Imprimir

Però Xina entrava al segle XIX amb problemes nous: un augment demogràfic accelerat a partir de mitjans del segle XVIII, disparitats econòmiques regionals que generaven emigracions internes, conflictes ètnics derivats de la conquesta de la perifèria, en especial de la del nordoest,  revitalització de vells conflictes - com el dels hakka que omplia el sudest de vivendes defensives - , uns rendiments agrícoles decreixents deguts a la sobreexplotació del territori, i una greu vulnerabilitat a les catàstrofes naturals provocada per la superpoblació i l'erosió rampant dels sòls. Els pagesos, que cultivaven parcel·les minúscules en règim d'explotació incert, no podien acumular capital i la generalització de l'artesania domèstica juntament amb l'extrema proliferació dels petits mercats locals afavoria més l'articulació de xarxes regionals tancades que la d'un mercat nacional. Mentre el Yangzi i la costa tenien una integració econòmica activa, al nord i l'interior la manca de transports impedia l'evolució cap a una producció més especialitzada.

La crisi de l’estat s'agreuja per  la corrupció dels grans funcionaris, i la cohesió de l'élite es desintegra: a partir de 1800, la funció pública xinesa és incapaç d’assumir les tasques bàsiques d’un estat centralitzat  mentre els poders locals i regionals s’afirmen en detriment del poder central. Mentre el sistema educatiu, basat en l’aprenentatge memorístic dels Clàssics i en el filtre restrictiu dels exàmens estatals, és incapaç de generar un funcionariat adaptable als canvis -,  el sistema fiscal, malgrat les reformes racionalitzadores introduïdes durant el segle XVIII, està totalment corromput per les exaccions arbitràries que se li apliquen a tots els nivells de l’esglaó funcionarial, empobrint tant a l’estat com al poble tributari. I a això cal afegir que l'articulació legal de l'estat xinès era massa feble per enfrontar-se als canvis.

És en aquest context de societat en crisi que cal inscriure la irrupció de l’imperialisme estranger, tot retenint que la crisi xinesa del segle XIX obeeix a causes endògenes decisives que, a diferència del que va passar amb el Japó, bloquegen la possible modernització del país. També cal tenir en compte que en el moment dels primers contactes el colonialisme exerceix una pressió molt menor que la de l'imperialisme de finals de segle XIX, molt més important.

Donada la importància del comerç amb el SE d'Àsia, Xina va establir un sistema especial per tractar aquest comerç que, amb l'emperador Qianlong, va quedar restringit a la zona de Canton. El Canton System, (1760-1842) restringia totes les relacions amb els estrangers a un únic grup autoritzat de mercaders xinesos, hong, agrupats en el Cohong. Tot vaixell estranger quedava sota responsabilitat d'un d'aquests mercaders i era a través d'ell que calia fer totes les transaccions. Els europeus - o més exactament els compradores que actuaven per compte d'ells - tractaven exclusivament amb representants dels hong , alguns dels quals, com Howqua, estaven entre la gent més rica del món. Els comerciants estrangers, que no podien venir amb les seves dones, tenien la residència assignada en un barri portuari de Canton on hi havia tots els seus magatzems, hi podien fer totes les transaccions, però del qual no en podien sortir. Pel cantó europeu, el comerç estava també restringit a un únic agent, l'East Indian Company, que canalitzava essencialment les compres de te. El Canton System va acabar provocant el malestar dels comerciants, que es ressentien del seu aïllament, i el del govern anglès que es trobava limitat per la manca de relacions diplomàtiques. Els intercanvis amb l'estranger estaven circumscrits a Canton des de que el Canton System (1760-1842) va restringir totes les relacions amb els estrangers a un únic grup autoritzat de mercaders xinesos, els hong, agrupats en una corporació de mercaders, el cohong, que tenia el monopoli del comerç amb els occidentals.

A principis del XIX, el comerç amb Xina seguia sent deficitari per a Anglaterra , ja que compraven molt més a Xina que no pas hi venien: va ser per rectificar una balança de pagaments que els era desfavorable que els anglesos van començar a introduir opi a Xina.


B. La introducció de l'opi a Xina i la Primera Guerra de l'Opi
L’opi procedia de les grans plantacions índies de Patna (Bengala) i Malwa i representava un ingrés substancial pel govern anglès a l'Índia. Resultat de la incisió en els capolls de les roselles, el líquid opiaci s’estibava en grans recipients, per ser posteriorment transformat en bales que es pesaven de nou i es venien sota la supervisió de l'East Indian Company. L’opi era conegut a Xina des de sempre, però es va convertir en una droga perillosa quan, per influència del tabac americà, es va començar a fumar. 

La introducció de l’opi a Xina va seguir un ritme exponencial degut a l'erosió del monopoli de l'East Indian Company a mans dels comerciants privats, els country traders amb els seus grans clippers. La pressió d'aquests va conduir finalment a  l'abolició del monopoli de l'East Indian Company, en l'any 1834. A partir d'aquest moment, la multiplicació del comerç privat i la connivència d’aquest amb les societats secretes xineses i amb tot un món de petits contrabandistes que buscaven en el tràfic un complement als seus magres ingressos, van provocar un enorme augment de les importacions, especialment sensible al sud de Xina, on la droga era consumida en quantitats creixents en fumadors d'opi  i en els mateixos yamen. Per altra banda, la recessió mundial de principis del segle XIX, que va fer baixar bruscament els preus del te i de la seda, va privar a Xina de la possibilitat de compensar el dèficit creixent de la seva balança comercial. A partir de 1820, la plata que fins ara havia estat entrant a Xina va començar a sortir, fet que va produir una inflació en les dues dècades anteriors a la Guerra de l'Opi, que va arruinar tot el sud de Xina. 

L'estat xinès havia estat prohibint el consum de l'opi des de principis del segle XVIII i a mitjans del segle XIX dues faccions -abolicionistes i permissius- s'enfrontaran a la cort a la que elevaran múltiples informes sobre els problemes econòmics i socials provocats tant per la difusió de l'opi com per la fugida de la plata i es pronunciaran els uns a favor i els altres en contra de la legalització de l'opi.  Després de molts dubtes, l'emperador acabarà inclinant-se per la prohibició del consum de l'opi: els edictes de 1939 prohibeixen tant el comerç de l'opi com el seu consum.

La Primera Guerra de l'Opi va esclatar quan Lin Zexu, un abolicionista convençut, va ser nomenat comissari imperial a Canton i va ordenar la destrucció de 20.000 caixes d’opi, tot advertint la reina Victòria el 1839 i el 1840.  La pressió dels industrials britànics i la dels grans barons del comerç de l'opi com William Jardine, van fer que Palmerston decidís enviar l'armada anglesa a bloquejar els principals ports xinesos, iniciant així les guerres de l'opi. La superioritat naval britànica, capaç d'anihilar fàcilment els més poderosos vaixells de guerra xinesos i de capturar els forts de Chuenpi a l'entrada de Canton, va ser un factor decisiu per la victòria dels anglesos i Xina va haver de signar el tractat de Nanquín, que implicava el pagament d’una indemnització, la cessió de l’illa de Hong Kong, on es van instalar immediatament els grans comerciants en opi, l’abolició del cohong, i l’obertura de cinc ports al comerç exterior. Tot i que el tractat obligava Xina a pagar una indemnització per l'opi destruit, la droga no s'hi mencionava per res. Els privilegis anglesos del tractat de Nanquín, es van estendre a USA i França amb tractats suplementaris que van complementar les concesions inicials ampliant la territorialitat dels enclaus estrangers, legalitzant la penetració dels missioners, i autoritzant als estrangers a edificar sobre sól xinès i a aprendre la llengua. Per la seva banda, els anglesos van introduir en el tractat suplementari de 1843 la clàusula de nación més afavorida, per la qual tot privilegi que aconseguís qualsevol altra nació es feia automàticament extensiu a Gran Bretanya. El nou context socio-econòmic que es va derivar dels tractats va desplaçar el tràfic des de les artèries fluvials del sud de Xina cap a Shanghai, a la desembocadura del Yangzi, i això va arruïnar la regió de Canton i va convertir tot el sud de Xina en una zona agitada per les societats secretes. 

C. La Segona Guerra de l'Opi
La guerra va suscitar un poderós sentiment anti-estranger i anti-cristià a Canton mentre els lletrats s'esforçaven tant per entendre el nou món, al qual alguns viatjaven ara per primera vegada, com per trobar fórmules per enfrontar-s'hi. Tot i que l'opi que s'introduïa des de Bengala compensava ara les exportacions de te des de Xina, el progrés de la penetració europea a Xina va resultar ser molt més lent del que s'esperaven. Deu anys després de la firma del tractat de Nanquin, a Fuzhou i Ningbo hi vivien menys de 20 estrangers, Xiamen es mostrava incapaç de reorientar el seu tràfic - fins ara dirigit a les Filipines i Taiwan - cap als occidentals, Canton estava paralitzada pels aldarulls anti-occidentals i només Shanghai creixia a costes de l'ensorrament del sud. El lent progrés de la penetració europea durant els anys 50va fer que els europeus demanessin una revisió del Tractat, i arran de l'incident de l'Arrow va esclatar la Segona Guerra de l'Opi, molt més sagnant que l'anterior.  Seguint les orientacions de lord Elguin, el tractat de Tianjin contemplarà per primer cop la legalització del comerç de l’opi, la implantació de missioners europeus a l’interior de Xina i augmentarà de forma sensible els ports oberts als estrangers. La no acceptació per part de Xina del tractat de Tianjin desembocarà en l'entrada de tropes franceses i angleses a Pequín i  amb el saqueig del Palau d'estiu. El protocol de Pequín (1860) que es va firmar a continuació acceptarà la residència dels estrangers a Pequín i la creació d'una Oficina d'Afers Estrangers. Mentrestant la dinastia Qing intentava tractar el problema de la penetració occidental amb les fórmules que havia a plicat a principis de segle per contenir el creixement dels khanats d'Àsia Central, sense entendre que s'enfrontava a una visió molt diferent del que eren els tractats internacionals i les seves clàusules comercials.

Després del tractat de Tianjin, els occidentals van prendre en mà el servei de Duanes per asseguarar-se que l'imperi rebia uns ingressos regulars i podia pagar les indemnitzacions que se li havien imposat. A partir de 1860, Sir Robert Hart va dirigir aquest servei en el que 500 occidentals controlaven la feina de 2.000 xinesos. Però les Duanes, que amb Hart van funcionar de forma impecable durant dues dècades, controlaven també altres aspectes decisius relacionat amb la gestió portuària i amb els serveis postals: el control estranger d'aquests camps implicava una disminució apreciable de la sobirania de l'estat xinès.

Per altra banda es va imposar una nova taxa, el lijin, a la circulació de totes les mercaderies, amb exempció de les estrangeres: amb això s'atorgava un privilegi important als productes i negocis estrangers.