Imprimir

A. La reorganització de l'estat
La República Popular de Xina va sorgir el 1949 després d’un llarg període de guerres que va dirigir el partit comunista i va guanyar l’exèrcit: i aquests són els dos poders que realment manaran a Xina durant tota la segona meitat del segle XX, amb un clar predomini del poder polític, que era qui donava les directrius al poder militar. Donat que a Xina totes les decisions importants es prenien des del partit, aquest comptarà amb una estructura que duplica a tots els nivells la de la burocràcia governamental i la controla:l'essencial del nou esquema administratiu serà la creació de dues estructures paral·leles d'estat i de partit, i el control d'aquell per part d'aquest. Els membres del Partit, que veien a ocupar el buit deixat pels antics funcionaris imperials, es seleccionaven en funció de la seva identificació amb la línia política oficial i de la seva capacitat per aplicar-la en el dia a dia. Inicialment, el partit va comptar amb un gran prestigi inicial, basat en l’entrega i honestedat dels seus membres.

Des de 1949 existeixen també, al marge del partit comunista altres partits als que l’estat controla tant el número de membres com les actuacions.

L’executiu xinès es va organitzar amb una clara divisió entre una burocràcia central, dirigida per les comissions i els ministeris, i les burocràcies locals que, seguint la línia tradicional, depenien a l’hora dels poder centrals i dels provincials: però donat que ara el poder de l'estat central arribava molt més endins del que havia arrimai en tota la història, aquesta duplicitat, que minimitzava els contactes horitzontals entre els diversos organismes, va fer que l'estat central tinguès sovint una visió molt fragmentada de la realitat del país.

La societat que es va organitzar al 1949 enquadrava i controlava fortament als individus, exercint sobre ells una pressió semblant a la que estat, noblesa i església plegats exercien sobre els europeus durant l’Antic Règim. A la base de tot el sistema d’enquadrament social hi havia la danwei, o unitat de producció, que englobava a la gent en base al lloc de treball o al lloc de residència. Històricament, la danwei subvenia totes les necessitats dels seus membres, proporcionant-los guarderies, escoles, vivendes, menjadors, hospitals i cinemes, a canvi de portar una fitxa detallada de cadascú, en base a la qual se’l promovia o relegava.

La implantació del nou estat va repercutir també de forma decisiva en el camp cultural. Per una banda, es van prendre mesures normalitzadores pel que fa a la llengua i escriptura, generalitzant una parla nacional, el guoyu, introduint una escriptura simplificada pels caràcters i establint un sistema de transcripció propi, el pinyin; d'altra banda, es van marcar pautes polítiques estrictes per a la creació artística, transformant la revolució literària dels anys 20 en una literatura revolucionària al servei de l'ideari del partit i de les necessitats de l'estat.

B. Una revolució dins de la Guerra Freda
En acabar la Revolució Xinesa, el món, que estava en plena guerra freda, no va reconéixer l'abast de la derrota de Chang Kaishek: des de Taiwan, aquest conserva la representació de la República de Xina dins de les Nacions Unides i el dret de veto dins del seu Consell de Seguretat, mentre la República Popular de Xina, fundada per Mao, quedava exclosa de les Nacions Unides i tenia un reconeixement internacional escàs. 

Després de promulgar una primera llei orgànica el 1949, a manca d'altres aliances va decantar Mao cap a la URSS, que li va concedir un préstec  -per bé que set vegades inferior al valor del que els russos havien desmantellat a Manxúria -. Menys d'un any després, Xina es va implicar a la guerra de Corea on hi va perdre un milió de soldats. El desplegament propagandístic d'aquest esforç bèl·lic -que va anar acompanyat d'una hostilitat creixent envers els estrangers-  tenia com a objectius afegits tant la recuperació de l'orgull nacional lluitant contra els americans  -que en aquest moment ocupaven Japó i recolzaven activament Taiwan- com el de proporcionar un clima d'amenaça exterior dins del qual procedir a un enquadrament de la població dins de les unitats de producció, o danwei.

És en aquest mateix context de guerra freda que, l'any 1950,  Xina envairà el Tibet, un país amb una estructura religiosa intensa amb què Xina no tardarà a tenir problemes, tot i que seguirà mantenint relacions acceptables amb les seves autoritats religioses, fins que, l'any 1959, Xina suprimeixi violentament una rebel·lió general dels tibetans i ocupi formalment tot el territori.

C. La Llei del matrimoni
Mao estava decidit a focalitzar totes les lleialtats dels xinesos cap a l’estat i el partit que el representava. A diferència dels altres règims imperials anteriors- que només havien pogut fer arribar el poder de l’estat fins a nivell provincial o comarcal -  volia que l’estat penetrés fins l’últim racó del país i que organitzés fins i tot la vida personal. Per tal d’estimular i controlar la força productiva de les dones xineses, necessitava abolir les pràctiques abusives que les situaven successivament sota la dependència total de pares, marits i fills. El cens de 1953, per altra banda, que va comptar 582.603.417 xinesos, presentava un repartiment per géneres - 51,82% homes i 48,18% dones - que apuntava a l'infanticidi femení.

El 1950 es va promulgar la llei del matrimoni, que acabava amb segles d'inferioritat de la dona. Aquesta llei va representar un canvi radical en la situació de les dones xineses i, de totes les lleis inicials de Mao, va ser la que les famílies xineses, en especial les camperoles, que eren l’aclaparadora majoria, van rebre amb més reticència: els responsables del partit en els districtes rurals van retardar sovint la seva aplicació per por de perdre el suport dels pagesos a la nova ordenació comunista.  La llei prohibia explícitament la venda de nenes en matrimoni, abolia l’ús de concubines, protegia els drets dels nens, fixava els drets econòmics i legals de les esposes i instituïa el divorci. La llei del Matrimoni era un atac directe a la gran família: l’autoritat de l’estat va suplantar a la del patriarca familiar, i la força productiva de les dones va deixar d’estar limitada al nucli familiar per integrar-se en el mercat laboral. Tot i que aquesta integració va millorar el status de les dones dins de la família, els matrimonis forçats no es van eliminar del tot, i les disparitats de gènere no van desaparèixer en el món del treball, on es tendia a assignar a les dones les feines que requerien menys preparació.

El nou règim va ser també eficaç en la erradicació immediata de la prostitució i del consum de l'opi.

D. La reforma agrària
Després de prop d'un segle de guerres, la Xina de 1949 era un país endarrerit, massivament agrari i en el qual la primera urgència era la reconstrucció i el desenvolupament. La inflació heretada de la guerra es frenarà immediatament nacionalitzant la banca i deslligant els sous de la inflació monetària a través dels pagaments en espècies. Però per poder aconseguir el traspàs de capital del camp a la indústria, era necessari reestructurar el camp. Per començar, es van dividir els camperols en cinc grans categories, considerades d'status hereditari, que recollien les divisions reals que hi havia en el camp xinès abans de la Revolució. Aquestes etiquetes, que durarien vins als anys 80 i que van tenir també un símil a les ciutats, es van fer en base a un cadastre minuciòs i van ser el punt de partida per articular la reforma agrària posterior.

La reforma agrària es va iniciar generalitzant els meetings de lluita en què terratinents i usurers eren denunciats i maltractats pels camperols del seu mateix poble: així es destruïa les solidaritats clàniques tradicionals i es reforçava la lleialtat de classe al partit i a la revolució. Aquest moviment, que va acabar amb la vida d'un milió de persones, va fer penetrar per primer cop el poder de l'estat i del partit fins al nivell dels llogarets.

Però la Reforma Agrària, si bé va liquidar físicament la classe dels terratinents i va capgirar del tot l'estructura social del camp, va produir només un creixement de producció moderat. Mao sabia que si bé la única manara de fer-se amn el poder era una revolució de camperols, la única forma de tenir un país socialista independent era fent una revolució industrial. En posar-se en marxa el primer plan quinquennal va caldre reorganitzat l'agricultura ja que la multiplicació de petites propietats no produia els excedents necessaris per alimentar la indústria, i, en canvi, la falta d'industrialització del camp provocava emigracions cap a les ciutats: de forma immediata es va endegar un procés de col.lectivització, i se'ls va agrupar en cooperatives, cada cop més grans  -que garantissin la producció de cereals i evitessin el biaix cap al conreu més lucratiu de vegetals que s'estava produint a les parcel·les privades-.Així s'iniciava un procés de concentració creixent de la producció agrícola que culminaria abans d'acabar la dècada. Quan els augments en la productivitat van ser clars es va procedir a limitar la mobilitat dels pagesos tot assignant-los la residència a través del hukou -per evitar emigracions massives a les ciutats-: la mesura va limitar també de forma important les possibilitats de promoció dels camperols.  

Immediatament es van començar a dur a terme les grans campanyes dirigides tant contra els elements políticament incorrectes com contra les mosques, rates i pardals. Les desenes de milers de meetings que es van multiplicar a totes les ciutats dels país van servir de plataforma per reclutar quadres nous i per implicar tota la població en la política del nou estat. 

Els excedents obtinguts de l'agricultura es van canalitzar cap al creixement industrial, amb especial atenció a la indústria pesada i a subsidis a les ciutats per tal de poder mantenir baixos els sous d'uns obrers als quals es donaven compensacions morals en lloc de primes. Si bé en un primer moment es van respectar les propietats dels burgesos que no havien fugit cap a Taiwan, la pressió es va accentuar ja a principis dels 50 i la majoria dels antics capitalistes van quedar atrapats en les múltiples campanyes contra dretans i burgesos que es succeirien a partir de la mitja dècada: en acabar la guerra civil, bona part dels empresaris xinesos i estrangers van fugir i això va permetre confiscar-los les propietats; poc després, el 1950, la campanya Resistir América, ajudar Corea va crear el marc idoni per la confiscació de la quasi totalitat de les empreses estrangeres; el 1951, la campamya de Supressió dels Contrarrevolucionaris es va fer amb les propietats dels que havien format part del Guomindang; i el 1952 la campanya dels Cinc Anti va acabar amb el que quedava de l'anterior burgesia nacional xinesa. Aquesta darrera campanya, que perseguia molt especialment les guanxi, les xarxes de relacions personals, va destruir l'entrellat dels petits comerciants en una forma sense precedents a la història xinesa. Per tal de reforçar el control sobre els habitants de les ciutats es van crear el 1952 els comités de barri.

El model soviètic que s'havia utilitzat ja per fer la constitució de 1954, s'aplica també a la industrialització, posant èmfasi en la indústria pesada i introduint escales salarials a les noves empreses. Xina, que a mitjans del segle XX tenia només indústria lleugera a Shanghai i pesada a Manxúria, ambdues més abocades als interessos del capital estranger que als del poble xinès, s'aplicarà ara a la realització de plans quinquennals, el primer dels quals, de 1953 a 1957, va aconseguir resultats espectaculars en el desenvolupament industrial del país, amb un control dràstic de les despeses estatals. En marcat contrast amb la situació anterior, les indústries es situen ara llunty de la costa.