Llibre d'estil de la Universitat Pompeu Fabra; Edicióo electrònica

Introducció
Aspectes de presentació d'un text
Model de llengua
Criteri general: varietat  
estàndard de la llengua
Ús d'arcaismes
Ús de dialectalismes i de col·loquialismes
Ús d'estrangerismes
Expressió clara i entenedora
Ús igualitari del llenguatge

Qüestions gramaticals
Els signes de puntuació
Criteris d'utilització de la cursiva, les cometes i la negreta
Criteris d'escriptura de majúscules, minúscules i versaletes
Les abreviacions: classificació i criteris generals d'utilització
Criteris per a l'escriptura de números i de quantitats dins d'un text
Criteris per a l'elaboració i la presentació de referències i de citacions bibliogràfiques
Criteris de traducció de noms i títols
Apèndix 1: Llista d'abreviacions
Apèndix 2: Llista d'Universitats

 






Model de llengua

CRITERI GENERAL: VARIETAT ESTÀNDARD DE LA LLENGUA

L'estàndard és, en la definició que en dóna el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa obra normativa, és estàndard allò "que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència".

La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.

Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història un procés d'estandardització; és a dir, han anat configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—, i en d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per exemple l'alemany i també el català.

Des de la seva doble condició d'administració pública i d'institució al servei de la docència i de la recerca, el model de llengua utilitzat a la Universitat Pompeu Fabra ha de respondre a les característiques de la varietat estàndard, que és neutra i formal per definició. Amb tot, aquesta varietat formal pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals, amb les quals s'adequa a les peculiaritats i a les exigències de cada situació de comunicació: escrits de caràcter intern, documentació de caràcter extern, discursos i comunicacions institucionals, publicacions de tota mena, tractats teòrics de qualsevol disciplina o treballs de recerca, entre d'altres.

En funció, doncs, de cada situació de comunicació concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari específics —sempre dins la formalitat i la neutralitat que caracteritzen la varietat estàndard—, però defugirà en tot moment tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o arcaïtzants com els manlleus innecessaris i les estructures o el lèxic considerats dialectals, informals, col×loquials o vulgars.

El model de llengua de la Universitat Pompeu Fabra ha de respondre, per tant, als trets generals de la varietat estàndard, i s'ha de caracteritzar per la seva formalitat, la seva concisió, la seva claredat i la seva neutralitat —és a dir, l'absència d'usos discriminatoris, sexistes o d'altra mena.

Darrera actualització: 15-02-2005
cercar