XINRAN. (2003). Ser dona a la Xina. Barcelona, Edicions 62. pp. 163-167.

La meva mare prové d'una gran família capitalista de Nanjing, una ciutat plena de vida però també tranquil·la i harmoniosa, prou diferent del centre polític que és Pequín, del nucli empresarial que és Xangai i de la bullícia de Canton. Sun Yat-sen, el fundador de la Xina moderna, va voler que l'enterressin a Nanjing, i el Guomindang hi va tenir la capital durant un temps.
Situada a la ribera del riu Iang-Tsé, al sud-est de la Xina, al costat de la imponent muntanya de Zijin, la ciutat està plena de llacs i d'espais verds. Avingudes ombrívoles custodiades per arbres surten en totes direccions, i els palaus històrics, els murs de la ciutat i els edificis moderns que hi ha al costat del riu mostren la riquesa del patrimoni cultural de Nanjing. Els xinesos diuen que la gent està feta de l'aigua i la terra que els envolta; pel que conec de la família de la meva mare, crec que és cert.
En altre temps, la família de la meva mare havia estat propietària de grans possessions a Nanjing. Tot el que quedava al sud de la línia que va des de la Porta Oest de Nanjing fins al centre de la ciutat, gairebé tres quilòmetres a l'est, havia estat seu. El meu avi matern era el president de la indústria del cànem en tres províncies: Jiangsu, Zhejiang i Anhui, a banda de tenir unes quantes fabriques més. A la pròspera zona sud de la Xina, els vaixells eren el mitjà de transport més important. El meu avi produïa de tot, des d'encerats fins a cables d'àncora per a barquetes de pesca.
El meu avi era un empresari i director extraordinàriament hàbil, sense gaires estudis. Però s'adonava de la importància de la cultura i l'educació; va enviar els seus set fills a les millors escoles i va fundar una escola a Nanjing. Tot i que era una època en que la creença general deia que "la falta de talent en una dona és una virtut", les seves filles van rebre tota l'educació possible.
Per boca dels meus oncles i betes, sé que a casa de l'avi hi havia normes estrictes. Durant els àpats, si mentre es menjava algú feia soroll, deixava que la mà esquerra s'allunyés del bol de l'arròs o trencava alguna altra regla, el meu avi deixava els palets damunt la taula, s'aixecava i marxava. Després d'allò, ningú no podia continuar menjant; es quedaven amb gana fins a l'àpat següent.
Després que el 1949 es formés el nou govern, el meu avi va - haver de donar-li propietats per protegir la família. Potser en rebel·lió contra l'educació estricta que havien rebut, tots els seus fills es van implicar activament en els moviments revolucionaris del Partit Comunista, i van lluitar contra els capitalistes com ha- via fet el seu pare.
El meu avi va haver de repartir-se amb el govern les propietats, de gran extensió, que tenia tres vegades: el 195o, el 19s9 i el 1963, però aquells sacrificis no el van protegir. Al principi de la Revolució Cultural, el van triar com a cap de turc i el van perseguir perquè dos enemics mortals de Mao Zedong l'havien elogiat. El primer era Chiang Kai-shek, que havia parlat del meu avi en termes elogiosos pels seus esforços per desenvolupar la indústria nacional davant de la invasió japonesa. El segon era un antic company de Mao, Liu Shaoqi, que havia lloat el meu avi perquè havia entregat una gran quantitat de propietats al govern. Chiang havia estat obligat a exiliar-se a Taiwan, i a Liu l'havien empresonat després de caure en desgràcia.
El meu avi ja havia superat la setantena quan el van empresonar. Va sobreviure a aquella prova amb una força de voluntat extraordinària. Els guardes rojos escopien o es mocaven a la gasòfia i te aigualit que servien als presoners. Un vell que compartia cella amb el meu avi va morir de pena, ràbia i vergonya per culpa d'aquells maltractaments, però el meu avi no va esborrar mai el somriure de la cara. Treia els mocs i les escopinades del menjar i menjava tot el que era comestible. Els guardes rojos l'admiraven i finalment van començar a dur-li més bon menjar que als altres.
Quan van alliberar el meu avi al final de la Revolució Cultural, un antic company de la presó el va convidar a un àpat tradicional de Nanjing, un ànec desossat, cuit al vapor i salat, per celebrar-ho. Quan van dur aquella delícia a la taula, l'amic del meu avi va patir un col·lapse i va morir d'una hemorràgia cerebral causada per un estat de sobreexcitació.
El meu avi no va mostrar ni alegria per la seva alliberació ni pena per la mort dels seus amics i per la pèrdua de la seva família i propietats. Semblava que els seus sentiments s'havien apagat per sempre. No va ser fins que em va deixar llegir els seus diaris, en una visita que vaig fer a la Xina el març del 2000, que em vaig adonar que mai no havia deixat de sentir les conseqüències dels fets d'aquella època. La seva experiència i concepció de la vida l'havien incapacitat per expressar-se per mitjà de la parla, però, tot i que l'emoció no apareix mai explícitament en aquests diaris, els seus sentiments més íntims sí que es poden copsar.
La meva mare es va afiliar a la Lliga Jove Comunista als catorze anys i a l'exèrcit i al Partit als setze. Abans, havia gaudit d'una certa reputació a Nanjing a causa del seus èxits acadèmics i el seu talent per al cant i la dansa. Un cop a l'exèrcit, va continuar destacant. Era la millor de la classe en instrucció i proves, i estava entre les millors en les competicions militars d'abast nacional. Bella i brillant, moltes de les figures més importants del Partit i de l'exèrcit li anaven al darrere, i competien per tenir-la de parella als balls. Anys més tard, la meva mare explicaria que s'havia sentit com una Ventafocs que encaixava perfectament en la sabateta de cristall que era la Revolució, la consecució de tots els seus somnis. Aclaparada per tants èxits, la meva mare ni tan sols sospitava com els antecedents de la família acabarien perseguint-la.
Al començament dels anys cinquanta, l'exèrcit va dur a terme la seva primera purga interna a l'estil de Stalin. Van relegar la meva mare a la classe "negra" dels descendents de capitalistes i la van expulsar del cercle privilegiat dels màxims dirigents revolucionaris. En comptes d'allò, va començar a treballar en una fabrica militar on, en col·laboració amb experts de l'Alemanya de l'Est, va aconseguir dissenyar una nova màquina per a la fabricació d'equipament militar. Quan es van fer una fotografia de grup per commemorar aquest èxit, van explicar a la meva mare que no podia posar-se a primera fila a causa dels antecedents de la família, raó per la qual apareix comprimida a l'última.
Durant el conflicte sinojaponès, la meva mare va convertir-se en un dels objectius especials d'investigació. Els seus orígens capitalistes van ser la justificació per sotmetre a examen la seva fidelitat al Partit. Cap al final de la Revolució Cultural, va dirigir un petit equip tècnic que va dissenyar una eina que augmentaria notablement l'eficàcia en els processos de fabricació. De tota manera, no van permetre que s'endugués els mèrits d'aquella tasca. Li van negar el guardó de constructora en cap perquè es considerava que algú amb els seus antecedents no podia ser fidel al Partit.
Durant més de trenta anys, la meva mare va lluitar per rebre el tractament i econeixement que concedien a altres companys de feina amb les mateixes habilitats, però no ho va aconseguir gairebé mai. Res no podia canviar el fet que ella fos filla d'un capitalista.