels individus en un conjunt d'al·legories que el situen en el centre mateix dels orígens de la estètica xinesa. La idea taoista de la importància del buit acabarà ocupant un paper central en la creació artística xinesa i influirà de forma decisiva en la pintura, la poesia i la ceràmica. Alguns dels més grans poetes xinesos, com Tao Yuanming (375-427) i Li Bai (700-761), van partir d'una inspiració inicial taoista i els paisatges amb ermitans taoistes recluïts entre pics ennuvolats van impregnar tota la creació literària i pictòrica xinesa. La peculiar percepció de la naturalesa dels taoistes entroncarà finalment amb la del budisme Chan i ambdues tradicions es confondran en alguns dels més grans poetes i pintors de la Xina dels segles posteriors, com és el cas de Tao Yuanming i Bada Shanren.
Tot el món intel·lectual xinès va seguir sempre amb interès l'evolució del pensament filosòfic taoista. Però la força creativa del taoisme es va estroncar entorn del canvi d'era i, cap al segle +II, va donar origen al taoisme religiós, amb un enorme impacte en la vida religiosa quotidiana del poble xinès - que acabarà compartint amb el budisme -, però amb quasi nul·la influència en el món dels lletrats.
Des del punt de vista polític el corrent més important dels segles IV i III és el legista, que busca explícitament enriquir l'estat i enfortir l'exèrcit. A diferència dels confucians, els legistes propugnen que l'essencial per tal que l'estat funcioni és el mecanisme de les lleis i no la qualitat moral del rei i dels funcionaris. Els legistes més significatius van ser Shang Yang (390-338 a.C), que amb les seves reformes al segle IV va convertir l'estat de Qin en el més poderós dels Regnes Combatents, i Han Feizi (m. 233 a.C), un escriptor lúcid i extraordinàriament amè.
Els darrers segles dels Regnes Combatents van veure com la paulatina ruina d'una aristocràcia esgotada per guerres permanents obria l'accés a la propietat de la terra a uns camperols que a partir d'ara pagaran impostos a l'estat i seran mobilitzables per aquest, protagonitzant al mateix temps un creixement econòmic espectacular basat en roturacions intenses de noves terres, en què s'utilitza per primer cop el ferro, i en un gran augment del comerç, visible en la proliferació de les monedes. Els bronzes, tan importants en períodes anteriors, agafen ara l'aspecte inequívoc d'objectes de luxe, fins i tot en els llunyans regnes del Yunnan, al sud, poc sinitzats encara i en guerres constants amb els xinesos.Les guerres entre els estats provocaran la multiplicació de les muralles inter-estatals, i transformacions profundes en la organització interna dels estats, i acabaran reduint el nombre de contrincants a set: un d'ells, el de Qin, profundament influït pels legistes, acabarà dominant-los a tots i fundarà el primer imperi xinès el 221 a.C.
