XINRAN. (2003). Ser dona a la Xina. Barcelona, Edicions 62. pp. 294-309.

La tardor del 1996, tornant de la Conferència del Partit, el Vell Chen em va explicar que enviaven alguns grups per pal·liar la pobresa al nord-oest de la Xina, al sud-oest i a altres àrees pobres i econòmicament endarrerides. Hi havia poc personal qualificat del govern que volgués fer aquests viatges d'investigació, de manera que el govern sovint recorria a periodistes experts per obtenir la informació. El Vell Chen em va dir que havia pensat unirse a un grup que aniria a l'antiga base militar de Yan'an a veure com era la vida actual de la gent normal. Segons el Vell Chen, aquell racó havia estat oblidat per la Revolució.
Vaig veure que era una excel·lent oportunitat per ampliar els meus coneixements sobre la vida de les dones xineses i de seguida vaig demanar apuntar-me a un dels grups. Em van col·locar al grup "nord-oest", però de fet viatjàvem cap a l'àrea occidental de Xi'an, al centre de la Xina. Quan la majoria de xinesos parlen del "nord-oest", es refereixen de fet a la Xina central, ja que els deserts de l'oest del país no existeixen al seu mapa mental.
Mentre feia les maletes per al viatge, vaig decidir no ficar-hi molts dels objectes útils que solia portar als viatges d'investigació. Hi havia dos motius per prendre aquella decisió. En primer lloc, hauríem de caminar molt per la muntanya i nosaltres mateixos hauríem de dur-nos l'equipatge. N0 volia carregar cap dels meus companys periodistes masculins amb les meves coses perquè ells també estarien esgotats. El segon motiu era més important: m'havien dit que l'altiplà loess que anàvem a visitar era una zona molt pobra, i vaig pensar que em sentiria malament si duia tots aquells objectes amb mi davant de la gent d'allà. Ells no havien vist mai res del món exterior, i potser mai no havien tingut el luxe de no passar fred i estar ben alimentats.
Primer vam viatjar fins a Xi'an, on ens vam dividir en tres grups. Al meu grup hi havia quatre persones més: dos homes periodistes, un metge i un guia del govern local. Vam sortir cap a la nostra destinació final molt il·lusionats; tot i que n0 crec que la nostra fos la ruta més dura, la zona que vam veure probablement era la més pobra. Hi ha incomptables graus de riquesa i pobresa que es manifesten de moltes maneres diferents. Durant el viatge, l'escena que teníem al davant es tornava cada vegada més simple: els edificis alts, el brogit de les veus humanes i els colors intensos de la ciutat quedaven gradualment substituïts per cases baixes de maons 0 barraques de fang, núvols de pols i
pagesos vestits amb roba trista. A mesura que avançava el viatge, la gent i els indicis d'activitat humana escassejaven. L'altiplà de contínua terra groga estava erosionat per les tempestes de remolins de sorra, a través de les quals nosaltres només podíem forçar la vista per veure-hi amb grans dificultats. El lema de la nostra missió havia estat: "Ajudar la gent més pobra als llocs més pobres". El punt que implica el quantificador "més" és difícil de definir. Cada vegada que trobes una situació extrema, no estàs mai segur de si és la més extrema. Malgrat tot, fins avui dia no he vist un nivell de pobresa comparable al que vaig veure en aquell viatge.
Quan, després de dos dies i mig de trontollar sobre un jeep de l'exèrcit, el guia finalment va anunciar que havíem arribat, tots ens vam pensar que s'havia equivocat. No havíem vist ni rastre de cap persona, i encara menys d'un poble durant la nostra travessia. El jeep s'havia obert camí serpentejant a través de turons pelats i s'havia aturat al costat d'un que era relativament alt. Observantlo de més a prop, ens vam adonar que al vessant del turó hi havien construït coves que feien de casa. El guia ens va explicar que aquell era el lloc on havíem volgut anar -el Turó Cridaner, un minúscul poble que no apareixia en cap mapa- iens va dir que també era la primera vegada que ell hi anava. Això em va sorprendre, i vaig pensar en l'estrany nom del poble.
Uns quants habitants curiosos s'havien acostat fins allà atrets pel soroll del jeep. Mentre envoltaven el vehicle van començar a fer tota mena de comentaris. Anomenaven el jeep "cavall que ha begut oli"; es preguntaven què se n'havia fet de la "cua" negra ara que havia parat de moure's, i la mainada que hi havia entre ells xerrava sobre com podia trobar-la. Els volia explicar que la cua eren els gasos del tub d'escapament, però els caps del poble s'havien acostat a donar-nos la benvinguda i ens van fer entrar en una casa-cova que servia de quarter general.
Aquella primera trobada va estar dedicada a intercanviar les salutacions de rigor. Ens havíem de concentrar molt per entendre'ns els uns als altres a causa de les diferències regionals en la pronunciació i en l'accent, de manera que no vaig poder observar l'entorn amb deteniment. Ens van oferir un àpat de benvinguda: unes quantes coques rodones de farina blanca sense llevat, un bol de farinetes de blat molt fines i un platet d'ou ferrat amb xilli. Va ser més tard que vaig descobrir que el govern regional havia demanat al guia que portés els ous especialment per a nosaltres.
Després d'haver menjat, ens van dur al lloc on ens allotjàvem il·luminant-nos només amb tres espelmes. Els dos periodistes tenien una casa-cova per a ells sols, el metge s'estava amb un home vell i jo compartiria una casa-cova amb una noia jove. A la llum de l'espelma no em vaig poder fer gaire la idea de com era la cova, però l'edredó desprenia l'agradable olor d'haver estat netejat i assecat al sol. Vaig rebutjar educadament l'ajuda dels vilatans que m'havien acompanyat fins allà i vaig obrir la meva bossa. Quan em disposava a preguntar a la noia a on em podia rentar, em vaig adonar que ella s'havia enfilat al kang. Vaig recordar el que el guia ens havia dit durant el viatge: aquella era una zona on l'aigua era tan valuosa que ni tan sols un emperador no podia rentar-se la cara o les dents dia sí, dia també.
Em vaig despullar i vaig pujar a la part del kang que era obvi que la noia havia deixat per a mi. Hauria volgut passar una estona xerrant amb la noia, però ella ja roncava suaument. Semblava que per a ella no era cap novetat tenir una convidada, ja que s'havia adormit de seguida. Jo estava esgotada i a més havia pres pastilles contra el mareig per al viatge, de manera que també em vaig adormir ràpidament en un somni confús. La capacitat que tenia per adormir-me en llocs desconeguts provocava l'enveja desesperada dels meus companys de feina, que deien que allò em convertia en bon material periodístic. Tan bon punt ells s'havien aclimatat a un lloc nou, se n'havien d'anar a un altre, on tornarien a patir d'insomni. Per a ells, un viatge d'investigació a regions llunyanes era una tortura.
La llum que es filtrava a la casa-cova em va despertar. Em vaig vestir i vaig sortir a fora, on vaig trobar la noia que ja feia l'esmorzar.
Semblava que el cel i la terra s'havien fos en un de sol. El sol encara no havia sortit, però els seus raigs ja queien des d'una gran distància a través d'aquella immensa lona, tocant les pedres dels turons i fent brillar la terra groga i grisa com si fos or. Mai no havia vist una albada tan bonica. Vaig reflexionar sobre la possibilitat que el turisme ajudés aquesta zona a sortir de la pobresa. La magnífica sortida del sol en aquell altiplà loess devia ser una sensació comparable per als que pujaven al mont Tai o s'afanyaven per veure el mar. Quan més tard vaig esmentar que aquella gent el que havia de fer era venir al Turó Cridaner, un adolescent va descartar la meva idea tractant-me com si fos una ignorant: el Turó Cridaner ni tan sols tenia aigua per a les necessitats més bàsiques dels vilatans. Com podria rebre una onada de visitants?
El fum asfixiant del foc de la cuina de la noia jove em va fer baixar dels núvols. La buina seca que feia servir per alimentar les flames desprenia una pudor acre. Havia encès el foc entre unes quantes pedres grosses, a sobre de les quals hi havia posat una olla i una pedra plana. A l'olla, la noia hi cuinava unes farinetes fines, i a la pedra hi torrava una coca gruixuda. La noia es deia Niu'er (noia). Em va explicar que les buines eren l'únic combustible que tenien per escalfar a l'hivern. De tant en tant, quan es moria o es casava algú, o quan la família o els amics els visitaven, cuinaven amb focs de buines com a mostra solemne d'amistat. El combustible que normalment utilitzaven per cuinar eren les arrels de l'herba cogon (una herba que es trobava en terrenys extremadament àrids amb unes arrels molt grans i tan sols unes quantes fulles que vivien molt poc temps), amb les quals escalfaven un glopet d'aigua calenta per fer les farinetes. La coca gruixuda, anomenada mo, només es feia un cop fang, a sobre les pedres abrusadores del turó a l'estiu. Tot seguit s'emmagatzemava sota terra, i quedava tan seca i dura que gairebé durava un any. Va ser un honor per a mi que em servissin la mo. Només els homes que treballaven al camp tenien dret a menjar-ne. Les dones i les criatures sobrevivien amb les farinetes de blat fi, anys de lluita els havien fet acostumar a patir gana. La Niu'er em va explicar que l'honor i el luxe més grans en la vida d'una dona era menjar un bol amb un ou barrejat amb aigua quan tenia un fill. Molt després de la meva visita, ho vaig recordar quan vaig sentir discutir unes dones que deien: "¿I quants bols d'ou i aigua has menjat tu?".
Després de l'esmorzar tan especial de farinetes i mo del primer dia, el nostre grup va anar a treballar. Vaig explicar als caps del poble que volia fer un reportatge sobre les dones del Turó Cridaner. Els caps, que ni tan sols sabien escriure els seus noms però que es consideraven cultes, van fer que no amb el cap, sorpresos, i em van preguntar: "¿Què se'n pot dir, de les dones?".
Jo hi vaig insistir, tant que finalment van transigir. Per a ells, jo tan sols era una altra dona que no entenia res i que simplement seguia els passos dels homes, intentant-los impressionar amb idees innovadores. La seva actitud no em va immutar. Molts anys d'experiència com a periodista m'havien ensenyat que per a mi, l'accés a les meves fonts era més important que l'opinió dels altres.

Quan vaig sentir el nom de "Turó Cridaner" per primer cop, vaig notar una excitació indescriptible i la sensació que la meva visita estava predestinada. El nom evoca un lloc sorollós, bulliciós i ple de vida, ben al contrari del que en realitat és. El turó de la terra groga s'erigeix en un paisatge de terra nua, de sorra i de pedres. No hi ha cap senyal d'aigua corrent ni de vida vegetal. El petit escarabat que s'escapoleix ràpidament sembla que estigui fugint de la terra erma.
El Turó Cridaner és la franja de terra on el desert envaeix l'altiplà loess. Durant tot l'any el vent hi bufa sense parar, igual com ho ha fet durant milers d'anys. Sovint és difícil veure-hi a més de dues passes enmig d'una tempesta de sorra, i els vilatans que treballen a dalt del turó han de cridar per comunicar-se. Per aquest motiu, la gent del Turó Cridaner són famosos per les veus fortes i ressonants que tenen; ningú no em va poder confirmar si era per això que el turó s'anomenava així, però vaig creure que era molt probable. És un lloc completament aïllat del món modern: entre deu i vint famílies amb només quatre cognoms viuen en unes cases-cova petites i baixes. Allà només valoren les dones per la seva utilitat: com a eines reproductores, són els articles de comerç més preuats en la vida dels vilatans. Els homes no dubten ni un sol moment a canviar dues o tres nenes per una dona d'un altre poble. Casar-se amb una dona de la família d'un altre poble i obtenir una dona a canvi d'un home de la família és la pràctica més corrent, per això la majoria de les dones del Turó Cridaner són de fora. Després de ser mare, es veuen obligades, al seu torn, a abandonar les filles. Les dones del Turó Cridaner no tenen cap dret a la propietat ni a l'herència.
Una pràctica social tan poc comuna com és que diversos marits comparteixin la mateixa dona també es duu a terme al Turó Cridaner. En la majoria d'aquests casos, els germans de les famílies extremadament pobres que no tenen femelles per intercanviar compren una dona comuna per continuar la nissaga familiar. De dia s'aprofiten del menjar i de les feines de la ca a que fa la dona, de nit gaudeixen del cos de la dona per torns. Si la dona té una criatura, pot ser que ni tan sols ella mateixa sàpiga qui és el pare. Per a la criatura, els germans són el Gran Papa, el Segon Papa, el Tercer Papa, el Quart Papa i així successivament. Els vilatans no consideren que aquesta pràctica sigui il·legal, perquè és un costum establert transmès pels seus avantpassats més poderós que la mateixa llei. Tampoc no es burlen de les criatures amb molts pares, perquè tenen la protecció i les propietats d'uns quants homes. Cap d'ells no sent llàstima per les viudes compartides; per ells, l'existència de les dones ve justificada per la seva utilitat.
Tant li fa de quin poble vinguin les dones originàriament; ben aviat s'introdueixen en els costums que han estat transmesos de generació en generació al Turó Cridaner. Tenen una vida extremadament dura. A les seves cases-cova d'una sola habitació, la meitat de l'espai l'ocupa un kang, les seves eines domèstiques consisteixen en unes quantes lloses de pedra, en catifes d'herba i bols d'argila; una gerra de fang es considera un article de luxe per a les "famílies riques". Les joguines de la mainada o qualsevol article de la casa específics per a l'ús de les dones són impensables en aquesta societat. Com que les esposes es compren amb els diners dels familiars de sang de la dona, han d'aguantar el ressentiment dels membres de la família que troben a faltar les seves filles o germanes, i han de treballar dia i nit per ocupar-se del menjar, la beguda i les altres necessitats quotidianes de tota la família.
Són les dones les que saluden l'albada al Turó Cridaner: han d'alimentar els animals, han d'escombrar el pati i han d'abrillantar i arreglar les eines desgastades i rovellades dels seus marits. Després de veure com els marits se'n van a treballar la terra, elles han d'anar a recollir l'aigua d'un rierol inestable que discorre a l'altra punta de la muntanya, a dues hores de camí d'allí, portant un parell de galledes feixugues a les espatlles. Quan arriba la temporada de l'herba cogon, les dones també s'han d'enfilar al turó per arrencar les arrels a fi de poder-les utilitzar com a combustible per cuinar. A la tarda porten el menjar als seus homes, i quan tornen, filen, teixeixen i fan roba, sabates i barrets per a la família. Durant tot el dia van a gairebé tot arreu carregant les criatures als braços o a l'esquena.
Al Turó Cridaner, "utilitzar" és la paraula que els homes que volen dormir amb una dona fan servir. Quan els homes tornen al capvespre i volen "utilitzar" les seves esposes, sovint les criden impacients: "Per què t'entretens? ¿Que puges al kang o què?". Després de ser "utilitzades", les dones arreglen la casa i s'ocupen de la mainada mentre els homes s'estiren i s'adormen. Les dones només poden descansar quan es fa fosc, perquè no hi ha llum per treballar. Quan vaig intentar experimentar una petita part de la vida d'aquestes dones acompanyant-les en les seves tasques domèstiques quotidianes durant un temps, vaig notar que la fe que tenia en el valor de la vida trontollava greument.
L'únic dia que una dona del Turó Cridaner pot caminar amb el cap ben alt és el dia que dóna llum a un fill. Xopa de suor després del martiri de l'esforç, sent les paraules que la fan omplir d'orgull i de satisfacció: "Ja el tenim!". Aquest és el reconeixement més alt d'un èxit que mai obtindrà del seu marit, i la recompensa material és un bol amb un ou, sucre i aigua calenta. No hi ha cap prejudici contra una dona que dóna a llum una nena, tot i que, en aquest cas, no té dret a la recompensa esmentada. El Turó Cridaner té una estructura social única, però no es diferencia de la resta de la Xina en el fet que valora més els fills que no pas les filles.

Durant els meus primers dies al Turó Cridaner em vaig preguntar per quin motiu la majoria de les criatures que jugaven al costat de les dones o les ajudaven a ocupar-se de les cases-cova eren nois, i vaig pensar que aquell podia ser un altre poble on es dugués a terme l'infanticidi de nenes. Més tard vaig esbrinar que això era a causa de l'escassetat de roba. Quan una família obtenia roba nova, un cop cada tres o cinc anys, primer vestia els nens, la qual cosa provocava que sovint unes quantes germanes haguessin de compartir un conjunt de peces de roba, que havia d'anar bé a totes. Les nenes s'asseien al kang cobertes amb una flassada enorme i s'anaven rotant la roba d'abric per anar a fora a ajudar la seva mare.
Hi havia una família amb vuit filles que només tenia un parell de pantalons per a totes, uns pantalons tan coberts de pedaços que ja no es veia el teixit original. La mare estava embarassada de la novena criatura, però vaig observar que el kang d'aquella família no era pas més gran que el de les famílies que tenien tres o quatre fills. Les vuit nenes seien ben juntes a sobre el kang cosint sabates en una estricta divisió de la feina, com si fos una cadena de muntatge d'un petit taller. Mentre treballaven reien i xerraven.
Cada vegada que els deia alguna cosa, elles parlaven del que havien vist i havien sentit el dia que "havien portat roba". Cada nena comptava els dies que li faltaven per "portar roba". Xerraven feliçment sobre quina família tenia un casament o un funeral o havia tingut un fill o una filla, sobre quin home apallissava la dona, o sobre qui havia insultat a qui. La major part de l'estona parlaven dels homes del poble; fins i tot el rastre que un nen petit havia deixat a terra en fer les seves necessitats era un tema de discussió i de riallades. Malgrat tot, durant les més de dues setmanes que vaig passar amb elles, gairebé no les vaig sentir mai parlar de dones. Quan vaig portar la conversa deliberadament cap a temes com ara els pentinats, la roba, la figura, el maquillatge o altres aspectes que preocupaven les dones del món exterior, les nenes sovint no tenien ni idea de què els parlava. La manera com les dones vivien al Turó Cridaner era l'única manera de viure imaginable per a elles. No vaig gosar parlar-los del món que hi havia més enllà, o de com vivien les dones allí, perquè sabia que viure conscients del que mai no podrien tenir seria molt més tràgic que viure com ho feien.

Em vaig adonar d'un fenomen singular entre les habitants femenines del Turó Cridaner: quan arribaven o estaven a punt d'arribar a l'adolescència, de sobte es movien d'una manera molt estranya. Començaven a caminar amb les cames ben separades, balancejant-se com un arc amb cada pas que feien. En canvi, no hi havia cap signe d'aquesta tendència en les nenes petites. Els primers dies vaig estar donant voltes a aquest misteri, però no vaig voler preguntar gaire. Esperava trobar la resposta pels meus propis mitjans.
Tenia el costum de fer esbossos de l'escena que creia que definia cada lloc del qual feia un reportatge. No em va caldre cap color per descriure el Turó Cridaner; n'hi va haver prou amb unes línies per treure'n les qualitats essencials. Mentre dibuixava, em vaig adonar d'unes quantes piles petites de pedres que no recordava haver vist abans. La majoria quedaven fora del camí. En fixar-m'hi més, vaig descobrir a sota aquelles pedres unes fulles d'un color. negre vermellós. Al Turó Cridaner només hi creixia l'herba cogon; d'on havien sortit aquelles fulles?
Les vaig examinar amb molt de compte: gairebé totes feien uns deu centímetres de llarg i cinc d'ample. Era ben clar que les havien tallat a mida, i semblava que les havien arrencat i fregat amb les mans. Algunes fulles eren una mica més gruixudes que les altres, eren humides al tacte i feien pudor de peix. D'altres estaven completament seques a causa de la pressió de les roques i de la calor sufocant del sol; aquestes no eren tan fràgils sinó que eren molt dures, i també feien la mateixa pudor tan forta i salada. Mai no havia vist unes fulles com aquelles. Com que no sabia per a què servien, vaig decidir preguntar-ho als vilatans.
-Això són coses de dones! van dir els homes, i van rebutjar explicar-me res més.
Els nens van fer que no amb el cap perplexos i van dir:
-No sabem què són; el papa i la mama ens diuen que no ho hem de tocar.
Les dones simplement van abaixar el cap sense dir res.
Quan la Niu'er es va adonar que jo estava desconcertada per la qüestió de les fulles, em va dir:
-Serà millor que ho preguntis a la meva àvia; ella t'ho explicarà.

L'àvia de la Niu'er no és que fos gaire gran, però el fet de casar-se i ser mare molt jove l'havia convertit en un membre de la generació més vella del poble.
La seva àvia em va explicar a poc a poc que aquelles fulles les feien servir les dones quan tenien la menstruació. Quan una nena del Turó Cridaner tenia la primera regla, o quan una dona s'acabava de casar al poble, la seva mare o una altra dona de la generació més gran li regalava deu fulles d'aquelles, que agafaven d'uns arbres que hi havia molt lluny. Les dones més grans ensenyaven a les nenes el que havien de fer amb aquelles fulles. Primer de tot, havien de tallar cada fulla en la mida correcta, perquè la poguessin portar a dins els pantalons. Després havien de fer-hi forats petits amb un punxó perquè fossin més absorbents. Com que les fulles eren relativament elàstiques i les fibres eren molt gruixudes, s'engruixien i s'inflaven quan absorbien la sang. En una zona on l'aigua era tan valuosa, no tenien cap més alternativa que premsar i assecar les fulles després d'utilitzar-les cada vegada. Una dona feia servir les seves deu fulles per a la seva menstruació mes rere mes, fins i tot després del part. Les fulles eren les úniques coses que les acompanyaven a la tomba.
Vaig canviar unes quantes compreses que duia per una fulla de l'àvia de la Niu'er. Quan la vaig tocar, se'm van omplir els ulls de llàgrimes: com es podien posar aquella fulla gruixuda i dura fins i tot al tacte de la mà, en el lloc més sensible d'una dona? No va ser fins llavors que em vaig adonar de per què les dones del Turó Cridaner caminaven amb les cames separades: les fulles els havien fregat tant les cuixes que els havien arrencat la pell deixant-hi cicatrius.

Hi havia una altra raó perquè les dones del Turó Cridaner caminessin d'aquella manera tan estranya que encara em va impactar més.
En l'escriptura xinesa, la paraula úter està constituïda pels caràcters que s'utilitzen per a palau i mainada. Gairebé totes les dones saben que l'úter és un dels seus òrgans més importants. Però les dones del Turó Cridaner ni tan sols saben què és un úter. El metge que havia vingut amb nosaltres em va explicar que un dels vilatans li havia demanat que fes un reconeixement a la seva dona, ja que havia estat embarassada moltes vegades però mai no havia aconseguit tenir un fill. Amb el permís especial d'aquell vilatà, el metge va examinar la seva dona i va quedar atònit quan va veure que tenia un prolapse d'úter. La fricció i la infecció de tants anys li havia endurit la part de l'úter que li penjava per fora fins a fer-li una durícia terrible. El metge no tenia ni idea de què podia haver causat allò. Sorpresa per la seva reacció, la dona li va explicar amb desaprovació que totes les dones del Turó Cridaner ho tenien. El metge em va demanar que l'ajudés a confirmar aquell fet; al cap d'uns quants dies vaig confirmar que aquella dona havia dit la veritat després d'observar furtivament les dones del poble quan orinaven. Els prolapses d'úter eren una altra raó per la qual aquelles dones caminaven amb les cames obertes.
Al Turó Cridaner no posen traves al curs de la naturalesa i la planificació familiar és un concepte inexistent. A les dones les tracten com si fossin màquines reproductores i produeixen una criatura per any o fins i tot tres cada dos anys. No hi ha cap garantia que les criatures sobrevisquin. Que jo sàpiga, l'únic que atura el creixement constant de les famílies és la mortalitat infantil o l'avortament espontani per esgotament.

Al Turó Cridaner hi vaig veure moltes dones embarassades, però no es percebia cap signe d'alegria entre elles o entre els seus homes per l'arribada d'una criatura. Fins i tot quan ja tenien l'embaràs força avançat, les dones havien de treballar com abans i eren "utilitzades" pels seus marits, que ho argumentaven dient que "les criatures que aguantaven aquelles envestides eren els nens prou forts". Tot això em va consternar, sobretot la imatge de les esposes compartides que eren "utilitzades" per uns quants homes durant el seu embaràs. Les criatures que parien les dones certament eren molt fortes: la màxima de "la supervivència dels millors" al Turó Cridaner es complia al peu de la lletra. Aquest pragmatisme brutal havia causat els greus prolapses d'úter entre les dones audaces i desinteressades del poble.
El vespre en què vaig constatar que els prolapses d'úter eren un fenomen habitual al Turó Cridaner, vaig ser incapaç de dormir durant una bona estona. Estirada al kang de fang, plorava per aquelles dones que pertanyien a la meva generació i a la meva època. Era un consol saber que les dones del Turó Cridaner no tenien cap coneixement de la societat moderna, i encara menys dels drets de la dona; la seva felicitat es basava en la seva ignorància, en els seus costums i en la satisfacció de creure que totes les dones del món vivien com elles. Parlar-los del món exterior seria com escrostonar les durícies d'una mà que ha treballat molt i deixar que les espines foradessin la carn tendra.
El dia que vaig marxar deI Turó Cridaner, vaig descobrir que les compreses que havia donat a l'àvia de la Niu'er com a regal les duien els seus fills enganxades als cinturons; les feien servir de tovalloles per eixugar-se la suor o per protegir-se les mans.
Abans de la meva visita al Turó Cridaner, pensava que les dones xineses de tots els grups ètnics estaven unides, i que cada grup evolucionava a la seva manera, per bé que tots avançaven al ritme dels temps. No obstant això, durant les dues setmanes que vaig passar al Turó Cridaner, vaig veure mares, filles i esposes que semblava que s'havien quedat encallades als orígens de la història i que vivien les seves vides primitives en el món modern. Aquelles dones em preocupaven. ¿Serien mai capaces d'atrapar-nos? Una persona no pot arribar al final de la història d'un sol pas, i la història no les esperaria. Malgrat tot, quan vaig tornar al despatx i vaig veure que viatges com el nostre posaven les comunitats amagades en el punt de mira de la resta del país, vaig notar com si estigués al començament d'alguna cosa. En aquest començament hi havia les meves esperances. Potser era una manera d'ajudar les dones del Turó Cridaner a avançar una mica més ràpidament...
El Gran Li va escoltar el relat que vaig fer de les dones del Turó Cridaner i llavors em va preguntar:
-¿Són felices?
-No siguis ridícul! Com vols que ho siguin? va exclamar la Mengxing.
Vaig dir a la Mengxing que dels centenars de dones xineses amb qui havia parlat al llarg dels més de deu anys d'emissió del programa i del periodisme, les dones del Turó Cridaner havien estat les úniques que m'havien dit que eren felices.