ELS JOCS

Viure en un barri extrem, ens indueix

a passejar inquiets, com si volguéssim

trobar un racó de certitud, algun

sentit més ferm que l'envà de cantell

i el munt de bigues menjat per la crosta

de pols i pluja vella, i la botiga

dels gelats, amb les nenes que patinen

pel davant, i són sis per un parell

de patins estridents. M'arribo fins

al club de tenis Barcelona, que és

un club de rics, i vaig mirant els cotxes

que s'arrengleren a la porta, plens

de la voluntat bona d'ésser cotxes

de rics: com si diguéssim, de tenir

una certa ànima. Hi ha un MG

d'esport, del nou model disminuït

queno fa gaire vaig llegir que ha estat

fet per une certaine couche d'acheteurs

qui trouvent les modèles existants trop chers:

i vol dir els rics barcelonins, suposo.

Vaig vorejant la tanca. En un cantó

hi ha un court mal disposat, on es confinen

els nens principiants, i sempre els cauen

pilotes fora. Surt el nen, tot ros

(i blanc immaculat, car en el joc

no hi posa prou convicció). S'esvera

quan veu a fora uns garrofers dramàtics

i uns nens molt bruts que juguen al futbol

tan malament com ell al tenis: més

vivament, això sí. Coneix la por

i de la porta estant, busca amb els ulls

la pilota, i no deixa el seu recer

fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna

corrents, mort de vergonya si ensopega

i s'alça el crit golut de la canalla

que aguaitava una taca de l'albat.

Segueixo passejant, i ara sé on vaig.

Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una

fàbrica de productes farmacèutics.

Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.

Homes i dones, junts, van allargant

el dia tant com poden, sota els flocs

de grisor eixuta que s'atapeeix.

No pilotegen de per riure. Riuen

però juguen al bàsquet, i s'entrenen

pel joc d'equip, provant posicions

al camp, i variant-les i lligant-les.

M'agrada de fixar-me en el treball

d'una noia. Massa alta. Du un mallot

de ratlles fines, grogues i vermelles.

No és gaire bona tirant al cistell:

té sort si la pilota se li adorm

a l'anella de ferro, i els instants

s'allarguen. Si cau dins, vençuda,

la noia llança un crit i una rialla:

té la veu aspra, com els grans ocells.

Però combina bé, i té un bon amic

pel joc: qui millor juga de tots ells.

Rep la pilota de la noia, i no

la juga: ella de sobte arrenca a córrer

i rep la bola desmarcada i, justa,

la torna i, just, ell tira suaument.

Jo, com que sóc un doctrinari, ple

d'odis intel.lectuals, no sé deixar

que no vulguin dir res quan es distreuen,

cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.

Si ara me'ls miro i sento simpatia

per ells, vull creure que ells em fan sentit

dins el joc dels sentits que a mi em distreuen

per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure

que els moviments precisos d'aquests cossos

fan un bon precedent, no sé de què.