És possible intentar buscar en els mites xinesos algun reflex de les etapes més reculades de la història de Xina: la omnipresència de les figures mítiques a l’art i literatura xineses de tots els temps indueix a fer-ho. Però en apropar-se als mites xinesos, cal distingir clarament entre els mites més antics, elaborats abans de la difusió dels grans moviments religiosos al final de la dinastia Han, i els mites desenvolupats a partir d'aquell moment. Aquests darrers, crescuts a l’ombra dels grans sistemes budista i taoista, de figures amb trets antropomòrfics i netament jerarquitzades, reflecteixen minuciosament la jerarquia terrenal de la burocràcia imperial, i tenen un protagonisme rellevant en tota la creació artística xinesa. Però són un producte de l'eclecticisme Han i en cap cas els podem considerar com el reflex de creences més antigues.

    Per contra, els mites anteriors als Han tenen una presència molt menys important a l'art i la literatura i sovint apareixen descrits de forma vaga i erràtica en uns pocs textos: si bé ens queda la evidència de que hi havia mites, és obvi que mai hi hagué una mitologia sistematitzada i que els materials amb els que podem reconstruir el teixit mític de la Xina antiga són de procedència molt heterogènia.

    La religió clàssica xinesa, que va actuar com a força integradora per a les primeres comunitats polítiques xineses, es va desenvolupar en relatiu aïllament del món exterior entre els Shang i els Han (1.800 a.n.e. - 200 n.e.) i es va articular entorn de quatre elements bàsics: el culte als avantpassats, l'adoració al Cel i a les divinitats naturals que li són subordinades, l'endevinació i els sacrificis. El panteó clàssic xinès, que posteriorment seria enriquit pel cúmul de divinitats budistes i taoistes durant els primers segles de la era cristiana, tenia una articulació laxa i es va anar formant al llarg dels segles per incorporacions paulatines procedents de llocs força diversos.

    El més popular d'aquests mites procedeix del sud de Xina i fa referència a l'alba dels temps. En aquells temps en que res estava format, ni el sol ni la lluna, ni el cel ni la terra, un gran embolcall de fosca, semblant a un ou, ho omplia tot, i allí dins va néixer Bangu, i va dormir dins del caos durant milers d'anys. En despertar, va decidir crear l'ordre a partir del caos i va esberlar l'ou per la meitat, creant així el cel i la terra. Per evitar que es tornessin a ajuntar, el gegant Bangu el va enlairar amb les seves mans i en fer-ho va anar creixent fins convertir-se en una gran columna que aguantava el firmament. De la respiració de Bangu van sortir el vent i els núvols, dels seus dos ulls van sortir el sol i la lluna, el seu cos va donar lloc a les serralades i la seva sang als rius.

    Altres mites xinesos recorden antics cataclismes climàtics, grans sequeres i grans inundacions. El record de les grans sequeres es troba en el mite dels 10 sols que van aparèixer simultàniament i van assecar completament la terra fins que l'arquer Yi va ser capaç de fer-ne caure 9 a cops de fletxa: possiblement aquest mite estigui també relacionat amb els 10 dies que tenien les setmanes en el calendari Shang.

    L'absència d'una mitologia estructurada és un tret distintiu de la civilització xinesa respecte a la nostra i obeeix a causes diverses. En primer lloc, tot el seu corpus literari mostra des del primer moment una diferència marcada amb el de l'antic Occident: ni la èpica ni el drama hi són presents, la tradició xinesa li interessen més els estereotips modèlics que els herois excepcionals, i l'interès pel passat s'escora cap a un gènere històric que recull més el que és general i social que el particular i individual. El geni poètic xinès no va brodar les gestes heroiques dels seus personatges mítics com ho van fer el poema de Gilgamesh o la Iliada. Amb una tradició poètica totalment centrada en la lírica, l'absència d'una épica va inhibir l'artriculació d'una mitologia.   En segon lloc, el culte als avantpassats, en que l'important era el lloc que una persona ocupava en el riu del llinatge, ja que era d'aquesta posició que li venia el seu status, va actuar d'antídot contra la mitologia i les aventures personals de deus i difunts.

    Al mateix temps, la història xinesa ens proporciona una visió dels seus orígens basada en una sèrie de figures imperials que, per les seves extraordinàries qualitats, semblen déus humanitzats: es tracta sens dubte de la secularització de mites antics ja que els historiadors xinesos, que no concebeixen altra història que no sigui la de la civilització, inicien el seu relat amb un estat plenament constituit, governats per uns emperadors mítics directament responsables de la introducció a Xina dels elements bàsics de la civilització: agricultura, escriptura.

    Les primeres figures d'aquesta mena són els Tres Augusts, els més importants dels quals van ser Fuxi - inventor del foc, de la caça i de la pesca, de l'escriptura i de l'art de l'endevinació amb la creació dels vuit trigrames - , i Shennong - inventor de l'agricultura i de la medecina-.

    Posteriorment es van incorporar al panteó els Cinc Emperadors, els més importants dels quals són el primer, Huangdi, l'emperador groc - creador de la nació xinesa, estructurador del món familiar i unificador del territori - ,  i els dos darrers, Yao, que amb el seu resplandor ens recorda que devia ser un déu Sol, i Shun, que esdevingué per sempre més un model de pietat filial en cuidar-se amb un afecte inconmovible d'un pare cruel i un germà malvat.

    El darrer d'aquests sobirans mítics,  que personifica la lluita contra les inundacions, és el Gran Yu, que va intentar posar remei a unes riuades contra les que el seu propi pare havia fracassat. Desprès de passar deu anys viatjant incansablement per tota la plana inundada, obrint canals de drenatge allí on el seu pare havia aixecat infructuosament dics, sense descansar mai fins al punt de passar per davant de casa seva i no entrar a veure la seva dona i els seus fills, Yu va aconseguir controlar el riu, va ser nomenat emperador - fundant la dinastia Xia, la primera de les tres dinasties xineses clàssiques (Xia, Zhou, Shang) - i va dividir el territori en nou regions, fixant els impostos que cadascuna d'elles havia de pagar. Amb ell es van unir també per sempre més la figura imperial i la capacitat d'organització hidràulica

     La incorporació de figures a aquesta mitologia clàssica és inversament proporcional a la seva consolidació: en entrar a formar part del panteó es situaven sempre en la època més antiga possible, ja que totes les demés estaven ocupades. Així, el mite de Yao, Shun i Yu es troba ja al Shujing, el Clàssic dels Documents, fixat entre els segles XI i IV a.n.e.; els Cinc Emperadors apareixen ja al Shiji, les Memòries Històriques de Sima Qian, escrites a finals del segle II a.n.e.; els Tres Augusts apareixen en els textos dels Han Posteriors (+23-220),  i per la incorporació de Ban Gu caldrà esperar als documents del segle IV.