Imprimir

a. L'evolució demogràfica xinesa
Xina ha tingut sempre una gran població: el primer cens, de l'any 2, donava una població similar a la de l'imperi romà. Però aquest creixement ha estat moderat al llarg dels segles, acusant de forma especialment sensible les etapes d'inestabilitat política pel que fa als factors negatius i la introducció de nous conreus pel que fa als positius. Després del pròsper i relativament tranquil període Han (202 aC-220 dC), la població va baixar de forma notable durant el Període de Desunió (220-581 dC) per recuperar finalment els nivells anteriors amb la dinastia Tang (618-906). Entre els segles XI i XIII, la població dobla els seus efectius, conseqüència bàsicament de la revolució econòmica medieval que multiplica per dos i per tres els rendiments agrícoles i que introdueix un nou arròs del sud-est asiàtic que proporciona dues o tres collites anuals. El desgavell provocat per la invasió mongol es va traduir en una baixa espectacular de la població que en part reflectia també les mancances administratives en la realització del cens. La població recupera els seus nivells anteriors durant la dinastia Ming (1368-1644): els primers europeus que arriben a Xina al segle XVI es meravellen del nombre de xinesos.

El creixement demogràfic xinès es dispara a finals del XVII i al llarg del XVIII, de resultes tant de la pau imposada per la dinastia manxú dels Qing (1644-1911), com per l'augment de terres conreables per l'adquisició de nous territoris, com per la introducció dels productes americans que permeten conrear sòls més àcids i pedregosos que els anteriors. Durant el regnat de Qianlong (1736-1795), la població passa de 143 a 300 milions, doblant-se en 50 anys. Les guerres i rebel·lions del segle XIX ralenteixen lleugerament aquest ritme: quan el triomf comunista acabi amb el llarg període de revolucions, invasions i guerra civil al 1949, 150 anys després, la població no s'havia arribat a duplicar de nou del tot: 549.060.000. Però al 1999, 50 anys després, és ja de 1.259 milions, és a dir que ha superat de nou el ritme de creixement del segle XVIII.

A partir de 1949, el creixement demogràfic ha estat imparable, tot i que la mortalitat provocada pel Gran Salt Endavant és clarament visible en la piràmide d'edats. Malgrat això, l'índex de creixement sobre l'any anterior s'ha mantingut sempre alt, a excepció dels anys negres.

Xina és ara no només un dels països que més ràpidament creix sinó també el país amb més població del món. Aquest augment ha anat acompanyat d'un augment de l'esperança de vida que la situa per damunt del bloc de països en vies de desenvolupament.
b. La distribució de la població
La població xinesa ha estat sempre distribuïda de forma molt desigual. Al llarg del segle XX, les pautes de distribució han estat similars entre elles i segueixen clarament diferenciades entre el bloc de l'est superpoblat i el de l'oest molt poc poblat. La població ha crescut molt a nivell a cadascuna de les províncies entre el 1953 i el 2000, fins al punt que en moltes d'elles l'augment total de la població és superior a la totalitat de la població espanyola. L'augment de la població s'ha traduït en una ocupació molt més densa del territori ocupant sovint terres muntanyoses i de menors rendiments. Malgrat l'augment de la productivitat, la quantitat de gra per càpita es ara inferior a fa cent anys.

La pressió demogràfica xinesa actual planteja el problema de com alimentar als xinesos, ja que el creixement de la població ha fet que l'augment en el consum de gra s'hagi acompanyat d'una disminució de les terres disponibles.

El nivell de vida de les diverses províncies és molt diferent, com es reflecteix en tots els indicadors: esperança de vida, grau d'alfabetització, PIB i la distància entre les de nivell més alt i més baix és sovint major de la que separa la mitjana dels països desenvolupats de la dels subdesenvolupats.