XINRAN. (2003). Ser dona a la Xina. Barcelona, Edicions 62. pp. 153-159.

-Fa quaranta anys, jo era una noieta romàntica i innocent que s'acabava de graduar a l'escola de secundària d'un poblet. Era molt més afortunada que altres noies de la meva edat; els meus pares havien estudiat a l'estranger i tenien una mentalitat oberta. A mi, el matrimoni mai no m'havia preocupat com a les meves companyes de classe. Moltes tenien el matrimoni arranjat des del bressol; la resta es prometien durant l'escola secundària. Si el marit estava molt ansiós o la tradició familiar ho marcava, havien d'abandonar l'escola per casar-se. Pensàvem que les més desgraciades eren les que es convertien en esposes joves o concubines. La majoria de les noies que abandonaven l'escola es trobaven en aquella situació i s'havien de casar amb homes que "buscaven alguna cosa fresca". Moltes pel·lícules actuals presenten les concubines com la nineta dels ulls del marit; les mostren fent ús de la seva posició per influir en la família, però això no és ni de bon tros així. Qualsevol home que es pogués casar amb unes quantes dones havia de ser el fill d'una família nombrosa i important amb moltes normes i tradicions familiars. Aquestes famílies disposaven de més de deu fórmules diferents per saludar la gent i mostrar-li el seu respecte, per exemple. Fins i tot una violació mínima d'aquestes normes podia "tacar l'honor" d'aquesta família. No n'hi havia prou amb una disculpa; a les esposes joves se les castigava per qualsevol ofensa detectada. Eren bufetejades per les esposes grans, se'ls prohibia menjar durant dos dies, les obligaven a fer dures tasques físiques o a agenollar-se sobre una fusta de rentar. Imagini's com les meves companyes de classe d'una escola moderna i d'estil occidental abominaven tot allò! No hi podien fer res; des de la seva joventut més tendra sabien que els seus pares tenien l'última paraula a l'hora d'escollir el cònjuge del matrimoni.

»Moltes noies m'envejaven perquè podia deixar la casa i anar a escola. En aquella època, les dones obeïen les "tres submissions i les quatre virtuts": submissió al teu pare, després al teu marit i, després de la seva mort, al teu fill; les virtuts de la fidelitat, l'encant físic, la propietat de parla i d'acció i la diligència en les feines domèstiques. Al llarg de milers d'anys, les dones havien estat educades per respectar els ancians, sotmetre's al marit, ocupar-se de la cuina i de la costura, tot això sense treure els peus de la casa. El fet que una dona estudiés, llegís i escrivís, parlés d'assumptes d'estat com un home o fins i tot els aconsellés era, per la major part dels xinesos d'aquella època, una heretgia. Les meves companyes de classe i jo valoràvem la nostra llibertat i bona fortuna, tot i que també estàvem un xic desorientades perquè no disposàvem de models.

»Tot i que totes procedíem de famílies lliberals que comprenien la importància de l'estudi, la societat que ens envoltava i la inèrcia de la tradició dificultaven molt que cap de nosaltres prengués un rumb independent a la vida.

»Estava molt agraïda als meus pares, que mai no m'havien demanat que seguís les regles tradicionals xineses per a les dones. No només em deixaven anar a escola, tot i que era de noies, sinó que també em deixaven compartir taula amb els seus amics i parlar de política i d'actualitat. Podia assistir a qualsevol trobada i triar qualsevol activitat o esport que m'agradés. Les poques "persones de bon cor" del poble em recriminaven aquelles actituds modernes, però al llarg de la meva infantesa i època d'estudiant vaig ser molt feliç i, el que és més important encara, vaig ser Lliure.

Va repetir suaument, per ella, "lliure".
-Vaig intentar assimilar tots els coneixements que em rodejaven. Res no limitava les meves decisions. Anhelava fer alguna cosa important. Volia deixar el món estupefacte amb una gesta brillant, i somiava convertir-me en una bellesa acompanyada d'un heroi. Quan vaig llegir un llibre sobre la Revolució que es deia L'estel vermell, vaig descobrir un món que prèviament només havia conegut a través dels llibres d'història. ¿Era aquell el futur que desitjava? L'excitació em desbordava i vaig decidir unir-me a Ia revolució. Sorprenentment, els meus pares van adoptar una actitud força diferent de l'habitualment lliberal. Em van prohibir anar-hi, explicant-me que la meva decisió no era ni raonable ni basada en la realitat. Em van explicar que les idees immadures estaven destinades a ser amargues i àcides perquè són verdes. Vaig agafar-me aquelles paraules com un atac personal i vaig reaccionar molt malament. Esperonada per la tossudesa pròpia de la joventut, vaig decidir demostrar-los que no era una noia com les altres.

»Al llarg dels quaranta anys que han passat, les seves paraulesm'han ressonat sovint a les orelles. He comprès que els meus pares no només parlaven per a mi; estaven fent al·lusió al futur de la Xina.

» "Una nit de mitjan estiu vaig agafar dues mudes i uns quants llibres i vaig deixar la meva família pacífica i feliç, com si fos una heroïna de novella. Encara avui recordo el que pensava en creuar la porta de casa: "Pare, mare, ho sento. Estic decidida a sortir en els llibres i a fer que us sentiu orgullosos de mi".
»Més endavant, els meus pares sí que van veure el meu nom en molts llibres i informes, però només com a esposa de, res més que això. No en sé el motiu, però la meva mare sempre em preguntava: "¿Ets feliç?". Fins que va morir, mai no vaig contestar obertament aquella pregunta. No sabia com contestar-la, però crec que la meva mare sabia la resposta.

Es va quedar callada uns quants segons, abans de continuar en un to confós.
-Era feliç? -es va preguntar a ella mateixa-. ¿Què és la felicitat...? ¿Sóc feliç?
»Era molt feliç quan vaig arribar a la zona alliberada pel Partit. Tot era molt nou i estrany. Als camps, els camperols i els soldats no es diferenciaven; a la desfilada, la guàrdia ciutadana marxava al costat dels soldats. Homes i dones duien la mateixa roba i feien les mateixes coses; els líders no duien símbols jeràrquics que els distingissin. Tothom parlava del futur de la Xina, cada dia sortien crítiques i condemnes al vell sistema. Les notícies de ferits i morts en combat ens envoltaven. En aquell clima, les estudiants eren tractades com princeses, valorades per la lleugeresa d'esperit i la bellesa que aportàvem. Els homes que al camp de batalla rugien i es batien feroçment es mostraven dòcils com xais al nostre costat a les classes.

»Només vaig estar tres mesos a la zona alliberada. Després, em van destinar a un equip que treballava en la reforma de la terra a la ribera nord del riu Groc. La meva unitat de treball, un grup cultural a les ordres del quarter general, difonia l'ideari del Partit Comunista al poble a través de la música, el ball i tota mena d'activitats culturals. Aquella era una zona pobra: a banda de la trompeta xinesa que sonava als casaments i als funerals, mai no havien tingut cap activitat cultural, raó per la qual ens van rebre amb els braços oberts.

»Jo era una de les poques noies de la companyia que sabien cantar, ballar, actuar i tocar algun instrument. Concretament, en dansa, era la millor. Cada cop que teníem una trobada amb els alts dirigents, competien per ballar amb mi. Jo era una noia extravertida, sempre reia i somreia, així que tothom em deia "l'Alosa". Llavors era un ocellet feliç, sense cap preocupació en aquest món.

»Ja coneix la dita: "La gallina té gra al galliner però l'olla és a prop; la grua no té res, però el seu món és extens". A una alosa engabiada l'espera el mateix destí que a la gallina. El vespre que feia divuit anys, la companyia em va muntar una festa d'aniversari. Aleshores no hi havia pastissos d'aniversari ni xampany. Tot el que vam menjar va ser un parell de galetes que els meus companys van guardar-se de les seves racions, amb una mica de sucre dissolt en aigua. Tot i que les condicions eren dures, ens ho vam passar bé. Ballava i cantava quan el líder del regiment em va fer senyals perquè m'aturés i el seguís. A contracor, vaig anar amb ell cap a l'oficina, on em va preguntar amb aire seriós: "Estàs disposada a completar qualsevol missió que l'organització del Partit t'encomani?".

»"I tant!", vaig contestar sense dubtar. Sempre havia volgut unir-me al Partit, però com que jo provenia d'una família sense antecedents revolucionaris, sabia que hauria de treballar molt més que els altres per tenir les mateixes possibilitats.

»"¿Estàs disposada a dur a terme qualsevol missió, sense reserves, independentment de quina sigui?"

»Estava desconcertada. El líder del regiment sempre havia estat un home que parlava molt clar, ¿per què aquell dia era tan vague i furtiu? De tota manera, vaig contestar ràpidament: "Sí, em comprometo a complir la missió!".

»No va semblar del tot satisfet amb la meva determinació, però em va dir que em posés en marxa per complir immediatament la "missió urgent" de viatjar de nit al recinte del govern regional. Volia acomiadar-me dels amics, però em va dir que no calia. Com que eren temps de guerra, ho vaig acceptar i vaig marxar amb els dos soldats que havien enviat especialment per venir-me a buscar. Van estar-se callats durant les dues hores de viatge, i jo tampoc no vaig poder fer preguntes: així eren les normes.

»Un cop al recinte del govern regional, em van presentar un oficial important vestit amb l'uniforme de l'exèrcit. Em va mirar de dalt a baix i va dir: "Gens malament... Molt bé, des d'avui seràs la meva secretària. Des d'avui has d'estudiar més, treballar dur per reformar-te i lluitar per unir-te al Partit al més aviat possible". Aleshores va ordenar a algú que m'acompanyés a una habitació perquè pogués descansar. L'habitació era molt còmoda; fins i tot el kang tenia un edredó nou. Pel que es veia, treballar per a un dirigent era realment diferent, però jo estava tan rebentada que no vaig poder continuar meditant més sobre el tema perquè em vaig adormir.

»Aquella mateixa nit, una mica més tard, em va despertar un home en ficar-se al meu llit. Morta de por, estava a punt de cridar quan em va tapar la boca amb la mà i em va dir en veu baixa: "Xxxt! No pertorbis el repòs de la resta de camarades. Aquesta és la teva missió".

»" ¿Missió?".

»"Sí, des d'avui, aquesta és la teva missió".

"Aquella veu implacable era la de l'alt oficial que havia conegut abans. No tenia forces per defensar-me, i no sabia com fer-ho. Només podia plorar.

»L'endemà el Partit em va comunicar que aquella nit prepararien una petita festa per celebrar el nostre casament. Aquell oficial és avui el meu marit.

»Durant molt temps em vaig preguntar com havia pogut passar tot allò. Com em podia haver casat "a causa de la revolució"? Durant els darrers quaranta anys, he viscut apagada i humiliada. Per al meu marit, la seva carrera ho és tot; per ell, les dones només serveixen per satisfer les seves necessitats físiques, res més. Diu:

»Si no fas servir una dona, ¿per què t'has de preocupar per ella?".

»La meva joventut va quedar segada de cop; les meves esperances, esclafades, i tota la bellesa que hi havia en mi la va consumir un home.