Imprimir
|
a. Les característiques de la família xinesa
La família xinesa tradicional no tenia només una important dimensió socio-econòmica, sinó que era també una unitat religiosa. El culte als avantpassats unia als familiars entorn d'unes lleialtats comuns i estructurava la família com un pol religiós , en el que el pare de família era al mateix temps el principal sacerdot. Dins de la família la ordenació generacional hi era molt important i això explica el respecte pels vells a la societat xinesa. L'ideal, que era el de tres generacions sota la mateixa teulada, es complia sobretot en el cas dels rics i no sembla haver estat el model real al llarg de gran part de la història xinesa: de fet en el darrer mil·lenari a la immensa majoria de cases xineses hi vivien nuclis reduïts de 5 o 6 persones. La subordinació interna seguia estrictament els cànons confucians : els fills obeïen als pares, les dones als homes i els germans petits als germans grans. Les dones, que col·laboraven de forma molt activa en la organització econòmica de la família – especialment al camp – es trobaven en un posició molt subordinada. Si bé la pràctica de lligar-los els peus – existent des del segle XI – s'havia prohibit des de 1902, només va quedar realment obsoleta quan els comunistes van implantar un poder fort a partir de 1949. Les dones tenien molt poc control sobre la seva vida ja que la decisió que més les marcava – la del matrimoni – no estava a les seves mans. Aquesta situació venia agreujada pel fet que en el món xinès no hi ha hagut mai solters. La família era un entramat de relacions que es definien en funció de la seva posició dins del nucli familiar: per això hi ha molts més noms de posició en les famílies xineses que en les nostres, en les que només conservem els dels pares, avis i oncles. Per contra la família xinesa té noms específics per dirigir-se a més d'unes quaranta relacions.Aquesta família tradicional estava ja molt debilitada a totes les ciutats de la costa on les joves s'integraven cada cop més en el mercat laboral, però seguia molt vigent al camp.
 |
b. Els canvis en la situació familiar a partir de 1949
Mao estava decidit a focalitzar totes les lleialtats dels xinesos cap a l'estat i el partit que el representava. A diferència dels altres règims imperials anteriors- que només havien pogut fer arribar el poder de l'estat fins a nivell provincial o comarcal - volia que l'estat penetrés fins l'últim racó del país i que organitzés fins i tot la vida personal. Per tal d'estimular i controlar la força productiva de les dones xineses, necessitava abolir les pràctiques abusives que les situaven successivament sota la dependència total de pares, marits i fills. La llei del matrimoni de 1950 va representar un canvi radical en la situació de les dones xineses i, de totes les lleis inicials de Mao, va ser la que les famílies xineses, en especial les camperoles, que eren l'aclaparadora majoria, van rebre amb més reticència: els responsables del partit en els districtes rurals van retardar sovint la seva aplicació per por de perdre el suport dels pagesos a la nova ordenació comunista. La llei prohibia explícitament la venda de nenes en matrimoni, abolia l'ús de concubines, protegia els drets dels nens, fixava els drets econòmics i legals de les esposes i instituïa el divorci. L'autoritat de l'estat va suplantar a la del patriarca familiar, i la força productiva de les dones va deixar d'estar limitada al nucli familiar per integrar-se en el mercat laboral. Tot i que aquesta integració va millorar el status de les dones dins de la família, les disparitats de gènere no van desaparèixer en el món del treball, on es tendia a assignar a les dones les feines que requerien menys preparació. La reforma agrària i les successives col·lectivitzacions van desposseir als camperols de les seves terres, eliminant d'aquesta forma la base econòmica en que es sustentaven les solidaritats familiars. A partir del Gran Salt Endavant, els espais de vida col·lectiva – dinars en grans menjadors comunitaris, reunions a la seu de la Comuna, treballs especials organitzats per l'equip de producció – van ser cada cop més importants, fins que la vida personal de la família va quedar molt disminuïda i això va anar debilitant les xarxes de relacions en que es sustentava.
|
c. La situació actual
El final del maoisme va permetre una recuperació del complex familiar, però la família xinesa del segle XXI – tot i mantenir una xarxa notable de relacions - té una configuració més nuclear que abans, amb una disminució constant en el número dels seus membres, en especial a les ciutats: la mitjana nacional és actualment inferior a 4 persones per nucli. Aquesta evolució resulta preocupant per la gent gran ja que, en un país en que la seguretat social no arriba al camp, els vells depenen per la seva supervivència de les generacions més joves. El canvi més important en aquest moment és el provocat per la política del fill únic que es segueix aplicant de forma molt dràstica. Aquesta política genera una tensió extrema en les joves casades; potencia el desig de tenir un nen per damunt del de tenir una nena – ja que les responsabilitats adultes de les noies beneficiaran a un altre nucli familiar - ; dona una importància sense precedents als fills dins del nucli familiar; situa la responsabilitat de quatre avis en el reduït nucli d'una parella; i provoca un desequilibri de gènere en els naixements. Amb la Reforma de Deng Xiaoping, per altra banda, van reaparèixer elements de la família tradicional que havien quedat somorts durant mig segle: alguns aspectes abusius, com la venda de nenes en matrimonis arranjats reapareixen, mentre els casaments recuperen tant l'aspecte festiu com el volum de despesa que havien estat prohibits durant el maoisme. Tot i que en el món laboral segueixen havent-hi diferències importants de gènere, i que la proporció de dones a l'atur és molt més gran que la dels homes, tota una generació de filles úniques troben ara un fort recolzament a les seves aspiracions professionals en la família i els percentatges de noies estudiants augmenten a tots els nivells del sistema educatiu.
|
d. Evolució de l'educació xinesa al llarg del segle XX
A principis del segle XX, el sistema educatiu xinès, que era el més antic del món, es va ensorrar perquè la élite educada que en sortia era incapaç de resoldre la modernització de l'exèrcit, la economia i el sistema legal que necessitava Xina. Els exàmens eren altament competitius però no proporcionaven el tipus de personal qualificat que Xina necessitava per poder competir amb els països que l'assetjaven. Al llarg del XIX s'havien anat fent tímids intents de crear institucions paral·leles - en gran part dirigides per missioners americans - que proporcionessin una formació més adequada i posessin en contacte les élites intel·lectuals xineses amb les de la resta del món. L'alarma es va disparar definitivament arran de la derrota xinesa en la guerra sino-japonesa de 1895: el tractat de Shimonoseki consagrava tant el progrés japonès - que ja havia adoptat un sistema educatiu basat en l'occidental - com el retard xinès. Va ser aleshores quan va sorgir la primera proposta de reforma educativa, feta per Kang Youwei dins del marc del Moviment Reformista dels 100 dies: tot i que el moviment va ser ofegat, es va fundar la Universitat de Beijing, Beida.
El 1905 es va decidir finalment liquidar els exàmens i instaurar un sistema educatiu nou basat en els tres nivells de primària, secundària i estudis superiors. L'educació era un element tan central per l'imperi xinès, que aquest no va tardar en caure al seu torn al 1911. Però el nou govern republicà era massa dèbil tant per imposar un sistema educatiu generalitzat com per defensar els interessos xinesos: pocs anys desprès, el 4 de maig de 1919, va esclatar un moviment d'estudiants que protestava per les decisions preses per les grans potències arran del final de la I Guerra Mundial i que atribuïa el retard xinès a la herència de Confuci. El moviment reclamava canvis radicals il'adopció d'un sistema educatiu que combinés l'aprenentatge dels avenços tecnològics amb la identitat xinesa i que arribés als centenar de milions de pagesos analfabets.
Durant la República molts estudiants xinesos van anar a estudiar al Japó, i govern, capital privat i missioners van fundar institucions: Qinghua es va fundar, per l'estat, com escola tècnica el 1911 i es va convertir en universitat el 1928; Nankai a Tianjin es va fundar amb capital privat d'empresaris nacionalistes el 1919; i la St John's University de Shanghai la van fundar missioners. Però l'estat del Guomindang no va tardar en veurès debilitat per les lluites internes, la segregació de províncies senceres que quedaven a mans dels Senyors de la Guerra, les lluites contra els Comunistes, la invasió japonesa i la Guerra Civil.
Quan els comunistes van agafar el poder l'any 1949, el 80% de la població era analfabeta, només el 25% dels nens anaven a l'escola primària i un 3% a la secundària mentre, fora de les zones costeres, sobrevivien escoles tradicionals que seguien ensenyant els clàssics. Per contra, la educació universitària, tot i tenir només 120.000 estudiants, que representaven el 0,3 % del seu grup d'edat, era de gran qualitat.
La primera cosa que va fer el Partit Comunista Xinès va ser remodelar l'educació superior segons el model soviètic: es van reduir les ciències socials i es van multiplicar les enginyeries, tot enviant els graduats a Moscou per completar la seva formació: gran part de la cúpula dirigent actual es van formar en aquella època i per això tant d'ells són enginyers i tenen currículums soviètics. La remodelació de l'educació superior va anar acompanyada d'una forta campanya - la campanya antidretana - per assegurar-se la docilitat dels intel·lectuals: a partir d'aleshores i fins finals del segle, les universitats xineses destinaran més esforços a la formació política que a la millora de la recerca i la docència.
El model soviètic estava més centrat en introduir les noves tecnologies en l'ensenyament superior que en fomentar la educació primària universal: el 1956, el 78% de la població seguia sent analfabeta. L'educació primària es va estendre dins del marc de les Comunes i va agafar més força quan el model soviètic va deixar de ser la norma a partir dels anys 60. El camp es va omplir d'escoles primàries de baix nivell i alta endoctrinació, on es combinaven treballs manuals i aprenentatge escolar: però malgrat les seves mancances va ser la primera vegada en que la immensa majoria dels xinesos van anar a escola. Per la secundària es va adoptar un model amb doble via: en acabar la primària els estudiants anaven o bé a l'ensenyament professional o bé a la secundària que els obria l'entrada a les universitats.
Aquesta doble via serà un dels elements més criticats durant la Revolució Cultural: els professors de la branca que es considerava d'èlit - és a dir la que conduïa a la universitat i a tot l'ensenyament superior - van ser durament atacats i, en la majoria dels casos, enviats al camp a reformar-se. L'ensenyament es va canviar per afavorir la desaparició de les diferències entre treball manual i intel·lectual, mentre es suprimia la selectivitat i s'ingressava a la universitat per background de classe i per recomanacions. L'ensenyament superior en va patir molt: les universitats van estar tancades durant 4 anys i quan es van reobrir el nivell era molt baix. Pel que fa a la secundària, es van suprimir les escoles importants, per considerar-les de élite, es van escurçar els anys d'ensenyament per fer-lo més assequible i es va basar el currículum en l'ensenyament dels textos de Mao.
En resum, tot i que l'educació era una prioritat des dels inicis de la República el 1949, les successives campanyes polítiques la van disrupcionar molt. A les ciutats el moviment antidretà i la RC van minvar radicalment el personal qualificat i van deixar a les institucions superiors sense professors i a tota una promoció sense la formació adequada. Al camp, l'educació es va polititzar molt, però la generalització de les comunes va suposar la generalització de l'educació primària, per bé que amb continguts altament polititzats.
Després de la mort de Mao el 1976, amb Deng Xiaoping al poder des de 1978, les Quatre Modernitzacions necessitaven experts en tots els camps: a partir de 1978, Deng va rehabilitar a pràcticament tothom i va enviar milers de joves a estudiar a occident. La Reforma educativa es va formalitzar en la Llei d'Educació Obligatòria de 1986 que relacionava directament l'educació amb la modernització i que va establir els 9 anys d'ensenyament obligatori que avui segueixen vigents.
|
e. Problemàtica actual de l'educació xinesa
Xina té actualment el sistema educatiu més voluminós del món, que ha anat augmentant sistemàticament des de 1949, fins arribar ara als 300 milions d'estudiants. La única inflexió en aquest creixement es va produir als anys 80 quan es va notar el descens de població ocasionat pel Gran Salt Endavant, la desarticulació de les Comunes i, per tant, la desaparició de les escoles comunals, i la privatització econòmica al camp, que donava feina als molt joves i els apartava de l'escola. A més de l'escola primària, secundària i universitària, avui en dia té també molta importància l'educació per adults que al 1997 tenia 70 milions d'alumnes.
L'educació obligatòria la composen tres cicles de 3 anys: 3 de primària inferior, tres de primària superior i tres de secundària inferior. Aquests nous anys obligatoris estan precedits per tres d'educació pre-escolar i tres de secundària superior, ambdós opcionals. Dins de la secundària, els estudiants poden triar entre un itinerari regular que els portarà a la universitat i un professional o vocacional: en aquest moment el que més augmenta són aquestes escoles professionals que preparen directament per l'ingrés al món del treball. L'augment d'aquestes escoles professionals ha ressuscitat el debat d'una doble via - elitista i professional - en l'educació secundària.
Segons xifres oficials, el 98% dels nens xinesos estan matriculats a les escoles primàries, però només el 70% progressa cap a la secundària: la immensa majoria dels que s'encallen són noies, de minories nacionals i zones pobres, i les diferències regionals segueixen sent molt marcades, especialment pel que fa als nivells bàsics d'alfabetització. El pas d'un nivell a l'altre es fa sempre per exàmens, altament competitius, i això té un pes tan gran sobre tot l'ensenyament que actualment s'està intentant reduir el pes dels exàmens a la primària. Però si bé la base del sistema educatiu xinès és la més ampla del món, el percentatge d'estudiants universitaris a Xina és notablement baix comparat tant amb els països desenvolupats com amb els països del seu entorn, i presenta marcades diferències regionals tot i que el creixement és també espectacular en aquest nivell dels estudis: s'ha passat de 625.000 estudiants el 1977 a 3.000.000 el 2002. Els exàmens d'entrada a la universitat, abolits durant la Revolució Cultural, es van restaurar el 1977: actualment es fa tots els juliols i es pot repetir tantes vegades com calgui fins als 22 anys.
Des de finals del segle XIX, grups restringits d'estudiants xinesos han anat a completar els seus estudis a l'estranger, especialment a Japó i Estats Units. La Revolució Cultural va interrompre aquest flux que existia des de 1872, però a partir dels anys 80 Xina ha enviat 300.000 estudiants a fer Tercers Cicles a universitats de tot el món, la meitat d'elles americanes: n'ha tornat una tercera part que ara juga un paper molt influent en la modernització del país. Si bé la reacció posterior als fets de Tian'anmen va reduir molt aquesta reincorporació, la onada de patriotisme i l'augment d'oportunitats laborals han fet augmentar molt el flux de retorn a principis del segle XXI, tot i que n'hi segueixen havent més que es queden que no pas que tornen. En sentit invers, Xina està començant a rebre cada cop més estudiants estrangers a les seves universitats.
Malgrat que el pressupost educatiu ha pujat moltíssim (més del 40% d'augment entre 1994 i 1995) el % del PIB dedicat a l'ensenyament segueix sent més baix que la mitjana del dels països del seu entorn. Per altra banda, la qualitat de l'ensenyament encara està pagant la factura de les mesures preses durant la Revolució Cultural, quan es van abolir els exàmens d'entrada i es va donar prioritat absoluta als estudiants d'origen camperol pobre i als obrers: ara les prioritats han canviat, però el cos de professors procedeix encara en gran part d'aquella època i és molt inadequat. La majoria d'universitats han resolt el problema contractant professors nous però conservant els vells, de manera que hi ha departaments en que el cos de professors és totalment desproporcionat al nombre d'alumnes i carrega molt el pressupost de la universitat. Dins del context de la Reforma, els problemes de financiació han acabat portant a una privatització gradual de l'ensenyament: s'han creat escoles privades i les públiques cobren cada cop més matrícules.
