La ciència àrab i el món cristià europeu: herència,
transmissió i recepció de les principals idees científiques
d'Orient a Occident
"De
mis maestros árabes yo aprendí a ser guiado por la razón. Vosotros, sin
embargo, cautivados por la creencia en la autoridad, seguís vuestro cabestro"
Adelard de Bath
"No
s’ha de vendre al jueu ni al cristià llibres de ciència sinó els que
siguin de la seva pròpia llei, car aquests tradueixen els llibres de ciències
i els atribueixen a la seva gent i als seus bisbes, essent, com són, obres
dels musulmans"
Ben Abdun al-Tuchibi
ÍNDEX
I.
Presentació
Aquest treball és una exposició de les característiques de la ciència
àrab en relació a la cultura cristiana occidental, de manera que l’estudi
se centra en aquells trets de la ciència àrab que, directa o indirectament,
han determinat l’evolució de la tradició científica europea. La tasca de
traducció (gràcies a la qual ens han arribat molts dels coneixements de l’Antiguitat
) i algunes idees científiques d’Orient (que han estat assimilades per
la cultura cristiana europea) són les dues característiques principals de la
relació Orient-Occident, i és a partir d’elles que s’il·lustra l’herència
de l’Antiguitat en el món àrab, la transmissió d’aquesta, i
la recepció (tant de l’Antiguitat com de la ciència àrab) al món
cristià europeu.
Amb tot, l’objectiu del treball és reconèixer la gran aportació que realitzaren
els àrabs a la cultura científica europea, i demostrar que la base a partir
de la qual s’ha construït el sistema científic actual pertany, en bona
part, a l’Espanya de l’Islam.
II.
Introducció històrica
EL
NAIXEMENT DE L'ISLAM
L’Islam
neix a principis del s. VII als límits de l’antic Imperi Romà (aleshores
ja bizantí) i l’Imperi Persa, fruit d’un home: Mahoma. Després d’un
començament poc prometedor (619 d. C.), Mahoma va aconseguir, l’any 631,
fer-se amb el poder –mitjançant la força de les armes– i unificar
la Península Aràbiga –enviant ambaixadors als països veïns (Bizanci, Pèrsia,
Abisínia), als quals anuncià el caràcter ecumènic de la seva predicació-.
Quan Mahoma va morir (632 d. C.), el regne creat per ell es va transformar ràpidament
en un imperi (estenent-se per Arabia, Síria Pèrsia i Egipte), i 40 anys després,
els àrabs ja amenaçaven a la vegada Índia, Xina i Tunísia. Tot i així, dins
dels musulmans ja havien arrelat les primeres discòrdies d’ordre intern:
xiís, sunnís i jarichis s’enfrontaven per la monarquia electiva.
Paral·lelament a les disputes entre aquests partits político-religiosos, les
guerres d’expansió continuaven i ja a finals del s. VII (entre 661 i 715)
caigueren en mans dels musulmans totes les terres que discorren pel sud de la
Mediterrània (entre els Pirineus i el riu Indo). No obstant això, l’expansió
musulmana aviat sofrí els seus primers fracassos militars: a Poitiers, l’any
732, i a Àsia l’any 747. D’aquesta manera quedà constituït el nou
estat, la dar al-islam ("Terra de l’Islam").
EXPANSIÓ
ISLÀMICA
La
conquesta de nous territoris va ser realitzada per neòfits (berebers islamitzats)
que estaven enquadrats en comandaments àrabs. En el cas d’Espanya, l’exèrcit
conqueridor estava format majoritàriament per àrabs, de manera que aquesta tribu
dominant (representaven una força de 30.000-40.000 individus) va aconseguir,
al llarg dels segles, arabitzar la immensa massa d’hispans, i, cap a finals
del s. X, l’àrab començava a ser la llengua majoritària.
L’expansió islàmica cap a la Península Ibèrica començà amb la dinastia
Omeia (661-750), amb la qual hi hagué tot un seguit de conquestes espectaculars
que tenien l’objectiu de sotmetre els berebers d’Àfrica (la qual cosa
els suposaria el camí lliure cap a la Península Ibèrica). En l’època dels
últims sobirans de la dinastia omeia esclatà una guerra civil entre omeies i
abbasíes, el resultat de la qual fou la derrota i l’extermini dels omeies,
excepte algun dels seus membres, que aconseguiren fugir i refugiar-se a la península
ibèrica, instaurant així l’emirat independent de Còrdova.(750-943). Espanya,
doncs, es convertí en una província amb independència política, però no religiosa.
EL NAIXEMENT
DE LA CULTURA ÀRAB: LA CIÈNCIA
L’únic
text a partir del qual podem treure informació sobre la cultura àrab en els
seus inicis és l’Alcorà, llibre que ha estat poc estudiat des del
punt de vista dels coneixements científics que exposa. Per tant, si volem remetre’ns
a aquest primer text, ho haurem de fer a partir de "las alusiones
a determinados métodos o creencias que llevan implícitas una conexión más o
menos mediata, con las culturas de la Antigüedad" [Vernet, 1982,
pàg. 31]. Del coneixement científic que podem deduir a partir dels textos corànics,
cal destacar-ne dues fonts: els coneixements científics egipcis, i els de Mesopotàmia.
D’aquest origen bipartit els musulmans sempre en van ser conscients, i
prova d’això n’és el conte d’Hermes
d’Albumasar (m. 886), el qual plasma la consciència dels musulmans respecte
l’origen heteregoni de la seva ciència [vegeu-lo
a VERNET, 1992, pàgs. 22-24].
A més d’aquesta transmissió indirecta de la ciència de l’antiguitat
a l’Islam, n’hi va haver una altra que es produí a través de les traduccions
escrites en diverses llengües (sànscrit, grec, siríac, i pahlewí) a l’àrab.
Fins l’últim quart del s. X, Bagdag fou el centre de la gran cultura musulmana,
i prova del seu paper cabdal en el naixement de la cultura científica àrab,
n’és la creació de la Casa de la saviesa. al s. VIII per la cort
d’Harum al-Rashid i al-Ma’mún. Aquest centre cultural va agrupar les
figures científiques més rellevants de l’època i els oferí grans possibilitats
(biblioteca excel·lent, sous alts, ...).
A finals del s. X Bagdag deixa de ser la capital cultural (la inseguretat política
impedeix que el desenvolupament cultural continuï amb el mateix rigor que fins
aleshores) i es substituïda, progressivament, per nuclis de poder i sobirans-mecenes
de moltes de les antigues províncies, ara ja independents. En el cas de la ciència
hispano-àrab, el seu desenvolupament autòcton va començar en l’època d’Abd
al Rahman II (822-852).
III.
Herència de l'Antiguitat en el món àrab
Tal
com s’ha dit a l’apartat anterior, els aspectes heretats de l’Antiguitat
pels àrabs foren múltiples. Aquí però, només n’exposarem dos exemples:
3 .1) Els numerals (anomenats "àrabs" i de procedència índia)
3.2) La doctrina astrològica de les conjuncions (nascuda a la Pèrsia sassànida)
ELS NUMERALS
Molts dels
progressos del pensament matemàtic àrab ja els trobem plenament consolidats
entre els hindús, els quals, a diferència dels grecs, van desenvolupar molt
més l’aritmètica i l’àlgebra que no pas la geometria.
Els matemàtics hindús van desenvolupar un sistema de números en el qual el
valor d’una xifra era significat per la seva posició. El seu desenvolupament
presenta un estrany paral·lelisme amb el sistema sexagesimal absolut utilitzat
a Babilònia dos mil anys abans, la qual cosa ens fa pensar que deriva directament
d’aquest [Vernet, 1999, pàg. 91]. Per tant, fou a l’Índia on es gestà
aquest nou sistema i prova d’això n’és un seguit de textos literaris
(que entronquen ja amb els textos hispans i amb el nostre sistema de numeració
de base deu), els qual remeten a l’Índia com a lloc d’origen .
Respecte l’ús del zero, cal dir que probablement entre els segles II-VI
els habitants del Pròxim Orient degueren utilitzar tres tipus de numeració (el
de valor numèric de les lletres, el de nou xifres, i el de deu amb zero), però
és força segur que el concepte de zero no hagués desaparegut des de l’aplicació
dels babilònics.
Als segles VIII-IX el sistema de base deu ja estava consolidat a tot el món
àrab i penetrà a Occident al s. XII, no consolidant-se fins un segle després.
Al llarg dels s. XIII i XIV es va estendre el coneixement dels aràbics pels
territoris de la Cristiandat occidental a través d’almanacs i calendaris
populars, i es va reforçar gràcies a les divulgacions d’autors matemàtics,
entre els quals cal destacar Leonardo Fibonariu de Pisa (1202) i el seu llibre
Liber abbaci.
LA DOCTRINA
ASTROLÒGICA DE LES CONJUNCIONS
Una de les
característiques més destacades de l’astronomia–astrologia medieval
fou la teoria que feia dependre els esdeveniments històrics dels moviments dels
astres. Aquesta teoria –que possiblement remet a l’antiga Babilònia–
és l’única influència sassànida en aquest camp científic, la qual cosa
no li treu importància perquè la seva influència ha arribat fins els nostres
dies.
Es creu que aquesta teoria va entrar al món occidental a través de la tradició
llatina de Kitab alquiranat d’Albumsar, (m. 888) realitzada per
Juan de Sevilla (fl. 1135-1153) sota el títol De magnis conjuntionibus et
aunorum revolutionibus. La part d’aquesta obra que ens interessa és
aquella en la qual es tracta del naixement i mort dels reis i dels imperis .
Les teories defensades ("els canvis depènen de les conjuncions cronocràtors
(Saturn i Júpiter) i, en segon lloc, de Mart", i "cap imperi
o estat és etern") van tenir una transcendència decisiva a la cultura àrab:
van ser molt acceptades entre els enemics dels abbassíes (els siïs), els quals
ja van escriure interpel·lacions de la història al s. IX. La mateixa raó per
la qual aquest sistema agradava als enemics dels musulmans del poder constituït,
fou per la qual els cristians peninsulars el van adoptar (tal com hem dit, a
partir de la traducció de Juan de Sevilla): aquesta teoria els donava esperances
que algun dia triomfarien sobre l’Islam, i així fou com a partir d’ella
es va començar a fer tot un seguit de profecies.
IV.
Transmissió i recepció de la ciència àrab en la
cultura occidental cristiana
Les
primeres traduccions de l’àrab al llatí es realitzaren a mitjans dels s.
X a la Marca Hispànica, i possiblement fins el sXV fou una tasca sense interrupció.
La gran majoria són textos llargs que resumeixen una obra científica oriental,
sense donar ni el nom de l’autor ni el del traductor. D’aquestes traduccions,
cal destacar-ne els textos de Ripoll, ja que constitueixen el testimoni més
antic conegut ( és de mitjans del s. X).
CIÈNCIES
EXACTES
Una
de les gran aportacions musulmanes a la civilització occidental radica en els
seus descobriments algebraics i trigonomètrics, fins el punt que no seria
descabellat afirmar que ambdues ciències són d’origen àrab: "Es cierto
que ambas tienen precedentes indios y clàsicos y que estos, a su vez, se apoyan
en otros babilónicos, (…) pero nada de ello obsta al derecho árabe de atribuirse
la paternidad de ambas" [Vernet, 1982, pàg. 96].
La primera obra que coneixem sobre els descobriments àrabs respecte de l’àlgebra,
és un tractat de Al-Khwarizmi (m. 846) anomenat Àlgebra. L’any 1143
Roberto de Chester va traduir la primera part d’aquesta obra amb el nom
de Liber algebrae et almucabola, i poc després, Gerard de Cremona va
realitzar una segona versió, titulada De jebra et almucabola. Així fou
com es va introduir a Europa una ciència completament desconeguda fins llavors:
l’àlgebra..
Al-Khwarizmi
(m.846)
La trigonometria
es desenvolupa al Pròxim Orient i a Espanya entre l’any 975 i 1039, i el
seu pas cap Occident es produeix a partir de mitjans del s. XII en obres de
traductors cristians i jueus escrivint en llatí (com Abraham b. Ezra) o en hebreu
(com Tibboridas i Gersonides).
Les principals línies trigonomètriques, però, degueren establir-se ja a principis
del s. IX, perquè són diversos els autors àrabs que mostren un coneixement força
profund: Battaní (traduït per Plató de Tívoli) ja estableix la fórmula fonamental
de la trigonometria esfèrica; Abdul-l-Wafà demostra la fórmula per addició d’angles
( fórmula que reapareix a l’Opus palatinum de triangulis de Retico,
deixeble de Copèrnic); i Ibn Yunús descobreix la fórmula que dóna el producte
mitjançant la suma (després utilitzada per Tycho Brahe).
En el terreny de la geometria, hem d’esmentar, necessàriament, l’obra
d’Euclides: la primera traducció completa al llatí medieval dels Elements
es deu a Adelard de Bath, que es va basar en l’edició àrab d’Al-Hayyay
Yusuf b. Matar (s. IX). En aquesta ( com en d’altres traduccions) es va
tenir en compte els comentaris anteriorment realitzats per savis àrabs, per
exemple, els de Tabit t. Qurra. D’aquest darrer autor també cal destacar
la generalització que va fer del teorema de Pitàgores, la demostració del qual
(incloent les demostracions més en ús avui en dia) reposa en l’aportació
àrab [Vernet, 1982, pàg. 97].
L’astronomia àrab és un camp que, tot i que deu la seva essència
a l’Antiguitat, va ser especialment desenvolupada pels astrònoms àrabs.
Un dels aspectes més importants que cal destacar són les taules astronòmiques
escrites per Azerchel Hispanus (Azarquiel) anomenades Tabulae toletarrae,
que foren traduïdes per Gerard de Cremona i que esdevingueren un punt de referència
essencial en el saber europeu, per diverses raons:
a) Presenten un coneixement molt ampli de tipus cronològic, tan matemàtic com
historiogràfic .
b) Ensenyen coneixaments de trigonometria
c) Introdueixen–implícitament i des d’un punt de vista cronològic
i a través dels seus valors numèrics–un nou sistema planetari.
Un darrer exemple que per si mateix evidencia el deute de l’astronomia
europea amb la ciència àrab és l’obra Configuración del mundo, d’Alhacén,
la qual fou traduïda a l’espanyol (per mandat d’Alfons X) per Abraham
Hebreus. Paral·lelament, fou objecte de versions al llatí, amb el títol Liber
de mundo et coelo. L’obra és una cosmografia (sense antecedents matemàtics)
que exercí molta influència en autors renaixentistes i especialment en Peurbach,
i a Regiomontano, Copèrnic i Reinhold (aquests darrers a través de Theorical
novae planetarum). A més, els comentaris que en va fer Averroes (juntament
amb els de la Física d’Aristòtil) foren la base d’una de les
reformes científiques més transcendentals en l’evolució del pensament humà:
la reforma basada en les ideees de Copèrnic [Vernet, 1999, pàg. 279].
Pel que fa a l’astrologia, també hi hagué una aportació molt important,
tot i que en menor mesura. Potser l’aportació més gran fou el paper de
transmissora de l’Antiguitat, a través de traduccions àrabs, posteriorment
vertides al llatí, com per exemple:
-) Plató de Tívoli (1138) va traduir el Tethabildos molt probablement
a partir de la versió àrab d’Ibrahim b. Salt.
-) Juan de Sevilla traduí Flores astrologicae d’Albumasar
Paral·lelament a les traduccions, els astròlegs àrabs també van fer descobriments,
com és el cas d’Albumasar, al qual, segles més tard, Jerónimo Muñoz i Tycho
Brahe van atribuir-li el fet d’haver determinat, per primera vegada, que
els cometes pertanyéssim al món celeste i no al sublunar ("error d’Aristòtil").
LES
CIÈNCIES DE LA NATURALESA I LA TÈCNICA
Les
aportacions àrabs a la física depenen del grau de desenvolupament que
van assolir les diverses branques d’aquesta: mentre que en electricitat
i magnetisme fou nul·la i en dinàmica escassa, en el camp de l’òptica
es produí un desenvolupament molt important.
La relació entre Europa i els avenços en la ciència àrab en aquest darrer camp
fou molt notable donat que l’obra bàsica, el Kitab al-Manazu d’Ibn
al-Haytan, va ser traduïda al llatí per Vitelo (1269) i editada per Federico
Risnes amb el títol de Thesaurus Opticus (Basilea, 1572). En aquesta
obra es tractava, entre altres coses, de la càmera obscura i de la relació entre
l’angle d’incidència i refracció (arribant a la conclusió que aquest
no és constant).
La química va ser coneguda a l’Islam molt d’hora,
i a partir de coneixements rebuts de l’Antiguitat, la desenvoluparen personatges
com Jalid b. Yazid, Chàbir b. Hayyam o Razí (aquest darrer fou metge i alquimista,
i a ell se li deu la classificació dels éssers en tres regnes: mineral, vegetal
i animal). Segons Vernet, "detrás de la hojarasca verbal de estos autores,
los europeos aprendieron a ver que los seres vivos de la creación eran fruto
de una evlución contínua" [Vernet, 1982, pàg. 119]. Aquest desenvolupament
de la química fou, en gran part, gràcies als descobriments i projeccions de
nous instruments (ex. l’alambí), obtenint nous cossos (ex. àcid nítiric)
o aplicant procediments d’índole diversa (ex. congelació).
Pel que fa a les traduccions de textos mèdics, la gran majoria són d’àrabs
espanyols: es tradueixen principalment les obres de Razi (m. 932), Avicena (m.
1037) i Averroes (m. 1197), valorats per l’agudesa en les observacions.
D’altra banda, també es van traduir autors àrabs que eren traduccions
de l’Antiguitat, com és el cas de les traduccions de Constantí l’Africà
(m. 1087) respecte d’autors grecs (Hipòcrates, Galé) a través d’autors
àrabs (Alí b. Abbas al-Machusí, m. 950).
V.
Conclusions
L’influx cultural del món àrab sobre Europa durant els s. VIII-XIV
va determinar, d’una manera molt més profunda de la que pensem, l’evolució
de la ciència europea. La importància dels àrabs no rau únicament en el seu
paper de transmissor del Saber de l’Antiguitat, sinó que molts d’ells
van fer grans descobriments en els quals es recolzà la ciència europea. Tot
i així, la civilització cristiana occidental mai ha reconegut (ni reconeix encara)
la seva herència al món islàmic, la qual cosa demostra, un cop més, que la nostra
Història encara està molt lluny d’abandonar el primitiu caràcter egocèntric.
VI.
Bibliografia
-GARCIA, M, 1996 Sepharad. Barcelona: Barcanova
-VERNET, Juan,
1982 Islam y Europa. Barcelona: El Albir 1992 La transmisión de algunas
ideas científicas de Oriente y de Occidente en los siglos XI-XIII. Roma:
Unione internazionale degli istituti di archeologia, storia et historia dell’Arte
1999 Lo que Europa debe al Islam de España. Barcelona: El Acantilado
