L'ésser
en el món segons l'Anglaterra del segle XIX
Fotografia
de Charles Darwin |
Introducció
Aquest
tema el volem enfocar vers dos objectius concrets: d´una banda, demostrar
que la teoria de la selecció natural, com succeeix amb totes les teories,
no neix per generació espontània, sinó que és el resultat d´un cúmul d´influències
contextuals i de precedents; d´altra banda, i fent servir el pretext de
les teories econòmiques, aprofundir en el debat succitat entorn el sentit
de progrés i el caràcter linial de l´evolucionisme de Darwin: veurem com
el mutacionisme o saltacionisme s´aferra a aquesta linealitat per combatre
l´evolucionisme per selecció natural anglès. Aquests dos objectius que
ens hem marcat corresponen, respectivament, als dos punts en què hem dividit
el treball.
|
Tot
fent camí cap a Darwin
Particularitats
de l´estudi de l´ésser a Anglaterra: D´Adam Smith a Robert Malthus
Cap a finals
del segle XVIII, diferents teories sobre evolució biològica (el que hem anomenat
estudi de "l´ésser en el món ") comencen a despuntar a diferents països:
a Alemanya hi predominarà el teisme; a França (mitjançant Lamarck) i, sobretot,
a Anglaterra (amb les noves teories de Wallace, Darwin i Spencer) , el teisme
o creacionisme donarà pas a l´evolucionisme.
A grans trets,
podríem dir que la "crecionista" és aquella teoria biològica que creu
que Déu és el creador de la totalitat i que totes les espècies d´éssers vius
van ser engendrades per ell d´una vegada per sempre, sense que variïn (són,
doncs, immutables). Hesíode (VIII a.C), en la seva Teogonia,
narra com els Déus, partint de la realitat preexistent (anomenada "caos"),
estableixen l´ordre del món diferenciant i classificant els éssers. En la narració
del Gènesi, és la paraula de Déu la que endreça el
món: "Déu va dir: sigui la llum. I la llum fou". Pels creacionistes
resultava impensable que el desenvolupament posterior del món, després de ser
creat, depengués de forces o lleis alienes al Creador.
La teoria creacionista
no va desaparèixer de cop a l´Anglaterra del segle XIX, però, com ja hem dit,
paral.lelament a aquesta comença a treure el cap una nova teoria biològica:
l´evolucionista. El fet és que certs científics naturalistes comencen a plantejar-se
un model alternatiu al creacionista. En això hi té molt a veure l´augment del
nombre de viatges de caire expedicionari (com el que farà per Amèrica del Sud
i les illes del Pacífic Darwin navegant cinc anys a bord del "Beagle",
o el realitzat per Wallace a l´arxipèlag malai). Aquests periples permetran
un coneixement molt més directe del registre fòssil, geològic i de les diferents
espècies d´éssers vius, dades que contribuiran a fer de les ciències naturals
una ciència més empírica que no explicativa i abstracta. A més d´aquest factor,
les diferents teories sobre el progrés econòmic i social que certs pensadors
havien posat a l´abast dels anglesos des que va iniciar-se la Revolució Industrial
seran claus pel sorgiment de l´evolucionisme a Anglaterra (aquell que, a diferència
de l´evolucionimse lamarckista, centrarà la seva atenció en les "lleis
de la selecció natural").
Quines són, principalment,
aquestes teories (agrupades sota el nom "laissez-faire")?
D´una banda, l´enunciada
per Adam Smith en el seu Assaig sobre la naturalesa i les causes
de la riquesa de les nacions de l´any 1776, on exposa que
"cada individu intenta trobar el mitjà més escaient per invertir el capital
de què pot disposar" i, alhora, que "el que sense cap mena
de dubte es proposa tothom és el propi interès". Si per satisfer aquest
interès individual cal competir amb els altres, l´individu no s´hi negarà. En
biologia, Darwin pensava que tal i com succeïa en el model d´Smith, els éssers
vius, com els humans dins la seva societat, progressen competint entre sí per
tal de sobreviure.
D´altra banda,
trobem Robert Malthus que, en publicar l´any 1798 Un assaig sobre
el principi de població en quant afecta a la futura millora de la societat,
inspirà el mecanisme d´evolució geològica a Darwin, el qual troba un equivalent
natural en la teoria de la selecció artificial de Malthus, tal i com aquest
deixà dit en la seva Autobiografia: "L´octubre
de 1838 vaig posar-me a llegir com a distracció l´escrit de Malthus sobre la
població, i trobant-me en bones condicions per apreciar la lluita per l´existència
que es desenvolupa arreu, gràcies a una llarga i contínua observació dels hàbits
dels animals i les plantes, immediatament vaig saber que les variacions favorables
tendien a preservar-se i les desfavorables a destruir-se. El resultat seria
la formació d´una nova espècie. Així doncs, tenia a la fi una teoria amb la
qual treballar" (Darwin, 1993, :65). Malthus deia que la població
humana sense controlar augmenta en raó geomètrica, mentre que l´aliment només
ho fa en aritmètica. L´exponent de la primera potència acabarà essent molt més
gran. L´equivalent natural d´aquest teoria de la selecció artificial l´aportà
Darwin: en qualsevol espècie, neixen en cada generació més individus dels que
és possible alimentar: en conseqüència, "s´ha de produir una lluita
per l´existència en la que només sobreviuran i procrearan els individus millor
preparats. Si es produeix un canvi en el medi ambient, aquesta lluita constituirà
un mitjà natural de seleccionar a aquells que siguin capaços d´adaptar-se a
les noves condicions, transformant gradualment l´espècie" (Bowler,
1985, :30).
Però segons el
més important evolucionista del segle XX, Ernst Mayr, el que en realitat adoptaren
de Malthus els evolucionistes anglesos fou la comprensió de que la competència
es dóna entre els individus més que entre les espècies, tot i que està d´acord
amb aquells que "pensen que la tesi malthusiana del creixement exponencial
fou la clau de la teoria de Darwin". (Mayr, 1992, :98). Mayr senyala,
que el món de Malthus era pessimista, un estat estacionari sense esperança,
mentre que Darwin canvia aquest caràcter per la certesa de que la lluita per
l´existència és el mitjà pel qual s´obté l´harmonia del món. L´adaptació és
resultat de la lluita per l´existència. Probablement aquesta visió optimista
és deguda a que Darwin seguia influït per les seves arrels de teòleg natural,
creu Mayr…
Independentment
de la dels teòrics econòmics i socials anglesos, Charles Lyell i els seus Principles
of Geology (1830) també deixaran petjada en teòrics evolucionistes
com Darwin, Chambers, Wallace i Spencer. Ells accepten els seus principis, però
en refuten les aplicacions. Lyell va adonar-se que era impossible dur a terme
qualsevol investigació geològica sense explicar els fets que observem per les
lleis de la naturalesa, preferint encara l´expliacció que ens pot donar la divina
interferència en la natura. "How, he asked, could science proceed unless
the curse of nature in the history of the earth was considered to be uniform,
without miraculous catastrophic interventions?" (Young, 1980 :3) Els
evolucionistes anglesos adoptaran la creença en aquesta uniformitat de la història,
però van dotar-la d´una direccionalitat. Cap al progrés? Ho veurem en el segon
punt.
La publicació
l´any 1844 de l´obra de R. Chambers (primer considerada anònima) Vestiges
of the Natural History of Creation també va suscitar l´interès
de Darwin. Chambers fou un altre evolucionista anglès, però romania més fidel
a la teologia natural (una barreja de teisme i empirisme). Tant és així, que
havia postul.lat l´existència d´una llei del desenvolupament que impulsava gradualment
a la vida en l´escala ascendent de la complexitat orgànica, fins arribar a l´home.
Proposava un esquema de desenvolupament orgànic continu, esdevenint per això
precursor de la "linealitat" atribuïda a Darwin, el qual,
però, proposà
canvis evolucionistes molt més radicals que molts criticarien, com veurem més
endavant.
Consideracions: una nova visió del món també biològica?
Totes aquestes
teories que hem ressenyat fins ara constitueixen petits "shocks" per
la moral victoriana del XIX. Ja ho hem dit en la presentació: les teories no
es generen espontàniament. Com diu P. Bowler, "Darwin ha de ser comparat
amb Kepler o Galileu: una figura que va aparèixer en escena quan el debat ja
estava encetat" (Bowler, 1985, :19). Segons el que hem vist, parlar
de l´inusitat impacte causat per les teories de Darwin és descuidar les grans
controvèrsies causades, per exemple, per la teoria geològica de Lyell o l´evolucionisme
de Chambers. I tot plegat deixant de banda els trenta anys de debat entorn el
que Malthus digué. Com afirmà R.M.Young, "the impact ussually associated
with Darwin, Spencer and Wallace was part of a larger movement embracing a number
of naturalistic approaches to the earth, life, and man -in utilitarianism, in
population theory, in geology, in phrenology, psychology, and in teology itself"
(Young, 1980, :4). I és que per a teòrics de la ciència com Young, Mayr
o Bowles, Darwin ha estat invocat, des que publicà L'Origen de les
espècies l´any 1859, com un clixé o un estandart que simbolitza
tot els plantejaments acabem d´exposar i que ja venien coent-se des del segle
XVIII: "So far I have said that the reinterpretation of man´s place
in nature was not primarily due to the work of Darwin but involved a more general
debate and that the impact on conventional belief did not involve anything which
has not been said many times before" (Young, 1980, :9). El que es
feia palès era, a fi de comptes, que estava sorgint una nova visió del món,
una visió del món diferent de la victoriana, en la qual "s´usaren teories
sociològiques per desenvolupar una nbova idea de progrés" (Mayr, 1992,
:114). Pels teòrics de l´evolucionisme però, no és cert que aquesta mena d´idees
filosòfic-socials de progrés i perfectibilitat puguin extreure´s de l´obra de
Darwin. En el proper punt del nostre treball provarem de demostrar que, en ¡realitat,
aquestes idees són molt més evidents en evolucionistes anglesos com Spencer
i Wallace. Demostrarem que Darwin no era pas tan lluny dels mutacionistes.
El
debat vers la linealitat i el progrés:
Darwin i els mutacionistes
Hem
de parlar de "spencerisme"? Estan lluny Darwin i els mutacionistes
Segons Juan Luís
Arsuaga, paleontòleg de la Universitat Complutens, el mitjà (la selecció natural
i l´adequacionisme lineal) pel qual Darwin considerà que es produïa l´evolució
(la qual era ja un fet) ha sigut sempre el "nucli dur" de la doctrina
de l´evolucionista anglès. I si bé és cert que diferents teories han provat
de combatre aquest aspecte, la que ho ha fet aportant idees noves ha estat la
"mutacionista" o "saltacionista". A El eclipse
del darwinismo, P. Bowler sembla subscriure aquesta visió dels
fets: "L´any 1894 va reunir-se a Oxford la Associació Britànica pel
Progrés de la Ciència. En aquest moment no es discutia ja el fet mateix de l´evolució.
Però no passava el mateix amb el ‘mecanisme’ proposat per Darwin per
explicar-la: la selecció natural" (Bowler, 1985, :11). I és que a
la seva època opinaven que "ningú havia sigut capaç de demostrar que
la selecció pogués produir un canvi significatiu en una espècie".
Ja hem dit que
la influència de Malthus sobre Darwin fou gran, i que el primer havia dit que
la població humana sense controlar augmenta en raó geomètrica, mentre que l´aliment
només ho fa en aritmètica. Aquest constituïa de per sí un argument concloent
contra la idea de perfectibilitat humana. Els conceptes de "perfecte",
"perfecció" i "perfeccionat" apareixen un total de cent
vint-i-tres vegades en L´Origen de les espècies; el
de "progrés", només deu i quasi sempre per referir-se al pas del temps.
Mayr creu que difícilment trobarem en l´obra de Darwin una tendència cap a la
perfecció, donat que aquest no la trobava necessària perquè, com Darwin digué,
"la selecció natural només tendeix a fer a cada ésser orgànic tan perfecte
com, o lleugerament més perfecte que la resta dels habitants del mateix territori
amb els que ha de lluitar per l´existència. I podem veure que tan sols és aquest,
el grau de perfecció que s´assoleix, a la naturalesa". (Mayr, 1992
:71).
La idea de progrés
guiava les passes teòriques de certs evolucionistes, que creien veure al seu
voltant unes "lleis naturals" que recolzaven la doctrina de la perfeccionabilitat,
però cadascú parlava de progrés a la seva manera. Així, si Darwin "believe
in progress concentrated on natural history. He wrote more on plants than on
animals, more on animals than on man" (Young, 1990 :18); en canvi, un altre
evolucionista com Russel Wallace "belief in progressincreased as the years
went on and as he became more concerned with social problems. As early 1864
he was easing to believe in the all-suficiency of the mechanism of natural sellection"
(Young, 1990 :18). Però, tot i amb això, el cas més radical d´algú que fonamentava
tota la seva teoria mitjançant la doctrina de progrés fou sens dubte Spencer
que "was particularly concerned with man, and his belief in progres
was unequivocal: the basic motive for his life´s work was to place this belief
on a secure foundation. There grew the ideology of so called "Social Darwinism".This
provided the intellectual underpinnings for defences of imperialism in Britain"
(Young, 1990 :18).
La postura que
Young defensa en aquests paràgrafs és la que ha sovintejat entre els teòrics
de la ciència natural en el segle XX. Opinen que a Darwin se´l va malinterpretar,
en el segle XIX, i que en boca d´ell van posar-se teories que pertanyien a Spencer.
Segons E. Mayr, nombrosos autors van malentendre el funcionament de la selecció
natural, "ignorant el que aquesta té d´atzar en la variació i la naturalesa
estadística del procés de selecció" (Mayr, 1992 :73). ¿Com pot una lluita
estricatment oportunista conduir al progrés? Hi havia gent a la qual li anava
bé, malentendre el darwinisme: un grup de cristians darwinistes com ASa Gray
(1888) creien que la selecció natural era una "prova d´un agent director
i una ment superior"; Marx va creure que la "perfecció" culminava
en el socialisme i prengué Darwin de referència,… Aquestes interpretacions
i el concepte de "lluita per l´existència" malthusià lligat al de
"progrés" estan molt aprop del que digué Spencer, hereu directe del
positivisme de filòsofs socials com Smith. Per Spencer l´evolució era "teleològica"
o finalista, i creia en un individualisme més proper al "laissez faire"
i al lamarckisme, que a Darwin, donada la seva concepció jeràrquica de la naturalesa.
Tot i que a aquest conjunt d´idees l´haguem anomenat "darwinisme",
Mayr creu que "Spencer podria reclamar amb dret que s´anomenés ‘spencerisme’"
(Mayr, 1992 :115). Els conceptes de "perfecte", "perfecció"
i "perfeccionat" apareixen un total de cent vint-i-tres vegades en
L´Origen de les espècies; el de "progrés",
només deu i quasi sempre per referir-se al pas del temps. I és que Darwin digué,
"la selecció natural només tendeix a fer a cada ésser orgànic tan perfecte
com, o lleugerament més perfecte que la resta dels habitants del mateix territori
amb els que ha de lluitar per l´existència. I podem veure que tan sols és aquest,
el grau de perfecció que s´assoleix, a la naturalesa". (Mayr, 1992 :71).
Però, què li objectaven
a Darwin els científics naturals antievolucionistes posteriors, lligats al mutacionisme?
E. Mayr divideix en cinc subteories la doctrina de Darwin. Una és la del "gradualisme":
"el canvi evolutiu té lloc a través del canvi gradual de les poblacions
i no per la producció sobtada (saltacional) de nous individus que representin
un nou tipus" (Mayr, 1992 :50). A més, Darwin creia que aquest canvi
evolutiu es produeix mitjançant la producció abundant de variació genètica en
cada generació. Aquest és el "quid" de la nostra qüestió: Darwin no
parlava de progrés sinó d´especialització, però aquest es donava en tot un grup.
Tot i que neixi una forma mutant no influirà pas, creia, en l´evolució de l´espècie.
Aquí intervenen Mendel i De Vries, mutacionistes del segle XX: la selecció no
podia actuar sobre la gamma normal de variacions. L´evolució procedeix de la
aparició sobtada de noves formes significatives, que són extremadament atzaroses.
No són adaptaves com creia Darwin, i poden donar lloc a poblacions noves separades
de la original. Mendel veuria possible la transformació espontània d´un gen;
De Vries creia que més que l´origen de les espècies calia trobar el del caràcter
d´una espècie, esbrinar si és dominant o recessiu… Calia estudiar la imprevisibilitat
del que els succeïa als individus aïllats (Rattray Taylor, 1983 :30).
En realitat, tot
i que sempre els hem cregut oposats, "la teoria de la mutació acceptava
el principi darwinià de la ramificació irregular, subratllant encara més el
caràcter atzarós de la variació" (Bowler, 1985 :16). És, doncs, una
qüestió de grau. Hi ha però un vessant del darwinisme que sí és contrari al
mutacionisme: si Darwin veia l´evolució com un procés continu i lineal, "la
teoria de la mutació era discontinua per definició" (Bowler, 1985
:17). Aquesta diferència suposa un pas endavant en el que coneixem de la ciència
natural perquè es cerneix ala realitat discontínua del registre fòssil: "el
gran ventatge d´una teoria basada en la discontinuïtat era que permetia preservar
la ‘realitat’ de les espècies com unitats diferents de classificació,
evitant els problemes conceptuals i pràctics que podien sorgir" (Bowler,
1985 :17).
William
Bateson: primera petjada d´una treva?
Però com varen
ser sol.lucionades les divergències, fortes i fonamentades o no, que crearen
el debat entre Darwin i els mutacionistes? La resposta a la nostra pregunta
la donà ja quasi en el segle XX W. Bateson i la seva obra clàssica Materials
for the study of variation (1894). El propi títol ja ens indica
quin fou el canvi que Bateson introduí en el debat: tot i que era un morfòleg
evolucionista, s´adonà que les seves teories eren massa abstractes, racionalització
que limitava la metodologia a seguir i, sobretot, el grau de fidelitat a la
realitat empírica. Calien nous materials: "El que necessitava era un
coneixement directe dels tipus de variació que produïen de fet els éssers vius
i així Bateson va adscriure´s a l´escola experimental i començà a treballar
en els fonaments de la genètica, minimitzant la importància de la selecció com
a mecanisme d´evolució, la qual cosa demostra els perills inherents en l´enfocament
inicial " (Bowler, 1985 :46). Val a dir que la seva teoria va fer
dubtar, encara amb fonaments més fefaents (de tipus genètic) que posaven novament
en dubte la validesa del darwinisme… Però aquest aspecte genètic del segle
XX va més enllà del que preteniem amb el nostre treball i esdevé un nou camp
d´aproximació vers el darwinisme i els motius del seu eclipse.
Bibliografia
-BOWLER, P. J.,
El eclipse del darwinismo. Teorías evolucionistas antidarwinistas en las
décadas entorno a 1900, Barcelona, Labor, 1985.
-DARWIN,
CH., Autobiografía, Madrid, Alianza, 1993.
-MAYR, E.,
Una larga controversia: Darwin y el darwinismo, Barcelona, Crítica, 1992.
-RATTRAY
TAYLOR, G., El gran misterio de la evolución, Bacelona, Planeta, 1983.
- YOUNG,
R. M., Darwin´s metaphor. Nature´s place in Victorian culture, Cambridge,
Cambridge University Press, 1990.
