|
|
L´evolució de la cultura científica europea al llarg dels segles precedents a la revolució copernicana está intimament lligada a les característiques de la ciència àrab, només perquè algunes idees científiques d´Orient van ser assimilades per la cultura europea sinó també per la tasca de traducció, gràcies a la qual ens han arribat molts dels coneixements de l´antiguitat.
El
naixement de la ciència árab 
L´únic text a partir del qual podem treure informació sobre la cultura àrab en els seus inicis és l´Alcorà.El coneixement científic que podem deduir a partir dels textos corànics cal destacar-ne dues fonts: els coneixements científics egipcis i els de Mesopotamia, origen bipartit, que els musulmans sempre en van ser conscients. A més, n´hi va haver una altra que es produí a través de les traduccions escrites en diverses llengües (sànscrit, grec,siríac i pahlewï) a l´àrab. Fins l´últim quart del s. X Bagdag fou el centre de la gran cultura musulmana, una prova n´és la creació de la Casa dela saviesa (Bayt al-hikama9 al s.VIII per la cort d´Harum al-Rashid i al-Ma´mún. Aquest centre cultural va agrupar a les figures científiques més rellevants de l´època i els oferí grans possibilitats pel desenvolupament de la ciència. A finals del s.X Bagdag deixa de ser la capital cultural i es substituïda, progressivament, per nuclis de poder i sobirans-mecenes de moltes antigues províncies, ara ja independents.
Característiques
de la ciència àrab
La ciència àrab neix i es desenvolupa a partir de l´herència d´idees de l´antiguitat, tot i que els seus progressos en l´àmbit científic foren notables, no es poden deslligar dels avenços realitzats per altres comunitats com ara la grega Antiga o la Persa sassànida.Els aspectes heretats per l´Antiguitat foren múltiple, com per exemple els numerals (anomenats "àrabs" i de procedència india) o la doctrina astrològica de les conjuncions (nascuda a la Pèrsia sassànida). Els numerals Molts dels progressos del pensament matemàtic àrab, ja els trobem plenament consolidats entre els hindús, els quals, a diferència dels grecs, no van desenvolupar molt més l´aritmètica i l´algebra que no pas la geometria. Els matemátics hindús van desenvolupar un sistema de números en el qual el valor d´una xifra era significat per la seva posició. Respecte l´ús del zero, cal dir que probablement entre els segles II-VI, els habitants del pròxim orient degueren utilitzar tres tipus de numeració (el de valor numèric de les lletres, el de nou xifres, i el de deu amb zero), però és força segur que el concepte de zero no hagués desaparegut des de l´aplicació dels babilònics. Als segles VIII-IX els sistema de base deu ja estava consolidat a tot el món àrab i penetrà a occident al s.XII, no consolidant-se fins un segle després.
La
doctrina de les conjuncions
Una de les característiques més destacades de l´astronomia -astrologia medieval fou la teoria que feia dependre els esdeveniments històrics dels moviments dels astres. Es creu que aquesta teoria va entrar al món occidental a través de la tradició llatina de Kitab alquiranat, d´Albumsar, (m.888) realitzada per Juan de Sevilla (fl. 1135-1153) sota el títol de magnis conjuntionibus et aunorum revolutionibus. Les teories defensades ("Es creia que els canvis depenien de les conjuncions cronocràtors (Saturn i Jupiter) i, en segon lloc, de Mart", i que "cap imperi o estat és etern") van tenir una trascendència decisiva ala cultura àrab:van ser molt aceptades entre els enemics dels abbassíes, (els xiïs), i també la van adoptar els cristians peninsulars; ja que aquesta teoria els donava esperances que algun dia triomfarien sobre l´islam, i així fou com a partir d´ella es van començar a fer tot un seguit de profecies.
Les primeres traduccions de l´àrab al llatí es realitzaren a mitjans del s.X a la marca Hispánica, i en la gran majoria són textos llargs que resumiesen una obra científica oriental, sense donar ni el nom de l´autor ni el traductor. D´aquestes traduccions, a través de les quals s´execeix la influència de la ciencia àrab sobre la cultura occidental, cal destacar-ne els textos de Ripio, ja que constiuteixen el testimoni antic més conegut (és de mitjans del s.X).
Una de les grans aportacions musulmanes a la civilització occidental radica en el seus descobriments algebraics i trigonomètrics. La primera obra que coneixem sobre els descobriments àrabs respecte de l´àlgebra, és un tractat de Juwarizmi (m.846) anomenat álgebra.L´any 1143 Roberto de Chester va traduir la primera part d´aquesta obra , amb el nom de Liber algebrae et almucabola, i poc després, Gerard de Cremona va realitzar una segona versió, titulada De jebra et almucabola. Així fou com es va introduir a Europa una ciencia completament desconeguda fins llavors: l´àlgebra. La trigonometría neix al pròxim orient i a Espanya, entre l´any 975 i 1309, i el seu pas cap Occident, es produeix a partir de mitjans del s.XII en pobres de traductors cristians i jueus escrivint en llatí (com Abraham b.Ezra) o en hebreu (com Tiboridas i Gersonides). En el terreny de la geometría, potser és més apropiat parlar de trasmissió que d´aportació, ja que la ciencia àrab va asimilar molt més del que va innovar. La primera traducció completa al llatí medieval dels Elements d´Euclides és deu a Adelard de bath, que es va basar en l´edició àrab d´AlHayyay Yusuf b. Matar (s.IX). D´aquest darrer autor també cal destacar la generalització que va ger del teorema de Pitàgores, la demostració del qual reposa en l´aportació àrab. L´astronomia àrab és un camp que, tot i que deu la seva esencia a l´Antiguitat, va ser especialment desenvolupada pela astrònoms àrabs, els quals odearem els esquemes cinètics que els va semblar més idonis perquè les posicions observades coincidissin amb les calculades. Un dels aspectes que cal destacar és el de les taules astronòmiques escrites per Azerchel Hispanus (Azarquill) anomenades Tabulae toletarrae, que foren taduides per Gerard de Cremona i que esdevingueren un punt de referencia en el saber europeu.les principals característiques d´aquestes taules en referencia a la influencia occidental són: a)Presenten un coneixement molt ampli de tipus cronològic, tan matemàtic com historiogràfic. b)Ensenyen a canèixer una ciencia nova: la trigonometría. c)Introdueixen un nou sistema planetari Un darrer exemple que per si mateix evidencia el deute de l´astronomia europea amb la ciencia àrab és l´obra Configuración del mundo d´Alhacén, la qual fou traduida al espanyol (per mandat d´Alfons X) per Abraham hebreus. L´obra és una cosmografía que exercí molta influencia en autors renaixentistes i especialment en Peurbach, i a Regiomontano, Copèrnic i Reinhold. A més els comentaris que en va fer Averroes foren la base d´una de les reformes científiques més transcendentals en l´evolució del pensament humà: la reforma basada en les idees de Copèrnic. Pel que fa a l´astrologia, també hi hagué una aportació molt important, tot i que en menor mesura, com per exemple: - Plató de Tivoli (1138) va traduir el Tethabildos molt probablement a partir de la versió àrab d´Ibrahim b. Salt. - Juan de Sevilla traduí Flores astrologicae d´Albumasar
Les
ciències de la naturalesa i la técnica
Les aportacions àrabs a la física depenen del grau de desenvolupament que van assolir les diverses branques d´aquesta: mentre que en electricitat i magtenisme fou nul·la i en dinámica escassa, en el camp de l´òptica es produí un desenvolupament molt important. La relació entre Europa i els avenços en la ciencia àrab en aquest darrer camp fou molt notable donat que l´obra básica, el Kitab al-Manazu d´Ibn al-Haytan, va ser traduida al llatí per vitelo (1269) i editada per Federico Risnes amb el títol de Thesaurus Opticus (Basilea,1572). La química coneguda a l´Islam molt d´hora, i a partir de coneixements rebuts de l Antiguitat la desenvoluparen personatges com jalid b. Yazid, Chàbir b. Hayyam o Razí.Aquest darrer se li deu la classificació dels éssers en tres regnes (mineral, vegetal i animal). Pel que fa a a la zoologia, cal destacar les traduccions de ls llibres biològics d´Aristòtil, ja traduïts a finals del s.VIII per Ibn Bitriq, sota el títol genèric d´Història dels animals, la qual cosa significa que Aristòtil naturalista fou conegut a Europa a trvés de la traducció àrab un segle abans que Guillem de Moerbeche realitzés la versió directa del grec. Pel que fa a les traduccions de textos mèdics, la gran majotia són àrabs espanyols: es traduieixen principalment les obres de Razi (m.932), Avicena (m.1037) i Averroes (m.1197).D´altra banda, també es van traduir autors àrabs que eren traduccions de l Ántiguitat, com és el cas de les traduccions de Constantí l´Africà (m 1087) respecte d´autors grecs (Hipócrates, Galé) a través d´autors àrabs (Alì b. Abbas al-Machusì,m.950). Per tant, ens trobem , un cop més, davant una cultura (l´àrab) que recull els coneixements de l Ántiguitat i els transmet a Occident, moltes vegades a partir dels seus propis descobriments.
