Imprimir

A. La guerra anti-japonesa
Al llarg dels anys 30, la pressió japonesa sobre Xina va ser cada cop més important. La invasió va anar precedida de múltiples incidents, bona part dels quals es van produir a Manxúria: assassinat el 1928, del senyor de la guerra de Manxúria, Zhang Zuolin, a mans dels japonesos; incident de Mukden el 1931, en el que els japonesos van fer volar un tram del sud-transmanxurià i ho van atribuir a terroristes xinesos; proclamació d'un estat independent a Manxúria, el Manchukuo, el 1931.

Des de Yan’an, el 1934, els comunistes van cridar a la lluita contra el Japó mentre Chang Kaishek, més inclinat a matar comunistes que japonesos, va haver de cedir després de l’incident de Xi’an –en què un Senyor de la Guerra - Zhang Xueliang, el fill de Zhang Zuolin - el va fer presoner negant-se a alliberar-lo fins que no declarés la guerra als japonesos. La intervenció del dirigent comunista Zhou Enlai va decidir finalment a Chang Kaishek de formar el 1937 el Front Unit amb els comunistes contra el Japó.

Els japonesos, que des del 1937 havien iniciat la invasió de Xina, sota els ulls indiferents de la majoria de les potències occidentals,  van respondre amb una ferocitat sense precedents: després de l'implacable bombardeig de Shanghai, la matança de Nanjing , en que van ser massacrats 200.000 civils i van ser violades més de 20.000 dones, marca un dels moments més terribles del segle XX. Amb els japonesos ocupant Manxúria,tota la Xina Oriental, i tota la xarxa ferroviària la capital del Guomingdang es va traslladar a Chongqing, 1.500 km riu amunt del Yangzi, al Sichuan.  Xina estava ara dividida en tres zones clarament delimitades, controlades respectivament pel Guomindang, els japonesos i els comunistes

Des de Chongqing, el govern nacionalista controlava el que s'anomenava la zona lliure, però tenia poc poder sobre els senyors locals. La inflació, accentuada pels prèstecs que contreia el govern i per l'esforç de guerra, va afavorir la corrupció generalitzada, mentre la situació dels camperols empitjorava dia a dia per la conscripció forçosa i per la multiplicació imparable dels impostos. A Chongqing, l'exèrcit nacionalista va perdre l'ímpetus que havia caracteritzat la seva defensa de Nanjing i Shanghai. Que aquell exèrcit mal pagat, corrupte, i basat en la conscripció forçosa aguantés vuit anys més s'explica només pel context de la Segona Guerra Mundial: a partir de l’atac de Japó a Pearl Harbour el 1941, van començar a arribar a Xina els reforços i l’ajuda americana, tot i que l'ocupació japonesa de la ruta de Birmània aviat va obligar a fer-ho sobrevolant l’Himàlaia. La ocupació japonesa va generar una emigració interna sense precedents, amb prop de 100 milions de persones fugint per tot el país.

Poc abans d'acabar la segona guerra mundial, el contrast entre les condicions de vida sota els règims respectius de Chongqing i Yan'an era cada cop més evident. Per una banda, les duríssimes condicions de la guerra, que deixaven als camperols sense defenses enfront de terratinents i recol·lectors d’impostos, i que van provocar una inflació galopant a les ciutats, van posar de relleu la inoperància i corrupció del Guomindang. Per altra banda, a la zona comunista, les terres es repartien, els impostos es mantenien equilibrats, i la justícia i honestedat caracteritzaven els nous funcionaris: en aquells anys un allau de xinesos fugia cap a Yan'an des de les zones ocupades. Dins del caos de la guerra, els comunistes apareixien cada cop més com els únics capaços de guanyar-se el suport dels camperols i organitzar la lluita contra els japonesos.  Per altra banda, el control del partit sobre tots els camps del nou estat era cada cop més evident, com ho evidencien els discursos de Mao sobre Art i Literatura, que marquen ja la fi de la revolució literària dels anys 30 i línici de la literatura al servei de la revolució.

B. La Llarga Marxa
Les condicions dels camperols -sotmesos a taxes creixents i arbitràries- i als quals la ruïna de l’estat havia deixat desprotegits enfront de les catàstrofes naturals, continuaven empitjorant, mentre el Guomindang era incapaç de resoldre els grans problemes que havien minat l’imperi, els més importants dels quals eren com fer arribar a l’estat els impostos del camp i com canalitzar els excedents agrícoles cap a l’equipament industrial. Malgrat que Xina va recuperar el 1933 el control sobre el comerç exterior, el sector modern de l’economia va continuar creixent durant la dècada de Nanquín a un ritme tan lent com el de les dues dècades anteriors. 

Després de la matança de Shanghai, que va eliminar la implantació urbana del partit comunista xinès, els comunistes, dirigits per Zhu De i Mao Zedong, van implantar-se al camp. Mao coneixia bé el camp, en especial la zona de Jiangxi, pels estudis que hi va realitzar entre 1927 i 1930: aquest darrer proporciona un quadre colpidor de les diferències socials al camp, de la misèria dels camperols més pobres i de la pobresa cultural dels pobles. i van iniciar una guerra de guerrilles basada en el suport actiu dels camperols locals, entre els quals distribuïen les terres que conquerien. El 1931 van proclamar la República Soviètica Xinesa del Jiangxi, que Chang Kaishek va atacar repetidament sense èxit. Ja en aquell moment, els tres temes centrals eren la organització de l'exèrcit Roig - que es concebia com una barreja de cos militar, cos de protecció civil i exemple moral per tota la població -, la promulgació de lleis que alliberessin a les dones, i una reforma agrària que anès precedida per una qualificació del camp en quatre grans categories.

El 1933 els comunistes de Jiangxi, que no podien resistir l’atac final de Chang Kaishek, van iniciar, sota la direcció de Mao Zedong -erigit en líder a partir de la reunió de Zunyi- i de Zhu De,  la Llarga Marxa que els va dur, al llarg de 10.000 km i durant un any, a la remota base de Yan’an, al nord de Xina. Tot i que dels 100.000 que la van iniciar només la van acabar 8.000, aquesta epopeia entre rius i muntanyes va fonamentar les lleialtats que durarien mig segle, i que seran especialment visibles en el dos grans cossos triomfadors de tota l'epopeia: l'exèrcit i el partit. És també durant la Llarga Marxa que Mao s'afirma com a líder del partit comunista xinès. La Llarga Marxa deixa també un llegat d'allunyament de la URSS i d'una ètica de guerrilles que contempla la mobilització d'esforços enormes.

C. La guerra civil
El final de la segona guerra mundial que, amb el retrocés dels colonialismes europeus, canvia el mapa polític d’Àsia, representa per a Xina el principi de la guerra civil. Després de la derrota del Japó el 1945, MacAethur va ordenar que a Xina els japonesos es rendissin als nacionalistes i a Manxúria als russos: aquests van entrar immediatament darrere dels japonesos desmantellant tots els equipaments i emportant-se'ls cap a Rússia.

Un greu problema pels nacionalistes va ser com tractar la herència post-japonesa. La població va veure amb suspicàcia com es confirmaven els càrrecs de la majoria dels col.laboracionistes, com els funcionaris del Guomindang s'apropiaven personalment de riqueses i indústries confiscades als japonesos, i com es deixava sesne recompensa als qui havien seguit lleialment al règim a Chongqing. Aquesta amargor va ser més sensible allà on els japonesos havien estat més afincats, és a dir Taiwan i Manxúria. El conflicte més agut es va produir a Taiwan on una sublevació popular el 1947 va ser reprimida amb un bany de sang pel Guomindang.

A la resta de Xina, el Guomindang, que recull a tot arreu, excepte a Manxúria, la rendició i les armes dels japonesos, té al seu favor un capital econòmic molt superior al dels comunistes i el reconeixement internacional, però el seu exèrcit format en part per proscrits forçosos no els permet acabar amb els comunistes que tenen el suport indestructible de les seves bases rurals. El contrast entre la inflació galopant que desestabilitzava les ciutats controlades pel Guomindang i arruïnava l'economia, i la reforma agrària i social que avança inexorablement a les zones controlades pels comunistes, així com la creixent popularitat dels dirigents comunistes en contra del descrèdit que acompanya als dels Guomindang, acaben donant la victòria a aquests:  mentre Chang Kaishek i les tropes del Guomindang es refugien a Taiwan, emportant-se'n les reserves d'or de l'estat xinès i els tresors artístics més importants del país. L'’1 d’octubre de 1949, la bandera roja oneja a Pequín i Mao proclama a Pequín la República Popular de Xina.