Les universitats a Occident
Les universitats han sigut el centre de cultura i d’aprenentatge d’ençà del segle XII a Occident –moment en què comença a aparèixer una nova organització del Saber- i, tot i la fluctuant importància d’aquests centres en el progrés cultural i científic, el seu paper en la formació dels intel·lectuals europeus renaixentistes fou decisiva.

L’origen de les universitats es troba en els monestirs medievals aïllats que paulativament recuperen el Saber abandonat després de la caiguda de l’Imperi Romà que suposà la desaparició de les institucions educatives tradicionals i la immanent decadència del Saber. És en aquests monestirs on els monjos comencen a copiar llibres dels antics –activitat que quedarà restringida als membres eclesiàstics- i s’inicia així un progrés intel·lectual que a partir del segle XII s’expandeix a les escoles urbanes sorgides a l’interior de les principals ciutats europees d’aleshores (París, Bolonya, …). Però a diferència dels monjos, aquests mestres (monàstics i també laics) no només es dedicaran a coipar sinó que l’estudi i l’ensenyament esdevindran els pilars bàsics de l’activitat intel·lectual. El nombre d’aquests mestres augmentarà, així com el dels alumnes i, en conseqüència, el de les escoles.

Aquest canvi educacional que provoca el nou mètode aplicat als joves estudiants (i futurs intel·lectuals) també va comportar un canvi en les matèries d’ensenyament: A finals de l’Imperi Romà i inicis de l’Edat Mitjana, s’ensenyava les arts liberals, que es componien en dos grups, el trivium (gramàtica, retòrica i lògica) i el quadrivium (teoria musical, astronomia, aritmètica i geometria); A partir del segle XII es donarà més importància al primer grup i, més concretament, la lògica s’imposarà per sobre dels estudis gramaticals i literaris.

Tot i aquest canvi i evolució en l’ensenyament del Saber, a aquestes escoles encara els faltava l’organització de moviment corporatiu que caracteritza el sistema universitari. L’inici de la seva organització conjunta fou, seguint les estructures socials i econòmiques de l’època, gremial. I sota aquest sistema de gremis universitats de mestres i estudiants comencen a néixer les primeres universitats d’Europa, és a dir, les de París, Oxford, i Bolonya. Però amb elles també naixeran els intents de religiosos –eclesiàstics locals- i laics –el rei, la comuna- per obtenir el poder de les universitats, i el conflicte només cessarà amb la protecció –i supeditació- del poder Paps, que coneixia la importància i la força creixent dels intel·lectuals en la societat . I és així com, fugint del camí de l’església i impulsant el laïcisme, els intel·lectuals es convertiren en agents papals.

L’organització que a partir d’aleshores caracteritzà el sistema educatiu universitari es basava en quatre facultats, la de les Arts, la de Dret Canònic, la de Medicina i la de Teologia, i l’ensenyament bàsic normalment durava sis anys –dividit en dues estapes-, i s’impartia dels 14 als 20 anys. Aquest ensenyament consistia en la lectura de textos i el comentari posterior –per exemple, a la Universitat de Bolonya les ciències matemàtiques i astronòmiques es treballaven a partir d’Euclides i Ptolomeu- mètode d’estudi que era possible gràcies a les traduccions fetes del grec, llatí, àrab, fetes en els segles anteriors.