Imprimir

Sèrie de diapositives: La Xina que va veure  lord MaCartney

web d'interès: La dinastia Qing

Resum del tema

A finals del segle XVI, les tribus jürchen del nord de Xina van ser unificades per Nurgaci (r.1582-1626) que va conquerir també part de la província xinesa de Liaodong, establint la seva capital a Mukden. El seu fill Hung Taiji (1627-43) es va imposar també sobre les tribus mongols i va aconseguir incorporar-les de forma definitiva al projecte manxú de conquesta de l'Àsia Interior. El 1636 es va proclamar emperador i va fundar l'imperi Qing. Poc després, el 1644, quan Pequin acabava de caure a mans del rebel Li Zhisheng, els manxús, aliats amb una part important de l'exèrcit xinès dirigida per Wu Sangui, van conquerir Pequin i van iniciar la conquesta de tota Xina: en 150 anys duplicarien el territori xinès i la seva dinastia perduraria finals al segle XX.

Les peces claus del poder manxú van ser la preservació de la seva llengua i escriptura; l'estructura de les vuit banderes manxús, que van mantenir durant temps formes de vida pròpies de la estepa i que tenien espais reservats a totes les grans ciutats xineses, com ara Pequin, Xi'an, Hangzhou, Nanquin o Canton; l'adopció del neoconfucianisme per legitimar-se enfront dels xinesos, especialment a partir del regnat de Kangxi, que assumia la doble figura d'emperador i de gran lletrat; i una expansió terrirorial que, entre els regnats de Kangxi i Qianlong, duplicaria les mides Xina . Si bé Kangxi va ampliar i definir de forma decisiva les fronteres xineses pel Nordest, Qianlong va ampliar els territoris fins englobar gran part d'Àsia Central: Xinjiang, la Dzungària i Mongòlia.

La dinastia manxú o Qing (1644-1911) va tenir la seva culminació durant el regnat de l’emperador Kangxi (1662-1722), que va completar la conquesta de Xina, va incorporar Taiwan, i va firmar amb Rússia el tractat de Nerchinsk, gràcies al qual es van estabilitzar les fronteres entre ambdós imperis. Xina era en el segle XVII el més gran dels quatre grans imperis d'Àsia.

Durant el regnat de Qianlong (1736-1795) els xinesos es van expansionar per Àsia Central, conquerint el Xinjiang, la regió de l’Ili i Mongòlia. La implantació en aquestes zones va provocar sovint reaccions hostils de les poblacions locals, especialment a Mongòlia, Tibet i Xinjiang.  Però tantes guerres van esgotar l’imperi, debilitat també per una corrupció generalitzada que empobria els camperols i debilitava les finances de l’imperi. El regnat de Qianlong va ser d’una gran prosperitat fins arribar a les darreres dècades del segle XVIII, coincidint amb el poder indiscutit del favorit de l’emperador, Heshen (1750-1799). La corrupció va comportar una exacció contínua d'impostos que queien sobre els camperols i que van alimentar múltiples rebelions, tant de les minories nacionals com de grups xinesos de caire milenarista: la més important va ser la del Lotus Blanc.

La corrupció va comportar una exacció contínua d’impostos que queien sobre els camperols i que va alimentar la rebel·lió mil·lenarista del (1796-1804), la primera gran rebel·lió de camperols de la Xina del segle XIX. 

Durant el segle XVIII, tota l’articulació política de l’imperi seguia basada en els valors tradicionals. Mentre la cohesió de l'imperi depenia tant d'una administració a la qual s'accedia per un esctricte sistema d'exàmens, com del culte religiós dedicat a l'emperador. Per tal de preservar la singularitat dels manxús sobre els xinesos, Kangxi va prohibir l'emigració xinesa a Manxúria i els matrimonis mixtos, mentre l'exèrcit quedava a mans de les banderes manxús. Malgrat que els emperadors manxús no van ser antixinesos, el sentiment antimanxú no va desaparèixer mai del tot i acabaria aflorant de forma intensa en la segona meitat del segle XIX.

Pel que fa a les relacions amb els altres pobles, els xinesos concebien el món centrat entorn d’un nucli civilitzat que s’identificava amb Xina i que estava rodejat per pobles cada cop més bàrbars. Sobre els més propers d'aquests, Xina exercia una sobirania nominal que es concretava en un comerç tributari. Amb l'imperi Qing  l’imperi xinès va arribar a la seva màxima extensió, exercint fins i tot una sobirania limitada sobre els estats del sudest asiàtic i de l'Àsia Central. Els contactes amb el món exterior van avivar l'interès dels emperadors per altres móns: això va reservar un paper als jesuites, si bé, a diferència del que havia passat durant la dinastia Ming, el seu paper no va ser ja el de conseller polítics sino el d'auxiliars de la cort, astrònoms o arquitectes. Aquests jesuites transmetrien a l'Europa de la Il.lustració una visió idealitzada i defromada tant del seu paper a la cort com del sistema polític xinès.

La introducció dels nous conreus americans i mig segle de pau continuada es tradueixen en un augment sensible del nivell de vida dels camperols que, al seu torn, produeix un augment demogràfic. El desenvolupament de les indústries artesanals i l'especialització de conreus fan augmentar molt els productes destinats a l'exportació. Aquests experimenten una certa variació respecte a segles anteriors: si bé la porcellana, blava o de color, se segueix enviant a Europa, com s'havia fet des de feia segles, decorada amb una barreja de motius xinesos i occidentals i els grans centres industrials, especialment el de Jingdezhen,  mantenen una gran producció, els europeus comencen a produir la seva pròpia porcellana a partir de les primeres dècades del segle XVIII; de la mateixa manera, si bé les peces de seda pintada o brodada de procedència xinesa continuen sent d'ús habitual tant per la noblesa com per l'Església, i els mantons dits de Manila però fabricats a Xina, alimenten un mercat cada cop més ampli, la seda fabricada directament a Europa comença a cobrir les pròpies necessitats.  Però la dependència del comerç amb Xina continua sent molt important: els mobles i objectes de laca xinesos, i fins i tot el paper d'empaperar, amb motius sovint lligats al comerç amb Xina, omplen les cases benestants. El producte essencial que atrau els comerciants europeus cap a Xina és ara el te. Aquest es conrea ara en explotacions modernes  i es converteix en una beguda que els anglesos reclamen cada cop més intensament:  la seva exportació no pararà de créixer al llarg del segle. 

La penetració anglesa a l'Índia, que fins a prinicipis del segle XVIII havia quedat limitada a la perifèria marítima, es va accentuar a mitjans de segle dins del marc de la guerra dels Set Anys amb França. En poques dècades, tota l'Índia va quedar a mans angleses, sota el control de l'East India Company, que tenia el monopoli del comerç amb tota l'Àsia Oriental. L'interès dels europeus pels productes d'Extrem Orient havia estat sempre molt intens: per això van ser ells els qui van obrir la ruta marítima entre els dos extrems del continent euroasiàtic. Però era un comerç molt desequilibrat, ja que els europeus compraven a Xina molt més que no pas hi venien, i a finals del segle XVIII els anglesos van iniciar el seus intents per iniciar una balança de pagaments que els fos més favorable. 

En un intent d’establir relacions diplomàtico-comercials amb Xina, Anglaterra hi va enviar lord Macartney el 1793. L’ambaixada va recórrer tota Xina mentre lord Macartney anotava les seves observacions i els seus pintors reflectien la realitat xinesa. L'ambaixada va ser rebuda per Qianlong (1736-95) que va manifestar el seu desinterès pels objectes produïts pels anglesos, tot afirmant l’autosuficiència de Xina. Un resultat encara pitjor va tenir l’ambaixada posterior de lord Armherst (1816) que mai no va arribar a ser rebuda.