EL CARRER MARSALA
1974 [1985]

I ara m'estiro els dits. Amb esment, em repasso el perfil dels ossos. Qui pot privar-me d'aquests exercicis innocents? Potser més d'un podria estar-ne queixós. Però molts han dit que era impossible d'estar d'acord amb tots els veïns alhora. I, davant d'aquesta situació, no és lícit que triï el que més em convingui?
 
D'una banda, sembla que seria millor de saber si un dentista posa bé o no els queixals. No deixar-ho a mans de l'eventualitat. D'altra banda, però, hi ha l'esponerós atractiu de l'atzar: tesi que no cal confirmar. Això em duu a pensar que sempre m'he esmerçat massa volent preveure, cobejant garanties. Per tant, m'haig d'instruir així: si a les sis no tinc dona, sempre podré pelar-me-la. Una instrucció clara, tonificant. També una altra: si no hi ha el Turó de la Fosca, hi haurà el Turó dels Solcs. Cada vegada més, les coses es simplifiquen: si no hi ha allò, hi haurà allò altre, igualment plaent i que produeixi la pessigolla justa a la gorja innervada. I aquesta pessigolla és l'eix del món, com deia aquell savi frare.
   
Aquesta tarda compraré el dira. Em fa vergonya. No ho hauria de fer. No sé si podré no fer-ho. Només depèn de mi en part. Hi ha tants factors que m'excusen i que no controlo!