El sabor de la sandía , o como el porno más asqueroso puede penetrarse de un trágico romanticismo

Rafel Caro Repetto

Tsai Ming-Liang da un giro más de tuerca en su propuesta cinematográfica y nos “shockea” con esta nueva provocación al borde del insulto. Porque si hay algo que comparten todos los espectadores cuando salen de la sala, ya halaguemos su maestría, ya maldigan la hora en que este taiwanés cogió una cámara, es el estado de shock .

El film lleva en su forma el sello de Tsai Ming-Liang. El primer plano es un claro ejemplo. Una cámara fija que enfoca un espacio oblicuo, vacío, callado, con luz justa, en el que no pasa nada al menos durante un minuto. Estos elementos, inmovilismo, oblicuidad, vacío, silencio e iluminación son las características que pintan sus planos. Y en esta película, que es una vuelta de tuerca en todos los ámbitos, todo se intensifica. El primer dato que puede señalarse es que el protagonista de la película no tiene una sola palabra en su guión. La protagonista, apenas unas frases. Sólo la voz en off de una televisión sitúa los hechos. Hay escenas fijas de varios minutos en que no pasa nada, bueno, en que no se mueve nada. Porque pasar, sí que pasa, pero dentro del espectador, que se sume en un ritmo envolvente, que lo atrapa, y lo funde con una fotografía exquisita. Estas escenas, en las la que avanza, o no, la acción, se interrumpen con golpes de número musical, protagonizado por alguno de los personajes del film, y que sirven, argumentalmente, como expresión lírica de los sentimientos de los mismos, y narrativamente, como golpe de efecto de color y surrealismo (los números rescatan temas de los años cuarenta en playback , realzados por coreografías de ácida comicidad), en una estructura que recuerda al recitativo-aria de la ópera italiana dieciochesca. Todos estos elementos formales son marca de la casa, y se comparten con The Hole (1998).

Pero si bien este es el idioma que habla Tsai Ming-Liang, ya de notable valor artístico, lo importante es lo que nos dice. El contexto del argumento es un Taiwán en sequía crítica en el que se da una superproducción de sandías; un edificio del que son vecinos un actor porno, sus partenaires y una antigua conocida, obsesionada por recoger botellas de plástico para almacenar agua. El argumento es la relación entre el actor y la chica. Él, hastiado del sexo sin sentido, busca una relación sencilla, amable, con alguien normal. Ella (que ignora la nueva profesión de su vecino), hastiada de una vida obsesivamente normal, busca alguien con quien tener algo de aventura, algo de sexo. En principio, ambos son la pareja perfecta. Y aquí empieza el romanticismo trágico de la película. A él lo frena su propia vida, una vida sucia y pegajosa, como el jugo seco de sandía, como el semen. Tanto él, como una de sus partenaires, en sus espacios líricos respectivos, cantarán el deseo de abandonar esa vida. Ella, la chica, ardiente de probar el sabor de la sandía. Se la ve gozando del tacto del jugo de sandía, sintiéndose embarazada de una sandía, pariendo una sandía, devorando la sandía. Su cuerpo necesita sandía. ¿Y qué es la sandía? Sexo. Y lo explica la segunda escena (histórica) de la película, en la que él y su partenaire japonesa tienen sexo a través de uno de estos frutos. A ella le frena su aplastante normalidad, su inercia al hastío. Ambos se desean, él no quiere y ella no puede.

Sin embargo, el sabor de la sandía puede más que sus razones. Entre DVDs de porno, en el sótano de un videoclub, en la cercanía de cuerpos y voluntades que el espacio impone, el deseo comienza a brotar, y sólo cuando ella está a punto de saborear la virilidad de su ansiado vecino, a él le frena un mayor deseo de pureza. Pero ya es tarde, y tanto sus circunstancias como ellos mismos se dirigen irrevocablemente a lo que tenía que pasar, a lo que ambos ansiaban que pasara, y que se produce de la manera más violenta, más asquerosa posible.

En la última escena, el orgasmo catártico de la película, la tragedia llega a su fin. Todo se descubre. Él ya no tiene nada que ocultar, nada que salvar. Ella no tiene más fuerzas para seguir evitando lo que su cuerpo le pide. Y ambos terminan participando del sabor más rancio de la sandía, de una sandía podrida. Y todo con una pared, una cámara, una muerta y una profunda desolación de la miseria descubierta de por medio. La rabia, el instinto, la bajeza de dos vidas llevan a la eyaculación final. La desolación a la que se enfrenta el espectador no puede ser mayor. Los cuerpos, ella, él, quedan inertes, vacíos de la única razón que les atenía a la dignidad, condenados por aquello mismo que ansiaban. ¿Hay tragedia mayor?

“Taiwán se está quedando seco” dice en una ocasión una locutora de televisión. Quizás sólo sea un marco casual, pero el drama de estos dos personajes sin nombre, sin voz, sucede allí. Y la ciudad es partícipe en todo momento de la película. No en vano, el espacio lírico de ella, en la que desvela su pasión por él, se insinúa ante y sobre la estatua de Chiang Kai-shek, repitiendo “no me voy a separar de ti”, “voy a hacer lo que me pidas”. Después de ver The Hole , no puedo dejar de ver aquí una nueva crítica social, política a la situación de Taiwán.

Pero qué más da. La cuestión es que el espectador tiene asegurado vibrar con esta película, sentirse retado a aceptar unos hechos que son resultado de la combinación de elementos que componen nuestra cotidianeidad. Retado a admitir que nosotros somos tan seres humanos como cada uno de los protagonistas de esta película, y que todos deseamos gozar del sabor de la sandía. La cuestión es, ¿cómo dejamos que fluya? O más bien, ¿aceptamos simplemente su flujo en nosotros mismos?

Comentari sobre“EL SABOR DE LA SANDÍA” Tsai Ming-Liang

Carmina Balaguer Montón

A diferència de “ The Hole ”, “ El sabor de la sandía ” és un film molt més provocatiu, fins a tal punt que pot resultar a ser desagradable o “agressiu”. El seu tractament del cinema porno no ha deixat indiferent.

Però trobem similituds que deixen entreveure el segell de Tsai Ming-Liang en ambdues pel·lícules. La primera és la divisió del pla a partir d'elements arquitectònics dels propis espais. Un bon exemple és l'escena final en què Shiang-chyi mira a través d'una finestra com Hsiao-Kang fa l'acte sexual amb l'actriu porno morta. Els dos espais apareixen dividits per una paret. I no és casual que l'únic “forat” que els comuniqui sigui una finestra de barrots! (per mostrar la impossibilitat de comunicació dels dos personatges i la opressió de l'espai on han estat vivint al llarg de la pel·lícula9.

Tanmateix, la majoria dels plans (sobretot, els exteriors) es caracteritzen per un important joc de perspectives. També destaco el gran angular, el qual crea un joc visual que recorda molt als grans angulars de Wong Kar-Wai a, per exemple, “ Fallen Angels ”.

Un altre tret en comú dels dos films és l'absència de diàlegs. Els personatges viuen atrapats en l'espai que els envolta, entès com a silenci. Per contrastar aquest silenci, Ming-Liang es basa del gènere musical. De fet, les lletres de les cançons són gairebé les úniques paraules que sentim al llarg de les dues pel·lícules. Els inserts musicals transmeten nostàlgia (per exemple, Hsiao-Kang vestit de drac banyant-se o l'escena hollywoodiana del musical clàssic dels paraigües), però també són l'expressió del subconscient (per exemple, l'escena en què Hsiao-Kang està vestit de penis). Així, doncs, són escenes surrealistes, que sovint fan paròdia de la situació pèssima dels personatges. El seu to kitsch i un pel infantil i vulgar contrasta amb l'elegància dels plans llargs i estàtics on els dos protagonistes mostren el seu amor.

És en aquests llargs i silenciosos plans on són únicament capaços de comunicar-se. En aquest cas, els plans són com una petita unitat, com un “bodegó” que sura.

A “ El sabor de la sandía ” també és important l'element de l'aigua. A diferència de “ The Hole ”, no actua per excés, sinó per escassetat. Si relacionem aquest element amb el seu significat vital i alhora mortal queda clara la visió pessimista i cremada de la vida que Ming-Liang vol transmetre. Per això, també, retrata els rodatges de les pel·lícules porno, per transmetre aquest abisme.

Relacionat amb la idea del cinema pornogràfic hi ha el voyeurisme . Si a “ The Hole ” l'espectador es reconeix a través del forat, a “ El sabor de la sandía ” ho fa a través del desig espectatorial que tan bé treballa el cinema porno. Tot i així, si a “ The Hole ” té un sentit remissori, a “ El sabor de la sandía ” és, com he comentat abans, “agressiu”.

Un altre element al voltant del qual gira el film és la síndria. Aquesta, entesa com a símbol de la sexualitat femenina, és la única que pot salvar els humans de la catàstrofe (el seu suc impedeix que la gent es deshidrati). Per això, per exemple, no és gratuït el fet que Hsiao-Kang rebutgi d'amagat beure el vas de suc de síndria que li ofereix Shiang-chyi, ja que per culpa de la seva professió viu apartat de qualsevol esperança i viu el sexe de manera insatisfeta.

Per aquest motiu, potser, la necessitat de l'escena final, en què es fa una atrevida metàfora del que és la pèrdua de la virginitat. Shiang-chyi s'endinsa en el món sexual a partir d'una flagel·lació i a través d'una finestra. És per això, potser, que plora, tot i que la llàgrima també podria ser el semen que no veiem. De la mateixa manera, el suc de síndria (tenint en compte el significat sexual de la síndria) podria ser l'expressió del líquid masculí).

En aquesta última escena, també, el to irònic de Ming-Liang esclata quan veiem les dues hostesses d'avió de cartró somrient.

Per acabar, considero “ El sabor de la sandía ” una pel·lícula minimalista, ja que es basa només en dos elements concrets: l'aigua i la síndria (i una gran trama paral·lela que és el cinema porno). De la mateixa manera “ The Hole ” també seria minimalista i els seus dos elements principals serien també l'aigua i el forat. Entenem, doncs, que la síndria i el forat podrien ser el mateix, en tant que els dos transmeten la sexualitat.

Finalment, em decanto per la pel·lícula “ The Hole ”, ja que personalment m'agrada més que les coses se'm suggereixin. També, perquè aporta una visió més esperançadora del futur.

El sabor de la sandía

Francisco Piñón

En cuanto a la forma en que está rodada, parece claramente una secuela de “El agujero”: planos largos y estáticos, ritmo lento, ausencia de acción en muchos momentos, y números musicales intercalados. Además, el elemento agua conecta también ambas películas: si en “El agujero” era la presencia constante del agua, ya sea visual o auditivamente, lo que marcaba la historia, en “El sabor de la sandía” lo hace la carencia del líquido elemento.

En cuanto a la historia, se podría entender que ambas películas tienen en común que cuentan la relación de amor que se da entre los dos protagonistas. En “El agujero”, las existencias vacías de ambos se encuentran para mutuamente mitigar en lo posible la soledad que les azota. En “El sabor de la sandía” el escenario es parecido, si bien el desenlace no es el mismo, ya que los sentimientos dejan paso a los instintos más básicos que se manifiestan en el sexo. Unas relaciones sexuales que no son ya la culminación del amor, sino un acto mecánico y carente de sustancia.

“ El sabor de la sandía ”

Anna Mas Casals.

La pel.lícula emmarca el tema de la manca d'aigua a la ciutat de Taipei (Taiwan). Es tracta d'una època difícil, ja que ha arribat l'estiu i les altes temperatures provoquen que la situació sigui insuportable. En aquest entorn, una noia procura emmagatzemar tota l'aigua embotellada que pot robant-la fins i tot, dels serveis públics. Per altra banda, un noi que treballa al mateix edifici on viu la noia, puja d'amagat al terrat a banyar-se al dipòsit d'aigua. La situació és cada cop més insostenible. Les autoritats i els canals televisius aconsellen a la població la possibilitat d'hidratar-se amb suc de síndria, una fruita molt comuna a aquests països del sud-est asiàtic i la Xina. D'aquesta manera, la síndria cobra un valor sobrenatural, i esdevé alhora un instrument eròtic. Un dia, la noia troba una síndria al parc i es toparà amb el noi, que descansa en un banc. Recordarà que temps enrera li havia venut un rellotge i en aquest context, s'enamoraran sense conversar, demostrant un cop més, les solitàries vides dels personatges, tan típic al cinema asiàtic. Quan la noia descobreix la professió del seu enamorat, es demostrarà com el sexe destrueix la relació de la parella quan començava a resultar més interessant.

Només començar la pel.lícula, a la primera escena apareix un pàrking que, després d'uns quants minuts d'imatge aturada, una noia disfressada d'infermera sosté una síndria. Immediatament després, l'espectador se sorprendrà al veure com la síndria serà l'instrument que protagonitzarà el joc “sensual” (força desagradable) entre la noia disfressada (actriu pornogràfica) i el noi que es banyava al terrat (actor pornogràfic). Així doncs, després d'aquesta primera escena, on l'espectador coneix als protagonistes, ens endinsem en l'argument, el qual denúncia la degradada situació de la dona a la indústria cinematogràfica del porno. Observem també, entre aquestes escenes eròtiques, infantils i absurds videoclips on els actors hi apareixen disfressats d'una manera ridícula i burleta, trencant l'escena de l'argument principal. L'humor, en aquest cas, el podem qualificar de peculiar i fora de lloc. No obstant, el vestuari i la música és força original.

El director es caracteritza per les obsessions que plasma a les seves obres. En aquest cas, l'obsessió per la síndria, l'aigua i el sexe, és constant al llarg de tot el metratge, fins i tot als videoclips! La fotografia, el tractament de l'escena i l'humor ridícul i subrealista, han aconseguit d'aquesta proposta de Tsai Ming-Liang, el Premi a la millor contribució artística del Festibal de Berlín, atorgant-li l'Ós de Plata. També ha aconseguit el Premi Alfred Bauer i Fipresci . Al Festival de Sitges, va guanyar 3 premis; el Premi especial del jurat, el Premi de la Crítica i el Premi al millor Actor (Lee Kang-Sheng).

Personalment opino que aquesta pel.lícula és una burla a la sensibilitat de l'espectador. Suposo que ha guanyat els Premis que ha guanyat gràcies a la innovació de l'absurditat.

És a dir, generalment les pel.lícules orientals estan carregades de significat temàtic, són força difícils d'entendre i quasi sempre se'n pot filosofar. Aquesta pel.lícula presenta uns bons enquadres i una bonica fotografia, però l'estètica ésbuida de significat, perquè no ser explícit amb el que es pretén explicar, no és sinònim de no tenir res a explicar. Pretenia ser una obra original, i s'ha quedat en una proposta insubstancial.

Si el cinema asiàtic m'agrada és perquè em fa pensar, en molts casos despertant-me la imaginació i aprenc de les pel.lícules. Però després d'haver vist aquesta última... no tinc paraules per descriure la meva frustració. Potser no tinc la mentalitat prou oberta per poder gaudir d'una obra tan arriscada.

The Hole i El sabor de la sandía , de Tsai Ming-Liang

Anna Vázquez Valle

Tots aquells que ens apropem per primera vegada al cinema d'aquest director taiwanès, nascut a Malàisia, sortim de la sala de projecció mig “noquejats”: no sabem ben bé què pensar... A títol personal, encara no sabría definir-me quant a si m'han agradat les pel·lícules que he vist ( The Hole i El sabor de la sandía ) o no. El que està clar és que es tracta de provocar.

Amb The Hole Tsai Ming-Liang porta a l'espectador fins el límit de la seva paciència, angoixant-lo amb el soroll de la pluja, sentint com a teves les parets gotejant aigua per tot, la crispació de la pobra protagonista. L'actitud canvia lleugerament amb El sabor de la sandía . Continua tractant els mateixos temes de base, la incomunicació i l'amor en la societat actual urbana, però hi apareixen més colors, més personatges, un xic més d'humor. La provocació és evident i explícita des de la primera escena, provocant les típiques rialletes nervioses dels assistents a la sala.

Juntament amb la temàtica Tsai Ming-Liang uneix les dues pel·lícules a través de dos peces més. La primera d'elles és l'aigua. A The Hole no para de rajar i al segon film Taiwan està patint una sequera seriosa. No sé si té més simbolisme que simplement contrastar-les. A nivell estètic, i potser ja podríem defirnir com una empremta personal del director, els números musicals. Trenquen completament el ritme narratiu (que molts defineixen com “arritme”. Definitavament els seus films millor que no els vegin aquells que no estan acostumats a veure cine de plans llargs i estàtics!), il·luminen les pantalles i fan avançar la història, és a dir, sovint actuen com el·lípsis o per deixar-nos espiar el subconscient dels protagonistes. A El sabor de la sandía els números desprenen més comicitat i ironia (com la cançoneta de les gogos fergregant-se contra l'estàtua de Chiang Kai-Shek) per acabar amb l'apoteòsica i ilarant escena dels paraigües.

Els protagonistes de les dues cintes viuen tancats en les seves cuirasses. Sembla que no es vulguin deixar estimar. The Hole ens presenta dos veïns. Ell viu al pis de dalt i provoca una gotera al pis d'ella, abaix, apropant-la al virus que porta l'aigua infectada. L'única via de comunicació l'obre un personatge extern a ells dos, el fontaner. Al principi tan sols es tracta d'un foradet minúscul, però mica en mica es va fent més gran segons les necessitats dels protagonistes. La seva comunicació es limita a través d'aquest forat, les seves trobades al món exterior són més aviat escasses i fredes. Al final, el forat servirà per salvar a la veïna. Salvar en tots els sentits, fins i tot l'escena sembla una mica messiànica, amb la mà estesa sobre el seu cap apuntant cap a ella, amb un petit raig de llum que la il·lumina. Potser un raig d'esperança?

Un altre cop ens trobem a una parella d'antics coneguts (els personatges surtena a una altra pel·lícula del director) incapaços d'estimar-se a El sabor de la sandía . Ell treballa com a actor porno i ella es passa el dia buscant ampolles buides per Taipei. Pràcticament no parlen entre ells. Tant de minimalisme ja no sé si vol arribar a algun lloc, és a dir, si realment simbolitza alguna cosa, que se'ns vol transmetre una idea, o és simplement una abstracció oberta per què tothom pensi el que li doni la gana, que ara estan molt de moda els missatges oberts i analistes (com l'escena del pont, on a l'altra banda del riu apareix una noia passajant amb una maleta igual que la de la protagonista... Què vol dir amb això? La situació típica en la que em trobo pensant “serà una metàfora dels viatges interiors, que els nostres sentiments no són únics en el món, és el futur d'ella?). Per això la meva interpretació sobre la relació que ells mantenen és meva, és la meva teoria, però segurament ni és la correcta ni és la del meu company del costat. Ell és un noi que rebutja a la seva vida personal tot allò que té a veure amb la seva feina. Per això és incapaç de beure la síndria que li ofereix la noia que li agrada de veritat i per això és incapaç de mantenir relacions sexuals amb ella. L'escena final no resulta més que grotesca i sorprenent, ell “follant-se” a un cadàver i al final es corre a la boca de la seva estimada a través del forat d'una finestra... Crec que la protagonista tenia també un dilema al cap: sentir-se humiliada o plena de felicitat???

Sigui com sigui Tsai Ming-Liang és un director incapaç de deixar-te indiferent. Si més no, totes les pel·lícules guarden alguna sorpresa, ja sigui un numeret musical kitsch o una escena dantesca que faci gràcia. Potser et passi com a mi, que no sé ben bé què pensar, però ben segur que quan surtis de la sala estaràs parlant del film tota una bona estona!

El sabor de la sandia.

Javier Fernández Sánchez

En esta película, al igual que en the hole , Tsai Ming-liang nos presenta unos personajes que se desenvuelven en un ambiente que podríamos calificar de extremo, si en the hole el problema venia dado por una epidemia vírica y el próximo corte del suministro de agua, en este caso debido a la sequía se produce también una falta en el suministro de agua. En el sabor de la sandia , los dos personajes protagonistas actúan de formas muy diferentes frente a este problema, y son actitudes muy similares a las de los dos protagonistas de the hole ; así en ambos casos las mujeres reaccionan de una forma muy acusada frente al problema, mientras que los hombres parece que no les afecta mucho esa situación. En el sabor de la sandia , vemos que Shiang esta “obsesionada” por almacenar agua (que roba del lugar donde trabaja); en contraposición, el personaje masculino (Hsiao) no parece preocuparse mucho, él sigue haciendo su vida.

Por otra parte tenemos el tema de la pornografía; el director nos muestra el mundo pornográfico como un mundo extremadamente frío, donde las personas que se dedican a ello apenas se comunican; El grado de frialdad es tal que no les importa seguir rodando mientras la actriz esta inconsciente. Algo que tal vez también se podría analizar es porqué la actriz porno es japonesa, quizás hay algo de tras de esto (sentimiento anti-japonés), o simplemente es porque en Japón se producen miles de películas pornográficas al año.

Entre estos dos personajes, Shiang y Hsiao, parece que se retoma una antigua relación. Cuando ella descubre que él se dedica a la pornografía, hay un primer momento de shock; parece que al final ella lo acepta, pero en el último momento, cuando se da entre los protagonistas el primer encuentro sexual; aunque de una manera algo extraña; el gesto de tristeza de Shiang demuestra, que al final, el sexo ha destruido esa relación; el sexo ha destruido el amor. Un sexo que para Hsiao es un trabajo, y que por tanto no puede expresarse como un sentimiento amoroso.

Tanto en the hole como en el sabor de la sandia el ambiente que envuelve a los protagonistas, y la acción, a pesar de algunos toques humorísticos, resultan bastante angustiantes; en los dos casos la tensión de la película queda amenizada por los números musicales, en los que el colorido y la música contrastan frente a los tonos mas apagados del resto del film.

Tsai Ming-liang nos muestra de nuevo la evolución de la relación de una pareja, pero no nos desvela el resultado de esa relación, deja al espectador que decida si van a ser felices o no.

“The Hole” i “El sabor de la Sandía”

Silvia Valcárcel

L'autor taiwanès Tsai Ming Liang ens ofereix dues obres antagonistes i oposades, que en ens parlen de una mateixa cosa: la soledat i incomunicació entre les persones. Mentre que “The Hole” és un pel·lícula amb un ambient depriment i obscur, “El sabor de la Sandía” és una comèdia plena de llum i de color, i totes dues, encara que sembli mentida, són un musical.

“The Hole” mostra com dues persones, un home i una dóna, totalment diferents, que viuen al mateix bloc d'edificis, però sense haver mantingut cap tipus de relació veïnal poden arribar a convertir-se en dues persones realment properes, i tot gràcies a un forat que el lampista de la noia ha fet per intentar descobrir l'origen de les pèrdues d'aigua que té el seu pis. “El sabor de la Sandía” també es fixa en les relacions de les parelles, però amb un toc molt més colorista, encara que també agredolç: la relació d'un actor porno i una treballadora d'un museu de Taipei durant una de les sequeres més greus que pateix Taiwan. Ell vol diferenciar la seva relació del seu treball intentant no mantenir relacions sexuals amb ella i amagant el seu veritable treball.

Tots dos guions, casi sense diàlegs, basen l'acció narrativa en les cançons que s'intercalen al llarg de les dues pel·lícules. Els números musicals, amb un toc molt kitch tan en els escenaris com en els vestuaris (el penis gegant ballant a un lavabo acompanyat d'un grup de ballarines amb embuts fent de sostenidors i cantant una versió xinesa de “Sixteen tones” és un clar exemple) , són el fil conductor dels sentiments dels protagonistes. D'aquesta manera els espectadors tenen una porta oberta a la ment dels personatges, cosa que és molt d'agrair, tenint en compte els pocs diàlegs que trobem als dos films.

“The Hole” es una història profunda i complexa, que està clarament influïda pel tot el món kafkià, sobre tot , “La Metamorfosis”. El fet que l'epidèmia converteixi a les persones en una mena d'escarabat de cuina , dóna un toc molt surrealista a la història. D'altra banda, el film és un tant claustrofòbic, l'espectador no veu mai el cel i cap escena es fa a l'aire lliure, sinó que totes les escenes, menys aquelles que passen al centre comercial, tenen com un escenari els dos apartaments. El film resulta molt lent i fins i tot avorrit. D'altra banda, les motivacions dels personatges no queden gaire clares i de vegades no s'entén el per què d'aquella situació i l'apatia i indiferència dels personatges. En aquest sentit “El sabor de la Sandía” té el mateix problema. Els personatges resulten plans i sense profunditat. No s'entén per què actuen d'aquesta manera, i la falta de diàleg resulta de vegades desesperant. Probablement, el director vol recalcar el fet que la vida quotidiana té molt de surrealista i ho fa a través d'un humor negre. En totes dues pel·lícules la càmera passa indiferent pels mons que recreen els films. I en el meu cas, et fa sortir de l'aula i de la sala de cinema amb la sensació d'haver passat per alt una peça clau de les pel·lícules, i et preguntes si realment la peça clau existeix..

De fet, sobre tot en “El sabor de la Sandía”, dona la sensació que l'autor només a volgut cridar l'atenció de l'espectador amb unes escenes amb sexe èxplicit (l'escena final és summament explicita, fins i tot se sent el sorroll de la noia al empasar-se el semen), que d'altra banda, si es comparen amb la resta d'escenes del film són les úniques que donen un mica de sentit i profunditat a la pel·lícula, però que arriben a ser escatològiques com quan practica el sexe amb l'actriu porno morta.

Les dues pel·lícules són originals, i amb idees ben aconseguides, però, segons el meu parer, són massa abstractes i no acaben d'obtenir un sentit com a un peça per si mateixa.

COMENTARI SOBRE “EL SABOR DE LA SANDÍA”

Patrícia Garcia Palomino

El sabor de la sandía es una pel.lícula que no et deixa indiferent. Pots sortir del cinema dient que t'ha agradat, pots sortir horroritzat o confós, però, sens dubte, no pots sortir indiferent. Ja sigui per la temàtica que abarca, pels números musicals o pel desgarrador final, surtes del cinema, al menys, en el meu cas, amb molts dubtes.

Al acabar de visionar la pel·lícula se'm van plantejar una sèrie de qüestions que no acaben de ser contestades per la pel·lícula, fet que també ocorre a The Hole. En ambdues pel·lícules, podem dir que, gran part de l'obra es desenvolupa en l'àmbit d'un bloc de pisos, els personatges passen molt de temps dins de casa.

En quan a “El sabor de la Sandía”, no sabem quasi res dels personatges ni de l'entorn: no sabem on són i que hi fan allà, ni quina relació havíem tingut anteriorment, només tenim una petita informació de la vida del noi, que abans es dedicava a vendre rellotges i ara s'ha convertit en un actor de porno de baix pressupost. De la noia no sabem quasi res, no sabem ni a que es dedica.

Tampoc tenim cap tipus d'informació sobre el pasta i el futur dels personatges, perquè ens manca, fins i tot, informació del seu propi present. Tampoc sabem res sobre la seva família i amics; ni tan sol sabem si realment en tenen.

Al “Sabor de la Sandía”, al igual que a The Hole, rebem informació del context a través de la radio o la televisió; sabem que estan passant una època de gran sequía per la informació que ens aporta la televisió, raó que explica el comportament obsessiu que té la noia omplint a amagades ampolles d'aigua als lavabos públics.

El comportament de la noia amb el tema de la carència d'aigua em recorda al de la noia de the Hole, ja que aquesta també té un comportament bastant obsessiu, ja que té un munt de mocadors de paper amb els quals es va secant obsessivament.

L'aigua obté un gran protagonisme en ambdues pel·lícules: en una, per la seva carencia i , en l'altra per la seva abundància.

També ambdues pel·lícules compten amb números musicals que fan avançar la història, encara que, en el cas de “El sabor de la Sandía”, trobo que els números musicals són esperpentics, ja que trobo que, en ocasions no estan justificats i no hi pinten res. Els números musicals a The Hole són més fins.

En darrer lloc, cal parlar del final. Realment, no sé si la pel·lícula solia ser una burla sobre el cinema porno de baix pressupost o si vol fer-nos veure la crueltat d'un món en que les coses s'han d'acabar de la forma que sigui perquè la única cosa que importa són els diners. La escena final, que es pot considerar necrofílica, em sembla que es molt salvatge.

Per acabar, crec que cal fer un incís sobre un tema que Tsai Ming-liang no ens desvela i que no entenc: que hi ha dins de la maleta que no poden obrir? I que representa aquest objecte dins la trama?

El sabor de la sandía

Meritxell Xipell Ríos

El sabor de la sandía es una película que narra el reencuentro de dos amigos y la transformación de su relación en una historia de amor, en la película se ve como el protagonista masculino que es un actor porno, quiere separar el sexo del amor y cómo hace todo lo posible por evitar que sus relaciones intimas se parezcan lo menos posible a cualquiera de las escenas que el protagoniza en sus películas porno.

La historia transcurre en Taiwán en un verano extremadamente caluroso donde todo el mundo parece estar ansioso por encontrar un poco de agua, ya que sólo disponen del agua embotellada y el agua de los espacios públicos, ambos protagonistas están continuamente buscando un poco de agua que les apacigüe del calor infernal , a causa de la carencia de agua la protagonista femenina se pasa la mayor parte del tiempo comiendo sandia o bebiendo batidos de sandia. En una ocasión ella le ofrece un batido de sandía pero el no se lo bebe, ya que había rodado escenas porno con una sandia y el no quiere mezclar nada de su vida cotidiana con su trabajo.

El final de la historia es un tanto sorprendente en cuanto a la forma, pero simplemente revela como entre ambos protagonistas hay una relación de amor y complicidad por lo que hay también deseo. Es también la parte en la que se ve claramente como hay una unión sentimental fuerte entre los dos protagonistas y como ella acepta el trabajo de él como actor porno.

En mi opinión se trata de una película difícil de comprender por la ausencia de dialogo y por que hay constantemente sexo explicito, lo que nos lleva a un conjunto de escenas muchas veces inconexas que nos complican bastante a la hora de seguir el argumento. Por otra parte, hay muchos fragmento de tipo musical que le dan un toque de humor a la película y que son realmente en muchos casos surrealistas, el autor realmente se ha desinhibido ya que es una película casi digna de un análisis de Sigmund Freud.

EL SABOR DE LA SANDÍA

Manuel Pérez Riera

Ja fa uns quants dies que vaig veure aquesta pel·lícula i la veritat és que la recordo ben poc, ja sigui pel seu estil minimalista i simbòlic, o pel fet que no em va acabar de convèncer. Molt em temo que no la vaig acabar d'entendre, que no em va arribar la subtilesa de la narració, molt basada en la gestualitat i els petits detalls. Vaig sortir del cinema amb la contradicció del qui no acaba d'entendre una poesia i no sap si és perquè aquesta peca d'un excés d'estilisme, o perquè, simplement, no l'ha sabuda interpretar. Així com “The Hole” em va sembla magnífica, rodona, immensa, precisament per la capacitat d'explicar tantes coses amb un mínim d'elements, amb l'aïllament dels cossos dels personatges, amb els contrastos de la posada en escena, “El sabor de la Sandía” em va resultar incoherent dins els meus patrons culturals i emotius. No entenenia les accions i reaccions dels personatges, no sentia empatia per ells (o la que sentia es veia totalment frustrada, contradita per l'avenç del relat) i això em va fer perdre gran part de la narració, altres aspectes més profunds. Per mi va ser com veure un puzzle mal muntat. No crec que la pel·lícula sigui fallida o dolenta, més aviat intueixo que tot el contrari, però hi un extrem en aquest sentiment de repressió- explosió emotiva (o més aviat sexual) que impregna part del cinema asiàtic que se m'escapa i m'inquieta.

Tsai Mingliang, El sabor de la sandía

Anna Bernárdez

Film que tracta la quotidianitat de dos personatges en un context extrem de sequera a Taiwan. Ell és actor porno, i passa la major part del film rodant escenes pornogràfiques, ella no se sap a què es dedica, però està obsessionada en recollir ampolles del carrer o d'on sigui. Gairebé no es coneixen, però els encreuaments al carrer, l'ascensor o en la botiga de DVD pornos feran sorgir una relació “especial” entre els dos.

Aquest és un film que té molts punts en comú amb The hole , no només hi ha una continuació temàtica entre els dos films sinó també formal.

Els escenaris on passa l'acció són els mateixos: passadissos, habitacions fosques, ascensor, espais tancats… tot i que en The hole l'ambientació és més opressiva que en El sabor de la sandía , on hi ha més escenes d'exterior.

En els dos films s'intercalen escenes de musical ambientades en els anys cinquanta, són escenes molt kitsch filmades amb sentit de l‘humor que venen a ser una farsa de l'amor ja que, potser més en el primer film que en el segon, és en aquestes escenes anacròniques en les que s'origina l'amor entre els dos personatges. Per altre banda, donen un to irònic i caricaturesc a tot el film en general.

Són films ens els que gairebé no hi ha diàleg, el llenguatge oral, que és el principal mitjà de comunicació, és omès, (la veu només la sentim al principi a les notícies de la televisió que informen sobre la situació catastròfica actual: en El sabor de la sandia no es tracta d'una epidèmia sinó d'una sequera que assetja Taiwan), i és substituït per uns símbols de comunicació. En el cas de The hole s'utilitza el forat (que dóna títol al film) com a símbol de comunicació: forat del terra de l'habitació, que el noi obsessivament va engrandint, i a través del qual es transmet la malaltia al pis de sota, llença cendra, hi introdueix el peu… El forat també és present en El sabor de la sandía , encara que no té el mateix sentit de comunicació (hi ha un forat a la carretera que els obrers tapen i la clau de la noia queda adherida al ciment), per contra s'utilitza la síndria com a símbol de comunicació, o més aviat com a mitjà a través del qual els cossos es relacionen/comuniquen. La síndria és un element que agafa diferent formes, sempre relacionades amb el sexe, que és la forma de comunicació dels personatges: síndria a l'entrecuix de l'actriu porno i que serveix per fer una escena de sexe força imaginativa, síndria dins la nevera que la noia llepa com si es tractés del membre viril del noi, síndria com a fetus quan la noia es passeja per les escales amb la síndria sota la samarreta…

En els dos films sembla transmetre's un mateix missatge pessimista de la condició humana, sense ser moralista. Els personatges són com animals: hi ha més gemecs que paraules en tot el film, són personatges que viuen en el present, no sembla que tinguin ni un passat ni un futur, no hi ha sentiments ni tampoc els rostres transmeten cap tipus d'emoció. Són obsessius i anodins: ella cerca amb desesper ampolles (fins i tot, en un to d'humor molt present en tot el film, hi ha un moment que recull el tap d'una ampolla que han tret del forat de l'actriu), ell es dedica a penetrar la dóna en un acte purament físic, en el que el cos de la dona és un simple receptacle. L'escena final és el clímax d'una transformació que de manera metafòrica patiria la societat actual: l'escena de la filmació de l'escena pornogràfica amb l'actriu morta és la màxima expressió de la deshumanització de l'ésser humà i la transformació en bèsties, similar a la degradació existencial que pateixen els personatges en The hole a causa de l'epidèmia, cada vegada més obsessius i paranoics, i que acaben vivint en un forat.

Per altre banda el film està rodat amb gust estètic que li dona valor artístic. A part de l'impacte visual d'algunes escenes sexuals com l'escena inicial en la que es manipula una síndria a l'entrecuix com si fos el seu sexe femení, i les escenes de musical amb coreografies que malgrat ser cursis són boniques estèticament pels colors i el ball, hi ha algunes escenes que em van cridar l'atenció estèticament, com l'escena que utilitza l'ombra de la silueta de la noia menjant marisc, en la que se sent el cruixir de la conquilla mossegada, i els xuclets per extreure'n el líquid que conté, clara referència als fluids corporals i al sexe amb una imatge molt estètica.

El sabor de la síndria és ... amarg

Elisabeth Gea

L'objectiu final de qualsevol pel·lícula és fer reaccionar els espectadors que la veuen. I en aquest sentit, l'última pel·lícula del director Taiwanés Tsai Ming-Lian El sabor de la sandía aconsegueix totalment aquest objectiu, però a un preu massa elevat: la provocació de què fa gal·la es queda simplement en això, en pura provocació. I per molt provocativa que sigui una pel·lícula, si darrere de la provocació no hi ha un argument sòlid que la respatlli, es queda en el no-res i aviat és oblidada.

En l'aspecte formal i temàtic, El sabor de la sandía i la seva predecessora The hole tenen molts punts en comú. Potser fins i tot massa, cosa que juga en detriment de El sabor... , ja que no et trobes cap sorpresa agradable en aquest aspecte. A no ser que les escenes de pel·lícula pornogràfica que plaguen el metratge es puguin considerar sorpresa... Potser sorpresa sí, però mai agradable.

Totes dues comencen igual: amb un interminable pla fix que no aporta informació sobre la pel·lícula, més enllà de presentar alguns personatges: a The hole un pla del protagonista dormint i, a El sabor... , un pla d'un passadís buit, en el qual al final apareixen les dues dones que apareixen a la pel·lícula.

La temàtica del problema de l'aigua també és un element recurrent en les dues pel·lícules. A The hole , per excès, i a El sabor... per manca d'ella, d'aquí que tothom vagi amb les síndries amunt i avall. I en tots dos casos se senten els consells que dóna la televisió per tal de poder passar aquesta situació de la millor manera possible.

En totes dues el repartiment de personatges és escàs, igual que els diàlegs: l'únic intent de diàleg que hi ha en els 102 minuts de El sabor... és quan la noia (que segons la sinopsis de la pel·lícula es diu Shiang-Chyi, ja que a la pel·lícula ni tan sols se l'anomena) li diu al noi (Hsiao-Kang, també segons la sinopsis) li pregunta si encara ven rellotges. Aquests silencis el director els supleix amb els números musicals que no s'introdueixen en la història d'una manera natural i fluida, sinó que ho fan d'una manera molt abrupta, trencant totalment el poc fil narratiu que pugui tenir la pel·lícula. Jo dedueixo que la intenció d'aquests números musicals és la d'intentar explicar els sentiments i la preocupació internes dels personatges, però moltes vegades has de fer un veritable esforç d'interpretació per poder saber a què es refereixen, com per exemple el primer número de The hole . I el problema d'aquesta manca de capacitat de transmetre de forma efectiva la vida interior dels personatges és que al final de la pel·lícula tens la sensació de què els personatges són totalment plans, que no tenen cap motivació interior que els faci avançar. Perquè jo no crec que el que desitja Shiang-Chyi al llarg de tota la pel·lícula sigui acabar tragant-se una ejaculació interminable del protagonista. O sí?

Un pla aquest, que il·lustra clarament com el director es recrea en el mal gust a El sabor... Les escenes porno de la pel·lícula són totalment barroeres, alhora que realment ridícules. Però el que acaba de catapultar El sabor... a l'estratosfera del mal gust és l'última escena de porno necrofílic. Però una vegada més, amb el seu intent de ser transgressor, el director cau en l'art de provocar per provocar, sense que al darrere d'això es vegi lluir res més enllà.

En definitiva, que al contrari del que indica la traducció castellana del títol, enlloc de sortir del cinema amb el gustet dolç de la síndria, surts amb el gust amarg del semen que s'engull Shiang-Chyi.

Ressenya

Ivan Gomez Gonzalez

El film ens situa a la ciutat de Taiwan, la qual està sumida en una forta sequera d'aigua. Les autoritats, els informatius i tots els mitjans de comunicació (inclosa una pel·lícula porno que filma el mateix protagonista) incita als ciutadans a utilitzar alternatives de consum d'aigua, com ho és la ingestió de suc de síndria, fruit que en aquest moment està molt rebaixat de preu i és bastant popular entre els residents asiàtics.

La història ens presenta la interrelació entre els dos protagonistes (veïns del mateix bloc de pisos) que fa un tems que no es veien. Mentre la Chen torna de fer un volt per Taiwan, portant una síndria que ha trobat en un canal, al passar prop d'un parc, veu a un home dormint en un gronxador infantil. S'apropa i se n'adona que és un amic que fa un tems que no sap res d'ell. A partir d'aquí, comença una relació amorosa sense final feliç, on poc a poc es van posant al dia des que no es veien i, sense saber-ho, es van enamorant mútuament. En Lee és un actor porno, que es dedica a filmar pel·lícules d'aquest tipus, mentre que la Chen (que no sap la vocació d'en Lee) es una empleada model d'una empresa. La història transcorre en un marc humorístic (on s'inclou la sequera d'aigua), i amb certs talls musicals, on el director ens pretén divertir expressant idees relacionades amb el film, així com distensar a l'espectador. Finalment, la Chen se n'acaba adonant que el seu estimat amic es dedica a filmar pel·lícules pornogràfiques mentre en Lee esta filmat una (curiosament amb l'actriu habitual però morta per causes desconegudes), i aquest se n'adona que ella l'està observant pes una finestreta de l'habitació. Sorprenentment, ell acaba ejaculant a la boca de la Chen (interpreto a mode de la percepció per part d'ell del seu enamorament amb ella), i a aquesta se li cau una llàgrima, volent expressar que no s'han sabut estimar des del començament.

També m'agradaria remarcar la forma en la que viuen els protagonistes la sequera. Mentre la Chen procura trobar aigua per tot arreu (l'obté a través d'omplir ampolles de plàstic a uns lavabos públics i recorre al suc de síndria a mode de refresc, en Lee es banya a les cisternes comunitàries situades al capdamunt del bloc on viu. D'altra banda, em sembla curiós la utilització per part del director, d'aquests moments musicals (tan típics de les seves pel·lícules) que arrenquen les rialles dels espectadors, i fan buscar la relació existent entre aquestes i la trama de la pel·lícula.

Finalment m'agradaria comentar algunes conclusions personals que he extret de la visualització d'algunes de les pel·lícules d'en Tsai Ming-Liang, com The Wayward Cloud o The Hole. Trobo que és un director molt humorista (es riu de moltes situacions quotidianes), les seves pel·lícules solen estar emmarcades per la sequera d'aigua, el sexe i les comentades interrupcions musicals que marquen la pauta del film, etc.

En conclusió, aconsello a tothom que vegi alguna pel·lícula d'en Tsai Ming-Liang, a poder ser The Wayward Cloud, ja que es una pel·lícula amb molts matisos, i sobretot molt divertida i entretinguda. Una pel·lícula de culte!

Comentari de The Hole i El sabor de la sandía de Tsai Ming Liang.

Andrea Herrera i Dulcet

EL sabor de la Sandía , ultima estrena del director Tsai Ming Liang, reprèn de nou alguns dels trets característics que el van fer famós en altres films, com és el cas de The Hole . En aquest nou film, al igual que l'anterior, el director taiwanès recrea un ambient fortament angoixant, de temperatures força altes i on hi manca quelcom tan vital com l'aigua. Així doncs, ens trobem de nou d'avant d'uns personatges que per sobre de tot intenten sobreviure, no només a la sequia, sinó també a un moment crític de les seves vides. Si a The Hole els personatges lluitaven per sobreviure a la seva soledat, a El sabor de la Sandía lluiten per sobreviure a un present que deixa molt que desitjar.

Per tant, Tsai Ming Liang juga a enfrontar els seus personatges a situacions límit que a vegades fins i tot els superen. A el Sabor de la sandía , El personatge masculí, encarnat per Lee Kang-Sheng es veu obligat a fer d'actor pornogràfic per sobreviure i ella, Chen Shiang-Chyi es una noia que se sent profundament sola. Situacions força similars a les dels protagonistes de The Hole , però en aquest nou film, portades fins a l'extrem de l'erotisme, a vegades certament enginyós (com l'escena inicial) a vegades plenament gratuït (com és el cas de l'escena de la cuina).

Des del moment en que es coneixen, els protagonistes del film inicien una relació certament contradictòria, en la que ell busca un amor més aviat idealista i de companyerisme quotidià i ella busca apagar el desig físic. Tot això reproduït en escenes de plans llarguissims on el silenci absolut desafia descaradament la paciència de l'espectador. Com a extrem oposat a aquestes imatges merament contemplatives, el director Taiwanès introdueix a el sabor de la Sandía, , tal i com va fer en The Hole “coixinets musicals”. És a dir, tot allò que els protagonistes callen en presència de l'altre, esclata en un univers surrealista ple de musica i color on els personatges se senten prou a gust com per exterioritzar els seus sentiments a través de cançons. Pels espectadors, aquests parèntesis musicals que tenen molt de kitsh i poc d'innovador són una vàlvula d'escapament a la monotonia del film; per als personatges són una vàlvula d'escapament a la monotonia diària, al present gris. No obstant, la combinació, tot i ser realista és molt poc verosímil, cosa que fa que l'espectador entengui el film, més com una deliri del director, que com una historia amb sentit propi. Perquè malgrat tenir una composició excel·lent i explorar els plans de manera genuïna, l'argument de la historia és realment pobre, com ja ho era a The Hole . A molt estirar, de El sabor de la Sandía , en podríem extreure una crítica al paper que te la dona dins la indústria pornogràfica, però el tema es tractat amb un humor tan negre i de mal gust, que la denúncia perd força i passa a ser un tema secundari de la pel·lícula.

Tot i que el conflicte real de El sabor de la Sandía , és la lluitar per sobreviure a un present infeliç que a voltes recorre al passat en un to nostàlgic, cap dels personatges, (en cap dels dos films) presenta una actitud prou forta com per combatre la causa de la seva infelicitat. Els personatges de Tsai Ming Liang són força plans, no creixen ni amb les seves experiències ni el seu conflicte evoluciona ni es resol. Més aviat són personatges que prenen una postura apàtica i pessimista davant d'una vida que es veuen incapaços de dirigir. Tots acceptem amb resignació el camí cap al que la vida els condueix i així com a The Hole l'amor entre els protagonistes suposa la fi del patiment, a El sabor de la Sandía , l'amor entre els protagonistes culmina en una escena de resignació total, representada per les dues llàgrimes de la protagonista. Ni Chen Shiang-Chyi ni Lee Kang-Sheng aconsegueixen el seu propòsit.

El que sí aconsegueix el seu propòsit, en canvi, és el director del film, que no deixa indiferent a ningú, cercant en tot moment provocar la reacció de l'espectador, sigui quina sigui. Pel que fa a la meva opinió, porto la provocació fins al límit, creant un film de mal gust, pobre en argument i kitsh fins a l'os de la medul·la. No obstant, estèticament és una meravella i l'al·legoria entre l'aigua i l'amor està molt ben trobada, ja que sense cap de les dues l'individu no és capaç de sobreviure.

El Sabor de la sandia

Philip de Mesmaecker

Sembla que Tsai Ming-Liang amb aquesta pel·lícula torna als seus temes preferits de la solitud de la gent en la gran ciutat i la impossibilitat de comunicar. La pel·lícula comença amb una escena eròtica molt bonica i termina amb una escena eròtica molt violenta i molt trista. Encara que aquestes escenes pornogràfiques caracteritzen la pel·lícula com a expressionista també s'hi troben escenes d'una poesia sua com a per exemple les pompes de sabó i les dos protagonistes en el “columpio”. L'aigua i la síndria constitueixen el Leidmotiv de la pel·lícula i simbolitzen el desig humà. Al final de la pel·lícula el dos protagonistes satisfacin aquest desig però no els dóna la felicitat. La maleta tancada que no es pot obrir i el gran pont, els corredors podrien fer referència a la relació entre els actors de vida secreta i dificultat de comunicació. La ridiculització tan de la cançó “amor eterno” com que de la estàtua d'en Chang Kai-chek fa referència a la hipocresia humana a l'hora de la vida sentimental i de la vida política. Un altre exemple és la escena del protagonista que diu a la noia que li agrada el suc de síndria i que ho llença darrera de les seves espatlles. El “ball” de la salsa amb els fermicelli és un altre moment molt sensual però el fet que cremen els fermicelli ja pronostica la tragèdia. El núvol llunya del títol i pintat en el sostre del dormitori podria referir-se al fet que l'un no conec a l'altre i que tothom té el seu ideal que queda molt lluny de la seva realitat. Les interaccions de les cançons són molt significatius com per exemple la dona- aranya atrapada pel desig. La escena sota la taula i en el “columpio” semblen els moments més macos de la seva relació i són justament els moments quan estan “somniant truites”, és a dir quan no són present. Els transvestits il·lustren molt bé la relativitat del aspecte del gènere a l'hora de concebre la persona humana. La idea equivocada de la dona protagonista de que per cada persona existeix un altre que li complementa i de que és ella que el pot trobar s'il·lustra a través del seu esforç de tornar a posar el tapo a l'ampolla. Quan es trenca la síndria comença el moment de la deshumanització: menja la síndria salvatgement , es tanca la porta i veu una pel·lícula porno que protagonitza el cadàver que té a casa i això li dóna “morbo” com també l'última escena de necrofília. El desig i la soledat ens emporta lluny dels nostres ideals i acaben a emportar-nos a una vida infeliç, deshumana.

El sabor de la sandía – Tsai Ming-liang

Marc Forcadell

Aquest film és molt diferent dels que hem estat veient fins ara i m'ha sorprès bastant la seva extranya temàtica, no puc que dir que no m'hagi agradat pero la veritat és que tampoc m'ha entusiasmat molt. I se'm fa estrany pensar que ha guanyat premis importantíssims com ara “el oso de plata”.

El film es situa a Taiwán en una època de sequera on els mitjans de comunicació fan campanyes publicitàries sobre com estalviar aigua i utilitzar alternatives de consum com ara el suc de síndria. Hi ha dos protagonistes destacats. El primer es Shiang-Chyi, una dona jove que omple ampolles als lavabos públics. El segon es un jove pornoactor anomenat Hsiao-Kang, el qual es banya per les nits als dipòsits d'aigua. Casualment s'acaben coneixent i s' enamoren tot i que ella acaba descobrint la verdadera feina del jove actor porno.

Apareixen moltes escenes eròtiques (per no dir pornogràfiques) que impacten molt a l'espectador i una de les similituds amb el film de la setmana passada (the Hole) és aquesta mena d'erotisme i seducció que apareixen en les dues pel·lícules i els diferents musicals que també interpreten els personatges (que la veritat fan riure bastant a l'aspectador). El film es basa sobretot en crear una atmosfera sensual i eròtica. I com no destacar el final tan escandalós del film on roden escenes pornogràfiques amb un mort i on el pornoactor acaba eyaculan dins la boca de la noia.

Aquest film és un autèntic niu de sorpreses, no t'esperes mai el que pot passar a la següent escena.

“El Sabor de la Sandía”

Griselda Domenech

El Sabor de la Sandía és una pel·lícula de Tsai Mingliang acabada d'estrenar al cinema, és una barreja entre una història d'amor, una pel·lícula eròtica i un musical. Dos personatges, un home i una dona, que es coneixien i mantenen una relació d'amistat que va creixent i es va transformant en amor. Durant el llarg de la pel·lícula quasi bé no parlen però van apareixen musicals.

La pel·lícula comença, al igual que The Hole, amb notícies de televisió explicant la importància de la síndria en la població, que s'està produint una superproducció de síndria i amb imatges de com els personatges mengen molta síndria.

També al igual que The Hole, es veu una mancança d'aigua en aquesta societat. Durant tota la pel·lícula hi ha varies escenes de falta d'aigua en les vivendes, de un dels personatges banyant-se en una bassa privada,etc.

El personatge masculí és actor pornogràfic i grava els vídeos en el mateix pis que la noia, la qual al final se'n adona perquè es troba una de les actrius a l'ascensor mig morta i la puja a casa seva fins que la venen a buscar els càmeres i la fan tornar a pujar per seguir gravant en el seu estat, tot això ho veu la noia i veu també com el seu enamorat entra per rodar i la noia es queda a mirar-ho. El final em sembla bastant fastigós, al igual que la pel·lícula en si.

Un altre semblança amb The Hole és la falta de diàleg, els nombrosos musicals que hi apareixien, la importància de l'aigua que hem comentat abans.

Per acabar, hi ha una maleta que la noia no pot obrir i perd la clau al carrer i la troba més tard enganxada al terra i acaba la pel·lícula sense poder obrir la maleta i sense saber què hi havia a dins.

Pel meu gust, al igual que The Hole, són dues pel·lícules que no són del meu gust. La manera de fer cinema d'aquest director la trobo de mal gust.

EL SABOR DE LA SANDÍA de Tsai Ming-Liang

Silvia Sisteré Dalmau

Muy al contrario de lo que uno podría pensar después de ver este film, el prolífico director taiwanés Tsai Ming-Liang ha recibido un gran reconocimiento por parte de la crítica internacional a lo largo de su carrera. Por lo tanto, como era de esperar, con El Sabor de la Sandía , ha logrado maravillar al jurado del Festival de Berlín y del Festival Internacional de Cine de Catalunya -Sitges , tal como lo demuestra el hecho que le hayan otorgado el premio a la “Mejor contribución artística” y el “Premio especial del jurado”, entre otros.

En este punto uno se pregunta cómo este cineasta ha fascinado al mundo occidental mediante una película con escaso guión y una estructura, a mi parecer, inexistente; puesto que en su conjunto la mayoría de escenas no guardan ningún tipo de conexión entre ellas. A diferencia del cine del maestro japonés Ozu, donde todo esta milimétricamente calculado y no se deja el más mínimo detalle en el aire, Tsai Ming Liang elabora sus películas de forma caótica e improvisada, creyendo –o eso prefiero pensar yo- que de esta manera se refleja la espontaneidad del ser humano.

“Tian bian yi duo yun” nos ofrece la visión de un Taiwán seco. El agua es un bien que escasea y los taiwaneses han de enfrentarse a ello adoptando soluciones ingeniosas; la protagonista, por ejemplo, reúne botellas en las cuales deposita agua robada de sitios tan curiosos como son los lavabos públicos. Mientras tanto, los espacios televisivos se dedican a indicar los métodos más prácticos para ahorrarla, como la ingestión de zumo de sandía.

Su provocador estilo cinematográfico responde a su voluntad de enfatizar en el sentimiento de soledad y en la incomunicación. Un ejemplo de ello es el agua, los personajes en sus películas siempre están limpiándose o bañándose, acciones que solamente sirven para acentuar aún más su permanente sensación de soledad. Éstos apenas se tocan o se hablan (de hecho sólo se pronuncia una frase en todo el film), mostrando en las escenas de sexo una la realidad completamente aislante y en permanente sequía emocional.

Llegado este punto, solamente comentar que el chocante metraje no puede dejar indiferente al espectador. O bien puede salir de la sala maravillado por el buen gusto estético y por los toques de humor representados por los cómicos números musicales; o bien todo lo contrario, con la sensación de haber perdido el tiempo y el dinero viendo una película absurdamente transgresora y vacía de contenido.