Galileu Galilei (Pisa, Itàlia, 1564, Arcetri, 1642) El 1609 Galileu, científic italià que buscava una interpretació matemàtica del cosmos, va dirigir el telescopi cap al cel i va quedar sorprès de la visió: l’Univers presentava gran quantitat d’estrelles desconegudes. De la mateixa manera, al enfocar la lluna, va poder observar les irregularitats que presentava la seva superfície (cràters, muntanyes...), i que el Sol, presentava unes taques que apareixien i desapareixien: la immutabilitat de l’Univers i la superioritat del món supralunar quedaven totalment descartats. De la mateixa manera la sorpresa en observar que Júpiter tenia quatre llunes que es movien al seu voltant a l’igual que segons Copèrnic es movia la Lluna al voltant de la Terra fou considerable, però arribà al seu grau màxim en observar les fases de Venus, que demostraven clarament la teoria heliocèntrica. El telescopi fou doncs una bona eina per enfrontar-se amb els que negaven el copernicanisme, però no era una prova definitiva. Tot i això en el telescopi “reside la verdadera importancia de la obra astronómica de Galileo: su popularización de la astronomia (copernicana)”[22], ja que va generalitzar l’observació del cosmos, tant en astrònoms i experts com en aficionats i curiosos. De totes maneres, el sistema copernicà no fou totalment acceptat pels astrònoms fins el segle XVIII. Les noves observacions que Galileu realitzà les publicà en el Sidereus Nuncius (1610), juntament amb una clara defensa del sistema copernicà. La Inquisició va començar a reaccionar davant aquestes “desobediències teològiques” i va prohibir el De Revolutionibus el 1616. El 1633 Galileu va ser jutjat i obligat a desmentir públicament tot allò referent al copernicanisme i en especial la seva última obra: Diàlog sobre els dos sistemes principals del món (1632). Galileu també va dur a terme un interessant estudi sobre la ciència del moviment, en especial sobre les lleis de cinemàtica i dinàmica, i es va acostar força al concepte modern d’inèrcia. Totes aquestes formulacions matemàtiques serviran de base per al desenvolupament de la mecànica, encapçalat pel físic anglès Isaac Newton (1642-1727).