La prehistòria xinesa es va desenvolupar en un escenari força diferent de l'actual, tant pel que fa al clima i  vegetació com, sobretot, a les variacions del nivell del mar i a la importància de les maresmes interiors. 

El neolític xinès és un dels quatre grans nuclis primigenis dels orígens del neolític al continent euroasiàtic. El neolític d'Àsia Oriental , s'inicià simultàniament en diversos àmbits geogràfics. Per una banda, la cultura hoabinhiana del sud - estesa també per tot el sudest d'Àsia -, amb un conreu de turbèrculs al voltant de les cases, que no implica grans canvis socioeconòmics i que manipula més que no pas altera l'ecosistema. Per altra banda,  les cultures cerealístiques del nord - i també del Yangzi - amb una agricultura basada en una baixa diversitat d'espècies, que altera l'ecosistema natural de forma irreversible i provoca canvis sustancials en la organització socio-política. 

Entre 7000 i 5000,  amb la cultura de Yangshao, situada a les terres de loess, en especial entorn del riu Huanghe arriba ja la maduresa del neolític xinès. A la cultura de Yangshao, els conreus de mill, soja i arbres fruiters, permeten l'assentament en poblats com Banpo, on es desenvolupa una societat igualitària agrupada en clans o llinatges, de la qual ens queden múltiples enterraments i una ceràmica roja amb decoracions geomètriques, on apareixen tant rostres humans com les primeres grafies. La recol·lecció i la pesca proporcionaven un complement important, com es dedueix per la importància dels peixos en la decoració de les peces. Les cases circulars i semisoterrànies s'agrupaven entorn d'edificis comunals de majors dimensions. 

A partir del 4000 es va desenvolupar també el nucli de Dawenkou, al Shandong. Dawenkou mostra una notable originalitat en les formes ceràmiques, manipulació de closques de tortugues preparades per a l'endevinació i evidència d'una creixent diferenciació socio-econòmica als enterraments. 

Entre el 4000 i el 3000 les diverses cultures locals tendeixen a expandir-se i a augmentar la interrelació entre elles, fins que aquesta interacció cristal·litza cap al 3000 en la cultura de Longshan, que recobreix la cultura de Yangshao i s'estén també cap al Shandong. A Longshan, la diferenciació creixent en riquesa econòmica i poder polític es fa evident a les tombes, plenes de ceràmica negra feta amb torn. L'endevinació per escapulimància, l'abundància de peces de jade amb fortes implicacions rituals, l'aparició de decoració amb taotie, i les les senyals inequívoques de violència a les tombes suggereixen una vida ritual important. L'aparició dels objectes de coure i del torn de ceràmica indiquen una forta especialització social, la presència habitual del jade posa de manifest un comerç actiu,  mentre que les muralles de terra piconada apunten cap a una violència creixent. 

Dins de l'horitzó de Longshan hi trobem també la cultura de Liangzhu, que mostra una elaboració notable del jade, amb importants objectes rituals com els tubs cong i els discs bi decorats amb figures que són ja un clar antecedent del taotie. Els objectes amb rostres enigmàtics donen ja la mesura de la funció del jade com a  simbolisme del poder, tal i com recollirà posteriorment la similitud en la grafia dels caràcters xinesos corresponents a rei i a jade. La desigualtat social és també clarament visible a les tombes de Liangzhu, en què esquelets decapitats suggereixen sacrificis humans en els enterraments. 

Cap al 2000 apareix la cultura d'Erlitou, situada a la vall central del Huanghe, que amb objectes de bronze, treball molt elaborat del jade i tombes de grans proporcions evidencia ja la presència d'una élite poderosa i rica, i que probablement coincideix amb la primera de les dinasties xineses, la Xia, fins ara considerada mítica. Tant les dimensions dels seus palaus i tombes com la riquesa i varietat dels objectes que s'hi han trobat apunten ja a una societat molt més jerarquitzada i amb més contactes que la de Longshan i emparenten clarament la societat d'Erlitou amb la de les primeres fases de la dinastia Shang. 

En general, l'anàlisi dels enterraments en les cultures successives entre el 7000 i el 2000 aC mostra una diferenciació social creixent i l'aparició i consolidació d'uns rituals que vinculen el món dels vius amb el dels morts. El shamanisme sembla haver estat també, un element comú a la majoria de les cultures prehistòriques xineses. 

A diferència d'altres civilitzacions, les poques llegendes de Xina sobre els orígens de la humanitat, com la de Pangu i Nü Wa, van aparèixer molt tard, procedeixen de pobles no xinesos i mai es van articular en una mitologia sistemàtica. Per contra els mites sobre els orígens de la civilització estan plenament estructurats i comencen amb una jerarquia de reis que subsumeixen déus antics: a diferència dels nostres grecs que divinitzaven els seus herois, els xinesos humanitzaven els seus déus. 

Entre l'11000 i el 300 es va desenvolupar al Japó la cultura Jomon, obra d'uns caçadors-recol·lectors-pescadors activíssims que van deixar darrera seu enormes dipòsits de petxines i que es caracteritza per la combinació d'una ceràmica cordada de grans dimensions i l'absència d'agricultura.