CONVERTIR UNA OBRA de teatre en una obra de prosa de ficció és un projecte literari força insòlit. La transformació de novel-les en pel-lícules i serials televisius és molt habitual, i fins i tot jo he tingut alguna experiència en aquest tipus d'adaptacions. La «novel-lització» de pel-lícules i sèries de televisió també és un gènere bastant estès, però força menysvalorat. Hi ha nombrosos exemples d'obres de prosa de ficció que s'han adaptat per ser representades (tot i que gairebé mai no les han adaptat els autors originals), però el trasllat d'una història de l'escenari al paper és possiblement el tipus d'adaptació més estrany. Per això potser és interessant que expliqui com i per què ho vaig fer amb Draps Bruts.

Sembla que la majoria de les idees que tinc a l'hora d'escriure ficció busquin el desenvolupament expansiu i complex que és possible en una novel-la. Vaig escriure la meva primera obra de teatre, The Writing Game, perquè em va semblar que el material bàsic de la història, que versava sobre cinc persones que prenien part en un taller d'escriptura creativa, posseïa les «unitats» que prescriu la dramatúrgia clàssica: el temps, el lloc i l'acció. Ajudar a muntar aquesta obra al Birmingham Rep el març de 1990 va ser una experiencia d'allò més apassionant i divertida. De The Writing Game en van sortir dues produccions més, i va estar gairebé a punt d'escenificar-se a Londres i Nova York. Allò em va engrescar a provar d'escriure una altra obra (de fet, vaig projectar una trilogia d'obres sobre la vida literària a la societat contemporània). Vaig pensar que el tema principal tornava a ser inherentment dramàtic: l'entrevista de celebritats.

Com a genere periodístic, l'entrevista es remunta fins al segle XIX, quan la Gran Bretanya la va importar dels Estats Units; però, aquests darrers anys, tant l'extensió que ocupen en total com la llargada de les columnes han augmentat enormement. Quan vaig començar a escriure novel-les, a finals de la década dels cinquanta, gairebé mai no es feien entrevistes ala novel·listes, llevat que fossin molt famosos, i ningú no va mostrar cap interés a entrevistarme fins pels volts de 1980. Avui dia, en canvi, l'entrevista (no només als diaria i les revistes, sinó també a la ràdio, la televisió i fans i tot Internet) és una part rutinària de la promoció de gairebé qualsevol tipus de producció artística.

La relació entre l'entrevistador i l'entrevistat també ha canviat al llarg del mateix període. Les converses afables i deferents d'antany han esdevingut més punyents i agressives. Els entrevistadora volen sang (la sang de revelacions noves i personals) a canvi de la publicitat gratuita que ofereixen als personatges. Volen reivindicar les seves personalitats propies i fins i tot demostrar el seu talent literari. En conseqüència, tenen l'oportunitat de convertir-se en celebritats menors. D'altra banda, els entrevistats tendeixen a sentir-se dolguts i traïts pel tractament que han rebut.

Em va semblar que l'entrevista periodística era el material idoni per a una obra de teatre, ja que pot ser un combat, una transacció, una confessió, un acte de seducció, o totes aquestes coses una darrere l'altra. A la meva obra ho vaig complicar tot una mica més ideant que, a l'escena central, sense saberho, l'entrevistadora fos entrevistada per l'entrevistat, que posa en perill la seva intimitat gelosament guardada durant el procés. Escriure (i reescriure sovint) l'obra va ser bàsicament qüestió d'incrustar aquesta acció en un context de relacions humanes, i llavors trobar una resolució dramática per als problemes que ocasionava. Però no va ser fins que van acceptar la producció de l'obra, quan faltaven dos mesos per a l'inici dels assajos previstos, que vaig trobar un desenllaç satisfactori.

Va semblar que l'obra, que es va estrenar a Birmingham el mes de febrer de 1998, va complaure el públic, però no va agradar prou ala crítics de la premsa escrita nacional per garantir-ne un trasllat a Londres o perquè s'animessin a fer-ne una producció nova en un altre lloc. Pels volts de set mil cinccentes persones van veure l'obra a Birmingham. Vaig preparar el text de l'obra perquè fos publicat per Secker & Warburg sense l'esperança que acaparés l'atenció de gaires milers de persones més. De fet, les obres de teatre impreses, fins i tot les que han escrit dramaturgs coneguts, no es venen gaire. De tant en tant, però, em ballava pel cap la idea de mirar de reescriure l'obra com a ficció en prosa.

Quan es va anunciar la publicació del text de l'obra, un nombre sorprenent de persones dels mitjans de comunicació i el món literari van donar per fet que es tractava d'uná novel-la nova basada en la meva obra, i va semblar que perdien interés quan esbrinaven que no era així. Aquell fet em va fer reflexionar més sobre la possibilitat de convertir Draps bruts en una novel-la curta, format amb qué podia arribar a un públic diferent i molt més ampli (no tan sols a la Gran Bretanya, sinó també a altres països, on les probabilitats de veure l'obra en escena o publicada eren mínimes). Tanmateix, no vaig actuar fins que el mes de març de I999 vaig assistir a un congrés sobre traducció a París. Em va venir a buscar a l'aeroport la meva editora francesa, que s'havia acabat de llegir l'obra, i el primer que em va dir va ser que li encantava i que la volia publicar. Quan li vaig comentar la idea d'una versió en format de novel-la curta, fins i tot es va mostrar més entusiasmada. Vaig decidir que, si l'havia d'escriure, aquell era el moment ¡don¡, i, així que vaig arribar a casa, vaig arraconar altres projectes i em vaig posar a treballar.

Sempre havia concebut Draps bruts com un relat més que com una novel-la, com un llibre curt que retingués l'estructura dramática i la textura de l'obra original. Potser una raó per la qual l'adaptació a prosa de ficció d'obres de teatre és tan poc habitual es que les obres s'haurien d'ampliar d'una manera considerable per assolir la llargada mitjana de les novel-les (però si s'amplien es corre el perill de destruir la qualitat essencial de l'original, així com la concentració dramática en alguns moments decisius de la vida dels personatges). «Obrir» la meva obra per inserir-hi descripcions lentes de la vida passada dels personatges, o explicacions detallades dels seus processos mentals, seguint un estil típicament novel-lesc, hauria estat, a parer meu, una equivocació molt greu. L'única inclusió significativa que vaig efectuar va ser al quart i últim capítol, en qué la major flexibilitat de la forma narrativa em va deixar presentar el canvi que patien els sentiments del personatge de l'entrevistadora amb més profunditat i detall del que permetien els límits d'una obra ben feta.

Pel que fa a la resta, la història es desenvolupa dins el relat, igual que a l'obra original, mitjançant el diàleg i la interacció dels quatre protagonistes, en tres ocasions i durant un període de tres setmanes. No es té informació privilegiada sobre el que pensen els personatges, i la perspectiva narrativa no queda limitada al punt de vista d'un personatge. Evidentment, aquesta técnica novel-lesca no és nova.

Si funciona o no, ho ha de jutjar el lector; però val a dir que vaig trobar l'exercici en qüestió molt interessant i profitós. A més a més, mentre el feia, em vaig beneficiar enormement de les discussions i les revisions sobre l'obra que van tenir lloc durant els assajos, i dels records que en tenia després d'haver-la vist representada en nombroses ocasions. És interessant el fet que totes les modificacions de l'obra que es van efectuar durant els assajos, fos quin fos l'origen, hagin passat a formar part de la propietat intel-lectual de fautor. Com a mínim un dels acudits del text s'hauria d'atribuir al Brian Protheroe, que interpretava el paper de l'Adrian, i hi ha matisos en expressions i gestos que han estat traslladats de la producció teatral al relat. Malgrat que també hi va haver frases i passatges de l'obra que es van eliminar en diverses fases del procés, o bé per manca d'espai o bé perquè presentaven problemes quant a l'escenificació, sí que em van semblar útils per al relat. Quasi tots els fragments del perfil hostil que la Fanny Tarrant escriu sobre el Sam Sharp, per exemple, formen part d'aquesta categoria. Trobar-los una utilitat va ser un dels plaers inesperats d'escriure el relat; i és que, com a la majoria d'escriptors (em penso), detesto desaprofitar tot el que m'hagi suposat un esforç.