El xinès, una llengua que parlen 1.200 milions de persones, pertany al grup de llengües sino-tibetanes i es divideix en una gran quantitat de dialectes, amb diferències tan grans entre ells com les que separen el català del castellà i del francès. Uns 800 milions de xinesos parlen el dialecte de Pequín, o mandarí, mentre que la majoria dels altres dialectes se situen a la costa del sudest, del Yangzi al Vietnam.
El xinès és bàsicament una llengua monosil·làbica i aïllant. És monosil·làbica perquè cada síl·laba és una unitat semàntica en sí mateixa, per bé que en la llengua parlada aquestes síl·labes es puguin combinar entre elles donant lloc a paraules bisíl·labes o trisíl·labes. És aïllant perquè les paraules - la funció gramatical de les quals no és fixa sinó que depèn de la seva posició dins de la frase - no varien morfològicament pel fet de funcionar com a noms, verbs, adjectius o adverbis i poden ser utilitzades sense cap indicador de temps, número o gènere.
Al llarg dels segles, el xinès ha tendit cap a la simplificació fonètica, reduint progressivament el número de síl·labes possibles: el mandarí només en té 420, mentre que, per exemple, nosaltres n'emprem 8.000. Aquesta indiferenciació creixent, que va multiplicar els homòfons i va fer aparèixer els tons, va inclinar la llengua parlada cap als polisíl·labs i la va apartar, per tant, de la llengua escrita, que va conservar una extraordinària concisió. Avui en dia, la distància que separa el xinès parlat de la llengua escrita clàssica és similar a la que allunya les llengües romàniques del llatí.
L'escriptura xinesa està composta per caràcters, que són el segment més petit de l'enunciat que encara conserva sentit propi, i que corresponen sempre a una síl·laba i a una paraula. Si bé en xinès hi ha poques síl·labes, en un diccionari s'hi poden trobar més de 45.000 caràcters: l'ull distingeix en l'escrit el que resulta homòfon per a la orella. La principal dificultat en l'ús del diccionari prové del fet que la catalogació està basada en radicals i no en la ordenació alfabètica.
Un problema important que planteja aquesta escriptura és el de la transcripció dels mots estrangers: de fet, la gran barrera que ha separat Xina del món exterior no ha estat la Gran Muralla sinó la seva escriptura; cap influència ha pogut implantar-se a Xina sense bolcar prèviament els seus conceptes bàsics en el motlle dels significats pre-existents dels caràcters xinesos. D'aquí li ve a Xina la seva extraordinària capacitat per sinitzar totes aquells corrents estrangeres, sigui budisme o sigui marxisme, que arribin a quallar en el seu univers cultural.
L'escriptura xinesa, apareguda relativament tard, va sorgir amb els Shang, cap el 1500 a.C, va fer els seus primers passos en els ossos i closques oraculars: a diferència dels sumeris, els xinesos no van inventar l'escriptura per portar els comptes sinó per parlar amb els déus, i aquesta diferència entre uns orígens pràctics i uns màgics, marcaria tota l'evolució posterior d'aquestes dues tradicions. Si per una banda els caràcters xinesos conservaran una aura sagrada, l'absència d'un alfabet obligarà la creació de sistemes complexos per arxivar.
Un caràcter ocupa sempre el mateix espai i es forma per la combinació d'una sèrie de trets fonamentals, de nombre variable, que pot anar des de 1 fins a prop de 70 i que cal escriure sempre en un ordre estricte. En xinès clàssic els caràcters s'arrengleraven de dalt a baix i de dreta a esquerra.
Tot i que alguns caràcters xinesos tenen un origen pictogràfic (pictogrames, indicadors o agregats lògics), com en totes les escriptures, el procés de formació dels caràcters fa que la majoria d'ells sigui una combinació d'un component semàntic, el radical i un fonètic. De fet els caràcters pictogràfics són només un petit percentatge del total, mentre que més del 95% són de tipus compost.
Xina ha estat una civilització més escrita que oral. Després d'escriure molts segles amb tinta, pinzells sobre seda i tires de bambú, les necessitats de l'estat burocràtic xinès van portar a l'invent del paper en el segle II i de la impremta en el segle VIII, i van afavorir la intensa circulació de paper-moneda a finals de l'edat mitjana. El desenvolupament de l'estat burocràtic xinès va estimular l'èmfasi en la paraula escrita mentre que el culte a l'escrit afavoria al creixement de la burocràcia.
L'escriptura xinesa ha proporcionat a Xina una continuïtat en el temps - permetent-li recuperar el seu passat literari molt millor que en el nostre cas i donant, per tant, un pes molt més gran a la Tradició - i una unitat en l'espai - permetent-li una comunicació contínua entre dialectes molt diferent i afavorint, per tant, una permanència única de l'aparell de l'estat.
L'enorme impacte cultural de Xina sobre els mons del seu entorn es demostra en l'adopció dels caràcters xinesos per part de llengües de troncs lingüístics diferents com són el japonès i el coreà.
L'art de l'escriptura ha estat sempre molt important a Xina i això explica la gran importància que hi tenen la cal·ligrafia i els seus múltiples estils, fixats ja en temps de la dinastia Han i que van evolucionar des dels caràcters Shang a partir de l'estil del Gran Segell, l'escriptura dels funcionaris, l'escriptura regular i la cursiva fins arribar a l'escriptura d'herba. Aquest món de l'escrit era el terreny comú de tots els lletrats funcionaris, destres sempre amb el pinzell, tant si es tractava d'escriure com de pintar. Encara avui una bona cal·ligrafia segueix sent una marca indiscutible de prestigi, mentre que la importància de l'escrit impregna totes les manifestacions del món xinès. La importància artística de l'escriptura és ben evident en la seva presència integrada en les pintures, mentre que el seu pes social es deriva de la importància de l'escrit en la promoció dels individus, a través dels exàmens , basats en un perfecte coneixement dels Clàssics. Fins i tot abans de la impremta la impressió tradicional a partir d'esteles de pedra -l'antecedent més clar de les modernes fotocòpies- va proveir als estudiosos xinesos d'una font inexaurible dels seus textos tradicionals.
El llenguatge clàssic xinès, amb la seva extraordinària concisió, proporciona a la creació poètica xinesa una eina excepcional, que adquirirà una de les seves característiques més destacades en aplicar a la poesia tècniques pictòriques d'evocació de l'espai. Per altra banda, el ritme intern dels caràcters xinesos ha tingut una influència inequívoca sobre la pintura contemporània del món occidental.
