La periodificació de la història xinesa

La importància que tenen els cicles naturals en el pensament xinès es reflecteix també en la seva visió de la història. De la mateixa manera en que tot en la naturalesa, des de les estacions fins les fases de la lluna, es regeix per unes pautes cícliques, els historiadors van aplicar aquest model cíclic al sorgiment i decadència de les dinasties, generant la idea dels cicles dinàstics, que era evident ja en la primera gran història del món xinès, el Shiji o Memòries històriques de Sima Qian.

Totes les dinasties entrants recopilaven els documents de les dinasties anteriors i en redactaven meticulosament la història que seguia unes pautes similars: el fundador - que podia ser excel·lent o tenir alguns defectes o debilitats manifestos - era sempre molt fort i capaç d'aplegar un gran poder. Això li permetia recaptar els impostos amb els que mantenir un sistema burocràtic eficaç i endegar les obres públiques necessàries: els períodes inicials eren sempre de prosperitat manifesta. Però els seus successors anaven perdent poder i aquest passava a mans de les grans famílies - que evadien els impostos i desviaven cap a ells mateixos les taxes que haurien de pagar els seus camperols proporcionant-los a canvi una part dels serveis que inicialment eren prerrogativa de l'estat - i dels grans grups de palau - famílies dels consorts, eunucs, alta burocràcia -. A mesura que el nombre de camperols que pagava impostos a l'estat anava minvant, les obres públiques eren cada cop més escasses, dics i canals quedaven sense manteniment, els graners amb els que fer front a les fams i desastres naturals quedaven buits, i no hi havia diners per pagar l'exèrcit.

El final de la dinastia - que generalment anava acompanyat d'un emperador pervers i dissolut en el tron - es precipitava normalment per una combinació d'aixecaments de camperols i de la incapacitat de defensar les fronteres. I aleshores es fundava una nova dinastia i s'inaugurava un cicle nou. Aquest concepte organitzador de la història posa l'accent en la fragilitat de la salut econòmica, administrativa i militar dels estats al llarg de períodes llargs, però dona una importància desmesurada al nucli central on es generen i arxiven els documents i tendeix a minimitzar i fins i tot desestimar les evolucions que s'estenen al llarg de períodes que no encaixen amb les dinasties: ni la difusió i aclimatació del budisme entre els segles I i VIII, ni el gran desenvolupament econòmic de Xina entre els segles IX i XII es poden seguir a través de les històries oficials. De fet, sota la idea dels cicles dinàstics hi ha una fal·làcia important: la de que els moments culminants de la civilització xinesa han coincidit amb els períodes de unitat. Per contra, alguns dels moments més brillants de la història xinesa s'han produït en els llargs períodes de desunió, que ocupen un espai en el temps gairebé equiparable al dels períodes d'unitat. Per altra banda, el fet que aquestes històries oficials reprodueixin sempre una visió exclusivament des del centre distorsiona la història: al llarg del segle XX tant l'arqueologia com els estudis regionals de la moderna sinologia han alterat seriosament la visió proporcionada per les històries oficials.

Si bé des de molts punts de vista la visió cíclica de la història xinesa resulta decebedora, el concepte de progressió linear que és l'habitual a occident també planteja problemes. La divisió tripartita de la història en antiga, medieval i moderna amb el seu corresponent model de desenvolupament progressiu i marc cronològic no encaixa amb les grans etapes de la història xinesa ni en dates ni en continguts. Al llarg del segle XX, la visió de la història que més impacte ha tingut sobre la història xinesa ha estat la marxista, que assumeix que totes les societats segueixen un desenvolupament similar des de l'esclavatge, el feudalisme, capitalisme i socialisme fins desembocar en el comunisme. Aquest esquema, que finalment és una versió pormenoritzada i molt tancada de la concepció linear de la història que ha estat sempre la d'occident, ha distorsionat durant dècades el treball dels historiadors xinesos: calia encabir la primera dinastia històrica, els Shang, dins del marc esclavista, quan no hi havia cap evidència d'esclaus; el feudalisme resultava un concepte tan el.lusiu per la periodificació que van acabar estenent-lo del primer mil·lenni aC fins mitjans del segle XX, generant un període de 3.000 anys de duració que contrastava amb les poques dècades que es concedíem a l'etapa capitalista. Avui en dia, tenint en compte que la sinologia es basa cada cop més en fons autòctones i que els documents a Xina han estat organitzats històricament en base a les dinasties, es tendeix a respectar el marc dinàstic incloent-lo en marcs més a l'ús en la història universal sempre que això sigui possible: els Shang, Zhou, Qin i Han encaixen bé dins del marc de la Història antiga, però l'edat mitjana presenta problemes gairebé insolubles que de fet s'estenen també a l'edat moderna i contemporània: ni la cronologia ni els criteris de desenvolupament que ha generat Occident serveixen per res quan s'intenta aplicar-los al món d'Àsia Oriental.