En tercer lloc, hi ha unes diferències creixents entre el nivell de vida al camp i a la ciutat i la multiplicació dels pobres urbans. El 1996 hi havia una població flotant de 100 milions que havien abandonat el camp i ningú no sabia on eren, i a aquests cal afegir-hi  uns 40 milions de persones censades a l’atur a les ciutats. Malgrat que l’estat ha intentat articular xarxes de solidaritat interprovincial, la gravetat de les xifres ve accentuada per la total absència de subsidis socials a Xina.

En quart lloc, el creixement desigual de la costa i l'interior reaviva un sentiment particularista a les províncies que s'alimenta en una desigualtat creixent en riquesa, serveis i oportunitats.
En cinquè lloc, Xina és ara més vulnerable a les crisis dels mercats mundials. En aquests darrers 20 anys el comerç xinès ha crescut al mateix ritme que la proporció de productes manufacturats en el si d’aquest. Però malgrat que Xina té ara un lloc important en el comerç mundial, i que el seu creixement en aquest camp sembla imparable, el deute exterior ha augmentat vertiginosament en els darrers 10 anys i ja no li és possible mantenir-se al marge de les grans crisis mundials: tot i que el yuan va aguantar la crisi asiàtica del 97, aquesta va afectar Xina en tant que va arruïnar molts xinesos del SE d’Àsia –que són els grans inversors a Xina - i que va fer que les exportacions del SE d’Àsia, de resultes de la devaluació general de les monedes d’aquests països, resultessin molt competitives pels xinesos. En sisè lloc, Xina no té prous fonts d'energia per mantenir el ritme actual de creixement. La font d'energia principal segueix sent el carbó, altament contaminant, mentre la necessitat creixent d'electricitat és un dels grans arguments per contruir la Presa de les Tres Gorges. Per altra banda, el petroli xinès - que no és de la millor qualitat - és insuficient i Xina n'ha d'importar des de mitjans dels 90: i això i la deixa en una posició vulnerable enfront de la creixent problemàtica del Proper Orient i d'Àsia Central, els seus grans suministradors, mentre aguditza els problemes interns amb els musulmans de la zona del Xinjiang, on hi ha els principals pous de petroli.


B. La degradació del medi ambient
Un altre factor preocupant del desenvolupament xinès és la degradació del medi ambient. Xina ha passat de ser un país pobre i net, en què tothom anava a peu o amb bicicleta i els camps es fertilitzaven amb les escombraries i aigües brutes de les ciutats, a ser la més greu amenaça mundial pel medi ambient. El delicat balanç entre les necessitats humanes i els recurssos naturals es va esquerdar al segle XVIII quan la població es va multiplicar per cinc mentre les terres noves reclamades augmentaven només  un 25%. Però es va trencar del tot quan Xina va entrar finalment de ple en una etapa d’industrialització en la segona meitat del segle XX, esperonada a més per la lluita contra la natura que copugnava el maoisme. La velocitat amb que s’han produit tant el creixement demogràfic com l’econòmic ha atacat el medi ambient xinès de forma irreversible i el creixement controlat té uns costos que Xina no vol assumir: per  altra banda, fins i tot si ho fes, és dubtós que el medi ambient puguès suportar l’accés de 1.300 milions de xinesos a nivells de consum similars als d’occident.

A Xina li falten terres conreables, les que té es degraden constantment, i la modernització recent n'hi arrenca més cada dia, amb les construccions que es deriven de l'expansió de les ciutats, la creació d'infraestructures i les noves plantes industrials que es creen als nous centres rurals per absorbir l'excedent de mà d'obra d'un camp en víes de modernització. En aquest segle XXI, la pressió humana va en contra de l'expansió de les terres agrícoles, però els perills més greus vénen de la deforestació, l'erosió i la desertització, que han augmentat severament la vulnerabilitat de Xina enfront de les catàtrofes naturals.

El Gran Salt Endavant va multiplicar els petits alts forns per tal d’augmentar la producció metal.lúrgica a una velocitat record: el resultat va ser la destrucció massiva dels boscos per alimentar els forns. Entre 1949 i 1980, Xina ha perdut el 24% dels seus boscos: la deforestació del Sichuan ha estat tan intensa que ha convertit al Yangzi en un perill més greu que el del riu Groc. Les lleis per protegir els boscos que s’han fet des de 1979 són molt draconianes, però els quadres, que ara són també responsables de procurar que la gent s’enriqueixi, no posen cap entrebanc als milers d’empreses que apareixen per tot arreu per tallar i vendre fusta. Xina té ara una falta crònica de fusta i de paper, agreujada per la demanda de mobles derivada de l’augment del nivell de vida, per les bigues necessàries per sostenir les galeries de les mines de carbó, pels travessers necessaris per la xarxa ferroviària que s’està construint, per l’augment massiu de les publicacions i per la demanda de paper imprès que provoca la escolarització de tots els xinesos.  L’estat xinès del segle XXI multiplica els incentius per a la reforestació: fins 1980 tots els arbres eren de l'estat  - i, sense ningú que se’n cuidès,  tenien una supervivència inferior al 30% - mentre que ara qui planta un arbre n'és propietari. La reforestació es fa també sistemàticament allà on la densitat agrària fa impossible reconstruir boscos, amb les anomenades plantacions als "quatre costats": al costat de l'aigua, al costat dels camins, al costat dels camps i al costat de les cases.

L'altre gran problema lligat a la deforestació, és el de l'erosió: a la zona de loess aquesta afecta les 4/5 parts de l'altiplà i, en conseqüència, el fang que porta el Huanghe ha augmentat en un 24%.  Però l'erosió a Xina no es limita a l'altiplà de loess: afecta a 1.5 millions de km2, ha augmentat exponencialment a la zona del Yangzi - on les mides dels grans llacs, Dongting Hu i Poyang Hu estan disminuint ràpidament pels dipòsits de sediments -  i avui és molt important a Sichuan i Guizhou. Per altra banda, la superfície dels llacs ha disminuit dramàticament: des de  1954, Xina ha perdut més del 50% de la pesca lacustre i catàstrofes com la de les inundacions del llac Dongting de l’estiu del 2002 mostren la precarietat d’aquestes terres reclamades artificialment als llacs.

L'altre gran problema és la desertificació, deguda bàsicament a la mala gestió de la terra. Per mirar de controlar-la, s'està construint un enorme cinturó verd que s'estendrà per 4.000 km. des del noroest fins el nordes.

És cert que, des de 1949 i especialment a partir dels 70, Xina ha reclamat moltes terres noves: Xina ha perdut molta més terra que no n'ha recuperat, amb la diferència que la nova ésm de molt pitjor qualitat, i està situada en regions perifèriques.

Els problemes del medi ambient afecten també seriosament les ciutats xineses, en especial pel que fa l'aire i l'aigua. El 90% de l'aire de les ciutats xineses està contaminat, i la causa més important és la utilització del carbó -del qual Xina té enormes dipòsits-, que constitueix el 73% de l'energia utilitzada. A això s'hi estan començant a sumar l'augment dels cotxes, que han començat a créixer de forma exponencial a partir del 2000, quan les joint ventures amb capital estranger es van fer càrrec de més del 50% de la producció.

Un altre problema greu amb el que s’enfronten els xinesos és el de l’aigua. A Xina hi ha 1200 rius amb conques superiors a 1200 km2, però la manca d’aigua és molt aguda a la zona del Huanghe. Tot i que els xinesos consumeixen moltíssima menys aigua que els païssos desenvolupats, el consum d’aigua a les ciutats xineses es va multiplicar ja per cinc entre 1985 i 1997 i es calcula que Pequin necessitarà importar de fora la meitat de la seva aigua a partir del 2010. És per aquest motiu que s’ha iniciat el Projecte de trasvàs hidràulic de Sur a Nord amb la construcció d’un acueducte de 1250 km que portarà l’aigua des del riu Han, afluent del Yangzi, fins a Pequin i Tianjin. Aquesta manca d’aigua provoca també una fortíssima polució de les aigues urbanes: els xinesos bullen sempre l'aigua que beuen, i això elimina les bactèries, però no l'elevada concentració de metalls.

Xina ha firmat tots els protocols de protecció del Medi Ambient, però reclama que els països desenvoluptas -que es van industrialitzar sense els costos adicionals de protegir el medi ambient- proporcionin la tecnologia i l'ajuda per reduir els gastos. Tot i que Xina té un llarg historial de regulacions medi ambientals, l'estructura administrativa per aplicar-les és un laberint en què els interessos econòmics regionals es contraposen entre ells i amb el centre: el resultat és no aplicació de bona part de reglamentacions.

Un dels exemples més clars dels greus problemes del medi ambient a Xina el constitueixen els seus grans projectes hidràulics.
Les Tres Gorges estan situades al riu Yangzi entre les ciutats de Wuhan i Chongqing. La primera proposta per fer una presa en aquesta zona la va fer Sun Yatsen el 1923, però la fragmentació de Xina i les guerres van deixar la proosta en un calaix. Mao la va resucitar, però, altre cop, el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultutral van fer aparcar el projecte. Però, mort Mao, el projecte va ressucitar el 1979. Els objectius del projecte són en primer lloc, controlar les inundacions al Baix Yangzi, que han estat especialment greus a finals dels 90 –i aquí els detractors de la presa diuen que seria millor multiplicar petites preses als afluents que encorsetar el curs central del Yangzi -; en segon lloc, generar energía elèctrica que permetrà una modernització sostenible i serà una alternativa al carbó contaminant – i aquí els detractors toenen a dir que aquesta energia es podria generar també multiplicant les preses petites als afluents; en tercer lloc, millorar la navegació pel Yangzi de manera que els vaixells de 10.000 Tm puguin arribar a Chongqing. La presa que s’està construint és la més gran del món, i el seu mur crearà un llac de 600 km. de llargada que anegarà ciutats senceres i que està obligant a relocalitzar a 1.400.000 persones.  El cost és astronòmic i els beneficis que en treuran les províncies xineses afectades és desigual: Chongqing n’és una gran defensora perquè això li permetrà construir un port internacional, però d’altres es troben en que el benefici que en treuran no compensa el cost de resituar poblacions senceres. Els seus opositors consideren que el projecte té una magnitud innecessària, una durabilitat més que dubtosa, donat el creixent augment de sediments que transporta el Yangzi, i una vulnerabilitat greu en cas de conflicte armat: quan l’Assamplea Popular va aprovar el projecte el 1992, van haver-hi 166 vots en contra i 664 abstencions. La oposició a la presa de les Tres Gorges ha estat fortasment perseguida: el cas més flagrant és el de la peridista Dai Qing que ha denunciat els perills socials, econòmics i medi-ambientals d'aquesta presa.

c. Les disparitats entre el camp i la ciutat
L'exèrcit amb que Mao va guanyar la revolució comunista el 1949 comptava essencialment amb una base de camperols i entre les primeres mesures que es van prendre hi ha haver la reforma agrària, que va entregar terres als camperols arrabassant-les als terratinents. Però Xina, que tenia un 91% de població agrària, necessitava finançar el creixement industrial amb els excedents del camp i el 1954 va començar a reestructurar-lo, primer en cooperatives i després en Comunes Populars i, per tal d'accelerar l'acumulació de capital, es va imposar un ritme desenfrenat al camp durant el Gran Salt Endavant (1958-60). Tot i que la catàstrofe humana resultant va obligar a mitigar una mica aquesta pressió, les comunes es van mantenir al llarg de tot el període de la Revolució Cultural, tot garantint, a través del hukou o residència assignada, que no es produís una emigració massiva del camp cap a la ciutat. Per altra banda, al 1964, Mao va iniciar la política del Tercer Front fomentant de forma radical el trasllat i la creació d'indústries a l'interior, per tal de prevenir un possible atac soviètic o americà.

En morir Mao el 1976, la primera gran reforma de la nova era va sorgir del camp, on s'aplica - primer de forma espontània i després amb el recolzament del partit - un sistema de responsabilitats que redistribueix entre els camperols una part substancial de les terres col·lectives, cosa que permet canalitzar cap als mercats emergents -un cop entregada a l'estat a baix preu part de la producció- tota la resta de la seva collita. L'impacte d'aquestes mesures sobre el PIB xinès és immediat i la importància dels sectors secundari i terciari comença a créixer de forma inequívoca.

A principis de la dècada dels 80, l'estat retira paulatinament el control sobre el camp: les collites espectaculars de 1984 van anar seguides de la desaparició de les comunes el 1985, mentre als pobles sorgien per tot arreu indústries subsidiàries i serveis, que serveixen tant per industrialitzar el camp com per controlar la emigració agrària cap a les ciutats. La descol·lectivització del camp obliga l'estat a reformar la indústria: per una banda, sense els subsidis de cereals a baix preu, les indústries estatals deficitàries no es poden seguir mantenint; per altra banda, la modernització agrícola necessita el suport de la indústria. Però les empreses maoistes tenien també una dimensió de seguretat social i de treball garantit de per vida que es perd amb la privatització: una part important de l'immens sector públic mirarà amb reticència les reformes econòmiques a les ciutats. Per tal de garantir un creixement ràpid, l'estat crearà a partir de 1984, les zones econòmiques especials, que s'obriran al sud, amb un repartiment geogràfic que calca el de les concessions estrangeres del segle passat, per atraure capitals estrangers i tecnologies punta. Els inversors són, en primer lloc, els xinesos d'ultramar, especialment els de Hong Kong i Taiwan, però també els de Singapur i de tota la resta del SE asiàtic. Aquesta població, ha anat creixent al llarg dels segles, però especialment a partir del segle XIX, fins sumar més de 40 milions a principis del segle XXI, distribuits especialment per Àsia.

Als voltants de 1989, la reforma econòmica del sector agrícola ha tocat sostre. Els camps redistribuïts són, com sempre havien estat, minúsculs, i als pagesos - que segueixen sent la gran majoria de la població xinesa els falta el capital necessari per invertir. En un món en què uns pocs s'han fet rics, n'hi ha molts que s'han fet pobres i que intenten emigrar a les ciutats en busca de treball: una emigració flotant de més de 100 milions de persones comença a moure's per tot el país, omplint les ciutats de mà d'obra barata i mendicants. Durant els anys 60, Xina va aconseguir evitar el desenvolupament caòtic de les ciutats que es va produir a tots els paisos subdesenvolupats, però ho va fer a costa de limitar molt la llibertat personal a travès d'un sistema de permisos de residència i cartes de racionament. A partir dels anys 80, el paper creixent del mercat a l'economia va debilitar el hukou i els controls de residència, i quan al 90 es van suprimir les cartes de racionament, milions d'emigrants rurals es van precipitar a les ciutats. Per contra, el creixement de les ciutats xineses, especialment de les situades en les zones econòmiques especials, és espectacular. Durant la dècada dels 90, el creixement d'algunes ciutats com Shanghai -en què la vella silueta colonial del Bund es duplica ara amb edificis ultramoderns és espectacular- com ho són també els canvis introduïts en el nivell de vida i en les diversions dels xinesos. Al mateix temps, l'aspecte volgudament occidentalitzant de les zones econòmiques especials és cada cop més manifest.

La urbanització de Xina ha anat augmentant durant la segona meitat del XX. Malgrat que Xina segueix tenint al 2002 una població majoritàriament rural, es preveu que en el proper decenni aquesta proporció s'invertirà. Aquest marxa imparable cap a la industrialització i la urbanització cimenta el creixement econòmic xinès, malgrat que la renta per càpita estigui encara claramemnt per sota de la dels països desenvolupats, i multiplica arreu del país les petites ciutats d'un mil.lió d'habitants, on les indústries petites absorbeixen els creixents excedents de població agrària. Però les disparitats entre els nivells de vida al camp i a la ciutat segueixen sent molt importants, tant a nivell de la vida quotidiana com en el més important de la mortalitat. Les reformes han multiplicat també el número de pobres que segueix sent més important al camp que a la ciutat. Aquestes disparitats camp / ciutat es tradueixen també en les disparitats interprovincials entre províncies riques i pobres, on són molt visibles les diferències entre esperança de vida, PIB i alfabetització, i que alimenten poderosos saldos migratoris interprovincials. En tots els aspectes sustancials, les diferències entre les províncies més pobres i les més riques són de 1:15. Fins el 1996, la zona de més alt creixement era la de Canton, en gran part a causa de la transferència massiva de la indústria lleugera de Hongkong a les Zones Econòmiques Especials que envoltaven Canton. A partir de 1997, però, Shanghai, que té una mà d'obra més qualificada i atrau moltes més inversions d'alta tecnologia, i que està, a més, estretament vinculada a Jiang Zemin i Zhu Rongji, s'ha convertit en la punta de llança econòmica de Xina.

Malgrat que Xina segueix sent un país essencialment rural amb només un 30% de població urbana , el país compta amb ciutats molt importants i la seva població urbana, de prop de 400 milions -és la més gran del món. De fet pràcticament totes les seves capitals provincials compten avui amb varios milions d'habitants, mentre les quatre ciutats més importants, Pequín, Tianjin, Shanghai i Chongqing tenen una categoria administrativa equiparable a la de província. Els trens i els avions arriben ja a totes les capitals provincials de la Xina Oriental, dotades moltes d'elles amb nombroses línies de metro que estan en un procés imparable d'ampliació.La fibra òptica arriba a totes les grans ciutats, i malgrat les restriccions polítiques en l'ús d'Internet, Xina és ja el tercer país mundial en nombre d'internautes i es preveu que sigui el primer a partir del 2004. Per altra banda, el 26% de la població urbana tenia ja al 1997 teléfon mòbil. Les grans ciutats Per altra banda, les ciutats rurals que no paren de créixer provoquen requalificacions administratives constants: el mapa urbà de Xina és extraordinariament canviant. El número de ciutats va passar de 193 el 1979 a 668 el 1997. Totes aquestes ciutats, bona part de les quals tenien encara un aspecte tradicional a mitjans del segle XX, s'han modernitzat ràpidament al llarg d'aquestes dècades.
La importància de la urbanització és evident a nivell econòmic. Però al valorar el pes de les ciutats xineses dins del teixit social i polític del país cal tenir en compte que la diferència amb el paper de les ciutats europees és molt sensible en punts essencials, que tenen un llarg arrelament en les diferents evolucions històriques. En primer lloc, les ciutats xineses estan governades pel alcaldes que representen el poder estatal enfront de la ciutat i no a la inversa. En segon lloc, les agrupacions de ciutadans no existeixen en funció d'uns interessos que podrien ser conflictius amb els de l'estat, sino en funció del seu enquadrament en unitats que puguin ser controlables i mobilitzables pel govern, com és el cas de les danwei o dels comités de veïns que van tenir un paper essencial en la vigilància de l'aplicació de les mesures més dràstiques del control de natalitat. Al 2002, amb la liquidació progressiva de les empreses deficitàries estatals, les danwei van desapareixent paulatinament i els comités de veïns tendeixen a ocupar-se més de controlar la neteja de les escales que els cicles menstruals de les xineses. Tot i així, estem molt lluny de la consolidació d'un teixit civilsimilar a l'europeu, i els ciutadans segueixen ara per ara sense tenir canals des dels quals fer-se responsables del govern de la seva ciutat.