Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu cris ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al café
que és fet per esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
en us havieu vist
quan no es trobaven taxis
i havieu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà que diuen
quan no parlen de tu.
Isobre tot, hi pots
comptar, ni tu ni jo
sabrem mai més on para.
S'anisa confinant
per forts remots de terres.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòna.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Sera com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'unit Gueule Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

(G. Ferrater, Les dones i els dies, 1968)