-Resenyes de El sabor de la sandia, de Tsai Ming-lihang

-In Search of New Genres and Directions for Asian Cinema, by Hou Hsiao-hsien

-Ressenya de 海上花 Hai Shang hua / Flower's of Shanghai, de Hou Hsiao-hsien (David Walsh)

-Ressenya de Three times de Hou Hsiao-hsien (Ivan Pintor)

-El desarrollo del cine en Taiwan

Al llarg dels anys vuitanta es va produir a Taiwán la irrupció d'una nova lleva de cineastes que lideraven un moviment de renovació cultural. Van aconseguir consolidar-se enmig d'una indústria cinemàtogràfica dedicada bàsicament al guany immediat amb melodrames lacrimògens i pel.lícules de Kung-fu ambientades en èpoques antigues.

Aquests nous realitzadors taiwanesos han aconseguit demostrar que la qualitat també pot ser rendible i exportable. Avantçant-se en uns quants anys al procés de transició cap a la democràcia que va començar a experimentar l'illa des de finals dels anys vuitanta, van apostar per retratar el país real ocult darrere del discurs oficial: la complexitat d'una identitat insular com la taiwanesa, amb la represa de la cultura autòctona i de les minories ètniques submergides des de l'arribada del Kuomintang l'any 1945 amb un ampli nombre de pobladors "continentals" que van capitalitzar el control de l'illa, juntament amb la superposició de les formes de vida tradicionals i d'una nova societat urbana o els xocs generacionals són alguns dels motius recurrents en aquest nou cinema que ha arribat també amb èxit als festivals cinematogràfics i a les pantalles europees.

Hou Hsiao-hsien

Des de mitjan dels anys vuitanta, els diferents nous cinemes xinesos -de la República Popular Xina, de Hong Kong, de Taiwan o dels xinesos de la diàspora- es presenten a nivell internacional com una de les dinàmiques creatives més vives i innovadores del panorama cinematogràfic actual. Va obrir el foc el director taiwanès Hou Hsiao-hsien guanyant dos anys consecutius el premi a la millor pel·lícula en el Festival dels Tres Continents de Nantes: el 1983 amb Els nois de Feng-kuei (Fenggui lai de ren) i el 1984 amb L'estiu de Dongdong (Dongdong de jiaqi). L'any següent Hou Hsiao-hsien obtenia el premi internacional de la crítica al Festival de Berlín 1985 amb Temps per viure, temps per morir (Tongnian wangshi).

Hou Hsiao-hsien és un director poc comercial però d'una gran qualitat. Sense fer concessions a la galeria, des de la radicalitat expressiva, amb pel.lícules que poden arribar a durar gairebé quatre hores com La ciutat de la tristesa (Beiqing chengshi), guanyadora del Lleó d'or del festival de Venècia de 1989, o dues hores i quaranta minuts com El mestre de les marionetes (Xi meng ren sheng), Hou Hsiao-hsien fa un cinema que es mou entre el verisme documental i el lirisme autobiogràfic. El joc amb les angulacions i els enquadraments, el sentit de l'el·lipsi i del silenci, la utilització de la llum natural, de llargs plans fixos frontals i d'actors no professionals són algunes de les marques d'un director que ha estat comparat a Ozu, Bresson o Mizugochi. Hou Hsiao-hsien ha sabut en aquests últims anys posar el seu talant visual i narratiu al servei d'una mirada estrictament contemporània que el situa a l'avantguarda del cinema mundial amb films com Millenium Mambo, sobre la nova cultura dels joves, entre la radical incomunicació, la gestualitat buida i la fascinació hipnòtica per músiques electròniques, fluorescències, fetitxes i estils de vida singulars.

Ang Lee

També taiwanès però amb un peu a nord-amèrica, Ang Lee va triomfar internacionalment amb la seva segona pel.lícula El banquet de boda (Xiyan), una divertida comèdia d'embolic ambientada a Nova York que juga la carta d'un cert exotisme confortable però que s'apropa a l'homosexualitat amb una perspectiva humorística, directa i desproblematitzada, que en el context taiwanès va causar força impacte. De fet, va causar tant d'impacte que al cap d'un mes de l'estrena de la pel.lícula --i potser no és del tot casual-- es constituïen les primeres organitzacions de gays i lesbianes en un país on aquesta havia estat sempre una qüestió tabú. Tant en el xinema continetal, com en el cinema taiwanès i de Hong Kong, la temàtica homosexual ha donat films molt destracables, com per exemple Happy Together de Wong Kar-wai. Mentre un dels costats del triangle amorós plantejat a la El banquet de boda topava amb el prejudici homosexual, Ang Lee col.locava a l'altre costat un altre factor de prejudici estríctament xinès i que podria passar desapercebut entre els espectadors occidentals: ella és del continent i ell taiwanès. El tercer costat del triangle dels conflictes que es plantegen a la pel.lícula tracta la confrontació generacional entre una uns pares tradicionals i uns fills que amb influències occidentals però amb una mentalitat també marcada per la pietat filial confuciana.

Ang Lee ha fet gairebé de tot a gairebé totes parts i gairebé sempre bé. Ha retratat el Taiwan actual a Menjar, beure i estimar (Yinshi nannu), la més xinesa de les seves pel·lícules, amb un títol basat en un proverbi confucià, ha reflectit la Inglaterra del segle XIX a Sentit i sensibilidat i els EUA de l'era Nixon amb La tormenta de gel, ha fet pel·licules sobre els sudistes nordamericans i recentment ha adaptat al cinema la sèrie de còmics Hulk, l'increïble home verd. Amb Tigre i Drac (Wohu canlong) filmava per primera vegada en el continent xinès, tractant el cinema d'arts marcials amb una ambició mai vista. La pel·lícula recrea una novela de Wang Dulu. Combina aventura, amor i tocs sapiencials aptes per a tots els públics Entre els protagonistes destaquen algunes estrelles del cinema d'acció de Hong Kong com Chow Yun Fat i Michele Yeoh. També destaca la jove Zhang Ziyi, protagonista emergent, qui sap si destinada a esdevenir la nova Gong Li del cinema xinès. És remarcable la música de Tan Dun, la interpretació al violoncel de Yoyo Ma i l'elegancia aèria dels combats entre teulades i boscos de bambú, plantejats per Yuan Woping, el coreògraf de Matrix. Trigre i drac va obtenir l'Óscar a la millor pel·lícula estrangera de l'any 2000.

Al costat de Hou Hsiao-hsien destaquen també a Taiwan els noms d'Edward Yang (Yang Dechang), autor d'una filmografia extensa on destaca un film de l'any 2000, Un i dos (Yiyi), on retrata els discrets encants de la burgesia taiwanesa i Tsai Ming-liang, que amb Visca l'amor va guanyador el Lleó d'or de la mostra de Venècia de l'any 1994.

Tsai Ming-liang

Escriu sobre Tsai Ming-liang Carlos Losilla en el diari AVUI (16-10-2004):

"(...) De moment, jo em quedo amb The Hole (1998), del taiwanès Tsai Ming Liang, una de les pel·lícules que més m'ha impressionat en els últims temps. Serà el Festival de Gijón, en la seva edició d'enguany, el que donarà a conèixer l'obra d'aquest cineasta indispensable. De moment, The Hole es pot veure en DVD, i jo us recomanaria que no deixeu de fer-ho, ja que és tota una experiència. Com a La pérdida de la imagen (Peter Handke), es tracta alhora d'un conte de ciència-ficció i un retrat realista del món contemporani. Però, a diferència de les pel·lícules comentades, la seva intenció és trobar noves imatges per als nous esdeveniments, sense cap tipus d'obliqüitat. El resultat, esclar, resulta ambigu, ja que reflecteix el goig d'aquesta empresa, però també la seva impossibilitat. Arriba l'any 2000 i una estranya epidèmia devasta Taiwan. Un noi té un forat al terra de casa seva. I per aquest forat li cau aigua, focus d'infecció, a la seva veïna de baix. A poc a poc, ens adonem que la rivalitat amaga una mútua atracció. Al bell mig de tot això, les cançons de Grace Chang, una cantant i actriu dels anys cinquanta i seixanta, escenificades com si es tractés d'un musical, posen un toc de glamur en aquest univers sòrdid i són la referència cinèfila que s'enfronta al rigor estilístic de la part dramàtica. És a dir, aquells que han perdut tot el sentit de la imatge del món exterior, que mai no apareix a la pantalla, no poden oblidar l'herència popular iconogràfica del seu passat. Feta de plans llargs, molt llargs, i de silencis inacabables, The Hole dóna una nova expressió lingüística a qüestions eternes com l'aïllament, la solitud, la incomunicació i la dificultat d'estimar, fins al punt que no puc pensar en un tractament més adient dels problemes esmentats en el context del canvi de segle. En definitiva: potser mai no podrem desfer-nos d'aquesta herència postmoderna, del cinema del passat, de les referències creuades i dels jocs entre realitat i ficció, però tampoc de la necessitat d'explicar el nostre temps amb les eines que li convenen, i no d'altres. Per cert, ¿us heu adonat que la gran majoria de les pel·lícules citades no han estat estrenades entre nosaltres? Això també és un símptoma, si més no..."

Sobre 洞 Dong / The Hole, de Tsai Ming-liang:

"Es como un cuadro d'Antoni Tàpies con un agujero en medio, sería un cuadro con pastiches, con cemento aún húmedo recién puesto por la paleta, un cúmulo de substancias viscosas y pegajosas, grises y marrones, oxidadas. (...) Sin kafka ni Freud esta película está vacía, no es universal ni particular, es una isla, una de tantas, en un mundo globalizado" (Alfonso Sánchez)

"Si la película es una metáfora de la llegada del nuevo milenio, Tsai Ming-liang es bastante pesimista" (Elena Cattafi)

"El soroll d'aigua i la pluja constant fan que l'ambientació sigui més opressiva. I després hi ha la música, que actua com a contrapunt davant del catastrofisme angoixant. Reflecteix els sentiments ocults i els somnis dels personatges amb un cert to de paròdia, i aporta un to alegre, confortant." (Alexandra Prats)

"Sembla que Tsai Ming-liang revisi el gènere catastrofista per enriure-se'n i situar-hi uns personatges que gairebé ni parlen ni es comuniquen." (Ander Permanyer)

Salvador Llopart ( La Vanguardia 13/10/05) sobre El sabor de la sandia (2004) de Tsai Mingliang:

Ming Liang analiza el cine porno en clave crítica con 'El sabor de la sandía': El filme del director taiwanés, que incluye números musicales en la recreación de un filme pornográfico, fue presentado ayer en el Festival de Sitges

Desagradable, incluso insoportable, pero también irónica, romántica y juguetona: El sabor de la sandía no dejaba ayer indiferentes a su paso. La nueva película del taiwanés Tsai Ming Liang es, además de todo eso, una atrevida, brillante, demoledora y moral, que no moralista, aproximación al mundo de los rodajes de cine pornográfico (tan homologado culturalmente en los últimos tiempos), y a lo que este género tiene de soledad, degradación y tristeza.

Arranca el relato con la llegada de la joven Shiang Chyi a Taipei y su reencuentro con Hsiao Kang, el vendedor de relojes al que la joven ya conocía de una anterior película de Ming Liang, What time is it there (2001), y que ahora, en El sabor de la sandía , ejerce de actor porno. La ciudad vive bajo una brutal sequía, y la televisión aconseja beber jugo de sandía para paliar la sed. Ahí se inicia la historia, sin embargo, no es la primera escena del filme. La primera escena es de las que harán historia: una parodia de una escena porno, con enfermera y sandía de por medio. Como historia hará, en otro sentido, nada cómico ya, la última escena, una larga escena que sitúa un cuerpo muerto de mujer entre los dos amantes, el deseo fugaz mal satisfecho y dos lágrimas que ruedan por el rostro de la protagonista.

Polémica escena final, de una crudeza matizada por el romanticismo, como gran parte del filme de Ming Liang. Hasta llegar ahí, hasta el supuesto final, han trascurrido dos horas en las que el director nos ha paseado, prácticamente en silencio, por un destartalado edificio, ha mostrado la pasión entre los dos amantes y también su soledad, y se ha sacado de la manga varios imaginativos números musicales de pobre factura que han propiciado la precipitada denominación de porno-musical para el filme. Ante semejante perspectiva, algunos entraban a la sala con una sonrisa. Pero salían con el gesto adusto: aquello no es divertido. Y es que El sabor de la sandía es una experiencia, y las experiencias raramente lo son. Son otra cosa. Uno se atrevería incluso a definir este filme como obra maestra si no fuera por lo degradado que últimamente está el calificativo. Pero sí se puede decir que El sabor de la sandía es la mejor, y la más significativa, de las películas de este festival. Y la más polémica. (...)

El sabor de la sandía
Director: Tsai Ming-Liang
Intérpretes: Lee Kang-Sheng, Chen Shyang-Chyi, Lu Yi-Ching. Guionista: Tsai Ming-Liang. 114 min.

Chen Shiang-Chyi en El sabor de la sandía

Si la cultura china considera el agua como símbolo de caos, las películas de Tsai Ming-Liang, llenas de goteras, son las casas húmedas donde no nos gustaría vivir. Sus personajes, dice, son plantas que necesitan con urgencia agua que las revitalice, que las haga crecer. En El sabor de la sandía , el agua escasea más que en ninguna otra de sus obras, y sólo el fruto del título en español, que ya acariciaba Lee Kang-Sheng en Vive l'Amour , puede resucitar a estos muertos que batallan con un espacio que no entienden, adictos a los pasillos y a los rincones y a los recovecos oscuros donde pueden esconderse de la vida. La sandía es vida, y en su forma más instintiva: es protagonista de la secuencia de arranque de una película que hace una lectura irónica y estimulante del porno, género de lo real que ilustra un sexo crudo y nada metafórico, por oposición a una historia de amor y deseo inacabado entre los dos protagonistas de What Time Is It There? , que se reencuentran varios años después de compartir en el recuerdo relojes y miradas elusivas. El cine de Tsai Ming-Liang, insultantemente inédito en España hasta ahora, siempre está interconectado por la figura de su actor fetiche, su particular Antoine Doinel (el cineasta taiwanés es declarado admirador de Truffaut), y por detalles recurrentes –esos intermedios musicales, que ya interrumpían el solipsista estatismo de la narración de The Hole , tan deudores de una estética kitsch propia de la excelente Los paraguas de Cherburgo como de las rupturas godardianas de Una mujer es una mujer – que evocan el resto de su obra.

Después de la radicalidad metalingüística de la estupenda Goodbye Dragon Inn, El sabor de la sandía no puede ser más fatalista en sus conclusiones sobre lo imposible que resulta comunicarse en el vacío de la sociedad contemporánea. Encerradas en un edificio bajo un silencio autoimpuesto, las criaturas de Ming-Liang buscan un amor que sólo sabe materializarse en la esquiva naturaleza del plano estático, alargado hasta la exasperación, marca registrada de la puesta en escena de un cineasta que, a contracorriente, experimenta con las expectativas del público sin hacer concesiones a su paciencia. Los acercamientos entre los dos protagonistas, que convierten el acto de seducción en una fascinante sucesión de momentos cotidianos (cocinar unos fideos, cazar un cangrejo, fumar un cigarrillo, magrearse entre unas estanterías llenas de cintas porno), son un ejemplo de cómo jugar con el tiempo cinematográfico, obligando al espectador a relacionarse con lo que está viendo de un modo nuevo, limpio, distinto. Y más allá de la distancia, Ming-Liang crea y despierta emoción: así como el único instante de estremecedora calidez en The River , para el que esto suscribe su gran obra maestra, se producía cuando un padre y un hijo se masturbaban mutuamente en el cuarto oscuro de una sauna sin conocer la identidad del otro, El sabor de la sandía termina con una brutal escena de sexo que, ya lejos del retrato doméstico del porno, pone en contacto la presencia de la realidad con la decepción del deseo. La eyaculación coincide con una lágrima, última manifestación líquida de la tristeza de dos personajes que no han sabido quererse en una película magnífica, tan melancólica como provocativa.

Sergi SÁNCHEZ

-Ressenya de El sabor de la sandia a Digerido por...