Imprimir

a. El poder del partit
La República Popular de Xina va sorgir el 1949 després d’un llarg període de guerres que va dirigir el partit comunista i va guanyar l’exèrcit: i aquests són els dos poders que realment han manat a Xina durant tota la segona meitat del segle XX, amb un clar predomini del poder polític, que era qui donava les directrius al poder militar. Donat que a Xina totes les decisions importants s’han pres des del partit, aquest compta amb una estructura que duplica a tots els nivells la de la burocràcia governamental. El número de membres, molt selectiu inicialment, va arribar en el XV Congrés de l’any 1997 als 58 milions, i el darrer recompte de juny del 2002 és ja de 66.355.000 membres.Els membres del Partit s’han seleccionat des de sempre en funció de la seva identificació amb la línia política oficial i de la seva capacitat per aplicar-la en el dia a dia. Inicialment, el partit va comptar amb un gran prestigi inicial, basat en l’entrega i honestedat dels seus membres. Però els canvis imprevisibles en les directrius, els desastres humans generalitzats i la corrupció que lentament s’ha anat instal·lant en aquest nucli exclusiu de poder han malbaratat aquest prestigi. Actualment, per ingressar al partit es tenen cada cop més en compte la preparació acadèmica i tecnològica dels aspirants, en un procés de selecció que no deixa de recordar el que s’aplicava a la Xina imperial per accedir a la carrera de funcionari. Però en aquests primers anys del segle XXI l’ingrés en el partit ha deixat de ser la garantia imprescindible per l’ascens social que era fa mig segle: l'elit de la població prefereix optar per les noves formes de mobilitat social que els hi ha obert la Reforma.El Congrés Nacional del Partit, el màxim òrgan polític xinès, i el lloc on de fet els delegats s’assabenten de la nova cúpula dirigent, es reuneix cada cinc anys: el XVI Congrés està previst pel 8 de novembre del 2002. En el període entre congressos el poder està en mans dels 193 membres del Comitè Central, amb una edat mitjana de 60 anys. El poder màcxim el té el Buró Polític, format per 22 membres, amb una mitjana d’edat de 65 anys. Però qui de debò mana a Xina és la Comissió Restringida del Buró Polític, de set membres. L'equip anterior format per Jiang Zemin, Li Peng, Zhu Rongji, Hu Jintao, Li Ruihuan, Wei Jianxing, i Li Lanqing va significar el pas del poder dels veterans de la revolució als tecnòcrates, que tenen els principals càrrecs tant del partit com de l’estat. L'equip actual, sorgit del XVI Congrès de novembre del 2002 representa un rejoveniment dels càrrecs - nascuts la majoria entre el 1938 i el 1942 - i accentua el caràcter tecnòcrata de la direccioó, ja que tots ells són enginyers. El nou Comité Restringit del Buró Polític està format per. Hu Jintao, Wu Banguo, Wen Jiabao, Jia Qingling, Zeng Qinghong, Huang Ju, Wu Guanzheng, Li Changchun i Luo Gan. A part del Buró Polític, l’organisme més important del partit és la secretaria: Jiang Zemin n'era el Secretari General fins al XVI Congrès, en que el càrrec va ser ocupat per Hu Jintao. Des de 1949 existeixen també, al marge del partit comunista altres partits als que l’estat controla tant el número de membres com les actuacions. Malgrat no tenir ni el menor pes, els seus membres han estat perseguits en moments d’efervescència política com la Revolució Cultural i fa molt poc es va il·legalitzar un nou partit que havia sorgit el 1998, el Partit Democràtic xinès. Al llarg d’aquests darrers 50 anys, el partit comunista xinès ha anat canviant les bases de la seva legitimació: durant els anys 50 justificava el seu poder en el fet d’haver estat capaç de guanyar la revolució i construir un nou país; durant la dècada dels 60, quan els desgavells en la seva línia amenaçaven amb desarticular al país, va recórrer a la divinització de Mao; a partir dels anys 90, el partit es legitima amb els èxits econòmics.

b. El poder de l'estat
Els xinesos viuen en una societat molt més enquadrada que les nostres: l'estat exerceix sobre ells una pressió semblant a la que estat, noblesa i església plegats exercien sobre els europeus durant l'Antic Règim. A la base de tot el sistema d'enquadrament social hi ha la danwei, o unitat de producció, que engloba a la gent en base al lloc de treball o al lloc de residència. Històricament, la danwei subvenia totes les necessitats dels seus membres, proporcionant-los guarderies, escoles, vivendes, menjadors, hospitals i cinemes, a canvi de portar una fitxa detallada de cadascú, en base a la qual se'l promovia o relegava. Amb la reforma aquesta estructura s'està debilitant cada dia més – de fet ja hi ha força xinesos que en queden al marge: els 100 milions de població flotant i els 25 milions que treballen en el sector privat - , deixant-los més lliures però també més indefensos, en especial als qui s'acosten a la jubilació.La Reforma ha alterat també el delicat equilibri entre el Partit, l'estat central i els poders regionals. La piràmide que posa l'autoritat central sota la del partit i l'autoritat regional sota la central no funciona amb la suavitat necessària ja que l'autoritat central està debilitada, el partit està desprestigiat i les autoritats locals persegueixen per damunt de tot interessos propis. La crisi de l'estat fa cada cop més necessària la reforma de tot l'aparell legal xinès. Però a les reticències del partit s'hi sumen els entrebancs que es deriven de pràctiques xineses tradicionals. La visió xinesa de la constitució no és la d'un marc de referència de difícil modificació i en el que han d'encaixar lleis i pràctiques, sinó una plataforma política amb data de caducitat: des de 1949 Xina ha tingut ja 5 constitucions. Per altra banda, les lleis tenen un paper molt menys important a Xina que a Occident: l'essencial són les negociacions que s'estableixen entre individus i organitzacions. La major part dels acords que regulen les relacions entre el govern central i els provincials i municipals han estat negociades ad hoc. I com que pels xinesos en una negociació és més important el consens que la majoria, cada negociació comporta pactes diferents, mentre que la flexibilitat del consens permet també evitar el "perdre la cara" que es dona en els conflictes oberts: l'actitud opaca dels xinesos que tan sorprèn als occidentals és sovint resultat d'això. Les negociacions constants afavoreixen l'articulació d'una extensa xarxa de relacions, les guanxi, dins la qual funciona la reciprocitat més absoluta.

L’estat xinès està totalment controlat pel Partit Comunista, que el duplica a tots els nivells. Als anys 1980 es va intentar atenuar aquest control, però la modernització política va quedar frenada tant pel desastre de Tian’anmen com pel col·lapse de la URSS i els països socialistes: la suma d’aquests dos factors va fer témer als comunistes xinesos que el debilitament del partit precedís la desfeta de l’estat xinès.Per altra banda, tot i que les successives constitucions xineses han establert la divisió de poders, els poders executiu, legislatiu, i judicial es confonen molt més que no pas a occident. L’executiu xinès compta amb un poderós funcionariat, clarament dividit entre una burocràcia central, dirigida per les comissions i els ministeris, i les burocràcies locals que depenen a l’hora dels poder centrals i dels provincials: aquesta duplicitat, que és un terreny abonat per multiplicar les tensions entre el poder central i els provincials, minimitza també els contactes horitzontals entre els diversos organismes, i tot plegat entrebanca el funcionament de l’aparell de l’estat. La inadequació d’aquest sistema a la reforma econòmica ha implicat la introducció de canvis polítics que permetin agilitzar els procediments: els càrrecs ho són ara per un temps limitat, la formació dels funcionaris ha millorat, i s’han reduït els ministeris que han passat de 41 a 29. El poder legislatiu té, dalt de tot, l’Assemblea Popular, que es reuneix cada any, i on les iniciatives del partit s’han aprovat sempre sense oposició pels prop de 3.000 delegats, elegits per votació indirecta. Tot i que el règim segueix dient explícitament que no té cap voluntat democratitzadora, les reformes econòmiques, en las que, en darrer terme, l’estat xinès del segle XXI basarà la seva legitimitat, generen imparablement propostes de llei, d’un volum i una complexitat que obliguen a un major professionalisme dels delegats. La descentralització de l’aparell burocràtic, per altra banda, ha fet que molts delegats representin activament interessos locals: de fet, l’Assemblea Popular, en tant que màxim organisme legislador, sembla evolucionar cap a una creixent independència: des de 1995 els vots en contra d’algunes lleis són cada cop més nombrosos. El poder judicial segueix sent encara un apèndix de l’executiu i forma part de l’aparell de control social. Fins 1997 no es va introduir la presumpció d’innocència de l’acusat. A principis del segle XXI, la reforma política segueix sent una prioritat aparcada per l’estat xinès. L’artífex de la Reforma Econòmica, Deng Xiaoping, va intervenir dues vegades en contra dels qui la reclamaven: el 1979 va fer detenir al més destacat dels autor dels escrits del Mur de la Democràcia a Pequin, Wei Jinsheng, i el va condemnar a 15 anys de presó; el 1989 va llençar els tancs contra els estudiants que es manifestaven a la plaça de Tian’anmen.

C. La crisi política de Tiananmen
L'immobilisme polític impedeix una discussió oberta dels problemes que s'estan acumulant. A les ciutats, malgrat l'innegable creixement econòmic , la inflació galopant i les constants notícies d'escàndols i corrupcions enrareixen el clima polític. Els estudiants, dirigits en part per intel·lectuals eminents com  l'astrofísic Fang Lizhi, rector de la Universitat de Hefei, inicien el 1986 un moviment a favor de la llibertat de premsa i del pluralisme en les eleccions locals. Deng Xiaoping intervé quan el moviment arriba a Pequín: Fang Lizhi és expulsat de la Universitat i del partit, i Hu Yaobang, que simpatitzava amb els cercles més crítics és destituït, mentre l'amenaça d'una forta repressió atura el moviment. El problema dels estudiants s'inscriu ara en el de les lluites en el sí del partit: a Zhao Ziyang, que creu que, tot mantenint un autoritarisme polític, cal reforçar l'economia de mercat i disminuir la planificació central, s'oposa Li Peng, partidari de conservar l'essencial del maoisme i d'aturar les descol·lectivitzacions.

La mort de Hu Yaobang va ser l'espurna que va encendre de nou la protesta dels estudiants, en un clima social que concedia ja un pes específic als intel·lectuals . El moviment, que es va iniciar com una manifestació de dol i homenatge a un funcionari honrat i valent, es contagiarà a tota la ciutat i anirà creixent durant els mesos d'abril i maig. A mitjans de maig, la vaga de fam dels estudiants donarà una nova dimensió al problema, que arribarà a un moment crític quan les manifestacions impedeixin els actes previstos per la vinguda de Gorbatxev. La premsa mundial, que havia vingut per cobrir aquesta visita, ja no va marxar de Pequín: la matança de la nit del 4 de juny amb què l'exèrcit va sufocar el moviment es va fer davant de les càmeres de tot el món. Zhao Ziyang va ser destituït i el seu lloc fou ocupat per Jiang Zemin, fins aleshores alcalde de Shanghai. 

Xina va entrar a la dècada dels 90 amb una nova tanda de judicis i repressions , i amb un partit capaç de controlar la situació. Jiang Zemin va continuar aplicant l'orientació econòmica del destituït Zhao Ziyang, fet que va ocasionar canvis essencials en la composició de la mà d'obra   i en la distribució per sectors de la població laboral. Deng Xiaoping, en una visita del 1992 a les zones econòmiques especials, es declarava obertament partidari de l'economia de mercat , a la qual considerava perfectament compatible amb un clima d'immobilisme polític. Durant la dècada dels 90, el creixement d'algunes ciutats com Shanghai -en què la vella silueta colonial del Bund es duplica ara amb edificis ultramoderns és espectacular- com ho són també els canvis introduïts en el nivell de vida i en les diversions dels xinesos. Al mateix temps, l'aspecte volgudament occidentalitzant de les zones econòmiques especials és cada cop més manifest. Deng va morir el 1997, poc abans de la reincorporació de Hong Kong a Xina. Macao es va recuperar dos anys després.

d. L'organització de l'exèrcit xinès
L'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPA) està controlat per les dues Comissions Militars, la del partit i la del govern: una en marca la línia política i l'altra té cura de que s'implementi. Però la que mana és la del partit que és la que va presidir Deng Xiaoping i que ara presideix Jiang Zemin. Malgrat que la Comissió està creada per exercir un control civil sobre l'exèrcit, de fet tots els seus membres, excepte el president, són militars.

Per sota de la Comissió Militar Central hi ha el Ministeri de Defensa Nacional. D'ell depèn l'exèrcit, és a dir l'Exèrcit de terra, L'Armada, les Forces Aèries i la Policia Armada del Poble. L'exèrcit es divideix en tres grans departaments, el de Política General, el de l'Estat Major i el de Logística. Des del punt de vista territorial, Xina està dividida en set zones militars: aquesta divisió, que data de 1985, ve a corregir el gran poder que tenien durant el maoïsme els comandants regionals. Acabada la guerra civil, al 1949, aquests comandants eren els qui havien alliberat la zona i hi tenien poderosos contactes: el seu poder va créixer molt en els primers anys de la República Popular, quan els efectius de l'exèrcit es van multiplicar per tres, reforçant a nivell regional les línies de lleialtat.
Xina va heretar del maoïsme un exèrcit amb efectius humans enormes, i un armament obsolet.
D'ençà la mort de Mao i l'inici de les reformes, a principis dels 80, l'EPA ha anat reduint els seus efectius i té ara uns 2,3 milions d'homes: tot i aquestes reduccions segueix sent l'exèrcit més gran del món, als que cal sumar els 700.000 homes de la Policia Armada del Poble, on, especialment després de 1989, han anat a parar bona part dels efectius desmobilitzats de l'EPA. En iniciar-se la reforma, la modernització de l'exèrcit era la última de les prioritats marcades per les Quatre Modernitzacions, i potser és per això que durant dècades el pressupost militar ha estat moderat.
Malgrat la importància dels seus efectius, el pressupost oficial de l'EPA és molt baix, tot i que cal tenir en compte que el pressupost oficial no inclou els conceptes que són habituals entre els països d'Occident. De fet, el complex militar-industrial xinès ingressa tres vegades més, tant per vies procedents d'altres pressupostos com pels beneficis produïts pel seu complex industrial-comercial i per les vendes d'armes a països estrangers: el seu pressupost real és probablement d'uns 30.000 mil.lions de dòlars.

Fins 1998, el pressupost oficial de l'exèrcit es complementava amb els ingressos procedents del complex industrial comercial de l'EPA: 15.000 empreses que ocupaven a 700.000 obrers. Part d'aquestes empreses (com els complexes hotelers) havien sorgit amb les reformes econòmiques; però part eren una herència del Tercer Front creat per Mao tant per protegir les indústries armamentistes dels atacs exteriors com per ajudar a industrialitzar l'interior del país. En el seu moment màxim aquest Tercer Front tenia 30.000 empreses, moltes d'elles deficitàries, i 3.000.000 d'obrers: moltes d'aquestes indústries s'han anat abandonant o reconvertint, creant noves empreses de serveis per absorbir el milió d'efectius desmobilitzats. La immersió de l'EPA en l'economia l'ha convertit en un defensor de la reforma econòmica, però, al mateix temps ha desviat part de les energies de l'exèrcit cap als negocis, restant temps a la seva preparació militar. És per això que l'augment del pressupost militar el 1995 va anar acompanyat de mesures per obligar l'EPA a retirar-se del món empresarial.

Xina ha concentrat ara els seus esforços en la modernització de l'aviació i la marina, amb una nova tàctica, en gran part motivada per la influència de la guerra del Golf, consistent en preparar-se per guanyar guerres limitades, en el temps i en el espai, procurant per tant introduir l'alta tecnologia i una estricta professionalització. Les branques amb major desenvolupament són de moment les nuclears (Xina fabrica la bomba atòmica des de 1964) i els submarins atòmics.

La modernització de l'Exèrcit és també necessària per motius socials. Durant els anys del maoïsme, la carrera militar era una excel·lent sortida pels joves als que proporcionava més bon sou i major mobilitat geogràfica que a la resta: avui, però, la oferta laboral ha canviat molt i la carrera militar ha deixat de ser un destí atractiu. Per altra banda, en un país en que no hi ha cap institució que pugui oposar-se al poder de l'estat - ni església, ni partits polítics, ni sindicats independents - l'EPA és la única alternativa de poder si, com va passar a la URSS, es col·lapsés el partit. A hores d'ara té més credibilitat l'EPA que el partit, tot i que en va perdre molta, especialment a les ciutats, amb la seva brutal intervenció a Tian'anmen el 1989.