Imprimir
|
A. La Xina de principis del segle XX
En començar el segle XX, Xina, que sortia de la catastròfica guerra dels Bóxers, s'enfrontava a problemes gravíssims. La situació dels camperols, que constituïen el 91% de la població, empitjorava paulatinament, ja que el creixement demogràfic havia fet disminuir el tamany de les explotacions a la meitat del que tenien a finals del segle XVIII, fet que va provocar una fam de terra que, afegida als impostos, impedia tota millora i, en cas de males collites, abocava a la població a emigracions i fams que feien milions de morts. Malgrat la proliferació dels petits mercats basats en l'artesania local, tant les insuficiències del transport tradicional - que avançava per una minsa xarxa de carreteres amb carro, carretó o a braços - com l’escàs desenvolupament ferroviari , centrat a la part oriental - i que, a diferència del Japó, estava majoritàriament en mans estrangeres- frenaven i encarien la formació d’un mercat nacional. Per completar els seus magres recursos, els camperols xinesos del segle XX recorren sovint al conreu de l’opi. A partir del 1905 es va il·legalitzar l'opi, però les mesures que el prohibeixen no venen acompanyades d'una política de reconversió: el descontent conjunt de pagesos arruïnats, traficants estrangers, distribuïdors xinesos i societats secretes provocarà l’aparició de grans màfies com la de la Banda Verda a Shanghai.
L'estat xinès surt de la crisi del segle XIX molt enfeblit i la seva administració, corrupta i molt lligada als interessos dels notables locals, no és capaç de fer front a la situació i el poder real passa a mans dels notables locals i dels oficials de l’exèrcit. Durant el primer quart de segle les ciutats xineses comencen a créixer, però la industrialització és molt escassa i el proletariat urbà està concentrat en unes poques regions. Algunes ciutats, com Shanghai, augmenten ràpidament de població, tant autòctona com estrangera: és una població en la que ara ocupa un lloc important un proletariat que treballa 72 hores a la setmana 320 dies l'any i entre la que les vagues es multipliquen amb un paroxisme creixent.
És també en aquests darrers anys de segle que es forma una burgesia xinesa. Les primeres empreses, cotoneres, siderúrgiques i comercials, havien estat majoritàriament monopolis estatals. Però a partir de 1885 es multipliquen els capitals privats, mentre el tractat de Shimonoseki el 1894, en abolir el monopoli estatal de les indústruies xineses, estimula la multiplicació de les inversions privades: els primers bancs moderns xinesos apareixen el 1896. És també en aquests anys que un reformisme més o menys radical segons les regions, però que en conjunt demana ja reformes polítiques i estructurals, agafa força a Xina.
A la ratlla del 1900, els reformistes com Kang Youwei i Sun Yatsen multipliquen societats secretes i sublevacions, que busquen ja reformes polítiques en profunditat i que estan connectades amb i finançades per les comunitats de xinesos d'ultramar. La més important d'aquestes, que va mobilitzar desenes de milers de camperols, membres de societats secrtes, cristians i hakkas, va ser protagonitzada per Sun Yatsen i a partir de Huizhou, a les vores de Canton, i amb el suport inicial dels japonesos, va estar a punt de prendre Amoy.
La crisi institucional, assumida pel govern des de 1901, es va traduir en una reforma conservadora que buscava per damunt de tot la restauració del poder imperial. Però les succesives reformes educatives, militars i administratives, que en molts aspectes eren tan o més avançades que les propugnades pocs anys abans per Kang Youwei, arribaven massa tard, eren massa febles per aconseguir el recolzament de les forces progressistes i eren prou innovadores, al mateix temps, com per situar en contra del règim els interessos establerts.
La reforma educativa busca adequar l'educació a les necessitats de gestió de l'estat modern i pren com a model les reformes realitzades al Japó, introduint un currículum sino-occidental. La reforma articula una xarxa d'escoles elementals a tots els districtes i de sevcundàries a totes les prefectures i culmina amb la creació de la universitat de Pequín el 1902. Sota l'impacte del final de la guerra russo-japonesa, el 1905 es suprimeixen els exàmens tradicionals i el 1906 es crea un ministeri d'Educació. Gran part del nou sistema escolar s'ha de financiar amb fons locals i això produeix ritmes molt diferents en la reforma: la costa i la vall del Yangzi acaparen bona part de les 100.000 escoles modernes que es funden durant la primera dècada del segle. Un augment tan important pateix de la manca de textos i de professors i multiplica també el nombre d'estudiants que van a estudiar va l'estranger - Japó, Europa, Estats Units - on entren en contacte amb idees molt diverses.
La reforma militar implica la supressió dels exàmens i la introducció d'una organització i un entrenament occidentals, anihilant de fet el poder de les Banderes manxús. Però l'estat no té prou força per centralitzar la organització militar i es mantenen lleialtats regionals que caracteritzen de forma molt diferent les diverses tropes regionals. El més poderós i ben estructurat d'aquests exèrcits acaba sent el del nord, dirigit per Yuan Shikai i entrenat per alemanys: d'aquí sortiran els homes que influiran de forma decisiva els homes que - com polítics o senyors de la guerra - influiran de forma decisiva durant les properes dècades. Però les lleialtats personals que articulen aquest exèrcit compliquen la seva direcció per part de l'estat central, fins i tot després de la destitució de Yuan Shikai el 1908.
La reforma administrativa reorganitza el govern en Ministeris, entre els que destaquen els d'Afers Estrangers, Comerç, Policia, Educació i Guerra, i prohibeix l'acumulació de càrrecs. La timidesa de les reformes és visible poerò en la seva vesant política: constitueix un parlament però li reserva un paper purament consultiu, mentre les assemplees provincials s'elegeixen en base a un vot censitari que exclou la participació de la immensa majoria dels xinesos: i tot i així no tardaran a esdevenir un forum de contestació pel règim. La mort simultània de Cixi i Guangxu, que deixa en el tron un infant de pocs anys, Puyi, acaba de delibitar del tot el poder de la dinastia.
És també en aquests anys que es promulguen
mesures importants pel benestar social, com són les prohibicions
successives de lligar
els peus a les nenes i la de fumar i cultivar opi.
 |
A la primera década del segle XX es multiplica l'agitació en tots els camps: els anys 1909 i 1910 hi ha més de cent esclats de violència anuals només a la vall del Yangzi, mentre les societats secrtes es reactiven a tot arreu.
Per altra banda, el regionalisme frena de fet les reformes dictades des del centre, i aquestes divisions internes faciliten la penetració estrangera. És en aquest context que els poders regionals reclamen i obtenen el final de les concessions ferroviàries i mineres als estrangers. A partir de 1905, el govern va deixar d'atorgar concessions ferroviàries als estrangers: però les companyies xineses que es creen ara a nivell provincial no tenen prou capacitat de financiació. Quan l'estat es planteji la nacionalització de les infraestructures i la demanda de prèctecs a la banca internacional per financiar la xarxa ferroviària, cristalitzarà una oposició dels notables que desembocarà en la revolució de 1911.
En aquesta situació de crisi, el caràcter estranger dels manxús es posa en evidència : un nacionalisme cada cop més general, que els acusa de la desfeta de Xina, reclamarà l'enderrocament de la dinastia.
La duresa de la repressió en el interior de Xina fa que molts revolucionaris busquin recolzament a l'exterior - en especial al Japó - i a les comunitats xineses d'ultramar. És per això que va ser un emigrant, Sun Yatsen (1866-1925), qui després d’una complexa trajectòria personal - al llarg de la qual formula els tres principis del poble: nacionalisme, democràcia i socialisme - es va posar al front de la revolució xinesa de 1911. La revolució es desencadena bàsicament per la conjunció de dos factors. Per una banda, per una crisi ferroviària al Sichuan - afectada pel projecte de construcció d'una nova línia de Hankou a Chengdu, per la que ja s'havien recollit fonns locals -, en què l’estat nacionalitza les concessions ferroviàries fetes als estrangers però al mateix temps ha de demanar un préstec a la banca estrangera per poder construir els trens. Per altra banda, per les expectatives frustrades de les assemblees provincials de notables que havien sorgit arran de les reformes de Cixi del 1901. La sublevació a Wuhan d’uns oficials vinculats a la Lliga Jurada de Sun Yatsen obre la porta a la secessió d’àmplies zones del Yangzi i del sud, mentre la indecisió de les tropes enviades per sufocar l’aixecament permet la proclamació de la República el 1911. Tot i que inicialment s’havia proclamat a Sun Yatsen com a president, pocs mesos després el poder passa a mans de Yuan Shikai que, en tant que comandant en cap del poderós exèrcit del nord, aconsegueix l’abdicació del darrer emperador, Puyi, a canvi de la renúncia de Sun Yatsen.
Yuan Shikai, que des del primer moment intentarà restaurar l’imperi en benefici propi, no aconseguirà resoldre cap dels problemes de fons que l’estat xinès tenia plantejats: incapaç tant de frenar la centrifugació del poder a mans del governadors provincials com de resoldre la crisi financera de l’estat, el seu govern estarà sacsejat per múltiples sublevacions i perdrà tota credibilitat arran de les pressió exercida per les 21 demandes del Japó de 1915. Amb tots els exèrcits regionals mobilitzats en contra seva, Yuan Shikai va morir de sobte el 1916.
