La dinastia Shang, la segona de les Tres Dinasties pre-imperials (Xia, Shang i Zhou), va sorgir a mitjans del segon mil·leni aC. La cultura Shang es va desenvolupar a partir de les antigues cultures Longshan i va madurar directament a partir de la cultura Erlitou. Es tracta, per tant, d'una dinastia ubicada essencialment a la zona de la terra de loess. La influència Shang, però, es va estendre fins a la conca del Yangzi i el Sichuan, com és evident per les grans estàtues de bronze d'aquesta zona, que si bé empren una estètica molt diferent de la del nucli Shang original, evidencien també un complet domini de les tècniques metal·lúrgiques del bronze.
Els bronzes Shang, notables tant per la riquesa decorativa d'entrellaçats geomètrics entorn la figura del taotie, com per les tècniques de fundició, s'articulaven en unes categories fixes que recuperaven formes procedents del neolític, i eren, més que no pas els edificis, la principal marca del prestigi del rei, que en posseïa grans sèries. En el seu interior s'hi troben inscripcions curtes.
El que sabem de la dinastia Shang prové essencialment de quatre fonts: arqueologia (excavacions de les muralles i palaus de Zhengzhou i de les tombes de Anyang), les inscripcions a les peces oraculars que ens proporcionen una gran quantitat d'informació sobre l'horitzó ideològic de l'elit Shang, els bronzes Shang i les fonts escrites.
L’estat Shang va sorgir basant-se en tres oposicions bàsiques: l'estratificació social, que genera una gran concentració de recursos i es basa en els instruments coercitius de la guerra, els impostos i el ritual; l'estratificació territorial, que polaritza els nuclis rurals petits entorn dels centres amb funcions rituals i administratives; i l'estratificació inter-estatal, que ocasiona tant una implantació progressiva dels homes del bronze en nuclis urbans que reprodueixen un mateix model cultural, com l’agrupació dels clans en un estat de fronteres permeables.
La unitat social bàsica eren els llinatges, articulats entorn del culte als avantpassats i jerarquitzats d’acord amb la seva proximitat al llinatge reial. El poder del rei es legitimava en l’endevinació i es manifestava en el ritual. D’això se’n deriven les dues grans aportacions dels Shang a la història de Xina: la fixació de l’escriptura i els grans bronzes, lligats a rituals shamànics marcats per l’estreta interrelació entre homes i animals (tret cultural que Xina comparteix amb la cultura maia).
El poder del rei Shang va anar augmentant al llarg del segles, i va substituir progressivament el dels shamans, i va culminar al darrer període amb capital a Anyang, tant en el control exclusiu de l'endevinació per part dels monarques com en l'enorme importància dels sacrificis en les tombes dinàstiques, alguns dels quals posen en evidència les lluites constants dels Shang contra els pobles proto-tibetans de la seva perifèria occidental. La religió dels Shang s'articulava entorn del Shangdi, figura que personificava tots els avantpassats de la casa regnant.
En acabar els Shang, la orientació de la civilització xinesa mostrava ja diferències substancials amb la de les cultures del Proper Orient i Grècia i havia consolidat ja alguns dels trets més essencials de la seva originalitat social i cultural.
