Durant el període que va des de la caiguda dels Zhou occidentals el 770 fins a la instauració de l'imperi el 221 aC el sistema de jerarquies que garantia l'equilibri entre el rei i els diversos principats nobles inicials dels Zhou, es va erosionar fins al punt d'anar a una gran fragmentació del territori en nuclis quasi independents, que amb prou feines reconeixien la preeminència ritual del rei Zhou. Aquest llarg període es coneix amb el nom de Zhou Orientals i es divideix al seu torn en dos altres: en primer lloc, el període de Primaveres i Tardors (770-450), que deu el seu nom al de la crònica que cobreix tot aquest període, i que es caracteritza per una atomització del territori en molts regnes petits, i el dels Regnes Combatents (450-221), en què els regnes més grans van anar absorbint els més petits fins que només en van quedar set, en perpètua guerra entre ells. És durant aquest període dels Zhou Orientals, entorn dels segles VI i V, que va cristal·litzar a Xina la tradició central xinesa al mateix temps que es fixaven també les principals tradicions centrals del continent euroasiàtic.
Va ser en un petit regne, el de Lu, a la península del Shandong, en el bell mig dels Regnes del Centre, que a finals del període de Primaveres i Tardors va néixer Confuci (551-479), en el si d'una família noble empobrida. Donat que no va aconseguir prosperar com conseller polític a l'estat de Lu, va intentar oferir-se com conseller als altres estats i, en fracassar com a polític, es va dedicar a l'ensenyament. Mai no va esciure res i les seves dites van ser recopilades posteriorment pels seus deixebles en el recull de les Analectes.
Confuci, alarmat per la dissolució dels costums tradicionals que vivia la seva època, es va fixar com a model el període dels Zhou Occidentals, convertint-lo en una autèntica utopia retrospectiva i propugnant com a textos bàsics el Clàssic de la Poesia i el Clàssic dels Documents, dels quals passa per haver estat el recopilador i editor.
Per Confuci, el perfeccionament de l'home es realitza en el marc d'un Camí o Dao, que engloba la totalitat de l'ordre socio-polític. Es realitza a través de l'educació i té com a finalitat la formació de l'home noble, caracteritzat per la seva capacitat de complir amb uns codis de comportament basats en els rites, Li, que són la manifestació exterior de les virtuts interiors, la més important de les quals és la benevolència o Ren, el tipus de comportament ideal que un home hauria de tenir respecte als altres. La breu biografia de Confuci dóna les pautes essencials d'interiorització del Dao.
La filosofia de Confuci, centrada en les relacions dels homes amb la seva comunitat i amb l'estat, sacralitza el món secular i consolida la importància de la família com a eix central articulador de la societat. Aquest pensament, que busca essencialment el manteniment d'una harmonia social estructurada entorn de les cinc relacions bàsiques, sense dogmatitzar sobre cap solució predeterminada, és essencialment racional en tant que intenta explicar els fenòmens base sense recórrer a la fe.
La importància de Confuci va ser molt limitada abans de la dinastia Han, en què, com a reacció a la política iconoclasta del primer emperador, els lletrats van començar a agafar una importància creixent. La consolidació de la ideologia dels lletrats com a eix vertebrador del món xinès anirà lligada a la implantació dels exàmens com a via per accedir als càrrecs públics i a la capacitat dels grups de pressió dels lletrats d'imposar els Clàssics recomanats per Confuci i els mateixos textos de Confuci i els seus deixebles com a temari d'uns exàmens que durarien 1.500 anys.
Malgrat la importància que va tenir Confuci al llarg dels segles, en el seu temps altres escoles van tenir tanta o més repercussió que la seva, en especial la de Mozi (479-381 a.C) que, a diferència de Confuci, va adoptar una actitud crítica respecte a l'antiguitat, i, en especial, respecte als rites, i va basar la seva doctrina en l'amor universal.
Entre els deixebles de Confuci destaquen especialment Menci (390-305 a.C) que posa l'accent en la bondat natural dels homes, i Xunzi (340-245 a.C) que, convençut en canvi de la maldat natural dels homes, propugna la necessitat de prendre mesures per contrarestar-la.
El confucianisme comparteix amb els altres grans corrents religiosos de Xina, el taoisme i el budisme, una visió original sobre l'harmonia còsmica concebuda com a una evolució constant de resultes de l'equilibri entre contraris.
