Dolors Oller. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona.
"Volontiers, je n'écrirais
que pour les morts"
Ch. Baudelaire, Les paradis artificiels.
El desig que Baudelaire expresa amb la frase que que m'ha servit d'epígraf introdueix radicalment un aspecte essencial de la literatura: el que la fa ser un diàleg entre els morts i amb els morts. En aquest sentit, alló que a mi m'interessa ara d'aquest aspecte pertany a un estudi d'un ordre pragmàtic com és el del diàleg que s'estableix entre poetes individualitzats i que es manifesta inscrit tan en els seus versos com en les seves reflexions assagístiques les quals, alguna vegada, poden també presentar-se en forma de poema. D'entre aquestes relacions m'interessen molt particularment aquelles que es donen entre poetes d'èpoques correlatives i pròximes per què, en aquest cas, el diàleg, el desacord o l'acord matisat del més jove respecte de les realitzacions o de les idees del seu antecessor són indicatius d'un canvi en el pensament poètic. De manera que aquesta relació dialèctica, al mateix temps que indica el tipus d'influència que el més jove pateix, també fa evident que la línia contínua que dibuixa la vida de la poesia s'ha de traçar unint els punts d'inflexió que cada poeta marca respecte dels seus antecessors.
En aquesta línia doncs el que jo ara em proposo és presentar alguns exemples de les inflexions que dibuixen alguns poetes respecte de l'antecessor que trien com a punt de referència. I ja que aquest any es celebra el centenari del naixement de Carles Riba, agafaré aquest poeta com a clau de volta de la meva reflexió. De manera que la meva exposició consistirà primer en un comentari d'un dels articles de Riba que jo considero més fonamentals per entendre la tendència de la seva teoria poètica. L'article es titula «He cregut i és per això que he parlat» i és una meditació personal, recollida en notes diverses i mantinguda a través d'èpoques diverses de la seva vida, sobre allò que podria ser el nucli originari de la seva poètica. Una meditació suscitada per la presència de Maragall i per la reflexió a l'entorn de la "paraula viva" maragalliana. Després passaré a comentar un poema de Gabriel Ferrater en el sentit que pot ser interpretat com una opinió, com un judici implícit sobre la poètica de Carles Riba. En aquest últim cas, la meva operació serà més arriscada ja que, sense invocació d'autoritat, proposaré la lectura d'aquest poema ferraterià com un comentari reflexiu de Ferrater a la trajectòria poètica de Carles Riba.
I.- El text que primer vull comentar, «He cregut i és per això que he parlat» (C.Riba, Obres Completes, 3. Crítica, 2, Barcelona: Ed. 62, 1987, pàgs.415-427), forma part del recull pòstum de notes i assaigs ribians que el primer editor de les Obres Completes de l'any 1967, J.Ll. Marfany, anomena Polítics, intel.lectuals i altres assaigs). Com ja he dit, aquestes notes revelen una meditació que Riba manté a través dels anys i que, finalment, es resol en una frase que, invertint el títol, Riba va utilitzar en diverses ocasions com una divisa de presentació del seu procedir poètic: "He parlat i és per això que he cregut".
Les notes s'inicien el desembre de 1928 quan, motivat per la circumstància d'haver de parlar sobre J. Maragall, Riba es fixa en una cita dels salms que Maragall utilitza com a justificació de la seva poesia: "He cregut i és per això que he parlat". Riba queda pres d'aquesta frase que té, segons diu, el seu correlatiu en "si dubtés, no parlaria". "Es evident (diu Riba): Maragall troba en la frase un aval sagrat al concepte ordinari, l'heretat dels romàntics. No dubtar vol dir ésser sincer; i és sincer tot aquell, i solament aquell, que pensa d'acord amb el que ha sentit com a veritat i s'expressa en termes fidels al que pensa". A partir d’aquest moment, però, Riba comença ja a mostrar el seu punt d'inflexió respecte de Maragall perquè Riba, que per força dels signes del temps ja no pot sentir-se acríticament romàntic, creu que l'operació no és tan senzilla com Maragall pressuposa perquè nosaltres no som senzills i, en tot aquest camí, hi ha el perill de trobar no una veritat pura sinó, com diu ell, "una veritat particular, viciada per nocions i il·lusions no examinades". Aquestes dues formes de veritat són les que fonamentaran una de les reflexions clau en la poètica ribiana: el dilema entre espontaneïtat i sinceritat.
La nota següent, datada el març de 1930 i escrita a ran de la publicació de la correspondència juvenil de Maragall, està tota ella orientada a detectar la presència d’aquest dilema dins la producció maragalliana. "S'ha volgut sortir al pas dels escarafalls previstos, declarant des del pròleg que aquestes cartes són massa espontànies per ésser sinceres". I a partir d'aquesta observació, Riba es pregunta sobre la possibilitat d'un Maragall insincer. L'argumentació de la resposta és força el.líptica i del més pur estil ribià: comença per una explicació etimològica que acosta el mot "sencer", íntegre, a la noció de "no barreja" que el mot
"sincer" comporta, i això el du al mot "pur" que és el que, segons Riba, utilitzaria Maragall, o també "viva" quan es tracta de la paraula. I acaba resolent que, davant la frase amb la qual Faust intenta ironitzar el seu compromís amb Mefistòfil, "la paraula mor en passar per la ploma", la qual, en últim terme, nega l'escriptura com a expressió directe d'alguna veritat profundament sincera, en oposició a aquesta frase, Maragall hauria esgrimit, sempre segons Riba, els mots del salmista, a fi i a efecte de justificar la seva pràctica d'escriptor. Després d'això, Riba conclou: "Es natural, així, que per a Maragall la poesia fos essencialment i pràcticament comunicació (...) Que, discurs o història o crit, la seva base fossin veritats admeses. Que no representés sinó dades ja acceptades o immediatament acceptables. Que el poeta prengués damunt seu, a tot risc, la responsabilitat d'ésser entès. I sobretot cregut, per tal que no parlava sinó perquè ell mateix creia." Fins aquí Riba.
Bé, ja podem començar a veure que aquesta descripció de la poètica maragalliana és, a part de plausible, clarament interessada, pel fet que, precisament, tots aquests trets que Riba fa servir com a definitoris de l’actitud poètica de Maragall, en l’actitud poètica de Riba hi seran però de forma oposada. I així ho manifesta Riba en la penúltima nota, potser la més important ja que és la que explica el perquè de la inversió que fa Riba de la frase del salmista que Maragall utilitza. La nota està datada el gener de 1956, quan Riba està redactant el prefaci per a una antologia de la seva obra poètica que s'ha de publicar a Madrid. "Una d'aquelles ocasions -diu Riba- en què un home ha de respondre, no d'un acte, sinó de tot un paper, en el qual ha d'ésser jutjat". Donada la importància de les paraules de Riba per a la meva pròpia argumentació, em limitaré a fer-les sentir tal i com ell les va escriure. Diu Riba: "Penso en Maragall. Ningú que a casa nostra hagi estat poeta després d'ell, no es pot situar sinó relativament a ell... De sobte, amb la promptitud i la promesa d'un vers donat, se'm compon la divisa: «He parlat i és per això que he cregut». Com tot poeta lleial sobre un vers donat, m'inclino sobre la frase que misteriosament ha vingut a mi per comprovar-la i reconèixer-m'hi ¿Es el simple joc d'inversions que de l'àuria veritat ja banal fa sorgir la veritat complementària, més profunda, que amagava? Em murmuro la frase. (...) Així, doncs, pel poema acabat he sabut cada vegada què creia: i per tant, en què em podia creure sincer. Així doncs, cada vegada he hagut de comptar amb forces "inefables" que han posat en moviment el meu llenguatge pràctic de cada dia, el convencional, i l'ha empès cap a una primera condició de llenguatge natural. Aquella en què els noms realitzen llur destí ideal, que és d'ajustar-se naturalment a les coses i a llurs essències. (Ja som a Plató) Per aquí es produïa assajar de definir el que correntment se'n diu la inspiració i, si no tota la poesia, almenys la d'aquella categoria de poetes que, esperant i escoltant dins nostre la paraula en moviment -provocant-la-hi i tot una mica- ens deixem guiar per ella cap a les realitats i ens descobrim en les situacions emocionals que, pel fet d'ésser dita i de revelar-les, en certa manera ella crea.(...) El que distingeix aquesta mena de poesia és que la comunicació és en primer lloc del poeta amb ell mateix; i en primer lloc poètica la veritat que pel poema s'organitza. El poema és i està allí, en ell mateix i per ell mateix: no per a servir de potenciat instrument d'anunci."
Com molt bé ha observat Joan Triadú, Riba és potser el primer poeta català que, d'una manera obsessiva pren repetidament el misteri de la formalització de l'experiència poètica com a tema de la seva poesia. Des de tots els punts de vista, Riba s'esforça per formular el procés poètic de manera que es faci present en la pròpia composició del poema mitjançant un ús conceptual de la paraula, i teixida aquesta en una sintaxi laberíntica -fidel reflexa d'un pensament que es mira pensar a sí mateix a fi i a efecte que en el procés es reveli el coneixement. "He parlat i és per això que he cregut" és la inversió de la frase del salmista utilitzada per Maragall, i resumeix, en una divisa estricta, la inflexió que, fins i tot dins una semblant poètica idealista, Riba representa respecte de Maragall. Aquesta inflexió és, però, la que correspon als signes del temps. En el seu diàleg amb Maragall, Riba no fa més que aportar una inevitable característica de la poètica del seu temps: la fe en una autonomia del llenguatge. Aquesta aportació, que converteix els poemes en manifestacions d'una perversa autoconsciència lingüística, situa Riba en la poètica postsimbolista de l'anomenada poesia pura -la qual, amb tot, no deixa de ser, però, un manierisme romàntic, un exacerbament de la concepció ontològica del fet verbal iniciada per l'idealisme lingüístic en el qual podria també inscriure's la poètica maragalliana. La diferència radical entre la poètica de Maragall i la poètica de Riba no rau tant en el pressupòsit de la fe en el llenguatge, comú a ambdues, sinó en la forma com es manifesta aquesta fe. Per Marganell, un poeta pel qual la llengua era un instrument de comunicació, la paraula valia com a signe d'una referència, d'alguna cosa que ell havia pensat com a veritat, alguna cosa que, fins i tot pertanyent al terreny de l'inefable, trobava la seva formulació aproximada gràcies a l'energia d'una paraula viva, pura, és a dir, sincera. Però és sabuda la poca dedicació o preocupació estrictament lingüística que Marganell va dedicar a la llengua. L'actitud de Riba, en canvi, és molt diferent. Riba és ja un poeta intel.lectualment filològic, valgui l'expressió. Vull dir que per a Riba la qüestió lingüística era també una qüestió poètica, de manera que, com veurem més endavant, aquesta circularitat va ser el tema de molts dels seus poemes: com en la pròpia construcció poètica es revela el coneixement que la poesia és. Més enllà de la comunicació, la poesia serà doncs un ésser autònom capaç de revelar, en ella mateixa, i a través del procés fenomenològic que la constitueix, veritats impossibles de ser revelades d'una altra manera.
II.- El segon i últim exemple d'inflexió que voldria aportar va en el sentit de negar aquesta creença ribiana.
En aquest cas, però, i seguint en aquest joc de miralls que és l’interpretaria, m'he de fer del tot responsable de les reduccions, vàries, que segurament cometré per tal d'interpretar un poema de Gabriel Ferreter com un comentari seu a la trajectòria poètica de Carles Riba. Necessàriament, he de fer evident la relació, per tant, no puc evadir de donar primer una molt reduïda i nuclear descripció del que jo considero els principis que governen la poesia ribiana.
A la «Intenció de l'autor» que obria els assaigs de Els marges, Riba manifesta que no coneix altre mètode crític que el de "perseguir, fins el centre de l'obra si cal, els principis de la seva creació i refer-la llavors, en conjunt o en detall, mantenint implícits aquells principis" El que jo ara em proposo no és analitzar la poesia de Riba, ni fer literatura sobre la seva literatura. El que jo vull fer ara és triar d'entre el seu discurs personal alguns moments significatius, i extreure'n alguns principis que, segons el meu criteri, governen la poesia de Carles Riba.
Hi ha una paraula que resumeix, al meu entendre, l'experiència bàsica del primer llibre de Estances: es tracte de la paraula "joia", tan profusament utilitzada com a sinònim de inspiració i present en tants poemes, sigui en una forma explícita o en al·lusió indirecte.
[Exemples per recordar:
Est (1er. Ll): "Joia callada, endolçidora" (5,57); "i és ma pròpia joia el sol"(7,59); "i a la febre, aquesta coneixença tan viva del sentit" (10,62); "sinó amb l'encís d'una joia novella? (11,63); "Joia, dolça conqueridora" (12,64); "ha estat una joia callada" (14,66); "el secular heretatge de joia" (22,74); "Joia, sàvia creadora, oh imperial!"(23,75); "bella regina dels immaculats silencis" (31,83); "com he après de callar mes joies breves!" (34,86); "com el cabdill..així, Joia, te m'enmenes" (35,87]
I, mostra de la seva gran importància, és a la pérdua de la joia que es dedica el poema final d'aquest primer grup d'estançes (42,94):
Ténuament mon cant declina:
els mots són tendres i perfets;
mes, febre viva, tu no hi ets,
tu ja no hi ets, joia divina.La blava coma ponentina
escondí el flam etern del sol;
mes fins que venci el negre dol
un llarg reflex ens il.lumina.No per morir, joia divina;
sota l'or tímid d'un estel
jo esperaré el retorn fidel
del cant roent que ara declina.
De fet, el segon llibre d'Estançes és, majoritàriament, un lament per aquesta pérdua tot i que, al mateix temps, és també una indagació, la recerca d'un possible substitut per aquesta pérdua en la forma d'amor. També és una meditació sobre la fugacitat i una lluita per la permanència. Es llavors que trobem una altra paraula nuclear a la poesia ribiana: "forma". (Est, 2on Ll., 40, 134):
Tot és excés; i el silenci
no pot resistir
ser forma a tanta absència
i centre a la imminència
innúmera del que és per èsser i
ja demana el nom que compensi
d'ésse' a penes i fugir.
A partir d'ara ja, tota la producció poètica de Carles Riba anirà presidida per l'obsessió formal: a Tres suites, amb els seus sonets configuradors tant d'experiències quotidianes com de complicades reflexions estètiques, sobretot dins «Un nu i uns ulls»: (X, 146); a Del joc i del foc, amb les dues sèries de tannkas, sensacions gairebé gestuals de pensaments com visions, que tanquen entre elles dues uns "poemes per una sola veu" on s'hi assajen diverses formes tradicionals per a diversos continguts de reflexió, didàctics o narratius. També als sonets de Salvatge cor, els seus versos més humans en els quals, i dit per ell en el pròleg,"l'ordinari humà [s'ha] sobrepassat, com en una acció sobrehumana, expresant-se en la forma de poema més rigorosa". I encara també en el que serà el seu llibre més inspirat, Elegies de Bierville, on la forma clàssica avala un registre d'experiència que assoleix l'arquetipus ( Eleg., XII, «Endreça», 238):
Sota la noble expendida tendresa dels arbres de França,
consirós vora el curs noble i fidel del seus rius,
he volgut dona' a l'abundància del cor una antiga
regla que l'acordés amb el pudor de la veu.
Arribareu sense mi a la pàtria expectant, elegies:
de dolor a dolor la impaciència us empeny.
Erato, més continguda, perdona l'estrany, si l'onada
ara i adés ha saltat sobre els teus nombres severs.
Però la forma no és, per a Riba, un pur joc de miralls d'antigues tradicions, ni tampoc una estratègia ornamental en sí mateixa. La forma és, per aquest poeta, un component del i pel sentit, i també una exigència de validesa per a l'existència i per al ser de la poesia. L'any 1953, en les notes «Sobre poesia i sobre la meva poesia» i referint-se a les relacions entre vida i poesia, apunta: "He escrit poesia del que he viscut? Sens dubte. Ara: he viscut poesia que abans he escrit? Tendeixo a pensar que també. (...) I és que l'art revela la natura, li dóna consciència del que era en ella germinant i desitjant forma cap a la llum." (OC/3, 1986, pàgs. 253-263). De manera que, com expressa molt bé el sonet X de la secció «Un nu i uns ulls» de Tres suites (1937), [a OC/1, 1986 p.146], la forma és la única possibilitat d'existència que tenen el pensament poètic i l'experiència poètica. Aquest principi és tant important per Carles Riba que molts anys més tard insistirà encara sobre el mateix tema en un poema que havia de formar part d'un nou llibre que ell no arribaria a publicar: «Cançó d'amor davant d'un cos nu» [a OC/1, 1984, p.329]:
Et pensaré perquè només
el pensament té espera.
Tu reposes, pura en el que és;
jo construeixo el que era.
.......................Vindrà el teu cos contra el meu temps,
el temps des d'on et miro
i m'atardo en elsmots extrems
amb què intentava dir-ho.Forma! L'ombra és alta i pregon
el vent d'amor que hi dansa;
t'hi perdré, amb els ulls i el món
i el cor, que sol no es cansa.
Així doncs, la forma és primer un desig, una voluptat d'allò que, essent impuls natural, vol atènyer una existència perdurable. I és també una estratègia de la sinceritat i una manera d'expressar el sentiment a través de l'estil.
Ara, i segurament com a consequència d'aquesta necessària voluptat formal, arribarem a un últim nucli fonemental en la poesia de Carles Riba. De moment, i d'una manera provisional, l'anomenaré la fe en la paraula. La confirmació del propi Riba es troba en el seu escrit més important pel que fa al reconeixement de la seva poesia, l'article que ja he comentat al començament i que consta de vàries anotacions recollides sota el títol general de «He cregut i és per això que he parlat». Recordem ara un fragment de la penúltima anotació de Riba en aquest article, la que correspón al gener de l'any 1956. Per ella, serà el mateix Riba que ens parlarà de la seva fe en el llenguatge. Diu Riba: "Així doncs, pel poema acabat he sabut cada vegada què creia: i per tant, en què em podia creure sincer. Així doncs, cada vegada he hagut de comptar amb forces "inefables" que han posat en moviment el meu llenguatge pràctic de cada dia, el convencional, i l'ha empès cap a una primera condició de llenguatge natural.
En el mateix sentit de confirmació en la meva idea de l'actitud de fe en el llenguatge que Riba sosté, voldria ara acabar la citació amb la última nota de Riba, datada pel desembre de 1956. I vull aportar aquesta nota perquè per ella entrem ja en un altre terreny més compromès: l'espai en el que Riba fa coincidir la seva filosofia del llenguatge amb un idealisme radical que el situa ja clarament en el terreny de la paraula com a virtut teologal. Escoltem-lo: "Recordem Sant Agustí: «Cerquem com qui trobarà i trobem com a qui cercarà encara». Així també per a la paraula, camp inacabable de les indagacions i de les operacions del poeta. Déu en el Verb, paraula en acte etern proferida, s'expressa i manifesta. Nosaltres, imatge de Déu, només per la paraula formulada obtenim de saber el que hi ha dins la nostra ment. No creiem fins que hem dit el que creiem; però ho diem perquè en és dictat profundament el que hem de dir".
Bé, penso que després d'aquestes paraules ribianes, poca cosa ens queda per dir a nosaltres sobre els principis de la seva poesia. Ara bé, reduir la trajectòria d'un poeta a uns quants detalls interpretats com a nuclears és, segurament, una operació abusiva; però no m'ha quedat altre remei que fer-ho si vull presentar una evidència raonable del paral.lelisme que hi ha entre aquest itinerari de la poètica de Carles Riba i la trajectòria que segueix el protagonista del poema de Gabriel Ferrater que ara m'interessa comentar i que presento com un exemple de la inflexió que, respecte de Riba, representa Ferrater. En el benentés que Ferrater és un deixeble de Riba, un deixeble en la poesia del qual la influència ribiana hi és evident, i deixeble també per l'amor i el respecte que li ha demostrat dedicant-li unes de les millors pàgines crítiques que sobre Riba s'han escrit. Recordem, per començar, el poema en qüestió:
«Literatura»
Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-seobjectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, endeia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.
Sempre he pensat que, donat el tarannà poètic de Gabriel Ferrater, aquest poema havia de referir-se a algú concret. No és cap irreverència pensar que és possible que fos Carles Riba el poeta que Ferrater tenia in mente mentres anava descabdellant el símil narratiu. De fet, si recordem tot el que acabo de dir respecte dels principis latents en la poesia ribiana, la concordança salta a la vista: la joia, o "l'abundància del cor" -són paraules ribianes-, donen pas a la "voluptat formal" -també una forma ribiana de dir-ho-, mentres que l'ultima fase del trajecte, la "fe en el llenguatge", apareix perfectament explícita i teoritzada en els últims escrits de Riba. Acceptaria Riba l'ironia d'un poeta que, com ell fa amb Maragall, no pot sinó situarse respecte d'ell i, d'alguna manera, contradir-lo o posar en quarantena el tipus de poesia que Riba representa? No ho sabrem mai. Però confiant en que els morts tinguin més sentit de l'humor que no pas els vius, penso que aquesta és una interpretació plausible del poema. I, en tot cas, també penso que a les qüestions d'interpretació se'ls pot aplicar aquelles paraules que Antonio Machado, refent la cita clàssica, aplica a l'art : "El arte es largo y, además, no importa".
Pel què fa a mi, responsable de la conexió, he de confessar que em sembla del tot justificable. Sobre tot, perquè, sigui o no sigui Riba el poeta sobre el qual Ferrater opina mitjançant el poema, sí que el poema ferraterià és una mostra de la inflexió estètica i ideològica que Ferrater representa respecte de l'actitud davant de la poesia que poetes com Riba o, en general, de poetes que, com Riba, creuen en la virtut de la llengua per ser expressió de "forces inefables". No és pas aquesta l'actitud de Ferrater respecte de la poesia. Contràriament, i si hem de fer cas de les seves pròpies declaracions, podria dir-se que la majoria dels seus poemes són formalment i intencionadament assaigs, una poesia eminentment didàctica, interessada en formalitzar un contingut ja prèviament fet present a la consciència, o, dit altrament, interessada en formalitzar un coneixement ja acreditat en una experiència anterior al poema. D'alguna manera, i com Riba observava respecte de la de Maragall, la poesia de Gabriel Ferrater és una poesia amb voluntad radicalment comunicativa. I, contràriament a Riba -que Ferrater qualifica de "anti-realista" (vgs. G.Ferrater, Sobre la poesia de Carles Riba , Barcelona: Ed. 62, 1979, p. 12)- ell, Ferrater, es considera un poeta realista.
Són molts els escrits de Ferrater que testimonien aquesta actitud davant el fet poètic. Per exemple, i per citar un text que resumeix molts dels trets del seu pensament, recordaré ara unes paraules de l'epíleg a Da nuces pueris: "Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d'un poema, i no sé per què m'he d'obligar a confondre un viatge per l'infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d'estil només amoïnen les senyoretes aficionades." (A Papers. Cartes. Paraules, Barcelona: Quaderns Crema, 1986, p. 18). De tota manera, ens equivocariem de mig a mig si pensèssim que aquestes declaracions surgeixen d'una postura aproblemàtica respecte de la forma. Es evident que per a Ferrater, i com diu ell mateix: "en art tot és forma, i les formes d'art realista són precisament formes i no cap altra cosa" ( a Sobre literatura, Barcelona: Ed. 62, 19 pàgs. 139-141). El que passa és que per Ferrater la forma no adquireix, com sí ho fa per Riba, valències enigmàticament autònomes i de naturalesa suprarracional sinó que és un entramat rigorosíssim de tots els nivells lingüístics: des del mètric al retòric, i des del sintàctic a l'estilístic que prové del coneixement dels gèneres i de les formes de la tradició. Ara bé, aquesta forma és molt lluny de ser tractada com aquella "suma impossible" que tant fascinava Riba; per Ferrater és una pauta a escollir, una tècnica que, dominada, s'ha d'oblidar a favor d'algun contingut que el poeta percep amb claredat, que el pensa com a veritat i que el vol expressar com el pensa. Per això, segueix dient Ferrater: "Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat." ( A Papers. Cartes. Paraules, Barcelona: Quaderns Crema, 1986, p. 18). Finalment, i per acabar de marcar les diferencies respecte de la poètica ribiana, podem fixar-nos en unes declaracions de Ferrater tretes de l'entrevista que li va fer Federico Campbell: "Pues bien, yo pienso, como pensaba Montaigne y todo el mundo en los siglos XVII y XVIII, que el escritor antes de coger la pluma o la máquina de escribir, ya tiene que tener su tema bien precisado en la cabeza.(...) La idea de Eliot, la idea simbolista de que el tema se va creando a medida que uno trabaja, pues no funciona, salvo casos excepcionales" ( a Papers. Cartes. Paraules, p.512).
La interpretació que s'ha donat sempre a aquest poema de Ferrater ha estat la irònica. Però la ironia, que és un bon remei per a l'obvietat, és també una arma letal en alguns casos, vull dir que pot matar tot allò que, per ser més profund, no té una explicació fàcil, o netament objectivable. Per això, fent un exercici retòric deconstruccionista, m'agradaria ara posar de manifest una altra interpretació possible d'aquest poema: la interpretació directe i literal. Segons aquesta, el fet que el poeta, el calamar, es deixi temptar per l'inefable és part de la seva missió i el fet de morir devorat és simplement el seu destí. El destí de tot poeta que, com Riba -i també com el mateix Ferrater, el qual, finalment, deixarà la poesia per la lingüística- creu en la poesia com una forma de coneixement i en el llenguatge com en una reserva de noves formes d'experiència. Es clar que Ferrater no acceptaria pas la formulació ribiana segons la qual el poeta, creador de llenguatge, no se sent pas segur o capaç de dominar-lo sinó que més aviat s'oferir per a ser dominat per ell. Però sí hauria d'acceptar la seva pròpia formulació sobre aquest mateix tema que apareix clarament expressat en el seu poema «La mala missió» de Da nuces pueris (1960):
Hi ha un pou pavonat blau com el canó
del revòlver que vas mirar de nen.
Hi ha falgueres molt altes, i el tambor
del sol bat lluny i feble. Hi ha un ocell
estarrufat i verd i groc i bàrbar
com un tapís de ploma asteca, i crida
més llum, sempre més llum, i és per colgar-la
més sota terra. I tu la cercaries
fins a l'ultima pols, per entre fulles
caigudes i arrels aspres però fetes
a la mesura de la mà que estreny.
Hi ha un fres de móres negres, i les nous
són crustacis podrint-se, llefiscosos
i dolents com les llàgrimes. Hi ha troncs
que exuden. Hi ha metall d'èlitres vius.
Dins, tot això. Però ni hi entraràs.
No saps cap on tirar. Fa tant de temps
que van donar-te les direccions.
Atorrollat, has perdut els camins
i no tens esma. T'asseus, i recordes
que et van parlar d'un pou, no de camins.
Finalment, i precisament per tot allò que va ser, es innegable que pot considerar acomplert aquell desig que Riba ja va expressar ferventment l'any 1937 i que per ell constituia el que ell en va dir "un noble orgull: d'ésser algú dins una pàtria i dins una tradició i cap a un futur". Moltes gràcies.