De l'alquímia a la química

La química no va néixer del ventre de l'alquímia, com és costum de creure. Ambdues van tenir un desenvolupament propi, tot i que força vinculat l'un de l'altre per raons obvies. Tres eren les particularitats de la química que l'allunyaven de la alquímia: primer, el seu propòsit de buscar el coneixement de les coses en particular; segon, el mètode científic que l'eleva a condició de ciència; tercer, les teories atòmiques, que caracteritzen els seus avenços. La química, doncs, no és un pas més enllà de l'alquímia, si no una ciència independent que buscava la veritat científica. Alhora, però, era practicada per pocs i mantinguda en la foscor mentre que la seva germana, fundada en creences populars màgiques i practicada per sàvies mans assolia l'èxit com a veritable ciència de la riquesa i de la vida. L'alquímia, al contrari que la química, era protegida per reis i nobles, els únics que es podien preocupar per allò de la joventut eterna i no pel menjar d'avui, que impulsaven les investigacions dels petits faustes. És normal que gràcies a aquestes inversions, l'alquímia, tot i la seva absurditat, aconseguís avenços tècnics, sobretot a nivell de laboratori, molt més importants que no pas la química. En un temps, el segle XVI, on la tradició hermètica i els misteris havien perdut part del seu sentit en les mentalitats més il·lustrades, tot i que aquests "alts caps" es dediquessin a predicar la bruixeria i a perseguir-la al mateix temps com a mesura de control social, la química va robar lícitament els privilegis a l'alquímia. Quan es va descobrir que era molt més pràctic allò de trobar elements químics que curessin malalties, que no esperar l'elixir de la vida eterna, i molt més pràctic aconseguir metalls resistents per a construir armament, per exemple, que no pas seguir tractant de transformar el ferro en or, l'estudi científic de la química va ocupar el primer lloc a les corts. És lògic que per sortir del seu estancament es servís dels avenços tècnics de l'alquímia, doncs era el punt en comú on ambdues disciplines podien convergir en tractar els mateixos metalls i elements. Científics com Paracelso al segle XVI, Libavius a finals del XVI i principis del XVII o els tomistes del XVII foren els explotadors d'una ciència que, tot i ja existir en cercles molt tancats d'investigació, independentment de l'alquímia, no era més que una desconeguda artesania molt rudimentària; explosió que va ser possible gràcies a la metxa que proporcionaren les tècniques de laboratori de somiadors d'or i eternitat, i a la dinamita mental revolucionària del Renaixement, o més que dinamita mental diguem-li, més correctament, dinamita del poder (científic, comercial, mèdic i econòmic).