TEMA SENCER

LLISTAT MATERIALS

Tot i que el concepte d'Àsia és aliè als països asiàtics, el concepte d'Àsia Oriental respon a unes característiques diferenciadores clares, la més important de les quals és l'adopció de l'escriptura xinesa i, amb ella, la de la seva cultura i organització estatal, per part de Corea, Vietnam i Japó, tot i que una escriptura comuna es combina amb una gran diversitat lingüística. Un altre element definidor d'Àsia Oriental és una tradició cultural comuna, centrada en el confucianisme i el budisme. L'estudi d'Àsia Oriental cal fer-lo en base a una periodificació pròpia, ja que les divisions de la història que s'han generat a Occident no encaixen amb els grans períodes de la història del món sínic.

Xina és un immens país, de mides similars a les d'Europa, on hi viu la quarta part de la població mundial. Les seves províncies, de dimensions similars a les dels estats europeus i amb poblacions sovint molt superiors a aquests, mostren una diversitat molt gran entre elles i estan separades per unes distàncies comparables a les que separen entre elles les grans capitals europees. Les mides actuals de Xina són el resultat d'una llarga evolució històrica. Malgrat les seves dimensions, la Xina actual és menor del que era la del segle XVIII.

Cal distingir entre la Xina pròpiament dita, o Xina històrica, que ocupa la meitat del territori i on hi viu el 95% de la població, i les grans regions autònomes de Mongòlia Interior, Manxúria, Xinjiang i Tibet, incorporades plenament a Xina durant el segle XVIII, i en què poblacions autòctones habiten uns paisatges profundament diferents dels xinesos.

La Xina històrica es pot dividir entre Xina del nord i Xina del sud, amb grans diferències climàtiques, econòmiques i històriques, i ambdues articulades respectivament entorn dels grans rius Huanghe (riu Groc) i Yangzi. Les variacions del clima, determinades pels monsons, segueixen un gradient de sud a nord, i delimiten zones molt diferenciades entre elles amb una clara divisió dels conreus: el blat al nord i l'arròs al sud. La subdivisió de Xina en diverses regions agrícoles ve també determinada pel contrast en alçada entre l'est i l'oest. Tot plegat fa que només un petit percentatge de la superfície de Xina sigui terreny cultivable. 

El litoral xinès, d'extensió molt menor a l'europeu, mostra també una forta diferència entre un nord de costes planes i sorrenques, difícils per a la navegació, amb uns pocs ports importants, situats a les penínsules de Liaoning i de Shandong; i una costa  retallada al sud del Yangzi, on hi proliferen golfs, illes, i magnífics ports naturals: els ports del Fujian es compten entre els millors del món i d'aquí sortirà tot l'impuls mariner dels xinesos.

L'espai que ocupa actualment l'estat xinès recobreix tant el territori de la Xina històrica, amb les regions econòmiques clau que han jugat un paper decisiu en la història xinesa, com una sèrie de zones que li eren perifèriques i que no sempre han format part del seu territori.  Això afegeix complexitat a les seves relacions exteriors: amb unes dimensions similars amb les dels Estats Units, que té frontera amb dos països, Xina fa frontera amb catorze. 

Les regions econòmiques clau de Xina són bàsicament les quatre que s'enumeraran a continuació: totes tenen en comú una agricultura intensiva, d'alts rendiments, en la qual s'ha sustentat el gran creixement demogràfic xinès, concentrat a la Xina pròpiament dita.  Totes quatre zones tenen prou recursos com per formar un estat propi per sí mateixes i totes ho han fet diverses vegades al llarg de la història xinesa, durant el període pre-imperial o durant els períodes de Desunió. Per contra, la unificació de Xina en un únic imperi ha necessitat sempre com a premissa el control de les quatre zones econòmiques clau.

 1. La terra de loess i la plana al·luvial del Huanghe, que els xinesos anomenen terra groga. La terra de loess, amb 400.000 km2, es caracteritza per les terrasses de secà , les cases de terra piconada i les vivendes excavades al loess. Les ciutats més importants d’aquesta zona són Pequín, Tianjin i Xi’an. El riu Groc, que degut als sediments que transporta té canvis constants de curs, ha estat al llarg dels segles tant una font de riqueses com una gran amenaça, i ha obligat a treballs constants de manteniment, tant en el món tradicional com en el segle XX - durant el qual Xina ha continuat sent de molt el principal constructor de pantans del món - per tal de prevenir les inundacions. Aquesta és la zona on va néixer la civilització xinesa i és a partir d'aquí que es va organtizar el principal contacte de Xina amb el món exterior durant l'edat antiga: la ruta de la seda. La Gran Muralla, que és més una línia geogràfica que militar, separava el món dels ramaders nòmades del dels agricultors sedentaris, mentre el corredor de Gansu, per on es perllonga la terra de loess, connectava la terra de loess amb el desert de Taklamakan: Dunhuang va ser durant segles el límit occidental del món xinès. 

2. La conca del Yangzi té una dimensió, en el seu curs navegable, que cobriria bona part dels països d'Europa occidental.  Es caracteritza pel conreu de l’arròs -de llarga tradició i altíssims rendiments-, i els canals d’irrigació. Les ciutats més importants d’aquesta zona són Shanghai i Nanquín. El riu Yangzi, navegable en gran part del seu curs, i amb un cabal menys incontrolable que el del riu Groc, gràcies a l'abundància de llacs que al llarg del seu curs actuen com a pantans naturals, fa funcions, juntament amb els seus múltiples afluents, d'un gran i ramificat mar interior de Xina. El Gran Canal, construit al segle VI en una zona que ja estava entrecreuada de canals, va assegurar la unió de la Xina del Huanghe amb la del Yangzi. Actualment, sobre el Yangzi s'hi està fent una immensa i polèmica presa, la de les Tres Gorges que inundarà un ampli territori, amb ciutats densament poblades i que ha provocat el desplaçament de prop de dos milions de persones.  Els paisatges del Yangzi, muntanyosos i ennuvolats, han estat durant segles la font d'inspiració dels pintors xinesos. 

3. El Sichuan es caracteritza per les terrasses irrigades i la gran varietat de conreus. Les ciutats més importants d’aquesta zona són Chengdu i Chongqing. La irrigació de la plana de Chengdu, feta al segle III a.n.e., va ser l'obra d'enginyeria hidràulica més important del món antic, i va canviar el curs de la història de Xina, proporcionant als seus governants un immens excedent agrícola. La plana de Chengdu queda encerclada per muntanyes del món tibetà de més de 5.000 m d'alçada; la connexió més important entre el Sichuan i la resta de Xina es fa a través de les Gorges del Yangzi.

4. El Guangdong i en general la zona del sud, es caracteritza per l'extensió del conreu de l’arròs, la importància de la pesca, sovint feta amb cormorans, l'elevat grau d'humitat, el gran nombre de collites anuals i  la importància dels contactes per mar a través de l’estuari del riu de les Perles. Entre Guangdong i Vietnam, el Guangxi , amb un poblament format en gran part per les minories nacionals, essencialment els Zhuang (20 milions), és ja la Xina profunda. El seu relleu kàrstic, d’inigualable bellesa, es combina amb les extensions de terrenys inundats a les vores dels poblats: la multiplicació dels camps mostra tant l’adequació del conreu a les corbes de nivell com el rastre d’una fragmentació extrema de la propietat. Les vivendes emmurallades dels hakka, per la seva banda, donen fe d’un passat de lluites aferrissades. Les ciutats més importants d’aquesta zona són Canton i Hong Kong. 

Al marge de les zones econòmiques clau, altres zones han estat també d'una importància cabdal en la història xinesa. El 90% de la població xinesa pertany a l'ètnia Han, que s'ha anat estenent des del nucli original de la conca del Huanghe cap al sud, en una marxa ininterrompuda cap al tròpic, que s'inicià en temps de la dinastia Han i que a partir dels Song dóna ja molt pes a la Xina del Sud. Les minories nacionals estan especialment concentrades a les zones perifèriques i al sudest.

El Fujian, caracteritzat per un terreny molt muntanyós, ric en te, una gran diversitat dialectal, una línia costanera molt retallada i una població de sempre bolcada cap al mar, conserva en la seva arquitectura popular de cases fortificades el record de conflictes passats. Les ciutats més importants d’aquesta zona són Fuzhou i Quanzhou.

El Yunnan, amb una geomorfologia original i amb àmplies zones d'alta muntanya englobades dins de l'àrea cultural tibetana, té també una important població musulmana. Aquesta zona ha estat de sempre el camí de connexió entre el Sichuan per una banda i el mar i l’Índia per una altra, a través dels tortuosos passos de les muntanyes.

Enllà de la Gran Muralla quedaven també les regions exteriors. La plana de Manxúria s'estén entorn del riu Liao i està intensament connectada amb les planes al·luvials i el Shandong a través del golf de Bohai. Mongòlia Interior comparteix clima i civilització amb Mongòlia. 

El Xinjiang, o Turquestà xinès, situat en el nordoest de Xina, quedava també enllà de la Gran Muralla i per allí entraven tradicionalment les grans caravanes que creuaven els Pamirs. El centre de la regió el forma el duríssim desert del Taklamakan, amb el curs endorreic del riu Tarim. Les vores del desert encerclades pels monts Tianshan i Kunlun, estan puntejades de múltiples oasis i eren creuades constantment per les  caravanes de la ruta de la seda. El gran centre budista de Dunhuang es troba a la confluència del Xinjiang amb el corredor de Gansu i fins allí arriben les últimes torres de la Gran Muralla. El Xinjiang actualment és una zona conflictiva tant pel seu caràcter multiètnic com per la multitud de fronteres que tanquen el seu territori. El pas del Xinjiang cap a l'Índia a través de la ruta del Karakorum, que ha estat la principal via comercial entre el Xinjiang i l'Índia i la via de penetració del budisme, continua tenint actualment un trànsit comercial propi.

Entre Xinjiang i Índia, el Tibet constitueix una civilització a part, estesa per una zona molt superior a la de l’actual província xinesa del Tibet. Integrat al món xinès des del segle XVIII, va ser ocupat directament pels xinesos a partir del 1951. 

Xina ha estat durant mil·lennis un estat basat essencialment en l’agricultura, amb escassa ramaderia i una forta densitat de població. Les grans muntanyes, els deserts i el gran oceà l’han mantingut molt aïllada de la part occidental del continent euroasiàtic. A Xina s’hi ha desenvolupat una civilització altament original i coherent que ha mantingut els seus trets definitoris des de l’antiguitat fins al segle XX.