Carta de Sima Qian a Ren An.
Hanshu, vol. IX, cap. 62

Dolors Folch, Sima Qian: L'amarg testimoni del més gran historiador xinès. L'Avenç, núm. 112, Febrer, 1988, pp. 34-43.

Sima Qian 145-86 A.C., és l'autor del shi ji, memòries de l'historiador, i va exercir com gran astròleg de Wu Di, primer emperador de la dinastia Han. Aquest article transcribeix una llarga carta escrita per Sima Qian poc després de ser comdemnat a la castració en la qual expressa tant l'amargor dels darrers esdeveniments com els motius que l'impulsaren a ser un historiador.

L'imperi que en el tombant del segle III al II a. C. es constituïa a la Xina amb el nom de Han representava de fet el final d'un llarg període de guerres entre petits Estats (període anomenat dels Regnes Combatents) i la consolidació a nivell polític d'uns corrents integradors, la cristal·lització dels quals en el camp de la cultura, s'havien vist afavorits des de feia segles per una escriptura ideogràfica comuna a tot el territori xinès. Els Han s'aprofitaren tant de les dràstiques mesures amb què el primer emperador Qin havia unificat el país com de l'esgotament en què l'havien deixat les guerres civils que marcaren la fi del primer imperi, per imposar un Estat centralitzat que controlava amb força eficàcia els impostos i els moviments de població d'una enorme massa continental. En tots els camps, el moment culminant de l'imperi fou el llarguíssim regne de l'emperador Wu Di (141-87 a.C.). El que en política exterior es traduïa en una forta expansió dels xinesos sobre els pobles dels voltants -conquesta del sud fins a Indoxina, del nordest fins a Corea i del nord-oest fins als regnes del Turquestan-, en política interior es caracteritzava pel control creixent de l'Estat sobre els grans senyors mitjançant mesures com l'abolició de la primogenitura i el nomenament de lletrats com a funcionaris. De fet, més que la instauració de la dinastia Han, és el regnat de l'emperador Wu Di el que marca el final d'un món i el començament d'una llarga etapa imperial els trets essencials de la qual havien de durar fins al segle XX. De bon començament, les dificultats per mantenir un Estat d'aquestes característiques i dimensions havien de constituir un dels temes clau del govern. Als impostos regulars i extraordinaris se sumaren aviat els ingressos procedents de la venda de càrrecs i els del rescat de les penes amb diners. Si l'un afavoria la instal·lació d'incompetents i arribistes, l'altre estimulava un funcionament tan dràstic com arbitrari de la justícia. Aquest regnat, considerat pels xinesos com una edat d'or, tenia doncs notables clars-obscurs, tant més evidents com més a prop del govern se situés l'observador. I en un d'aquests llocs privilegiats se situava Sima Qian, gran astròleg de l'emperador Wu Di i el més gran historiador de la Xina antiga.
Sima Qian havia nascut cap al 145 a.C. a Longmen (Shaanxi), un indret situat a les vores del Huang He, una mica abans que aquest rebi les aigües del riu Fen. Poc des prés, el seu pare, Sima Tan, accedia al càrrec de gran astròleg de la Cort de l'emperador Wu Di. Sima Qian rebé una educació clàssica molt completa i als vint anys viatjà diversos anys per tota la Xina. És molt probable que el seu pare, que des del càrrec de gran astròleg tenia accés als arxius imperials, hagués començat ja en aquell moment la redacció d'una gran història i que ell tingués el propòsit de seguir-hi treballant, perquè va aprofitar els viatges per visitar una gran quantitat de llocs històrics citats a les antigues cròniques i per recollir tant tradicions orals com dades i informacions de tota mena. En morir el seu pare el 110 a.C., Sima Qian esdevingué al seu torn gran astròleg i combinà les múltiples funcions del càrrec amb la redacció de les Memòries de l'Historiador (Shi Ji) que l'ocuparien tota la vida. El càrrec comportava molt poc poder real però li permetia una observació privilegiada del funcionament intern de l'imperi. Això el va convertir en un crític amarg no només de la hipocresia i adulació dels funcionaris del seu temps sinó del mateix emperador. L'irritava una política exterior que esgotava el país, i el cúmul de supersticions i pràctiques màgiques amb què progressivament s'envoltava el sobirà repugnaven el seu esperit de confucià racionalista. Tenint en compte que el capítol dedicat a l'emperador Wu Di va ser suprimit de la seva obra, és fàcil imaginar que l'emperador el considerava un incordi que mantenia només perquè era insubstituïble per a la redacció de la gran història que havia de magnificar per sempre més el seu regne. L'equilibri es trencà quan el 93 a.C. Sima Qian va sortir en defensa de Li Ling, un general caigut en desgràcia: la seva intervenció li valgué el ser condemnat a la castració. Va ser aleshores quan escrigué la carta a Ren An en què expressa tant l'amargor pel que ha passat com els motius que el mouen a ser un historiador. Com eunuc de palau va continuar escrivint i va acabar la seva obra poc abans de morir (86 a.C. aproximadament). Tot el que sabem de la seva vida es troba en el capítol final del Shi Ji (SJ 130). Anys després, cap al 60 d.C. Pan Ku li va dedicar un capítol de la Història dels Han (Han Shu), copiant íntegrament el capítol 130 del Shi Ji i afegint-li la carta a Ren An i algunes informacions complementàries tretes probablement dels arxius dels Han (HS, 62). L'impacte del Shi Ji sobre el món oriental és només comparable al d'Herodot sobre l'occidental. La lectura del Shi Ji és tan imprescindible per aquell que s'interessi per la història antiga com pel qui vulgui entendre en general la història de la Xina ja que ha estat durant dos mil anys, i encara continua essent-ho, una de les lectures fonamentals dels intel·lectuals xinesos. Però el Shi Ji no és en cap cas una història local: Sima Qian la va plantejar com una història del món. Si explica la història dels xinesos és perquè aquesta és l'única humanitat que coneix i dedica capítols a tots els pobles de fora dels que té esment. L'antiga cultura xinesa no va passar per cap confrontament amb civilitzacions organitzades com fou, per exemple, el cas dels grecs. Quan ell parla de Xina s'hi refereix sovint com a Tian Xia i cal tenir present que la traducció literal d'aquestes paraules és "tot el que hi ha sota el cel".
Aquesta vocació universal del Shi Ji és també visible en la manca de límits en el temps -fet que la diferencia de les restants històries dinàstiques xineses- : és una història del món des dels primers temps que en té notícies fins als seus dies. El Shi Ji està dividit en cinc parts. La primera, els Annals Principals, explica la història de les cases regnants des dels inicis fins al regnat de l'emperador Wu Di. La segona la formen les Tables Cronològiques de tot aquest període. La tercera, els Tractats, són vuit monografies sobre temes com el calendari, els rius i canals o el comerç. La quarta la formen les històries de les grans Famílies Hereditàries (i entre elles hi ha la biografia de Confuci). Per últim, la cinquena són Monografies dedicades als personatges més diversos, sovint agrupats per afinitats, com les dedicades als bàrbars de les diferents direccions, als assassins cèlebres, als funcionaris modèlics o als grans pensadors com Laozi. Aquesta distribució havia de constituir un model seguit sense gaires variacions per totes les històries dinàstiques posteriors al Shi Ji.
Un terç d'aquesta obra monumental va ser traduïda al francès a finals del segle passat per Edouard Chavannes i al llarg del nostre segle s'han anat realitzant traduccions parcials de l'obra (Pokora, 1962). Actualment s'està publicant, en rus, la primera traducció completa del Shi Ji.
Que en el nostre país Sima Qian, que ha estat un dels més grans historiadors de tots els temps i de totes les civilitzacions, sigui encara avui un desconegut és incomprensible. Tot i que va morir ja fa més de 2.000 anys, la seva obra, malgrat la distància en el temps i en l'espai, continua essent la millor clau per entrar a la història de Xina. El més amarg i apassionat dels documents que ens ha deixat és sens dubte aquesta carta.

CARTA DE SIMA QIAN A REN AN
(HS, v. IX, c. 62, pp. 2.625 -2.736)

"Shao Qing, als peus de qui em prostro:
"Fa un temps em vas honrar enviant-me una carta en la qual m'adverties que anés en compte amb les meves relacions amb la gent i m'exhortaves que promogués els serveis d'aquells que jo considerés més destacats. Sé que m'ho dius de tot cor i amb els millors sentiments. Si penses que no em preocupo per ajudar-te i que em deixo portar pel que diu la gent vulgar, sàpigues que mai no gosaria fer una cosa així. Tot i que ara no sóc més que un rossí deixat a l'estacada, bé que en vaig gaudir, escoltant-los d'esquitllentes, dels valuo-sos ensenyaments dels ancians. Però ara sóc només un cos mutilat que viu en la vergonya; faci el que faci, estic sempre en falta, i si miro d'ajudar algú li porto la desgràcia. M'ofega la tristesa i no tinc ningú amb qui parlar. Diu el refrany: "Qui farà el que tu vols que es faci? Qui escoltarà el que tu ordenis?" En morir Zhong Ziqi, Bo Ya no va tornar a tocar el llaüt mai més. Per què? L'home noble es desviu per qui el comprèn, la dona s'embelleix per qui li dirigeix dolces paraules. Jo sóc un home capat, mutilat en la meva pròpia essència, ¿no veus que ni que tingués els tresors que tan gelosament guardaven Sui i He, ni que tingués una conducta tan exemplar com la de You i Yi, al final la glòria em seria negada i l'únic que en trauria seria fer esclafir la rialla a tothom i que a mi les orelles se'm posessin vermelles?
"Hagués hagut de contestar abans la teva carta, però acabo de tornar d'una gira per l'est acompanyant l'emperador, i tota mena de foteses m'han mantingut constantment enfeinat. Quan ens vam veure els dies se'ns van fer curts i jo estava tan desbordat per la feina que no vaig aconseguir trobar ni un instant per expressar-te el fons dels meus sentiments. ara, Shao Qing, t'han carregat amb un crim abominable. Els dies i els mesos passen volant i s'acosta ja el final de l'hivern. Em veig obligat de nou a acompanyar l'emperador a Yong i em temo que si al final et passa allò que no vull ni anomenar, no hi sigui a temps per expressar-te la meva ira ni la meva malencolia, que ganes no em falten de pregonar-les als quatre vents. Si així fos, quan faria ja molt de temps que eres mort la teva raó i els teus sentits em guardarien encara una rancúnia secreta i inextingible. Permetem doncs que t'expressi breument les meves grolleres idees. Vaig fer malament en no contestar la teva carta: no m'ho tinguis en compte.
"He sentit dir que de l'esforç per mantenir-se íntegre en deriva la sabiduria; que donar als altres és la font de l'humanisme; que ser capaç tant de donar com de rebre és la base de la justícia; que és en la desgràcia i en la deshonra on es pot determinar el coratge d'una persona; i que fer-se un nom és l'objectiu últim dels nostres actes. Només un home que posseeixi aquestes cinc qualitats pot confiar en el món i només així se'l podrà comptar entre els rengles dels homes de valor. Per això, no hi ha pitjor desgràcia que la de deixar-se absorbir pels propis interessos, no hi ha tristesa més dolorosa que la que ve de les ferides del cor, no hi ha res més vil que deshonrar els avantpassats, i no hi ha ultratge més gran que el càstig de palau.? Un home a qui s'ha imposat un càstig així es trobarà sempre marginat: i això no és cosa que passi des de fa quatre dies, és una actitud que es perd en la nit dels temps. Fa molts segles, quan el duc Ling va pujar al mateix carruatge que Yong Qu, Confuci se'n va anar cap a Chen; quan Shang Yang va ser rebut en audiència gràcies a la mediació de Jing Jian, a Zhao Liang se li va glaçar el cor; quan aquell que té el mateix noms° va pujar al gran carruatge, Yuan Su es va posar lívid. Ja veus que des del fons dels temps això ha estat considerat un oprobi. Si els tipus mediocres s'enfaden quan se'ls fica un eunuc per entremig dels seus assumptes, imagina't fins a quin punt s'indignen en un cas així els homes de qualitat! Avui en dia, per més que a la Cort manquin homes, com vols que sigui jo que no sóc més que una deixalla del ganivet i la serra qui recomani quines són les persones eminents i de talent del nostre país? Jo, gràcies al recolzament que em va proporcionar la feina del meu pare m'he pogut passar vint anys esperant ser castigat sota les rodes del carro imperial. Vet aquí el que penso: per començar no he estat capaç ni de donar tota la meva lleialtat ni d'inspirar confiança, no he formulat projectes extraordinaris que m'haguessin donat fama de persona intel·ligent i capaç i m'haguessin lligat al nostre il-lustrat emperador; no he sabut reparar les omissions ni corregir les faltes, no he promogut homes eminents ni he descobert cap savi que visqués retirat en una cova feréstega; a més a més no tinc cap preparació per estar a l'exèrcit; no he assetjat cap ciutat ni he estat mai en un camp de batalla, no he decapitat cap general ni m'he apoderat de cap bandera; per acabar, no he estat capaç d'acumular tota mena de feines dia rera dia i d'obtenir així un càrrec honorable i uns honoraris substancials amb els quals aconseguir glòria i favors per la meva família i els meus amics. No he assolit cap d'aquestes quatre coses. D'aquí pots veure que, tot i que mal que bé se'm va permetre exercir aquest càrrec, no estic pas en situació de decidir del qui o del què. Abans de tot això, jo era un funcionari menor entre els de les primeres categories; com a tal participava en les reunions de la Cort exterior i hi emetia la meva humil opinió. Ja aleshores vaig desaprofitar l'ocasió d'introduir en aquelles discussions principis fonamentals o programes polítics i ni tan sols vaig aconseguir dir tot el que realment pensava. Avui dia la meva forma mutilada m'ha convertit en un criat bo només per escombrar les escales, relegat als rengles més inferiors. Com vols que vagi pel món amb el cap ben alt i les celles estarrufades, que discuteixi i opini sobre el bé i el mal, sense que sembli que estic menyspreant la Cort i escarnint tots els homes que valen de la meva generació? Ai las! Ai las! Un home com jo com vols que parli? Com vols?
"D'altra banda, el començament i el final de tot aquest afer no és pas fàcil d'entendre. De jove, vaig patir d'un esperit rebel que no es deixava dominar; en fer-me gran ningú del meu poble em va cantar les alabances.
Gràcies al meu pare, l'emperador va ser generós amb mi i em va permetre que li oferís respectuosament les meves mediocres capacitats i que pogués entrar i sortir sempre que volgués barrejat amb la seva guàrdia personal. Jo penso que qui té el cap tapat amb una galleda no pot pas mirar el cel. Va ser per això que vaig deixar de veure a amics i coneguts i que vaig _oblidar els meus deures envers la família; nit i dia m'escarrassava mirant de treure el màxim rendiment possible de les meves escasses capacitats, i posant tot el cor al servei de la meva professió per tal de fer-me estimar per l'emperador. No obstant això, un enorme error ho va destarotar tot.
"Heus aquí que si bé Li Ling i jo vivíem junts dins del palau, en termes generals teníem molt poca relació, els nostres interessos i les nostres antipaties seguien camins ben diferents i ni tan sols havíem disfrutat plegats d'una copa de vi o compartit l'alegria d'una agradable amistat. Però vaig adonar-me que era una persona notable. Tractava els seus pares amb pietat filial i era lleial amb els seus col·legues. Íntegre sempre que es tractava de
diners, era un home just tant en donar com en rebre. Sabia estar sempre al seu lloc i era respectuós i modest amb els seus subordinats. La preocupació pel país li ocupava la major part dels pensaments i mai no va dubtar en consagrar-s'hi de ple quan aquest el va necessitar. Aquesta idea no l'abandonava mai. En la meva opinió era un dels homes més distingits del país. Capaç d'enfrontar-se amb deu mil morts sense preocupar-se ni un moment per la seva pròpia vida, de llençarse corrents allà on els afers del seu senyor ensopeguen amb dificultats, heus aquí un home realment extraordinari! Ara resulta que entre el munt de coses que ha fet, n'hi ha hagut una que no era adequada. I vet aquí que tota la corrua de funcionaris que només miren de protegir-se a si mateixos i a les seves dones i fills s'hi han ficat pel mig fins a convertir en un crim monstruós el que va ser un error. De debò que tota aquesta història em posa malalt.
"La veritat és que Li Ling, portant una tropa d'infanteria de cinc mil homes amb prou feines, es va endinsar profundament per les terres dels guerrers i dels cavalls, va arribar fins al palau mateix del rei, i es va plantar al bell mig de la boca del tigre. En rengles tancats provocaren els violents hu, s'enfrontaren a milers i milers de guerrers, combateren deu dies sense parar contra el Chan Yu, i mataren tants enemics com els fou possible. No donaven l'abast a capturar els qui intentaven recuperar els morts o ajudar els ferits. Els cabdills dels qui van vestits amb feltre tremolaven esporuguits. Aplegats a la fi, enviaren a buscar els Reis Eminents de l'Esquerra i de la Dreta, i reclutaren a tots els qui eren capaços d'utilitzar un arc. Tot el país es reuní en una operació d'atac i encerclament. Els nostres van caminar mil li girant-se per tornar els atacs, fins que se'ls van acabar les fletxes i es van trobar amb tots els camins bloquejats.
Les tropes de reforç no van arribar mai i els soldats morts i ferits s'amuntegaven els uns sobre els altres. En aquell moment, Li Ling amb un sol crit va retornar el coratge a les seves tropes: com un sol home s'aixecaren tots de terra amb les llàgrimes relliscant-los cos avall. Xops de sang i anegats en plors van enfrontar-se amb els seus arcs buits a les brillants espases: encarats cap al nord, lluitaren amb els seus enemics fins a morir. "Quan Ling encara no s'havia ensorrat, va enviar un missatger per informar, i ducs i ministres, reis i senyors dels Han van brindar ben alt per felicitar l'emperador. En passar els dies, una carta els assabentà de la desfeta de Ling. L'emperador no trobava gust al menjar i ni tan sols el distreien les audiències de la Cort. Els alts funcionaris, angoixats i atemorits, no sabien què fer per sortir d'aquell mal pas. En veure fins a quin punt l'emperador se sentia angoixat i deprimit, vaig gosar, sense parar esment en la baixesa i humilitat de la meva posició, exposar-li francament la meva ignorant opinió. Jo crec que Li Ling, tant en les relacions amb els soldats com amb els grans funcionaris, es quedava sempre la pitjor part, i havia estat capaç de donar forces als seus homes per tal d'enfrontar-se a la mort: en aquest punt no el superaven ni tan sols els més famosos generals dels temps antics. Per més que ara hagués estat vençut, a mi em semblava que la seva intenció era la de realitzar l'acció apropiada i pagar així el seu deute envers els Han. Tot i que ara la seva situació fos desesperada i estigués derrotat per l'enemic, calia tenir en compte que també els seus èxits havien estat molt grans i que havien cobert de glòria tot el país. Això és el que jo portava dins i el que tenia ganes de dir, però no en vaig tenir ocasió. Justament en aquell moment em convocà a una reunió i em preguntà què en pensava i ho vaig aprofitar per parlar dels mèrits de Ling. Em movia tant les ganes que l'emperador adoptès un punt de vista més obert com les de barrar el pas a tot aquell munt de paraules mal intencionades. No em vaig arribar a explicar fins al final i l'emperador no em va entendre bé: es va pensar que jo volia fer quedar malament el general Er Shi i engegar un discurs a favor de Li Ling per acabar donant-li la raó. Malgrat la meva absoluta lleialtat no vaig ser capaç de fer-me comprendre. Van creure que havia volgut calumniar l'emperador i al final em van lliurar a la justícia. Com que la meva família era pobra, no va tenir prou diners per pagar el meu rescat, ni els meus parents ni els meus companys no em van ajudar, i de la gent propera a l'emperador no se n'alçà ni una veu que parlés a favor meu. El meu cos no és ni de fusta ni de pedra i em vaig trobar ben sol enfront de l'escamot dels funcionaris de la llei. Un cop dins de les profundes tenebres de la presó, ¿qui seria capaç de dir qui són els que l'han acusat? De debò, Shao Qing, que ho haguessis hagut de veure personalment tot allò, ¿no creus que la meva conducta en tot aquest afer va ser la correcta? En rendir-se viu, Li Ling va destrossar la reputació de la seva família i a mi em van llençar a la cambra dels cucs, tant un com l'altre ens vam convertir en el punt de mira i la riota de tot el país. Quina tristesa! Quina tristesa!
"Fets com aquest fan de mal explicar a la gent vulgar. El meu pare no va acumular mai els mèrits necessaris per obtenir la tableta foradada i el llibre roig. Era un astrònom que tocava de prop les estrelles i el calendari, es movia entre endevins i invocadors d'esperits. De fet, l'emperador el tenia per distreure's i li dedicava la mateixa consideració que als comediants i als actors. La gent vulgar el tenien per ben poca cosa. Si jo ara sofrís el pes de la llei i fos condemnat a morta seria com si de nou vaques se'n perdés un pèl, i no hi hauria cap diferència amb el que li pogués passar a un grill o a una formiga. D'altra banda, el món no em col.locaria mai entre aquells que són capaços de morir per fidelitat al seu deure, tot el que pensarien és que el meu seny era tan escàs com gran la meva culpa, que havia estat incapaç d'eximirme i que havia acabat morint: i això seria tot. I tot plegat, per què?
Perquè de bon començament jo m'ho hauria estat buscant .
"Fet i fet, un home només mor una vegada. Aquesta mort pot ser tan sòlida com el mont Tai o ser tan lleugera com una ploma de cigne: tot depèn de la urgència amb què la utilitzi. Per damunt de tot, un home ha d'evitar deshonrar els seus avantpassats, en segon lloc, no ha de deshonrar-se a si mateix, no ha d'envilir ni la seva raó ni el seu capteniment, no s'ha de rebaixar mai ni quan parla ni quan ordena. Un home es deshonra quan li cal inclinar-se davant la justícia i encara més es deshonra quan ha de portar roba marcada. Per sota d'aquests hi ha els qui carreguen amb el cep i amb les cadenes i els qui reben bastonades. Més avall encara hi ha els qui porten el cap afaitat o bé són emmanillats amb ferros. Més avall encara cauen aquells a qui se'ls arrenca la pell o se'ls tallen les extremitats. I per sota de tot, hi ha el càstig extrem, el de la castració.
"Diu un clàssic: "Els càstigs no afecten els grans funcionaris". Això vol dir que és impensable que un alt funcionari no sigui sever amb sí mateix. Quan el tigre ferotge es mou al fons de les muntanyes, totes les feres tremolen de por; però quan ha caigut al fossar i està tancat a la gàbia, remena la cua i demana menjar perquè el seu orgull s'ha anat esquerdant de mica en mica. Bo i començant, un funcionari no entraria en una presó ni que aquesta fos un cercle dibuixat al terra, ni discutiria amb un representant de la justícia ni que aquest fos una figureta de fusta; resoldria per si sol la situació de forma honorable. Però heus aquí que el lliguen de peus i mans, ha de sofrir la fusta i les cadenes, li arrenquen la pell a tires, el deixen baldat a garrotades i tirat a les fosques, rodejat de parets. En aquestes circumstàncies, si veu un funcionari de la presó es dóna cops de cap al terra i només el fet d'entrellucar qualsevol subaltern ja se li desboca el cor. I això, per què? Perquè el seu orgull se li ha anat esquerdant de mica en mica. Quan un home ha arribat fins a aquest extrem, si digués que no per això se sent deshonrat el tractarien de poca-vergonya i això seria tot. Com vols que ningú em respecti! "D'altra banda, el Cap Oriental, per molt cap que fos, va ser empresonat a You Li; Li Si, per molt ministre que fos, va haver de passar pels cinc càstigs; Huai Yin, per més rei que fos, va ser carregat de cadenes a Chen; Peng Yue i Chang Ao es van dirigir cap al sur i es van proclamar independents, i l'un fou empresonat i l'altre executat. El marquès de Jiang va matar tota la família Li i el seu poder era tan admirat com el dels Cinc Caps. No obstant això, va anar a parar a la cambra dels interrogatoris. Wei Qi per molt general que fos, va haver de portar el vestit roig i li van col·locar els tres ceps. Ji Bu es va fer passar per esclau de la família Zhu; i Guan Fu va ser deshonrat entre quatre parets. Tots aquests homes havien arribat a ser reis, marquesos, generals o minis-' tres i la seva fama s'havia estès fins als països veïns, però quan els van acusar d'un crim i van caure en mans de la justícia, cap d'ells no va poder decidir res per si mateix. Avui dia, caigut al fang, em trobo ben bé igual com es van trobar ells abans: la deshonra és inevitable. Per això diuen que el valor i la covardia depenen de les circumstàncies, tant com la força i la feblesa de les aparences. És cert del tot i ben mirat no té res d'extraordinari! D'altra banda, quan un home no és capaç de decidir per si sol sobre la seva conducta, quan ja se li han anat tirant a poc a poc al damunt fins a aniquilar-lo a cops de fuet i a garrotades, per més que aleshores vulgui recuperar la dignitat, ja és massa tard. Deu ser per això que els antics trobaven difícil aplicar el càstig als alts funcionaris.
"És inevitable que un home estimi la vida i odiï la mort, que pensi en els seus parents i es preocupi per la seva dona i els seus fills. Només quan un home és impel·lit pels principis de la justícia oblida el seu comportament natural i deixa de banda les seves inclinacions.
"Jo ara sóc ben desgraciat. Essent encara jove vaig perdre els meus pares i, com que no tinc germans grans ni petits, he hagut de viure sempre sol. Tu, Shao Qing, m'has vist en companyia de la meva dona i dels meus fills i pots fer-te càrrec de com van les coses. A1 cap i a la fi, als valents no sempre els cal morir pel seu honor, i fins i tot els covards es poden arribar a comportar de forma justa: hi ha moltes maneres de fer les coses amb entusiasme! Per més que jo sigui un home covard i dèbil amb ganes de viure sigui com sigui, prou que la sé la diferència entre el que cal fer i el que no cal fer; com t'expliques doncs que triés deixar-me ofegar en la deshonra de les cordes i les cadenes? Si fins i tot un esclau o una minyoneta vacil·lant és capaç de decidir suicidar-se, com vols que una persona com jo no fos capaç de fer-ho? Si jo no m'he estalviat tota aquesta crueltat i m'he mantingut en vida fos com fos, deixant-me tancar en un polsegós femer sense dir ni paraula, és perquè em revolta no haver expressat fins al final tot allò que porto al fons del cor i perquè em menysprearia si abandonés el món sense haver-ho deixat escrit pels qui vindran al darrera. En l'antiguitat hi va haver molts homes rics i valuosos que no podem recordar. Només s'esmenta els homes extraordinaris que surten completament del corrent. Mentre el Cap Oriental estava empresonat va difondre els Canvis dels Zhou; quan Zhong Ni estava en un mal pas va escriure els Annals de Primavera i Tardor; va ser en l'exili que Qu Yuan va composar l'Elegia de la separació; va ser quan Zuo Qin va perdre la vista que va escriure els Discursos dels països; a Sun Zi ja li havien tallat els peus quan va escriure L'art de la guerra; va ser mentre estava exiliat a Chu que Bu Wei va llegar a la posteritat els Annals de Primavera i Tardor del Mestre Lu; mentre Han Fei es trobava presoner a Qin va redactar Les dificultats de la discussió i La tristesa del solitari; la majoria dels trescents poemes del Llibre de la poesia expressen la tristesa dels savis eminents que els van escriure. Tots aquests homes duien alguna pena al cor i com que no podien seguir el camí que ells mateixos s'havien fixat, van parlar de les coses passades per tal que el seu pensament es transmetés. Aquells a qui, com Zuo Bing Ming, els havien arrencat els ulls, o com Sun Zi, els havien tallat els peus, ja no servien per ocupar cap càrrec i per això es van retirar a escriure llibres en què van expressar la seva tristesa i ens van deixar les seves obres teòriques per tal que veiéssim qui eren en realitat. Jo m'he pres la llibertat de no quedar-me per sota d'ells i he dipositat la meva confiança en l'escàs valor de les meves paraules. He reunit i ordenat les antigues tradicions del país que estaven perdudes o disperses. He examinat de quina forma van succeir les coses, les causes del seu èxit o del seu fracàs, les raons del seu emergir i de la seva decadència, i els he dedicat un total de cent trenta capítols. La meva intenció és investigar els límits que separen els afers dels homes dels afers del cel, analitzar els canvis que s'han produït entre l'antiguitat i ara, i expressar tot això amb la veu d'una sola persona. Però quan tot just acabava de començar l'esborrany em va caure al damunt aquest desastre: em dolia tant no haver-ho acabat que per això em vaig sotmetre al més terrible dels càstigs sense quedar-ne ressentit. Quan hagi acabat d'escriure aquest llibre el dipositaré a dalt de la Famosa Muntanya per tal que es difongui entre els homes dels pobles i de les grans ciutats. Això em compensaria de la deshonra de l'antic càstig, i ni que em mutilessin deu mil cops més, mai no me n'arrepentiria! Aquestes coses es poden explicar a algú que tingui coneixements, però fan de molt mal parlar amb la gent vulgar.
"La vida no és gens fàcil per qui és pobre i ha caigut baix, i per aquells que estan dessota, les calúmnies corren com l'aigua. Uns quants mots sortits de la meva boca em van fer ensopegar amb la desgràcia. M'he convertit en la riota i la vergonya del meu vell país natal, he embrutat i deshonrat el nom dels meus avantpassats, i, ara, amb quina cara vols que torni a pujar de nou al túmul funerari del meu pare i la meva mare? D'aquí a cent generacions la meva vergonya continuarà essent més gran que mai! Només de pensar-hi se'm regiren els budells nou cops al dia. Quan m'estic a casa de sobte em sembla com si em faltés alguna cosa; quan soc al carrer no sé cap on anar. Cada cop que penso en aquesta ignomínia, la suor em raja per l'esquena fins a deixar-me la roba xopa. Sóc un servent de l'harem: més em valdria reprendre en mà la meva pròpia persona i anar-me'n a amagar, muntanya endins, en una cova perduda! Ara segueixo el tarannà de la gent vulgar surant amunt o ensorrant-me avall al seu mateix ritme, arraulint-me o anant amb el cap alt segons com gira el vent, i passant pels mateixos dubtes i follies que tots ells. Ara, Shao Qing, em demanes que promogui aquells que consideri més destacats: ¿no veus que això es contradiu amb els meus íntims pensaments? Ara com ara, per més que em polís i repolís, per més que trobés els mots escaients per fer-me escoltar, la gent vulgar no em faria mai cas, només es fixarien en la meva deshonra. Només quan el dia de la meva mort ja hagi quedat enrera es podrà determinar el bo i el dolent. "En una carta no hi puc pas ficar tots els meus pensaments; per això he gosat, dins de la meva ignorància, resumir-te la meva opinió."

REFERÈNCIES CRONOLÒGIQUES

• - Zhou Orientals (722-221 a.C.):
  Període de Primavera i Tardor (722481 a.C.)
  Període dels Regnes Combatents (480-221 a.C.)
• Dinastia Qin (221-207 a.C.)
• Dinastia Han (206 a.C. - 220 d.C.)
  
  

BIBLIOGRAFIA

SHI JI (Memòria de l'Historiador), 10 vols, Zhonghua shuju chuban, 1959. (Abreujat: SJ)
HAN SHU (Història dels Han), 12 vols, Zhonghua shuju chuban, 1962, (Abreujat: HS)
BAI SHOUYI: "Shi Ji" xin lun (Noves discussions sobre el Shi Ji), Qiu shi chubanse, 1981.
BIELENSTEIN, H.: The bureaucracy of Han times, Cambridge University Press, 1980.
BODDE, D.: China's Firet Unifter, Leiden, Brill, 1938.
CHAVANNES, E.: Mémoires historiques, 6 vols, Leroux, París, 1895-1905. Abreujat: MH.
LÉVI, J.: Le Livre du Prince Shang, traduït per... Flammarion, París, 1981.
NEEDHAM, J.: Science and Civilization in Chira, vol. II, History of Scientific Thought, Cambridge University Press, 1956.
POKORA, T.: The present state of the translations from the Shi Ji, Oriens Extremus, 1962, 8. (Incorporat a MH, vol. VI, pp. 113-146).
PULLEYBLANK, E.G.: "The Chinese and their neighboursn prehistoric and early historic times", a D.N. Keightley, ed., The Origins of Chinese Civilization, University of California Press, Berkeley, 1983.
WANG GUO WEI: Tai Shi Gong xing nian gao (Estudis sobre les dates referents al Gran Historiador), Guandang jilin, Hainingwang zhongquegong yishu chuji. (Wang Guo Wei: 1877-1927. El llibre no porta data).
WATSON, BURTON: Su-ma Ch'ien Grand Historian of China, Columbia University Press, 1958.
XU SUOFANG: Shi Han lun gao (Discussions sobre el Shi Ji i el Han Shu), Jiangsu guji chubanshe, 1984.