Imprimir

A. La Revolució Cultural
El 1962, Mao es troba arraconat, però no se'n pot prescindir pel seu paper quasi diví: al llarg dels 60 el culte a Mao ocuparà un paper central en la política xinesa, generant tots els elements d'un culte religiós, fins i tot les grans peregrinacions als llocs sants del maoisme o als temples a Mao creats especialment inicia moviments per recuperar el seu predomini indiscutit. El 1964 llença la campanya d'educació socialista i es recolza en els petits quadres i en les organitzacions de camperols per iniciar una ofensiva contra els grans dirigents del partit, els que acusa d'haver-se convertit en uns nous mandarins rojos.

El 1964, Lin Biao, ministre de l'exèrcit, publica un llibre de cites del president Mao, el Petit Llibre Roig, que, distribuït primer entre les tropes,  esdevé aviat de lectura obligatòria a tot el país. Mao, que ara figura com a Gran Timoner, recupera un poder absolut, mentre la seva dona Jiang Qing controla tot el món de la cultura  -en què proliferen els herois exemplars-  i dels mitjans de comunicació. 

El 1966, un elogi de Mao a un dazibao de la Universitat de Pequín que acusava de revisionista el propi rector i de reaccionari l'alcalde de la ciutat, inaugura oficialment la Revolució Cultural: es tracta, de fet, d'un ampli moviment polític per treure el poder a mans d'un aparell del partit i d'una administració civil que ara  feien ombra a Mao.

Deixant de banda el camp, que es refà amb prou feines del desastre del Gran Salt Endavant, la Revolució Cultural se centra a les ciutats i es recolza en els joves, als quals Mao mobilitza amb la consigna "Rebel·lar-se és bo". Entre l'estiu del 1966 i el del 1968, 11 milions de joves agrupats en el moviment dels Guàrdies Rojos van creuar el país en totes les direccions, humiliant, maltractant, atacant i destruint  tota forma d'autoritat que no fos la del seu manipulador, el president Mao. La Revolució Cultural, que no va trigar a afectar també els obrers de les indústries, va assolir el seu clímax radical a Shanghai. L'estiu del 1967,  les faccions diverses, totes elles armades, s'enfrontaven arreu del país en un clima de guerra civil que incitava les majors atrocitats.

A partir de 1968, l'exèrcit, a petició de Mao, intervé per acabar amb els aldarulls i ocupa les universitats. Arran d'un discurs de Mao, es creen les escoles del 7 de maig per reeducar els quadres, i 16 milions de joves - els ex-guàrdies Rojos - són enviats al camp a "aprendre dels camperols". Liu Shaoqi, que havia estat expulsat del partit el 1968, morirà de mals tractes a la presó un any més tard. 

Les dones, que eren un grup més feble, van quedar més exposades als abusos durant la Revolució Cultural

B. La crisi final, la Banda dels Quatre, la mort de Mao
La recuperació de la crisi, que s'inicia a partir de 1969, deixa al país a mans de l'exèrcit, ja que el Partit està massa convulsionat. Els caps visibles de l'estat són ara, a part de Mao, Lin Biao, Jiang Qing i el grup de Shanghai, el que posteriorment es denominarà Banda dels Quatre. 

Per tal de treure Xina del seu aïllament, i tenir aliats sòlids en contra d'una URSS amb la qual té enfrontaments armats a les fronteres, Mao convida Nixon a Pequín. L'oposició de Lin Biao, que serà manifesta i el portarà potser a complotar contra Mao, desembocarà en la seva mort en un accident d'avió i una seriosa crisi de confiança començarà a sacsejar el país. 

La caiguda de Lin Biao provocarà una represa de l'ala moderada: sota influència de Zhou Enlai, Deng Xiaoping tornarà dels seus deu anys d'exili. Per evitar el triomf d'aquesta línia, Jiang Qing i la banda dels Quatre provocaran, el 1974, una gran campanya contra Confuci (que de fet apuntava a Zhou Enlai) i contra Beethoven (que en realitat anava dirigida contra l'obertura de Xina a l'exterior).

La persistència de la crisi política  afecta tant a la producció industrial com a l'ordenació jurídica de l'estat. En morir Zhou Enlai i Mao el mateix 1976, el poder queda oficialment en mans d'un personatge obscur, Hua Guofeng, que no aconseguirà imposar-se de forma decisiva ni a Jiang Qing ni a Deng Xiaoping. Un cop convençut de la impossibilitat de perpetuar el maoisme sense Mao, Hua Guofeng farà detenir i processar a Jiang Qing i a la Banda dels Quatre, però la desarticulació dels radicals obrirà finalment la via al retorn de Deng Xiaoping i abocarà Xina cap a l'Era de les Reformes. 

C. Les relacions internacionals de la Xina de Mao
Dins d'un context internacional cada cop més tens , Mao va llençar aleshores atacs a les illes de la costa del Fujian que havien quedat sota dependència de Formosa: la ira de Krushev davant del que podia haver derivat cap a un enfrontament entre els grans blocs de la guerra freda va consolidar i ampliar la fissura entre Mao i el seu aliat soviètic, a qui retreia haver criticat públicament el difunt Stalin. 

La tensa situació interna de la Xina de Mao no va impedir que Xina tingués una política exterior agressiva al llarg d'aquests anys. Xina, que no formava part de l'ONU va veure augmentar el seu aïllament internacional arran de la sublavació tibetana de 1959.

La dura repressió a què van ser sotmesos i la fugida del Dalai Lama a l'Índia: aquests fets acabaran d'enverinar les relacions sino-índies i desembocaran finalment en la curta guerra de 1962 en la qual Xina va ocupar dos territoris de l'Índia, Aksai Qin i Arunuchal Pradesh, reclamant-los com a part del Tibet històric. El d'Aksai Chin situa a Xina dins del conflicte de Catxemira. 

A partir de 1960, les relacions entre Xina i la URSS esdevenen cada cop més tenses: en produir-se la ruptura, el 1962, els russos van retirar, de la nit al matí, el capital, els tècnics i tota la maquinària que es van poder endur mentre els xinesos es disputaven militarment la frontera de l'Amu-Ussuri. Les relacions van empitjorar encara més quan, el 1964, els xinesos van fer explotar una bomba atòmica.


D. La liquidació del maoisme
Malgrat les freqüents crisis dels primers trenta anys del règim, l'economia xinesa va créixer, entre 1952 i 1978, a una mitjana del 6% i Xina, malgrat el caos polític, va iniciar la seva transformació d'un país agrari a una gran potència industrial. La Xina que heretava Deng Xiaoping tenia ja un ritme de creixement considerable, tot i que un reguitzell de decisions mal preses ralentien el procés. 

La primera gran reforma de la nova era va sorgir del camp, on s'aplica - primer de forma espontània i després amb el recolzament del partit - un sistema de responsabilitats que redistribueix entre els camperols una part substancial de les terres col·lectives cos a que permet canalitzar cap als mercats emergents -un cop entregada a l'estat a baix preu part de la producció- tota la resta de la seva collita.

El desmantellament del col·lectivisme agrari posa en qüestió el conjunt del maoisme i dóna peu que els milions de castigats pel règim reclamin una revisió dels veredictes i un retorn a les seves posicions anteriors. Amb l'arribada dels exiliats, comença un clam per a la reforma política, que Deng Xiaoping utilitzarà per descartar definitivament a Hua Guofeng. Però, quan el 1979, el moviment cristal·litzi en els cartells penjats al Mur de la Democràcia de Pequín, Deng farà detenir a l'autor del més destacats d'aquests escrits, Wei Jinsheng , i el condemnarà a quinze anys de presó. Malgrat això, Deng aprofitarà l'onada de repressió per recolzar-se sense problemes en l'ala més liberal i pragmàtica del partit, la de Hu Yaobang i Zhao Ziyang, que dirigirà el país durant els millors anys de les reformes, de 1981 a 1989. 

Durant aquests anys es recuperarà la figura de Liu Shaoqi i s'avançarà pel camí de la modernització tot preservant tant la mitologia maoista com el paper essencial del partit .

A principis de la dècada dels 80, l'estat retira paulatinament el control sobre el camp: les collites espectaculars de 1984 van anar seguides de la desaparició de les comunes el 1985, mentre als pobles sorgien per tot arreu indústries subsidiàries i serveis. El creixement xinès ha estat i és profundament pragmàtic, i les reformes econòmiques que l'han fet possible van començar com una iniciativa social dels camperols que el govern va seguir a continuació. Durant els anys 80, la reforma es va generalitzar al camp i es va adoptar a escala nacional el Sistema de Responsabilitat Familiar, que permetia la contractació per part de particulars de tot el que havia estat propietat de les Comunes: edificis, terres, maquinària. El 1982 es van abolir oficialment les Comunes: l'abolició de les etiquetes de mala classe que s'havien aplicat als terratinents i propietaris agrícoles durant la reforma agrària, va fer retornar la confiança que fer-se ric no era delictiu. La producció agrícola va créixer de forma espectacular, cosa que va modificar també les pautes de consum , i es van diversificar, amb què es van multiplicar les indústries rurals: el 1995 n'hi havia 20 milions, en gran part situades en els suburbis de les ciutats,  i en elles hi treballaven 125 milions de persones. Els elements negatius d'aquestes transformacions són per una banda la baixa productivitat i dubtosa qualitat d'aquestes empreses rurals i, per l'altra, el fet que d'ençà del col·lapse de les comunes, s'ha parat menys atenció a les obres públiques, en especial les hidràuliques, s'ha degradat el terra i el boom de la construcció s'ha menjat molta terra arable.

Les reformes van anar acompanyades a tot arreu de la reaparició de la Xina tradicional: el joc, prohibit amb el maoisme, es reimplanta   per tot arreu, mentre resorgeix la religiositat popular i s'articulen sectes noves lligades a pràctiques tradicionals com el taiji quan . La descol·lectivització del camp obliga l'estat a reformar la indústria: per una banda, sense els subsidis de cereals a baix preu, les indústries estatals deficitàries no es poden seguir mantenint; per altra banda, la modernització agrícola necessita el suport de la indústria. Però les empreses maoistes tenien també una dimensió de seguretat social i de treball garantit de per vida que es perd amb la privatització: una part important de l'immens sector públic mirarà amb reticència les reformes econòmiques a les ciutats. Per tal de garantir un creixement ràpid, l'estat crearà a partir de 1984, les zones econòmiques especials , que s'obriran al sud, amb un repartiment geogràfic que calca el de les concessions estrangeres del segle passat , per atraure capitals estrangers i tecnologies punta. Els inversors són, en primer lloc, els xinesos d' ultramar , especialment els de Hong Kong i Taiwan, però també els de Singapur i de tota la resta del SE asiàtic. 

El sud i el sudoest són les zones que van proporcionar el màxim nombre d'emigrants al llarg dels segles XIX i XX: ara són també les que reben el màxim nombre d'inversions dels xinesos d'ultramar.

Actualment, tota la zona costanera, de nord a sud, destaca de la resta de Xina pel seu desenvolupament econòmic, marcat pel diferent pes que a ambdues regions hi tenen el sector públic i el privat . Les diferències est-oest són visibles tant en les variacions en el PIB com en les inversions estrangeres . El contrast entre camp i ciutat accentua encara més aquestes diferències. Les desigualtats en el desenvolupament regional provoquen grans emigracions internes que no sempre poden ser absorbides .

Actualment, tota la zona costanera, de nord a sud, destaca de la resta de Xina pel seu desenvolupament econòmic, marcat pel diferent pes que a ambdues regions hi tenen el sector públic i el privat. Les diferències est-oest són visibles tant en les variacions en el PIB com en les inversions estrangeres. El contrast entre camp i ciutat accentua encara més aquestes diferències, sense oblidar que queden bosses miserables i socialment molt endarrerides . Les desigualtats en el desenvolupament regional provoquen grans emigracions internes que no sempre poden ser absorbides.

Als voltants de 1989, la reforma econòmica del sector agrícola ha tocat sostre. Els camps redistribuïts són, com sempre havien estat, minúsculs, i als pagesos els falta el capital necessari per invertir. En un món en què uns pocs s'han fet rics, n'hi ha molts que s'han fet pobres i que intenten emigrar a les ciutats en busca de treball: una emigració flotant de més de 100 milions de persones comença a moure's per tot el país, omplint les ciutats de mà d'obra barata i mendicants .