El concepte d'Àsia Oriental

El concepte d'Àsia el van encunyar els grecs - en especial Herodot - al segle V abans de la nostra era dins del context de les guerres mèdiques que enfrontaven Atenes i l'Imperi Persa : era un concepte negatiu, que feia de contrapartida al món positiu dels grecs i que s'identificava gairebé exclusivament amb el món persa. Aquest concepte, més literari que geogràfic, es va anar ampliant al llarg dels segles a mesura que el coneixement geogràfic dels europeus s'anava fent més ampli: les conquestes d'Alexandre els van acostar per primer cop als Pamirs i a Àsia Central; la comprensió del mecanisme dels monsons va permetre als romans navegar regularment fins l'Índia i aquests contactes els van introduir en els circuits comercials de l'Índic: la península de Malàisia apareixia ja en els mapes dels primers segles de la nostra era; el comerç de Bizanci i les caravanes dels monjos nestorians van connectar per primer cop de forma regular el món mediterrani amb les grans rutes d'Àsia Central; l'expansió dels mongols i els viatges que monjos i mercaders va emprendre cap aquest nou imperi van fer que Europa prengués consciència de la presència de civilitzacions avançadíssimes en el extrem orient del continent; i finalment, al segle XVI Europa va introduir-se de forma definitiva en els grans circuits comercials del continent.

Ja aleshores, pels europeus, Àsia i Orient eren sinònims i l'Àsia inicial d'Herodot s'havia convertit en un immens continent en el que hi cabien tota mena de paisatges geogràfics i una munió de civilitzacions altament refinades i amb escassíssimes relacions entre elles. Vist des d'Europa, tot aquell conglomerat seguia tenint una unitat a la que es denominava Àsia. La presència dels jesuïtes a Xina des de finals del segle XVI fins al segle XVIII va generar un allau d'informació sobre aquest país que va impactar especialment al món de la Il·lustració europea, i això va fer que sorgís un nom específic per a tota l'àrea on la influència del món sínic hi era ben visible: l'Extrem Orient englobava Xina, Japó, Corea i Vietnam. A la segona meitat del segle XX, l'eurocentrisme inherent en el nom d'Extrem Orient i les crítiques que això generava, van fer que a la major part de publicacions es substituís aquest apel·latiu pel d'Àsia Oriental.

En els països actuals d'Àsia Oriental, però, el nom d'Àsia no apareix en cap de les seves cròniques fins al segle XIX i és clarament un concepte tan aliè a la seva tradició cultural que no tenia ni nom: avui en dia s'utilitza una adaptació fonètica del nom occidental Àsia, que en xinès es diu Yaxiya, en japonès Ajia i en coreà Asia. Dit d'altra manera, vista des d'Àsia, Àsia no ha existit mai. Els grans nuclis civilitzadors del continent - Pèrsia, Índia, Xina - són entitats tan individualitzades en els camps cultural, històric i geogràfic com ho és Europa i han irradiat de forma poderosa sobre les dues grans perifèries del continent: Àsia Central i Sud-est asiàtic on han sorgit també civilitzacions altament originals.

Si Àsia ha estat un concepte aliè a les civilitzacions que s'han desenvolupat en aquest continent, és evident que Àsia Oriental ho ha estat també. Això no obstant, el nucli de països que Europa ha englobat sota les discutides denominacions d'Extrem Orient o d'Àsia Oriental tenen un comú denominador que els proporciona a tots uns trets clarament distintius: la seva evolució ha seguit el model que denominarem xinès ja que és allí on aquest va cristal·litzar.

El nucli inicial d'aquest món sínic és el que se'n diu la Xina pròpiament dita, és a dir aquella part de la Xina actual que ha estat xinesa des de fa un parell de mil·lenis i que entre Pequin i Canton s'estén per la terra de loess i per les grans planes al·luvials del Huanghe i el Yangzi. Fora d'aquí, la influència xinesa ha estat molt viva en els oasis del Turquestan xinès - l'actual província del Xinjiang - des de fa 2.000 anys. Altres zones perifèriques de Xina són el resultat de conquestes exteriors: Mongòlia i Manxúria són les terres originals dels grans conqueridors del món xinès; mentre el Tibet, malgrat la seva incorporació a l'estat xinès a partir del segle XVIII, és un món en gran part a part, molt més lligat culturalment al nucli indi que no pas al xinès.

Dins de la denominació d'Àsia Oriental hi incloem també aquells països en els que l'empremta del model xinès ha estat decisiva pel que fa a la organització històrica dels seus estats, a les grans corrents culturals que han conformat les seves respectives tradicions, i a les formes d'organització social que han impregnat la seva vida quotidiana: l'ús de l'escriptura xinesa en aquest àmbit ha configurat de forma distintiva l'educació i el funcionament de l'ens polític; l'ús dels palets per menjar és prova d'una influència profunda en un àmbit decisiu de la vida quotidiana. No és cap atzar que Japó, Corea i Vietnam hagin escrit amb caràcters xinesos i mengin amb palets; no ho és tampoc que el Tibet no hagi fet mai ni una cosa ni l'altra.

Un factor decisiu - probablement el que més - per definir el que denominem Àsia Oriental és el de la llengua escrita. La regió té una gran varietat lingüística: les llengües sino-tibetanes n'ocupen l'espai central, que és el més extens, i engloben totes les varietats del xinès; al nord s'hi troben les llengües altaiques - entre les que hi ha el coreà i el japonès; - i al sud les austroasiàtiques - importants a Vietnam. Dins d'aquests grans grups hi ha desenes de llengües locals totalment inintel·ligibles entre elles. Però, malgrat aquesta Babel, el que caracteritza Àsia Oriental és que tots els estats que la componen van adoptar en la fase inicial l'escriptura xinesa. Els hanzi, que els japonesos denominen kanji, es van convertir en el vehicle transmissor del model xinès ja que els caràcters xinesos, a diferència de les lletres dels nostres alfabets, no són ideològicament neutrals: l'escriptura de Xina transmet la seva cultura. En els primers segles de la nostra era, els hanzi es van imposar en aquelles societats properes a Xina que eren ja prou complexes com per adoptar una organització estatal i que no tenien més model d'escriptura que el xinès. Allà on els contactes amb altres civilitzacions eren prou importants i el xinès convivia amb sistemes fonètics - com és el cas del Xinjiang i Mongòlia pel que fa a la resta d'Àsia Central, o del Tibet pel que fa a l'Índia - , van ser aquests els que van acabar servint de base als sistemes d'escriptura que adoptaven els nous estats. El fet que tota Àsia Oriental adoptés l'escriptura xinesa és una prova del poder civilitzador del model sínic, però també del relatiu aïllament d'Àsia Oriental.

Un altre element definidor d'Àsia Oriental és una tradició cultural comú, basada en el confucianisme i el budisme. Cadascun d'aquests països té, a més, elements culturals propis, profundament ancorats en la seva concepció de les relacions entre els homes, els esperits i les forces naturals - taoisme a Xina, shinto a Japó, shamanisme a Corea - que al seu torn han influït i han estat influïts per les dues grans corrents que tenen en comú. El que anomenem confucianisme va ser la força articuladora de tots els estats d'Àsia Oriental que es van cimentar sobre societats altament jerarquitzades des del nucli familiar primigeni fins les més altes esferes del govern: a tot arreu el poder estava en mans dels mascles, els vells, els rics i els ben relacionats, i a tot arreu l'educació era una via d'accés important al poder polític. Durant la fase inicial en que el model sínic va ser el desencadenant de la organització estatal dels països d'aquest àmbit, els governs es regien per procediments administratius complexos i comptaven amb un control social important que s'exercia des del mateix nucli familiar i que els permetia una mobilització notable de la força de treball.

El budisme va arribar una mica més tard però va produir a tota Àsia Oriental una fermentació cultural, artística, religiosa i intel·lectual sense precedents. Malgrat els seus orígens indis, el budisme d'Àsia Oriental és essencialment xinès ja que deriva de la corrent mahayana, la que més va arrelar a Xina. El relatiu aïllament d'Àsia Oriental, per altra banda, va garantir una pervivència del budisme que és avui la més important del món.

La unitat i diversitat en aquest marc d'Àsia Oriental s'ha anat construint lentament al llarg de mil.lenis. Xina es va convertir a partir del 221 aC en un imperi multiétnic que es va imposar sobre la munió de petits estats que es disputaven el seu territori i a partir d'aquest moment la seva influència va irradiar de forma directa sobre el que avui coneixem sobre Corea i Vietnam i de forma indirecta sobre el que ara és Japó, influint de forma decisiva sobre les trajectòries d'aquestes regions - que no eren encara estats independents identificables - durant més de mil anys. L'impacte del model xinès en aquest món sino-cèntric era encara més gran pel fet de que, tot i que Àsia Oriental no ha estat mai totalment aïllada - com ho demostra entre altres coses la difusió del budisme -, ha evolucionat - a diferència dels móns indi i persa - amb escassíssimes referències d'altres models.