[Trad. FOLCH, D.: "D'hereus a innovadors, el món literari dels Han", a Xina, Mil anys d'Història i de Cultura, Barfcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1991, pp.: 80-91]
 

Dinou Poemes Antics (nº 1)

Un pas i un altre, sempre, un pas i un altre:

em separo de tu per viure'n lluny.

Entre els dos hi haurà més de deu mil li ,

quan tu i jo als dos extrems del cel serem.

El camí que segueixo és aspre i llarg.

¿Com puc saber si ens tornarem a veure?

El vent del nord sosté el cavall de Hu,

fa el niu als brancs del sud l'ocell de Yue.

Som més lluny cada dia l'un de l'altre,

cordó i vestit més balders cada dia.

Núvols flotants cobreixen el sol blanc

i el viatger no es deleix per tornar.

Em faig, pensant en tu, més i més vell:

mesos i anys en sec han traspassat.

Sol i desert, no diré mai més res,

de tot cor a menjar m'aplicaré.

Wang Can (177-217), Set Poemes de Lamentació

La capital de l'oest viu un gran desordre:

arreu els llops i els tigres hi estenen el neguit.

De nou exiliat, deixo el país del mig

per refer-me la vida entre els bàrbars de Jing.

Els pares i els de casa em miren desolats

i els amics segueixen provant de retenir-me.

A la sortida del portal no es veu ningú:

tota la plana està coberta d'ossos blancs.

Al camí hi ha una dona d'aspecte famolenc

que abraça el seu nadó i el posa entre les mates.

Escolta amoïnada el so dels seus gemecs

i, eixugant-se les llàgrimes, se'n va sense girar-se.

"No sé on serà que la mort m'ha de prendre.

Salvar-nos tots dos, però, ¿com ho faria?"

Esperono el cavall i la deixo endarrere:

no ho puc aguantar més d'escoltar això que diu.

Pujo, anant cap al sud, l'espadat de Baling:

només girant el cap ja veig Chang'an al lluny.

Ara l'entenc, qui deia allò d'un doll de fonts:

els sospirs em destrossen el cor i les entranyes!