| I. Introducció |
| II. Context històric |
| III. Copèrnic |
| IV.
Conclusió |
| V. Continuadors |
| VI. Bibliografia |
El meu propòsit al fer aquest treball ha estat el d’intentar expressar de manera breu i clara la revolució copernicana en sí, partint de la base de Copèrnic i continuant amb els seus principals “deixebles”( Brahe, Kepler i Galileu). Sóc conscient de que puc haver-me deixat aspectes importants i que altres no els he tractat de la manera més adequada, però he intentat, sempre des de la perspectiva d’estudiant d’Humanitats que sóc, introduir-me en un món gairebé totalment ignorat per mi i entendre’l.
El tombant del segle XV és època de grans innovacions com l’impremta, i de descoberta de nous territoris com Amèrica (1492). En el terreny polític, l’Europa del XVI ha estat caracteritzada pel pas del feudalisme a la concentració del poder o la creació de l’estat.És en aquests moments quan ens trobarem amb l’Imperi de Carles V, últim vestigi d’un gran poder amb ànsies imperialistes. Paral·lelament, trobem l’ensorrament de la unitat de l’Església. La institució religiosa necessitava una neteja i reestructuració internes, però el papat i molts governants europeus es van negar a un possible concili. Així doncs, les divisions internes es van veure agreujades per amenaces externes procedents de governants “poc cooperatius” (com és el cas d’Enric VIII) i el gran desprestigi popular alimentat per les pràctiques corruptes d’alguns representants eclesiàstics (podem citar la família Borgia o la venda de butlles, entre d’altres), van començar a generar moviments alternatius: apareixen personatges com Erasme de Rotterdam (1469-1536), Nostradamus (1503-1566), i especialment, Martí Luter (1483-1546), la ideologia del qual va quallar en una nova religió: el Protestantisme.
La disputa teològica entre catòlics i protestants va acabar tenyint els interessos polítics i degenerant en un seguit de guerres i aliances inestables entre països[2], que no van acabar fins el Tractat de Westfàlia el 1648. D’altra banda, l’Església catòlica en el seu intent de retornar a la puresa i de combatre l’heretgia, en especial el Protestantisme, va augmentar de les pràctiques del tribunal de la Inquisició.[3]
Culturalment parlant, ens trobem en el període denominat Renaixement, caracteritzat per un retorn als clàssics, una nova consciència històrica, estètica, personal i divina, i un afany per aplicar els nous descobriments científics en les arts plàstiques.
Per acabar fem un petit esbós del segle XVII: en aquest segle, a l’Europa continental, l’hegemonia política que havia pogut tenir la casa d’Àustria passa clarament a França, després de la decadència tant de Castella com d’una Alemanya arruïnada i devastada per la guerra. Els grans focus d’oposició a França seran Anglaterra i Holanda, recentment independent, que dominen el comerç. A l’Est d’Europa, en canvi, la potència dominant fins a finals de segle fou l’Imperi otomà.
BIOGRAFIA
Thorn, Polònia 1473-Frauenburg, Alemanya, 1543. Copèrnic va quedar orfe de pare als deu anys d’edat i fou adoptat pel seu oncle matern, Lluc Watezelrode, posteriorment bisbe de Warmie. Va estudiar dialèctica i filosofia a la Universitat de Cracòvia, una de les més importants de l’època i tingué per professor a Albert Brudzewski (1445-1497), matemàtic i astrònom distingit, del qual és probable que n’heretés l’interès per la cosmologia. Després marxà cap a Bolònia, on cursà dret, medicina, filosofia, grec i astronomia i entrà en contacte amb el cèlebre astrònom Domenico Maria da Novara (1454-1504). Fou nomenat el 1501 canonge de Frauenburg, però abans d’assentar-s’hi realitzà encara un últim viatge a Itàlia, a Pàdua i a Ferrara, on continuà els seus estudis i fou rebut com a doctor juris canonici. El 1503 tornà a Heilsberg amb el seu oncle i finalment, després de la mort d’aquest, el 1512, s’instal·là definitivament a Frauenburg. Les seves obres principals són el De Hypothesibus motuum coelestium a se constitutis Commentariolus (1512), obra en la qual s’esbossen ja les seves idees fonamentals, però que fou d’abast limitat exclusivament al seu cercle d’amics i col·laboradors i el De Revolutionibus orbium coelestium libri sex (1543), on ja apareix el seu nou model astronòmic completament exposat i desenvolupat.
Publicat el 1543, se suposa que arribà en mans del seu autor poc abans de morir. Copèrnic, ja fos pel temor al rebuig, a la crítica o a la censura, no va fer pública la seva gran obra fins al cap de 40 anys d’haver ideat llur teoria. No fou fins que finalment, instat per amics i coneguts i especialment pel seu deixeble Rheticus (1514-1574), que es va decidir a editar-lo. Cal dir però que anteriorment, Rheticus havia editat Narratio prima (1540), obra on exposava a grans trets el sistema del seu mestre i que havia tingut un èxit considerable.
No obstant, la publicació del De Revolutionibus va ser confiada a un clergue luterà anomenat Andreas Ossiander, el qual, mig escandalitzat, mig temerós de la resposta repressiva de la Inquisició, va escriure un pròleg al llibre explicant que les teories exposades eren tan sols un artifici matemàtic per tal de facilitar els càlculs astronòmics, però que en cap cas s’havia intentat reproduir el real model cosmològic... “no es necesario que estas hipótesis sean consideradas ni siquiera verosímiles. Basta con una sola cosa: que permitan realizar cálculos que concuerden con la observación” (...) “ y si toma por verdaderas las cosas hechas con otro fin, saldrá de este estudio más tonto que antes de empezarlo.[4]
Copèrnic presenta un univers que té com a centre a un sol immòbil, al voltant del qual giren les orbes circularment i aguantant els planetes errants.
Primer de tot ocupem-nos del sol: l’hel·liocentrisme
[5]
o potser millor hel·liostatisme, ja que l’astrònom concep l’astre
com a immòbil, xoca amb la tradició ptolemàica i aristotèlica, i alhora s’enfronta
amb els principis bíblics. Enlloc va deixar escrites les motivacions per adoptar
aquest nou sistema, però podem esbossar-ne algunes: un cop descartada la idea
del geocentrisme:
“El
desigual movimiento aparente de los planetas y la variación de sus distancias
con respecto a la Tierra nos demuestran que esta no es el centro de todas las
revoluciones[6], rebutjada
també per la impossibilitat d’explicar les variacions de la lluminositat
del planeta Mart des d’una perspectiva geocèntrica, Copèrnic
va haver de buscar un nou centre, i va escollir el Sol, ja fos perquè una òrbita
planetària centrada en el sol permetia explicar les retrogradacions dels planetes,
o bé per raons de tipus estètic: Copèrnic tenia una profunda inspiració pitagòrica,
segons la qual el lloc central l’hauria d’ocupar allò més bonic i més honrat,
oposant-se a la aristotèlica que considera allò central com allò més baix i
indigne: “En
efecto, en este templo magnífico, ¿quién colocaría en otro lugar a tal luminar
que pudiera iluminar a todos a la vez?(..) Así, en efecto, el Sol, reposando
en su trono real, gobierna la familia de astros que le rodea” [7]
Aquí
les idees de perfecció llum i magnificència ressonen clarament. Finalment va
acabar postulant que: “(...)
todo lo que está debajo de la Luna, con el centro de la Tierra, describe entre
los otros planetas una gran òrbita alrededor del Sol, que es el centro del mundo;
y lo que parece ser un movimiento del Sol es, en verdad, un movimiento de la
Tierra(...)”[8]
Per últim parlarem dels planetes. Per a Copèrnic, el moviment dels cossos celests, al igual que el de la Terra, és circular uniforme, o bé una combinació d’ambdós. De la mateixa manera, un cop acceptat el triple moviment terrestre, també quedaran justificats tant la variació del temps utilitzat en recórrer l’el·líptica dels diferents planetes com el seu moviment retrògrad, el qual serà tan sols un moviment aparent produït per l’òrbita de la Terra. Aconsegueix, doncs, explicar les dues grans irregularitats del moviment planetari sense la necessitat de recórrer als epicicles majors. D’altra banda Copèrnic tan sols necessitarà set cercles (un per cada planeta conegut i un altre per a la lluna). Semblava doncs que els sistema copernicà era molt més simple i econòmic que el del seu antecessor Ptolomeu. Però el problema apareix quan s’intenten obtenir dades quantitatives i no tan sols qualitatives: aleshores el model del polonès es complica, i s’han d’afegir més de vint cercles als set inicials. Aquest fet juntament amb la poca millora de la precisió dels càlculs[11] provoquen que amb Copèrnic, ni el problema dels planetes es resolgui, ni el paradigma cosmològic es simplifiqui.
Copèrnic
ha estat considerat com el gran revolucionari de l’astronomia[12].
No obstant, hem de recordar que el pensament copernicà estava amarat de la tradició
aristotèlica i ptolemàica: “hasta
donde le es possible se mantiene aristotèlico dentro de la pròpia disidencia”.[13]
Moltes de les seves teories parteixen de bases tradicionals i altres no es separen
gens dels anteriors astrònoms. Copèrnic havia après de l’últim gran astrònom:
de Ptolomeu, i no va pretendre res més que crear un model que unifiqués les
divergències entre cosmòlegs, a la vegada que criticava el model del seu predecessor
per complex, imprecís i incoherent. D’altra banda, el polonès no és en cap moment
reaci a acceptar que va buscar ajut en els clàssics i que les seves idees van
començar a sorgir a partir d’elles...Més que obrir un nou camí en la ciència,
les seves autèntiques preocupacions eren la precisió matemàtica i celeste i
el detallat estudi científic, així com la idea d’una harmonia cosmològica estètica.
Així doncs hem de titllar-lo a ell i a la seva obra principal, més que d’innovadors,
com a ponts entre dues tradicions, una que acaba i culmina ell mateix i un que
s’inicia. La revolució científica del disset no es hereva directa de Copèrnic,
sinó de la llavor que ell va plantar i que els seus continuadors van saber aprofundir
i perfeccionar-ne les teories fins a ser capaços d’extreure’n “las
radicales consecuencias que derivan del texto copernicano.”[14]
Retrat de Brahe
Brahe és conegut en la història de l’astronomia com a un observador admirable, responsable d’un canvi tant en les tècniques i els instruments com en el grau de precisió de les observacions astronòmiques. Ja des de la infància demostrà passió per aquesta ciència, i als disset anys, descobrint la conjunció de Saturn i Júpiter comprovà la inexactitud de les taules astronòmiques i la necessitat de reformar-les. El 1572 va descobrir una Nova, amb la qual cosa va desmuntar la tradicional idea de la immutabilitat de les estrelles, que quedarà definitivament desfasada amb l’observació el 1577 d’un gran cometa. Alhora, va rebutjar l’existència d’orbes planetàries en demostrar que moltes de les trajectòries dels cometes els hi eren secants: així doncs s’arribaven a dos conclusions: els astres es mouen lliurement per l’espai i les dimensions de l’univers es redueixen considerablement. La seva tasca observadora, va ser recolzada per Frederic II de Dinamarca que li concedí l’illa de Hveen (1576) com a vivenda (el castell d’Uraniborg) i observatori, on va realitzar anotacions de gran precisió i perfecció.
Igualment, Brahe va idear un sistema cosmològic propi diferent del de Copèrnic, el qual rebutjava per contradir la Bíblia, per la impossibilitat de descobrir el paral·laxis de les estrelles fixes i per no poder acceptar el moviment de la Terra. El seu paradigma feia girar els planetes al voltant del Sol i el Sol al voltant de la Terra.: combinava el sistema ptolemaic amb el copernicà .
Sistema de Tycho
JOHANNES KEPLER (Weil der Stadt, Alemanya 1571 - Ratisbona, 1630)
Retrat
de Kepler
Ha passat a la història per ser un copernicà convençut, i per desenvolupar un sistema matemàtic que demostrés coherentment el sistema heliocèntric : va intentar extreure totes les conseqüències del nou model i va plantejar-se la qüestió de la dinàmica celest. “Lo que Kepler buscaba descubrir era, desde luego, la estructura matemática real y las causas físicas reales”.[16]
No obstant, el pensament de Kepler es debatia entre la matemàtica, la física i el misticisme pitagòric i neoplatònic. Així ho demostra en el seu primer llibre important, el Mysterium cosmographicum on exposa, tot intentant demostrar un ordre matemàtic a l’Univers, que els cinc cossos sòlids platònics (cub, icosàedre, octàedre, tetràedre i dodecàedre) separaven les esferes dels sis planetes existents. Aquesta teoria però, la va rebutjar posteriorment.
Kepler, fou deixeble de Brahe(1600) i a la mort d’aquest(1601) va heretar-ne tot el seu corpus d’observacions. Al igual que el seu mestre, no creia en l’existència de les esferes cristal·lines, i influït pel neoplatonisme va desenvolupar la idea d’una anima motrix, : “los planetas son arrastrados por los rayos de una fuerza motriz, el anima motrix, que emana del sol”. [17] Aquesta teoria que es relacionava en certs punts amb el contemporani magenetisme de Gilbert[18], fou fonamental per al desenvolupament de les seves lleis. Aquestes tres lleis van permetre a Kepler acabar amb el problema dels planetes després d’anys d’investigació centrats en el moviment de Mart i agafant com a base els càlculs i observacions de Brahe. Les dues primeres lleis astronòmiques apareixen en Astronomia Nova, (Praga 1609). La primera deia que la trajectòria orbital dels planetes era el·líptica i no circular com s’havia cregut fins al moment, i que un dels focus de dita el·lipsis estava ocupada pel sol. La segona és l’anomenada llei de les àrees que deriva de l’errònia llei de les velocitats[19] i postula que el temps recorregut és igual a l’àrea recorreguda. El sistema cosmològic s’ha simplificat: ja no seran necessaris epicicles, ni excèntriques ni equants...La seva tercera llei, recollida en Harmonices mundi (1619), ja no descriu el moviment planetari, sinó que és d’un gènere diferent i concorda perfectament amb les seves ànsies de buscar les harmonies regulars que regien el món. Manifesta que[20] : “los cuadrados de los tiempos empleados por dos planetas en su revolución alrededor del Sol, son proporcionales a los cubos de sus distancias medias respecto al Sol” [21].
Els últims anys de la seva vida els va dedicar a completar les taules astronòmiques de Tycho, encara que és va basar en el seu propi sistema. Seran les Taules Rudolfines, publicades l’any 1627 i caracteritzades per la seva gran precisió.
Representació gràfica de la primera llei de Kepler
Representació gràfica de la segona llei de Kepler
GALILEU GALILEI (Pisa, Itàlia, 1564, Arcetri, 1642)
Retrat
de Galileu Galilei
El 1609 Galileu, científic italià que buscava una interpretació matemàtica del cosmos, va dirigir el telescopi cap al cel i va quedar sorprès de la visió: l’Univers presentava gran quantitat d’estrelles desconegudes. De la mateixa manera, al enfocar la lluna, va poder observar les irregularitats que presentava la seva superfície (cràters, muntanyes...), i que el Sol, presentava unes taques que apareixien i desapareixien: la immutabilitat de l’Univers i la superioritat del món supralunar quedaven totalment descartats. De la mateixa manera la sorpresa en observar que Júpiter tenia quatre llunes que es movien al seu voltant a l’igual que segons Copèrnic es movia la Lluna al voltant de la Terra fou considerable, però arribà al seu grau màxim en observar les fases de Venus, que demostraven clarament la teoria heliocèntrica. El telescopi fou doncs una bona arma per enfrontar-se amb els que negaven el copernicanisme, però no era una prova definitiva. Tot i això en el telescopi “reside la verdadera importancia de la obra astronómica de Galileo: su popularización de la astronomia (copernicana)”[22], ja que va generalitzar l’observació del cosmos, tant en astrònoms i experts com en aficionats i curiosos. De totes maneres, el sistema copernicà no fou totalment acceptat pels astrònoms fins el segle XVIII.
Les noves observacions que Galileu realitzà les publicà en el Sidereus Nuncius (1610), juntament amb una clara defensa del sistema copernicà. La Inquisició va començar a reaccionar davant aquestes “desobediències teològiques” i va prohibir el De Revolutionibus el 1616. El 1632 Galileu va ser jutjat i obligat a desmentir públicament tot allò referent al copernicanisme i en especial la seva última obra: Diálogo sobre los dos sistemas principales del mundo (1632).
Galileu també va dur a terme un interessant estudi sobre la ciència del moviment, en especial sobre les lleis de cinemàtica i dinàmica, i es va acostar força al concepte modern d’inèrcia. Totes aquestes formulacions matemàtiques serviran de base per al desenvolupament de la mecànica, encapçalat pel físic anglès Isaac Newton (1642-1727). Però això ja és un altre tema.
-Crombie,A.C.,
Historia de la ciencia de San Agustín a Galileo, Madrid, Alianza, 1974
-Hall,
D.H., History of the Earth Sciences during the Scientific and Industrial
revolutions, New York, Elsever Scientific Publishing Company
-Kuhn, Thomas S., La revolución copernicana, Barcelona, Ariel, 1978.
-Thuiller, P., De Arquímides a Einstein las caras ocultas de la invención científica, Madrid, Alianza, 1990.
-Vernet, Juan, Astrología y Astronomía en el Renacimiento: La revolución copernicana, Barcelona, Ariel, 1974.
-Westfall, Richard s. La construcción de la ciencia moderna: mecanismos y mecánica, Barcelona, Labor, 1980.
[1] Cal matisar que ens referim a l’Europa central i continental
[2] El seguit de guerres religioses que van tenir lloc durant el segle XVI-XVII van tenyir el marc de l’Europa central creant una complexa i variant xarxa d’aliances entre païssos per interessos comercials, polítics, socials...degut a qüestions d’espai, no descriuré amb concreció les postures dels diferents estats durant el conflicte.
[3] La Inquisició va aprèixer en el context de les croades del segle XII que combatien suposades heretgies com la albigesa i la valdesa. L’objectiu principal d’aquesta institució, el document fundacional de la qualés un decret del papa Luci III de 1184, era el de combatre qualsevol tipus de pràctica o ideologia contraris als dogmes cristians.
[4] Andreas Ossiander, pròleg del De Revolutionibus, segons Vernet, 1974, pp. 92-93
[5] Hauríem de precisar que Copèrnic no va situar el centre exactament al sol, sinó que el moviment dels astres es troba referit al centre de l’òrbita de la Terra que a la seva vegada gira al voltant del sol.
[6] V. Copèrnic, De Revolutionibus, segons Kuhn, 1978, p.203
[7] V.Copèrnic, De Revolutionibus, segons Vernet, 1974, p.101
[8] V.Copèrnic, De Revolutionibus, segons Crombie 1980, p. 158
[9] V.Copèrnic, De Revolutionibus, segons Kuhn, 1978, p.202
[10] V.Copèrnic, De Revolutionibus, segons Kuhn, 1978, p.203
[11] Copèrnic no va dedicar-se a l’observació del cel, sinó que es va preocupar molt més per la teoria i les formulacions matemàtiques. Es basava en dades que podien arribar a tenir un marge d’error de 8 o 10 minuts. Cal esperar fins a Tycho Brahe per a obtenir gran precisió en les observacions.
[12] Per molt que les teories de Aristòtil i Ptolomeu fossin les comunament acceptades per més de 1000 anys, les dissidències i opinions contràries a un geocentrisme estàtic, daten ja des de l’Antiguitat, i seguiran amb , Nicolau d’Oresme(1320-1382), Nicolau de Cusa (1400-1464), Peuerbach (s.XV), Regiomontano(1436-1476), Leonardo da Vinci (1452-1519), Girolamo Fracastoro(1478-1553), Amici (s.XV-XVI) Celio Calcagnini (1479-1541)... Copèrnic va heretar també aquesta cultura que s’oposava a la tradició, no obstant, degut a l’època i a altres circumstàncies, la seva argumentació va quallar més que la dels seus predecessors.
[13] V. Kuhn 1978, p.202
[14] Vid. Kuhn 1978, p. 186
[15] Degut a les dimensions del meu treball i a la seva orientació, he de ser selectiva i limitar-me a allò que em sembla més rellevant per a la Revolució copernicana. Així, no puc tractar d’autors tant interessants com Bruno(1548-1600), Gilbert, entre d’altres, i em centro en els tres continuadors principals de Copèrnic : Brahe, Kepler i Galileu, encara que també he de tractar-los escuetament.
[16] V. Westfall, 1980, p.18
[17] V. Kuhn, 1978, p.279
[18] Gilbert (1544-1603). Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 12, p.78: “Metge i físic anglès. Fou un dels iniciadors de l’estudi experimental dels fenòmens magnètics. Descobrí el magnetisme terrestre(...)”
[19] Kepler va formular l’anomenada llei de les velocitats segons la qual la velocitat dels planetes és inversament proporcional a la seva distància del Sol. Newton (1642-1727)va descobrir posteriorment la incorrecció d’aquesta llei. No obstant, Kepler va derivar d’aquesta llei equivocada, la correcta llei de les àrees i en alguns moments va arribar a usar-les indistintament.
[20] S’ha de tenir en compte que el llenguatge matemàtic ha anat canviant al llarg del temps. La majoria de lleis estan formulades segons termes moderns.
[21] V. Debus, 1985, p.171
[22] V. Kuhn 1978, p.291