L'estudi de la proporció
D´acord amb els tractadistes, dues eren les tècniques que s´havien de tenir en compte científicament: la perspectiva i la proporció. La qüestió de la perspectiva importava als pintors, i la de la proporció a tots els artistes plàstics. (Tatarkiewicz, 1989, pàg. 72) Cal tenir en compte que tant els edificis com les obres d´art pictòriques i escultòriques del moment es regien per criteris propis de l´art greco-romà: harmonia de les parts amb el tot,  ordre i equilibri dels elements, mesura i bellesa. Una de les construccions que reuneix aquests aspectes és el “Templet de San Pietro in Montorio” de Bramante (1444-1514). La desmesura del Gòtic anava quedant enrrere, per donar pas a un art que, inspirant-se en l´antiguitat, es basava en criteris matemàtics, creant un model teòric aplicable a tot tipues de representació. La proporció era la font de bellesa pels artistes i tractadistes: “Cuando los miembros sean proporcionales a la medida del grosor y a la del maestro será la forma bella, aun cuando ocurra que dichos miembros en sí no sean bellos”. Mas solamente la proporcionalidad crea la belleza”. (Ghiberti, Il commentarii; extret de Tatarkiewicz, 1989, pàg. 76). L´harmonia de les parts era un dels objectius que havia d´assolir l´art, perquè en el fons es tenia la convicció que l ´harmonia del cos humà prové de l´Ésser Suprem: “Por tanto, la medida-con este nombre, en efecto, nos referimos al sistema de proporciones (simetría)...-tenemos que examinarla y apreciarla. Pues nuestro cuerpo está constituído por miembros calculados enteramente con tanta exactitud que sin duda no parece sino un instrumento armónico perfectamente afinado en todos sus registros.” (P. Gáurico, De sculptura.; extret de Tatarkiewicz, 1989, pàg. 78).

San Pietro in Montorio, de Bramante i Interior de la Catedral d'Amiens

Durant el Renaixement es desenvolupa una concepció antropomètrica de les proporcions del cos humà. A diferència dels egipcis i medievals, que imposaven combinacions de formes geomètriques a la representació del cos humà i les seves parts, es retorna al criteri greco-romà, que proporciona els membres entre sí i el cos sencer, una ratio respecte a la que mitjançant fraccions, en augment o disminució, es composen les demés.
Es van produir moltes disputes entre artistes i escriptors sobre qüestions com: Quants rostres han de cabre en una perfecte figura humana: 7,8,8 i 2/3, 9,9 i ½ , o 10?, ha de ser la unitat la mesura de la cara, la mà o el peu?...Però el que importa és que hi havia conformitat en què per a l´home existeix una forma perfecta i una proporció perfecta, i que aquesta és una proporció numèrica i mesurable. Van tractar de concebre la figura humana aritmètica i geomètricament, descomposant els rostres i els cossos en figures geomètriques, en quadrats i triangles, que anomenaven “quadrature del corpo umano”: “Primero hablamos de la humana proporción respecto de su cuerpo y de sus miembros, ya que del cuerpo se deriva toda medida con sus denominaciones, y toda suerte de proporciones y proporcionalidad hallán en él el dictado del Altísimo mediante los intrínsecos secretos de la naturaleza,...los antiguos, considerando la debida disposición del cuerpo humano, disponían sus grandes obras y sagrados templos según su proporción. Ya aun en aquél encontraban  los doctos principalísimos figuras sin las que no es posible obrar ninguna cosa, a saber, la del círculo, la más perfecta y capaz  de todas las figuras isoperimétricas y además el cuadrado equilátero”. (Pacoli, 1889, pàg. 131).
Aquest intent de trobar unes mesures perfectes pel cos humà recorda al famós cànon de Políclet (escultor grec de l´època clàssica: c.280). Tot i que el seu cànon dels set caps provenia de la recerca de la bellesa ideal, va ser matematitzat i repetit per l´artista en obres com “El dorífor” o “El diadoúmenos”, paradigmes de l´atleta ideal. Segles més tard, Leonardo da Vinci adaptaria el cànon a vuit caps.

També Vitrubi era conscient  de la importància de la proporció i les mesures, per això va determinar a la seva obra una sèrie de regles arquitectòniques amb les que suggeria que “siendo el hombre la medida de todas las cosas” se´l podia  i se l´havia d´usar com a unitat per  mesurar la proporció en el disseny d´edificis, tant temples com teatres o villes.
D´aquest mode, no és fortuït , i resulta lògic, que davant la recerca del naturalisme propiament humà, al llarg del segle XV, les representacions del Nen Crist amb la seva mare, apareguessin ara més harmòniques i proporcionades, ja que es cercava la perfecta mesura dels cossos en concordança amb una realitat que des de l´antiguitat havia quedat relegada a un segon pla. L´art cristià s´afegia així a la nova corrent humanista.Certes proporcions eren considerades com “naturals”, “veritables” tant pels artistes com pels humanistes, i eren aquestes les que es tenien per belles: “Solamente la proporcionalidad crea la belleza” (Ghiberti). En principi, aquestes proporcions eren fixades en base a homes vius, però, segons els teòrics renaixentistes, eren també obligatòries en la pintura i l´escultura.
Tot i que l´objectiu comú era trobar unes proporcions matemàtiques adaptables a la representació del cos humà, cada artista va expressar el seus propi càlcul. Són bons exemples Masaccio, Alberti, Piero della Francesca o Leonardo da Vinci, ja que van tractar el tema ampliament.

Apunts d'anatomia humana, de Leonardo da Vinci i Esquema d'un edifici d'Alberti

Cronològicament, el primer intent de representar d´una manera naturalista la forma humana es troba en Masaccio (1401-1428), concretament al cos d´Adam a l´obra “L´expulsió del Paradís”. La representació del cos és el resultat d´una acurada observació, trobant així una molt treballada estructura abdominal. Però el primer que va teoritzar sobre les mesures perfectes en què s´havia de pintar o esculpir el cos humà fou Alberti (1404-1472) que, tot i destacar pels seus tractats sobre arquitectura, a De statua sobresurt per l´interés científic respecte les proporcions del cos humà. Pretén establir una antropometria científica extreta de la mesura de les comprovacions empíriques sobre nombrosos models. L´avantatge del seu mètode, expressat en peus, graus i minuts, és que prescindeix del complicat sistema fraccional. Alberti va confeccionar una taula de proporcions per pintors i escultors, i  tot i no ser molt ambiciosa perquè tracta cinquanta sis mesures de la figura d´un home típic, és la primera del Renaixement.
Per establir els seus criteris, va basar-se en l´herència de Vitriubi i Cenino Cennini. Oblidant així el model de nou rostres que segurament continuava essent utilitzat als tallers comuns, però contra el que escultors com Ghiberti o Donatello lluitaven, buscant una alternativa que s´assemblés a l´ideal clàssic de bellesa del cos humà. Uns anys més tard, Piero della Francesca (1420-1492) escriuria el seu tracta De perspectiva pingendi, basat en principis matemàtics i en el que mostra la seva obsessió principal: la perspectiva artificial. Tot i aquest interés arquitectònic, són molt significatives les seves representacions de caps mesurats geomètricament, acompanyats de la progressió numèrica amb què s´amplien o disminueixen. El cap es redueix a elements essencials propis d´un maniquí de perruqueria.
Però la culminació va arribar al segle XV, quan artistes com Miquel Ángel, Leonardo o Rafael realitzen disseccions sistemàtiques per ampliar la seva comprensió de la forma humana. L´”Adam” de Miquel Àngel n´ès un clar exemple.

El Crist Mort, de Massaccio i La Creació (Adam) a la Capilla Sixtina, de Miquel Àngel