Imprimir

Materials Senyors de la guerra

A. L'emigració xinesa
Les guerres civils i les fams han provocat al llarg del segle XIX una forta emigració de xinesos, els culis, que en gran part venien a substituir la mà d’obra negra que havia alliberat l’abolició de la trata d’esclaus. Els culis , que procedien massivament del sud i sudest, van creuar el Pacífic en onades successives i van anar primer a treballar a les plantacions de Brasil, Cuba i Hawaii, després a les grans explotacions mineres (d'or a Sudàfrica, de guano i coure al Perú, d’or a Califòrnia i Austràlia), i van acabar sent el gros de la mà d’obra de les grans obres d’infraestructura (canal de Panamà, ferrocarrils africans, trens transcontinentals a EEUU i Canadà). L’important percentatge de xinesos  en el món laboral de Califòrnia,  les complexitats derivades de la composició exclusivament mascle del grup i de les guerres entre les societats secretes, i la seva disponibilitat per trencar vagues, no van tardar en despertar tant el  racisme americà com la irritació dels sindicats, i van desembocar en el Chinese Exclusion Act de 1882, que va reduir dràsticament l'immigració xinesa, desviant-la momentàniament cap a Hawai.Però el gros de l’emigració xinesa es va abocar cap al Sudest d’Àsia on aviat van jugar un paper decisiu en les economies locals . Avui en dia, l'enorme pes dels xinesos a economies com la tailandesa i la indonèsia, on eren ja la classe alta en època colonial, els converteix, en temps de crisi, en blanc de les ires locals, però assegura també un allau d'inversions a la Xina actual. Altres llocs com Singapur són completament xinesos. També va ser mà d'obra xinesa la que va construir el Transsiberià.

B. El moviment del 4 de maig i la fundació del PCX
Entre 1915 i 1919 Xina coneix una breu recuperació provocada tant per la primera guerra mundial, que manté ocupats als europeus, com per l’augment del valor de la plata, patró monetari xinès. És ara, dins del context de creixement econòmic mundial que durarà fins el 1929, quan comença l’edat d’or de la burgesia xinesa, que malgrat les seves limitacions evidents, aconsegueix algunes fortunes importants i la modernització de Shanghai. 

Per altra banda, l’abolició dels obsolets exàmens imperials va donar un gran protagonisme a la Universitat de Pequín: Cai Yuanpei, rector entre 1916 i 1926, decidit a trencar del tot amb els anteriors mètodes educatius, en farà una institució molt activa i innovadora en el camp intel·lectual, mentre els seus professors, especialment el degà de Lletres, Chen Duxiu (1879-1942)- que responsabilitzarà directament a la tradició confuciana del retard de Xina - , i el professor de filosofia, Hu Shi, que va assenyalar de forma inequívoca les prioritats nacionals en educació -, tindran una gran influència sobre els joves a través de la revista Nova Joventut. Els textos de Lu Xun, el més gran escriptor de la Xina contemporània, apareixeran també en aquesta revista descrivint de forma crítica i inoblidable les tensions, sofriments i contradiccions de la Xina dels anys 20. És també en aquest context que la premsa i les escoles deixen d'escriure en llengua clàssica, wenyan, tan allunyada de la parla com pot estar el llatí del català, per passar a utilitzar la llengua parlada, baihua. La fermentació intelectual del moment es traduirà en una autèntica revolució literària que proporcionarà a Xina els millors escriptors de tot el segle XX.

En acabar la primera guerra mundial, el tractat de Versalles encendrà els ànims xinesos en no retornar a Xina –que hi havia participat enviant 100.000 obrers a França per participar en l'esforç de guerra- les possessions alemanyes al Shandong, que van ser transferides, per contra, al Japó. El moviment de protesta que esclata a la universitat de Pequín el 4 de maig de 1919, i que no triga a estendre's per tota Xina, combina les exigències polítiques nacionalistes amb les demandes de modernització, i culmina amb la primera gran vaga d’universitats, fàbriques i comerços de la Xina contemporània. Els plantejaments del moviment del 4 de maig - en el que el jove Mao va participar com a bibliotecari de la universitat de Pequín- exerciran una enorme influència sobre la Xina de tot el segle XX.

És en aquest clima que Sun Yatsen refunda al 1920 el Guomindang, Partit del Poble, basat en els tres principis bàsics de nacionalisme, democràcia i benestar del poble. Malgrat la importància inicial de l'anarquisme en el moviment revolucionari xinès, la influència de la revolució russa i del Komintern faran que les diverses associacions revolucionàries, sorgides arran del moviment del 4 de maig, s’articulessin entorn de Chen Duxiu i fundessin el partit comunista xinès a Shanghai, l’any 192.

C. Els Senyors de la Guerra i la implantació del Guomindang
Sun Yatsen, que a la mort de Yuan Shikai el 1916 havia tornat del seu exili al Japó, va viure una temporada a Canton buscant inútilment suport per a la dèbil república xinesa fins que, profundament impressionat per l’èxit de la revolució russa de 1917 i agraït per la renúncia soviètica a conservar els drets que els tsaristes havien aconseguit a Xina, es va girar cap a la URSS, que li va proporcionar ajuda militar i consellers. Quan es fundi el 1921 el partit comunista xinès, del qual Chen Duxiu en serà el primer secretari, aquest partit i el Guomindang de Sun Yatsen arribaran a un acord de cooperació que durarà fins poc després de la mort d’aquest.

Mentrestant, el país caminava cap a la desintegració. Amb la mort de Yuan Shikai, els militars de les províncies consoliden el seu poder i es converteixen en els Senyors de la Guerra. Amb uns exèrcits formats per una combinació de camperols pobres i bandits, ompliran de guerres el país i de nous impostos als camperols, mentre els límits territorials de l’estat disminueixen de forma sensible i la implantació estrangera creix cada cop més. 

Les operacions dels Senyors de la Guerra i la seva implicació amb el tràfic de l’opi, van afavorir el creixement de la Banda Verda, especialment important a la concessió francesa de Shanghai. El bandidatge, temporal o permanent, prolifera entre els camperols mentre l’anarquia general impedeix frenar les terribles fams que maten de gana a milions de persones.

A les ciutats de la costa, especialment Shanghai i Canton, les condicions dels obrers eren molt dures. Seguint les directrius de la Internacional Comunista, el Komintern, – consistents en concentrar les activitats revolucionàries a les ciutats i en recolzar-se sobretot en el proletariat – els comunistes hi promovien vagues i manifestacions mentre el seu nombre augmentava ràpidament - entre 1925 i 1926 van passar de 1.000 a 20.000 militants – i creixia la seva influència dins del Guomindang. En morir Sun Yatsen, el Guomindang es va decantar cap a la dreta, sota la direcció de Jiang Jieshi (Chang Kaishek), que va llençar immediatament l'Expedició cap al nord per tal de dominar els Senyors de la Guerra i unificar el país. L’avanç des de Canton fins al Yangzi es va poder fer amb pocs enfrontaments i es va realitzar en un clima de gran agitació de les associacions de camperols que sorgien pertot arreu i que li donaven suport. Mentre Chang Kaishek s’acostava a Shanghai,  els comunistes hi van organitzar una gran vaga de suport a les forces nacionalistes que va alarmar banquers i industrials i els va decidir a donar suport a Chang Kaishek a condició que suprimís els comunistes: la matança de Shanghai, feta amb el suport de la Banda Verda, liquida violentament l’aliança dels comunistes amb el Guomindang i posa també en qüestió la política oficial comunista d’intentar una revolució basada en el proletariat. És ara que Mao Zedong formularà l’alternativa d’una revolució de camperols. 

El 1928, l’expedició cap al nord es va completar amb l’adhesió, nominal o real, dels Senyors de la Guerra –que continuaran controlant àmplies parcel·les del territori fins a 1949-  i Chang Kaishek va establir la capital a Nanquín amb l’aprovació dels occidentals i un cert recel per part dels japonesos. 

La dècada de Nanquín, que va de 1927 a 1937, va establir un govern amb clares reminiscències imperials, dividit en cinc grans departaments que tenies cura respectivament del poder legislatiu, del poder executiu, del poder judicial, dels exàmens i del control dels funcionaris. Tot i que el 40% del pressupost es destinava a despeses militars, la dècada de Nanquín va introduir millores en el sector bancari, - creant les bases per un sistema financer modern que permetés el posterior desenvolupament econòmic -; en els transports; i en el sector industrial modern - tot i que més del 60% estava en mans estrangeres.

Però cap d'aquestes mesures fa afectar el camp, on els prèstecs seguien venint dels terratinents, hi arribaven només els camins de sempre i no s'hi instalava mai cap indústria. El govern de Nanquin no va resoldre tampoc el problema de l'educació, malgrat haver aprovat diverses lleis i creat les institucions necessàries per dur-les a terme. Amb les escoles primàries a càrrec dels districtes i les secundàries a càrrec de les províncies, la falta de pressupost feia inviabletot el projecte.

Els canvis en el clima polític van ser decisius: de la Xina democràtica, iconoclasta i socialitzant de Sun Yatsen - que era un gran admirador dels Taiping - es passa a una dictadura de partit únic depenent dels interessos dels estrangers i de la gran banca. Chang Kaishek - que és un gran admirador dels militars reformadors que van reprimir als Taping - trenca amb l'herència del 4 de maig i reinstaura el culte a Confuci, mentre escora cada cop més cap al feixisme que en aquels anys trenta feia estralls a Itàlia, Alemanya i Espanya.

El Guomindang només controla sòlidament  la conca del Yangzi. En el 1932, els japonesos instal·len a Manxúria un estat titella i en nomenen emperador Puyi, que havia estat el darrer emperador dels manxús: aquesta acció, que es fa en el  clima econòmic del crack del 29, llença a Japó definitivament pel camí de la militarització i obre la via cap a la invasió japonesa de Xina el 1937. Per fer front a aquesta amenaça, el Guomindang hagués hagut de mobilitzar tot el país, però no tenia ni el suport del poble ni el dels intel·lectuals, i aviat va haver de recórrer a la censura i a la repressió. Per altra banda, Chang Kaishek, malgrat els esforços per incidir moralment sobre la població, no tenia carisma i els seus funcionaris eren tan corruptes com els del règim imperial anterior.