Johannes Kepler (Weil der Stadt, Alemanya 1571- Ratisbona, 1630) Ha passat a la història per ser un copernicà convençut, i per desenvolupar un sistema matemàtic que demostrés coherentment el sistema heliocèntric : va intentar extreure totes les conseqüències del nou model i va plantejar-se la qüestió de la dinàmica celest. “Lo que Kepler buscaba descubrir era, desde luego, la estructura matemática real y las causas físicas reales”. No obstant, el pensament de Kepler es debatia entre la matemàtica, la física i el misticisme pitagòric i neoplatònic. Així ho demostra en el seu primer llibre important, el Mysterium cosmographicum on exposa, tot intentant demostrar un ordre matemàtic a l’Univers, que els cinc cossos sòlids platònics (cub, icosàedre, octàedre, tetràedre i dodecàedre) separaven les esferes dels sis planetes existents. Aquesta teoria però, la va rebutjar posteriorment. Kepler fou deixeble de Brahe (1600) i a la mort d’aquest (1601) va heretar-ne tot el seu corpus d’observacions. Al igual que el seu mestre, no creia en l’existència de les esferes cristal·lines, i influït pel neoplatonisme va desenvolupar la idea d’una anima motrix, : “los planetas son arrastrados por los rayos de una fuerza motriz, el anima motrix, que emana del sol”. Aquesta teoria que es relacionava en certs punts amb el contemporani magenetisme de Gilbert, fou fonamental per al desenvolupament de les seves lleis. Aquestes tres lleis van permetre a Kepler acabar amb el problema dels planetes després d’anys d’investigació centrats en el moviment de Mart i agafant com a base els càlculs i observacions de Brahe. Les dues primeres lleis astronòmiques apareixen en Astronomia Nova, (Praga 1609). La primera deia que la trajectòria orbital dels planetes era el·líptica i no circular com s’havia cregut fins al moment, i que un dels focus de dita el·lipsis estava ocupada pel sol. La segona és l’anomenada llei de les àrees que deriva de l’errònia llei de les velocitats i postula que el temps recorregut és igual a l’àrea recorreguda. El sistema cosmològic s’ha simplificat: ja no seran necessaris epicicles, ni excèntriques ni equants. La seva tercera llei, recollida en Harmonices mundi (1619), ja no descriu el moviment planetari, sinó que és d’un gènere diferent i concorda perfectament amb les seves ànsies de buscar les harmonies regulars que regien el món. Manifesta que : “los cuadrados de los tiempos empleados por dos planetas en su revolución alrededor del Sol, son proporcionales a los cubos de sus distancias medias respecto al Sol” . Els últims anys de la seva vida els va dedicar a completar les taules astronòmiques de Tycho, encara que es va basar en el seu propi sistema Aquestes seran les Taules Rudolfines, publicades l’any 1627 i caracteritzades per la seva gran precisió.

Johannes
Kepler