Imprimir

Documents relacionats

Els mateixos homes que estaven reprimint les rebel·lions van ser també els que van impulsar el moviment regeneracionista de 1861 a 1904, i l'autoenfortiment durant el període Tongzhi (1862-74), dissenyat per rehabilitar Xina a nivell educatiu, econòmic i militar. Es tractava de superar el col.lapse espiritual en que s'ensorrava l'imperi arran del cúmul d'agressions i rebel.lions, i de recuperar els valors bàsics d'un bon govern confucià. Però el moviment d'auto-enfortiment, en el que es van implicar la majoria de les figures més importants del moment, no va estar mai auspiciat per la dinastia ni va comptar amb una coherència interna que el potenciés. El moviment reformista, que sovint tenia una informació limitada i esbiaixada del món exterior, i que contemplava molt pocs canvis polítics, va crear el Zongli yamen (una oficina d'afers estrangers), va fundar les primeres escoles de llengües estrangeres, i va enviar els primers joves xinesos a estudiar a occident. Els primers passos a favor de l'alliberament de les dones i d'un millor tractament a les nenes pertanyen també a aquestes dècades, tot i que la situació de les dones seguia sent de clara inferioritat i era extremadament dolorosa.

La primera fase va correspondre al moviment d'autoenfortiment durant el període Tongzhi (1862-74), i pretenia combinar la base de la tradició xinesa amb la pràctica dels coneixements occidentals. La restauració Tongzhi volia per damunt de tot restaurar els valors i les institucions confucianes i no implicava en cap cas reformes polítiques: de fet, entre les primeres mesures hi ha la reimplantació dels exàmens, que havien quedat parcialment en suspens durant deu anys, l'esforç per limitar la corrupció dels funcionaris, i la revitalització de les baojia, els grups de famílies amb responsabilitat col.lectiva. En un primer moment, les innovacions es van aplicar a les explotacions mineres i als arsenals amb la intenció de modernitzar un exèrcit destinat, més que a enfrontar-se amb els països estrangers, a sufocar  les rebel·lions internes. La creació de noves drassanes a Fuzhou és també una de les grans realitzacions del període.

En la fase següent (1872-85) el moviment modernitzador va iniciar la construcció de trens, tot i comptar amb una important reticència per part dels tradicionalistes. Les indústries que es creen ara, com la "Companyia mercantil xinesa de navegació a vapor", auspiciada per Li Hongzhang, tenen totes capital privat i supervisió governamental, a canvi del que reben algun monopoli.  Li Hongzhang està també darrere de les grans explotacions mineres de Tangshan, del primer tren xinès que el 1882 uniex aquestes mines amb Tianjin, i de la gran Fàbrica Cotonera de Shanghai creada per frenar les importacions cada cop més importants de cotó estranger - abaratit per l'apertura del Canal de Suez el 1869 i per la mecanització dels tallers de Bombay - per part de Xina.

En una tercera fase entre entre 1885 i 1894, l'esforç es va centrar en la construcció d'indústries lleugeres que aprofitaven el baix cost de la mà d'obra xinesa.  La industrialització dels anys 70 i 80, però,  no va poder remuntar el deute exterior, constantment agreujat per  la firma de nous tractats, que arrabassaven noves terres al país i augmentaven el pes de les indemnitzacions. A finals de segle, Xina era un país endarrerit i arruïnat, castigat per grans fams. És també ara que es potencies les escoles de llengües estrangeres, tot i que les objeccions a la introducció de matèries occidentals en el currículum van dissuadir del seu estudia a la gran majoria dels aspirants a lletrats.

Si bé la reorganització de les duanes marítimes feta a partir del 1863 per Robert Hart, amb un clar respecte per les tradicions i la sensibilitat xinesa,  va proporcionar uns ingressos creixents al govern, gran part del capital es va consumir en la repressió de les rebel·lions internes, Taiping i altres,  mentre l'impost del lijin que gravava les mercaderies xineses en trànsit però no els productes d'importació, privava la dèbil indústria xinesa de tota competitivitat. 

La debilitat de l'imperi xinès venia accentuada per les intrigues de la cort i per l'autocràcia irrefrenable i veleidosa de l'emperadriu mare Cixi: els seus successius cops d'estat van paralitzar la cort i a la llarga van contribuir a aïllar les intrigues dinàstiques de la Ciutat Prohibida de les múltiples realitats provincials de la resta del país.
B. L'esquarterament de Xina
El fracàs del moviment d'autoenfortiment, incapaç de fer front a la corrupció rampant de la cort i els governs provincials, s'exemplifica amb la dedicació del pressupost per organitzar una marina moderna a la construcció del vaixell de marbre de l'emperadriu Cixi al llac del palau d'estiu. 

La incapacitat i duresa del govern, que omplia el país de càstigs i execucions, i la presència creixent dels estrangers a les concessions i a l'interior, que sovint donava lloc a enfrontaments com la matança de Tianjin del 1870,  van avivar el nacionalisme xinès, simultàniament anti-manxú i xenòfob i amb un component anti-cristià. La combinació entre l'agressivitat creixent de l'imperialisme i la debilitat cada cop més accentuada de l'estat xinès va fer que la implantacioó i penetració estrangera anessin molt més enllà del que estipulaven els tractats. El sistema de concedir barris específics als estrangers en els que es regien segons les seves p`ropies lleis seguia una vella tradició xinesa que s'havia aplicat des del segle IX tant a les comunitats àrabs residents a Xina com als xinesos residents a tot el sudest d'Àsia. Però a finals del mXIX la potència econòmica i militar dels estrangers va fer esclatar tot el sitema: els barris de les concessions van créixer de forma desmesurada, acollint una enorme població xinesa que tributava directament als estrangers. Al mateix temps, les grans firmes com la britànica Jardine & Matheson i l'americana Russell & Co. operaven molt més enllà de les concessions a través dels compradores xinesos que cobrien els seus negocis.

Als darrers vint anys del segle XIX, la pressió estrangera augmenta sensiblement. Per una banda, havien deixat enrere qüstions que els havien absorbit en les dècades anteriors: pels europeus, les guerres balcàniques i el repartiment d'Àfrica; pels americans, la guerra de Secessió, i pels japonesos la seva reorhganització interna. Per altra banda la capacitat tecnològia i finacera dels estrangers per explotar les derrotes de Xina era cada cop més important. La superioritat tècnica dels estrangers no era només una qüestió militar: els permetia tant fabricar productes a més bon preu com distribuir-los amb més eficàcia. Per altra banda, la matixa organització jurídica i administrativa de les empreses les feia altament competitives respecte a la organització tradicional de les empreses xineses. Tot i que a finals de segle es va produir un augment important de les indústries xineses - en especial les siderúrgiques i tèxtils - el pressupost de l'estat segueix donant molta més importància a les inversions militars que a les industrials, mentre que una part sustancial del creixement està controlada pels estrangers i la balança comercial es cada cop més deficitària.

La gravetat de la pressió estrangera es va posar en evidència quan, de resultes de la penetració francesa al Vietnam, va esclatar la guerra franco-xinesa per la qual França es va implantar definitivament al sud de Xina, i aquesta va perdre tota influència al SE d'Àsia.  Al mateix temps, i a partir de la revolució Meiji de 1868, Japó havia emergit com un nou poder militar i econòmic a tota l'Àsia Oriental. La diferència entre la reacció de Xina i Japó davant la pressió occidental s'explica per diferències profundes en la seva història i societat, visibles tant a nivell estructural, social, econòmic i institucional. El nou poder militar del Japó i la seva presència creixent a Corea van fer esclatar la guerra sino-japonesa, al final de la qual Li Hongzhang, en nom d'una Xina destrossada, va haver de cedir a Japó , pel tractat de Shimonoseki (1895), Taiwan i les illes Pescadores, i tota influència a Corea,  mentre els altres països li arrencaven múltiples concessions suplementàries, com la de Weihawei a Anglaterra. L'expansió japonesa va frenar també l'expansió russa que al llarg del segle XIX havia anat encerclant Xina pel nord, nord-oest i nord-est: arran de la guerra russo-japonesa Japó es va quedar amb els riquíssims iaciments de Manxúria. Amb el tractat de Shimonoseki Xina va quedar completament esquarterada entre les potències estrangeres, que aconsegueixen delimitar clarament zones d'influència, a través de les successives concessions ferroviàries, el control de les mines i els prèstecs bancaris, mentre es multipliquen les inversions industrislas directes. Aquest tractat té un impacte enorme sobre el món xinès, ja que les transformacions que introdueix en la economia provoquen una reacció profunda a la penetració estrangera: en els darrers anys del segle XIX, aquesta es tradueix en dos moviments de signe contrari: la Reforma dels Cent Dies i la rebel.lió dels Bòxers.

La guerra sino-japonesa provoca també un canvi profon en el pensament polític xinès, quan la voluntat de preservar els valos confucians que havia caracteritzat el moviment d'auto-enfortiment es transforma en preocupació per la supervivència mateixa de l'estat xinès: Xina entra al segle XX amb una consciència nacionalista que en gran part és partidària de trencar amb la tradició per tal de salvar Xina.

La implantació paulatina de militars, comerciants i missioners estrangers va provocar reaccions arreu de l'imperi i va amplificar els moviments xenòfobs i anti-cristians. En aquest final de segle, la presència dels missioners és molt desigual, tant pel nombre - 1.500 capellans protestants amb 43.000 conversos i 550 missioners catòlics amb 530.000 conversos - com per la mena d'implantació: mentre els protestants segueixen l'esquema assaijat pels jesuites als segles XVII i XVIII, busquen connivències i implantació entre els lletrats, creen institucions educatives i sanitàries d'alt nivell i tenen una preparació sòlida en llengua i cultura xinesa, els catòlics tenen una dimensió política i cultural molt menor, amb molta més presència als orfelinats i a les escoles elementals. Els sentiments anti-cristians dels xinesos desencadenen incidents importants a partir de finals dels 80 - especialment virulents a Chongqing, el Sichuan i el Hunan - i el 1891 es generalitzen a tota la vall del Yangzi, creant el clima de desconfiança mútua entre xinesos iu estrangers del que s'alimentaran els Bòxers.

El darrer intent de recuperació va venir arran de la derrota el 1894 en la guerra sino-japonesa, però el "moviment dels Cent Dies" propiciat pel manifest de Kang Youwei i recolzat pels edictes del jove emperador Guanxu per reformar l'ensenyament i la burocràcia, va acabar amb un cop d'estat de l'emperadriu Cixi contra l'emperador i amb l'exili de Kang Youwei al Japó. Les idees de Kang Youwei, basades en el confucianisme, donaven una interpretació global de la història, en la que el desordre contemporani donaria pas successivament a una etapa de gran pau - taiping - i, finalment a una de gran unitat - datong -, en la que desapareixeria l'estat i els homes viurien en comunitats en les que tot seria de tots: la seva influència serà important unes poques dècades més tard sobre el pensament de Mao. El desastre amb que va acabar el Moviment dels Cent Dies no va impedir que la majoria de les seves reivindicacions acabessin sent posades en pràctica per la mateixa dinastia a principis del segle XX.

Mentre arreu de Xina començaven a proliferar sublevacions de caire reformista radical o directament revolucionàries - com la dirigida per Sun Yatsen el 1900 a Canton - la dinastia decideix endegar una línia de tímides reformes. L'endemà de la guerra dels Bóxers, Cixi llença un seguit de reformes que afecten l'ensenyament i l'administració, però que per la seva timidesa no satisfan els reformistes, tot debilitant el règim.

C. La rebel·lió xenòfoba dels Bóxers
Els darrers anys del segle XIX van veure una intensificació de la pressió estrangera que va culminar en la guerra franco-xinesa de 1884 i en la sino-japonesa de 1894-95, mentre anglesos, russos i alemanys adquirien cada cop més enclaus nous: el segle acabava amb un nombre insòlit de rebel·lions i execucions. La implantació creixent de comerciants i missioners a partir del tractat de Tianjin va encendre els sentiments en contra d'ells arreu de l'imperi, en un context en el que l'agitació rural era cada cop més important degut a l'augment dels impostos per pagar les indemnitzacions de guerra. L'augment demogràfic, que repren a finals dels 70 quan amainen les grans rebel.lions, fa que la superfície cultivable per individuu es redueixi de forma sensible. La feblesa de l'estat deixa als camperols empobrits sense defenses enfront de les catàstrofes naturals i els inclina tant cap a l'emigració com cap a la marginalitat.

La crisi va esclatar amb la rebel·lió dels Bóxers, centrada sobretot a la província de Shandong, durament afectada per sequeres i inundacions, molt vinculada amb sectes i societats secretes, i on les potències estrangeres acabaven d'establir-hi dos nous enclaus: Weihawei els anglesos i Qingdao els alemanys. Els Bóxers, que practicaven arts marcials i rituals màgics que els feien creure invulnerables, eren camperols pobres que en enfrontar-se als estrangers es van anar tornant xenòfobs  i van desenvolupar un profund sentiment anti-cristià. Molt presents a Pequín i Tianjin, els seus atacs constants a cristians i tècnics occidentals van acabar aconseguint el recolzament de l'emperatriu Cixi, totalment oposada a qualsevol modernització. El setge dels Bóxers a les legacions estrangeres va acabar amb l'entrada d'una important força  internacional - formada per anglesos, francesos, americans, russos i japonesos, a la que després es van sumar els alemanys - a la capital enrunada  i amb una dura repressió després de la qual totes les potències estrangeres a Xina  es van repartir gran part del país.  La rebel.lió dels Bóxers va acabar amb una repressió de ferocitat insòlita i amb una humiliació nacional sense precedents: a Xina se li va imposar una indemnització desorbitant que superava en molt els ingressos totals de la dinastia Qing.