El Renaixement

Els segles XV, XVI i XVII van representar una època de reforma a tots els nivells, en la que es va produir un canvi de mentalitat que va afectar tots els àmbits de la vida i gairebé sempre s´aprecia més clarament en el camp de les arts i la literatura. Amb el Renaixement s´assoleix un nou mode d´enfrontar-se amb el món i d´entendre les relacions de l´home amb la natura, produint un capgirament dels valors que fins llavors havien restat inmutables. Els humanistes sentien que recuperant la cultura de l´Antiguitat, els seus textos, llengua, etc, aconseguirien posar les bases per a perfeccionar la cultura de la seva època. Ambtot, el Renaixement no fou un simple moviment de copia o imitació, ja que va partir de l´estudi de l´estètica grecollatina caracteritzada per l´ordre i l´equilibri per modificar-la segons la seva conveniencia. Bona mostra n´és el cas de Leonardo da Vinci que va canviar el Canon de Políclet pintant les seves figures masculines amb vuit caps d´alçada en comptes de set. Cal dir però, que tampoc es pretenia una atac a la ciència medieval, si més no, es criticava la manera de concebre-la.

La Torre de Babel, de Brueghel

Creien que s´havia de crear un nou mètode per estudiar la ciencia. Personatges com Galileu (científic) o Leonardo (pintor i teòric de l´art) desaprovaven de manera semblant aquest aspecte. De fet, una característica essencial del moment va ser el carácter general dels artistes, que els convertia en genis dedicats a moltes disciplines del saber. Aquest és un punt necessari per entendre perquè hi havia tant d´interés en l´època per fer tractats artístics que servissin de base científica pel desenvolupament de les arts. Una de les tasques del humanistes va ser la reflexió sobre la naturalesa, investigant els seus fenòmens i descobrint les seves lleis, actitud primordial del saber científic. I aquesta contemplació es manifestarà molt clarament en la representació artística: es retornarà al naturalisme i a la relació harmònica entre l´home i la natura a partir del concepte de proporció. La representació de l´home va ser el fet primordial en l´art del Renaixement, ja que l´home era el centre de totes les creacions. Prèn conciencia de què la seva època és diferent i per ell el Cosmos deixa de ser fix i inmutable, arrelat a veritats universals, per a convertir-se en un món que evoluciona i canvia, en el que descobreix infinites possibilitats d´acció i se sent lliure. Amb el Renaixement el cos humà renuncia a ser considerat una càscara insignificant que recloïa una ànima inmortal per ser vista com l´obra més perfecta i digna de Déu. El cos va començar a definir-se com un microcosmos equivalent al macrocosmos de l´Univers i, com que en aquest regnava un ordre absolut, es dedueix que al cos també deu haver-hi un ordre. Conseqüentment neix aleshores l´interés per una ciència que faciliti un mètode rigorós. L´home esdevé llavors el centre de l´activitat humana i també de l´univers, la concepció teocèntrica del món que havia regnat a l´Edat Mitjana, es substituïda per unaantropocèntrica, tal i com ho expressa la teoria astrològica copernicana, és en definitiva l´aparició d´un nou "superhome" capaç de reflexionar racionalment i de forjar el seu propi destí.