Imprimir

a. La rebel·lió mil·lenarista dels Taiping
Les guerres de l'opi van empobrir i desestabilitzar el ja decadent món xinès i en el tercer quart de segle, entre 1850 i 1875, el país va esclatar en un ventall de rebelions - la més important la dels Taiping, però també la dels Nian, les dels musulmans xinesos i les de les tribus del sur - : cap a 1860 totes les províncies de l'imperi estaven implicades en una o vàries d'aquestes sublevacions. Pedr la seva banda, el govern manxú, afeblit i corrupte, havia descuidat les infraestructures fluvials i les xarxes de comunicació: amb els dics mal cuidats, les crescudes i canvis de curs del Huanghe van arrasar l'est de Xina, mentre les províncies del Yangzi patien també cap a mitjans de segle gravíssims períodes de fam.

La desestabilització socio-econòmica que van produir tant les guerres de l'opi en sí mateixes com el desplaçament de l'activitat comercial que envoltava al tràfic de l'opi des del sud cap a Shanghai, va provocar l'esclat de la més gran rebel·lió xinesa del segle XIX, la dels Taiping, iniciada al sud de Xina a principis dels 1850 i basada en la misèria rampant d'aquells anys, en la llarga tradició de rebel·lions iniciada amb la del Lotus Blanc a finals del segle XVIII, i en la proliferació de les societats secretes a la Xina del sud, la més important de les quals era la de la Triada o Societat del Cel i de la Terra. Als milers de culis i raiers empobrits pels canvis de direcció del tràfic s'hi va afegir la ruina de la petita pirateria, a la que la repressió contra la pirateria de la marina britànica havia desplaçat de les riques costes del Canton i Fujian cap al interior.

La crisi social es cimentava, a més en la greu crisi econòmica produïda per l'adopció, a nivell internacional del patró or: la plata, que era el patró monetari xinès, va iniciar una devaluació que feia augmentar de forma imparable el valor real de les indemnitzacions de guerra que Xina havia de pagar a partir de la primera guerra de l'opi. Aquesta devaluació va afectar també a les monedes de coure, que van veure el seu valor disminuir progressivament enfront del de la plata: pels pagesos xinesos, que feien totes les transaccions monetàries amb coure, però que havien de pagar els seus impostos amb plata, la devaluació del coure va implicar la ruïna, de la mateixa manera en que la devaluació de la plata estava implicant la ruïna de Xina.

La més important de les rebel.lions va esclatar a la zona empobrida del sud, on la misèria es multiplicava per la rivalitat entre les tribus aborígens dels Yao i Miao, els xinesos més antics i els hakka, o nouvinguts i on la proximitat amb els ports oberts als estrangers accentuava encara més contrastos i desequilibris. Les tensions d'aquest món reculat del Guangxi van confluir en el líder de la rebel.lió, Hong Xiuquan (1814-1864), de familia hakka, fracassat en els exàmens imperials, i sotmès a la influència dels missioners protestants de Canton. Hong Xiuquan, influït pels missioners protestants, va iniciar una revolució radical, el contingut ideològic del qual era una barreja d'elements diferents, cristianisme, budisme mil·lenarista i  elements tradicionals. L'enorme impacte de la rebel.lió dels Taiping s'explica per la crisi política general que afectava la societat xinesa des de finals del segle XVIII i a la que contribuia de forma decisiva la incompetència i corrupció de la burocràcia imperial, destrossada per les lluites internes i les ambicions incontrolades que havia desfermat el desastròs període controlat per Heshen (1750-1799), el favorit de l'emperador Qianlong: el sistema imperial s'estava desintegrant a mans dels interessos particulars que distorsionaven totes les seves competències - control de la xarxa de rius, monopoli de la sal, lleva d'exèrcits -.

L'eix principal de la rebel.lió Taiping, que es retrobaria en tot el moviment revolucionari del segle XX xinès, va ser el seu triple caràcter de revolució camperola - que redistribuia les terres i eliminava simultàniament el poder de terratinents i mandarins -; revolució nacionalista - que exigia el final de la dinastia manxú dels Qing -; i revolució modernitzadora - que reclamava la abolició del sistema educatiu obsolet i la introducció d'infrastructures modernes- ), i revolució ètica - prohició de la prostitució, del joc, de l'alcohol i de l'opi i prohibició de lligar els peus a les noies-.

En pocs anys, els Taiping -amb els que culminava la llarga tradició de protestes que s'havia iniciat amb la rebelió del Lotus Blanc el 1799 - van aconseguir una enorme base de fidels, la gran majoria d'ells de cultura hakka, als quals es van unir pirates i membres de les societats secretes, molt especialment de la Triada. L'any 1850,  van promoure una sublevació contra els manxús i, després de descartar un retorn dels Ming, l'any 1851 van instaurar el "Regne Celestial Taiping". Malgrat la forta repressió inicial, van iniciar un llarg recorregut des del sud fins al Yangzi i el 1853 van conquerir Nanquín, que continuaria sent la capital fins al 1864, any de la derrota. Durant els anys 50 van consolidar el control sobre les terres del Yangzi davant de la impotència dels exèrcits imperials. Des d'allí van intentar, sense èxit, conquerir Pequín, van assetjar Shanghai el 1862, cosa que va provocar l'enfrontament directe amb els occidentals, que fins aleshores els havien mirat amb una certa simpatia. La manca de planificació i la volubilitat dels seus dirigents  van dur al fracàs de totes les operacions militars.

A Nanquín, els Taiping van dur a terme una sèrie de reformes administratives molt ambicioses, totes elles basades en una utopia reglamentista i igualitària:  millor tractament a les dones amb segregació de sexes; creació d'un tresor públic amb abolició de la propietat privada; prohibicions de l'alcohol, l'opi i les relacions sexuals; instauració d'exàmens públics basats en els textos Taiping; noves lleis sobre la terra;  creació d'un sistema propi de correus i comunicacions, etc. El final de la rebel·lió va arribar quan els exèrcits imperials van arrasar la ciutat de Nanquín i van reprimir durament els últims seguidors Taiping, incloses les dones. 

Els Qing, que durant la minoria d'edat de l'emperador Tongzhi eren liderats pel príncep Gong i l'emperadriu Cixi, no aconseguien vèncer els Taiping amb l'exèrcit tradicional format per les banderes manxús, i només van poder derrotar-los gràcies a la formació d'exèrcits de base local, dirigits per xinesos competents com Zeng Guofan, Li Hongzhang i Zuo Zongtang, els mateixos homes que posteriorment impulsarien el moviment de modernització. Però la creació d'exèrcits en bases locals tindria conseqüències greus per a la unitat de Xina. Per altra banda, en acabar la segona guerra de l'opi, el 1860, els occidentals van canviar d'opinió respecte els Taiping perquè tenien interès que la dinastia fos prou forta per pagar les indemnitzacions que requerien els tractats de Tianjin i Pequín, i van intervenir amb la "Ever victorious Army" dirigida primer per un aventurer americà, F.T. Ward i després per Gordon. El balanç final de la rebel·lió Taiping, que va acabar el 1864, van ser 17 províncies devastades, 20 milions de morts i un poder central fortament debilitat a favor dels poders locals.

b. La rebel·lió dels Nian
Gairebé contemporànies a la dels Taiping, van esclatar, entre 1850 i 1878, una multitud de rebel·lions.  La rebel·lió dels Nian, formada per  camperols pobres, desertors, membres de societats secretes, contrabandistes de sal i altres marginats de la societat xinesa, que tenien en comú un fort sentiment anti-manxú, va constituir una amenaça pel govern des de 1853 a 1868. A diferència dels Taiping, els Nian no tenien ni direcció unificada ni filiació religiosa, i procedien dels voltants del Gran Canal, on les inundacions desestabilitzaven de forma constant una sociertat empobrida, a la que l'infanticidi habitual de nenes proporcionava una població masculina desmesurada i molt inestable. Actius des de principis del segle XIX, els Nian es barrejaven del tot amb la població empobrida dels Shandong, en la que el recurs al contrabandisme de la sal - un monopoli del govern que encaria de forma abusiva el preu d'aquest producte bàsic - i al banditisme esporàdic era un fet tan habitual que feia molt difícil destriar bandits de camperols. A mitjans dels anys 50, els desbordaments del riu Huanghe - produits mentre els Taiping tenien ocupat Nanquín i acaparaven tota l'atenció dels exèrcits imperials - van cohesionar els Nian en una força capaç de saquejar reiteradament els miserables poblats del nord del riu Huai: a diferència dels Taiping, els Nian van ser sempre uns bandits desarticulats. Quan les tropes imperials van arribar a la zona, la seva repressió va superar en violència les actuacions anteriors dels bandits, fins que finalment, un cop vençuts els Taiping, Li Hongzhang i Zeng Guofan van aconseguir dominat del tot la rebel.lió el 1868. De resultes de tot plegat, una regió que era com dues vegades Catalunya, va quedar ensorrada en una terrible misèria de la que no en sortiria fins un segle més tard.

En la repressió de totes aquestes rebel·lions, Zeng Guofan, Li Hongzhang i Zuo Zongtang i els seus exèrcits amb base local van jugar sempre un paper molt destacat. El balanç final de tot aquest període de rebel·lions va ser un greu empobriment de tot l'interior del país, en el que unes ganes terribles faran estralls durant tot el darrer terç del segle XIX.

c. Els musulmans xinesos fins al segle XIX
Els primers musulmans, d'origen àrab o persa, s'havien instal·lat a Xina ja en el segle VII, quan, segons la tradició, un descendent directe de Mahoma hauria fundat la mesquita de Canton . Tant alli com als portsde la costa del Fujian - Quanzhou i Fuzhou - , hi van sorgir barris pròspers de musulmans, que es regien per les seves lleis pròpies, seguint el criteri d'extraterritorialitat comú a Àsia Oriental. A finals dels Tang (618-907), però, la rebel·lió de Huang Chao va saquejar Canton el 879, assassinant els 100.000 musulmans que hi vivien i acabant amb la seva implantació en aquella província del sud. Entre els segles X i XII - mentre el Turquestan, abans budista o maniqueu, es convertia a l'Islam - es van anar consolidant colònies musulmanes importants per les zones on passava la ruta de la seda: Gansu, Qinghai i Shaanxi, implantant-se també a les vores del Gran Canal - de Hangzhou a Pequin - i als nuclis urbans que resseguien les rutes de les grans caravanes - Kaifeng, Zhengzhou, Luoyang, Xi'an -.

Durant la dinastia Yuan, els invasors mongols, que es refiaven poc dels xinesos per les tasques de govern, van utilitzar massivament els musulmans d'Àsia Central, els semuren, tant per les tasques civils i militars, com per le repoblació, augmentant així la presència d'aquests en territori xinès: això va ser especialment sensible al Yunnan, on la gran població musulmana que hi habita es va desenvolupar a partir d'aleshores. Alguns musulmans van ocupar càrrecs destacats en el govern, especialment en els departaments d'astronomia i construcció d'armes - un nínxol que dos segles despés ocuparan els jesuïtes -. A partir dels mongols, els musulmans - que originàriament havien estat essencialment una població mascle i s'havien casat amb xineses Han - queden plenament integrats al món xinès: al segle XIV Ibn Battuta deixarà constància de múltiples comunitats musulmanes amb les seves mesquites a les ciutats de l'est xinès que descriu. Els múltiples casaments mixtos havien convertit fins tal punt als musulmans en xinesos, que la caiguda dels Yuan no els va afectar i durant la dinastia Ming seran ells - que a partir d'ara seran anomenats Hui - qui ompliran al segle XV les immenses naus del gran explorador Zheng He, que arribaran a la Meca desprès de reconèixer la costa oriental d'Àfrica. Al segle XVI Matteo Ricci descriurà la presència musulmana arreu de Xina i quan caiguin els Ming el 1644 trobarem musulmans tant entre els que defensaven el darrer reducte dels Ming del Sud com entre els que recolzaven la nova dinastia Qing.

Quan els manxús arriben al poder, hi havia ja musulmans a totes les províncies xineses: la gran mesquita de Xi'an és una mostra de la integració dels musulmans en el món xinès, amb el seu pòrtic de clara arquitectura xinesa, la inscripció en xinès i la decoració on es combinen frases en àrab amb motius florals xinesos. Tots aquests musulmans xinesos eren sunnites - i ho segueixen sent, tret dels Tadjiks que són xiïtes - i estaven organitzats en comunitats independents entorn d'una mesquita, a la que un consell de notables ancians dotava d'un ahong (un mestre islàmic, equivalent a imam o ulema) per tal que conduís les pregàries dels divendres i proporcionès ensenyament dels textos sagrats en àrab i persa: no hi havia cap autoritat musulmana institucionalitzada per damunt de la comunitat local. Tots els fidels parlaven xinès - amb alguns mots afegits en àrab i persa - i només es diferenciaven dels altres xinesos del seu voltant per la seva filiació religiosa - visible fins i tot en el dintell de les cases i en les inscripcions de les tombes-, el fet de viure en barris o carrers propis, el seu menjar - no menjar porc i consumir menjar preprarat de forma pura -, la forma de cubrir-se el cap i els rites funeraris - en especial la pràctica d'inhumar el cadàver sense taüt -. Històricament, els musulmans s'havien concentrat en algunes professions: comerç de grans caravanes, curtit de pells, restaurants, mineria i carrera militar. El caràcter descentralitzat d'aquestes comunitats - que no obeïen cap autoritat comú i financiaven elles mateixes les seves mesquites - explica la munió de mesquites que s'aixecaven a les províncies de Gansu, Qinghai, Ningxia i Yunnan, mentre a Beijing mateix hi havia un barri important de musulmans amb una gran mesquita, construïda durant la dinastia Liao, segle X.

Els manxús, molt involucrats en les lluites territorials pel control d'Àsia Central, van iniciar una expansió cap al Turquestan durant el regnat de Kangxi a partir de 1670. El primer pas va ser la implantació a la Dzungària, des d'on el dzungar Galdan - basant-se en el lamaïsme tibetà com força aglutinadora - s'havia imposat sobre tota la ruta de les caravanes, des de Kashgar a Turfan i Hami, provocant un moviment migratori que presionava sobre tota la zona del Gansu. Kangxi, que va dirigir personalment la batalla, va derrotar Galdan el 1696. Per consolidar el seu triomf, Kangxi va haver d'intervenir en el Tibet: el 1720 les tropes Qing van entrar a Lhasa per entronitzar-hi un Dalai Lama fidel als Qing, inaugurant així les intervencions militars xineses a la política del Tibet. Les guerres de Dzungària van continuar però durant el regnat de Yongzheng (1723-1735), que també va haver d'enfrontar-se amb les rebel·lions de les tribus locals Miao del Yunnan i el Guangxi a les que la pressió xinesa obligava a viure cada cop més muntanya amunt. La incorporació definitiva de la Dzungària no es produiria fins el regnat de Qianlong, quan les tropes xineses - en resposta a la sublevació d'un descendent de Galdan, van arrasar la Dzungària, matant més d'un milió de persones i van aconseguir conquerir Kashgar el 1759.

Tot el Turquestan conquerit es va agrupar en una nova unitat administrativa, el Xinjiang, nous territoris, i va quedar directament sota l'administració manxú, que nomenava i pagava els líders musulmans, els beg. A partir d'ara els uigurs seran oficialment una de les cinc nacions de la dinastia Qin (juntament amb els Han, Manxús, Mongols i Tibetans). A princis del XVIII, però, van arribar al Nord-Oest de Xina les grans ordres sufis: la Nakshabandi , originada a Àsia Central i que, com tot el sufisme preconitzava una purificació dels costums que permetès recuperar la puresa inicial de l'Islam i s'articulava entorn a la lleialtat a un sant concret i a la seva descendència. El sufisme va influir de foma decisiva en l'Islam xinès, tant pel caràcter supra-local de les ordres sufis, contrari al localisme de les mesquites - tant Ma Laichi com Ma Mingxi havien peregrinat a la Meca i recorregut els grans centres culturals i econòmics del món musulmà -, com per les inacabables lluites que es van generar entre les diferents ordres sufi. La primera ordre Naqshabandi que va arribar va ser la Khafiya, "Vell Ensenyament", i ho va fer de la mà de Ma Laichi (1673-1753) a principis del XVIII. Poc desprès arribava la Naqshabandi Jahriya, "Nou Ensenyament", dirigida per Ma Mingxin (1719-1781): les disputes entre fidels d'una o altra van crispar el Nord-Oest durant tota la primera meitat del XVIII. Al final del regnat de Qianlong, quan la corrupció de l'administració va augmentar molt la pressió fiscal sobre les províncies, la crispació dels musulmans es va girar contra l'estat manxú: tant els musulmans del Gansu - cohesionats ara pel "Nou Ensenyament" sufi que s'havia difós des d'Àsia central, i agitats per les lluites entre les diferents corrents sufis -, com els Miao del Yunnan es van sublevar i en tots dos casos la repressió va ser dirigida personalment i amb gran crueltat per Heshen, l'odiat favorit de l'emperador, deixant rere seu una rancúnia que rebrotaria 50 anys més tard.

d. La cadena de revoltes dels musulmans xinesos en el segle XIX
A principis del XIX, els musulmans del Xinjiang, especialment el de les àrees remotes de Kashgar i Yarkand, es van sublevar diverses vegades, dins del marc de la dissolució creixent de l'estat xinès i dels abusos creixents de que eren víctima els musulmans: de fet les dues grans rebel·lions musulmanes de mitjans de segle, la del Yunnan i la del Gansu, connegudes respectivament com rebelió Panthay i rebelió Dongan, formes locals d'anomenar els Hui, van ser ambdues conseqüència de la discriminació contra els musulmans.

La forta emigració Han al Yunnan - que va fer passar la població de 4 milions el 1775 a 10 milions el 1850 - va provocar múltiples tensions i va culminar amb una onada de violència anti-Hui en que grups Han paramilitars, recolzats per l'exèrcit imperial, van pepetrar grans matances de Hui el 1839, 1845 i 1856. Aquest mateix any 1856, coincidint amb la rebel·lió Taiping i inspirat per aquesta, Du Wenxiu (1823-1872) va dirigir una sublevació dels Hui, els Bai i el Yi, exacerbats per les fortes taxes discriminatòries que els imposaven els xinesos i per la creixent apropiació per part d'aquests de les mines d'or i plata de tota la província. Du Wenxiu es va nomenar Sultà Suleiman i va proclamar el sultanat de Dali, ciutat que va ser 18 anys la seva capital i des de la que un govern multiètnic on hi havia representats els Han, els Hui i els grans grups tribals, controlava 53 comarques. Durant uns anys, el nou estat va controlar mig Yunnan, però els Qing, ajudats pels francesos, van aconseguir recuperar Dali i dividir les forces del nou estat: Du Wenxiu va ser vençut i decapitat.

Du Wenxiu va intentar, sense èxit, posar-se en contacte amb l'altra gran rebel·lió musulmana que havia esclatat més al nord, al Shaanxi i Gansu, esperonada tant per la duresa de les condicions locals dels musulmans com per la influència de les rebel.lions Nian i Taiping: grups importants de musulmans - que al llarg de tot el segle XIX tindrien una presència sensible en diverses societats secretes - es van veure implicats en la rebel·lió dels Nian. Un primer esclat es va produir el 1862 al Shaanxi, instigat per la discriminació social a que els sometien els xinesos i agitaria els voltants de Xi'an fins que Zuo Zongtang va aconseguir reimplantar-s'hi el 1868: desenes de milers de musulmans, organitzats en els Divuit Grans Batallons, van fugir aleshores al Gansu. En aquesta zona, que les tropes imperials havien en part abandonat per concentrar-se amb la lluita contra els Taiping i els Nian, el poder havia quedat en mans de bandes armades locals, xineses o musulmanes, que no van trigar a enfrontar-se i tot el Gansu, sacsejat per matances de musulmans i xinesos, va quedar fora del control imperial durant 10 anys. L'home fort del Gansu era Ma Hualong, al que les doctrines sufis del "Nou Ensenyament" proporcionaven un gran carisma religiòs, que impregnava les seves tropes i que des de la seva capital a Jinjibao controlava tot el tràfic de caravanes entre Gansu i Mongòlia. Finalment els exèrcits de Zuo Zongtang, després d'aconseguir implantar-se a Xi'an i de fundar múltiples granges i centres agrícoles on alimentar tropes i cavalls, aconseguint al mateix temps un prèstec estranger, van anar reduint als rebels musulmans fins capturar Ma Hualong el 1873 i tallar-lo a tiretes. Per pacificar el Gansu i Shaanxi, Zuo va proporcionar terres a les desenes de milers de Hui desplaçats, tot mantenint una persecució implacable contre el "Nou Ensenyament".

Tampoc en aquest cas la rebelió del Gansu va arribar a connectar amb la que havia esclatat al Xinjiang, on els uighurs es van sublevar el 1864 matant una rera l'altra totes les poblacions xineses dels oasis, fins que un jove tajik,Yakub Beg (1820-1877), procedent de l'emirat de Khokand i molt ben connectat amb els centres musulmans de més enllà dels Pamirs, d'on procedien gran part de les seves tropes, va aprofitar el caos existent per proclamar l'emirat de Kashgaria el 1864: el nou estat, conduit amb mà de ferro, duraria 13 anys i seria reconegut immediatament per l'imperi Otomà i el Regne Unit. Aquesta etapa d'independència va durar fins 1878, en que Zuo Zongtang, un dels grans generals xinesos sorgits de la repressió contra els Taiping, va reconquerir el territori el 1878, amb l'ajut d'armament europeu - ametralladores i canons - i d'un gran prèstec estranger concedit pel Hongkong and Shanghai Bank. Xinjiang va ser finalment convertida en província el 1884, omplint-lo d'emigrants xinesos i obligant als uyghurs a estudiar xinès. Dins de la confusió creada per les rebelions musulmanes, les potències estrangeres van augmentar la seva entrada a Xina: els rusos a la regió de Ili i els francesos al Yunnan.

Arran de les succssives rebelions, la repressió contra els musulmans va ser tan important que, per una banda, els va anul.lar per un llarg període com a força rebel articulada, i, per l'altra, els va deixar al marge dels grans moviments que convulsionarien el món xinès a principis del segle XX: no semblen haver participat, per exemple, en els moviments xenòfobs que culminaran en la rebel.lió dels Bòxers.

Durant la primera meitat del segle XX, Xinjiang va anar passant de mans d'un senyor de la guerra a un altre, fins que, el 1944, en plena guerra civil entre els comunistes i l'exèrcit de Chang Kaishek, va ser un kazak, Osman, qui va crear una república del Turquestan Oriental amb recolzament de la URSS. La creació de la República Popular el 1949 va permetre a l'exèrcit de Mao reconquerir el territori. Tots els musulmans de Xina van patir molt durant les campanyes contra els dretans i el Gran Salt Endavant - tant perque la seva religiositat els assimilava a contra-revolucionaris com perque la col.lectivització agrària va deixar sense terres les mesquites i els centres sufis, arruïnant-los - i durant la Revolució Cultural - en que es va humiliar als musulmans obligant-los a menjar porc. Tots els musulmans xinesos, tret dels Tadkiks que són xiites, són sunnites. Les mesquites xineses van ser tancades o destruides - o transformades en corts de porcs - durant la revolució cultural, però a finals del segle XX n'han reaparegut desenes de milers - tant masculines com femenines-, algunes d'elles amb una arquitectura islàmica internacional - molt diferent de la tradicional - que evidencia financiació exterior. La situació és avui molt delicada arran de la independència de les cinc repúbliques ex-soviètiques del Turquestan occidental - Kazakstan, Kirguizstan, Uzbekistan, Tadjikistan i Turkmenistan. Després de l'11 de setembre, Xina ha aconseguit que Estats Units introdueixi els independentistes uigur en el seu llistat de grups terroristes, mentre malda per evitar nous conflictes entre Hui i Han al Gansu.