| Criteri general: varietat estàndard de la llengua
|
|||
| Expressió clara i entenedora | |||
| Ús igualitari del llenguatge |
Model de llengua
CRITERI GENERAL: VARIETAT ESTÀNDARD DE LA LLENGUA
L'estàndard és, en la definició que
en dóna el Diccionari de la llengua catalana
de l'Institut d'Estudis Catalans, "la varietat lingüística
que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau
d'anivellament, de codificació, de confluència i d'acceptació
en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències
dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells,
els membres d'una comunitat". Com a adjectiu, i d'acord amb la mateixa
obra normativa, és estàndard allò "que té
unes característiques mitjanes que serveixen de referència".
La varietat estàndard de la llengua és, doncs, el punt de
trobada de les diverses varietats geogràfiques, o dialectes, i
de les diverses varietats socials, o sociolectes, i constitueix un instrument
de comunicació neutre i comú a tots els parlants, vàlid
per respondre a les necessitats comunicatives de l'administració
pública, de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació
i indispensable per cohesionar i prestigiar la llengua.
Totes les llengües de cultura han seguit al llarg de la seva història
un procés d'estandardització; és a dir, han anat
configurant una varietat estàndard, en ocasions a partir d'un sol
dialecte —com han fet per exemple el francès i l'espanyol—,
i en d'altres sobre la base d'un dialecte, però tenint en compte
i integrant-hi les diverses varietats dialectals —com han fet per
exemple l'alemany i també el català.
Des de la seva doble condició d'administració pública
i d'institució al servei de la docència i de la recerca,
el model de llengua utilitzat a la Universitat Pompeu Fabra ha de respondre
a les característiques de la varietat estàndard, que és
neutra i formal per definició. Amb tot, aquesta varietat formal
pot tenir diversos registres o nivells, és a dir, varietats funcionals,
amb les quals s'adequa a les peculiaritats i a les exigències de
cada situació de comunicació: escrits de caràcter
intern, documentació de caràcter extern, discursos i comunicacions
institucionals, publicacions de tota mena, tractats teòrics de
qualsevol disciplina o treballs de recerca, entre d'altres.
En funció, doncs, de cada situació de comunicació
concreta, la llengua se servirà d'uns girs o d'un vocabulari específics
—sempre dins la formalitat i la neutralitat que caracteritzen la
varietat estàndard—, però defugirà en tot moment
tant les estructures o el lèxic considerats arcaics o arcaïtzants
com els manlleus innecessaris i les estructures o el lèxic considerats
dialectals, informals, col×loquials o vulgars.
El model de llengua de la Universitat Pompeu Fabra ha de respondre, per
tant, als trets generals de la varietat estàndard, i s'ha de caracteritzar
per la seva formalitat, la seva concisió, la seva claredat i la
seva neutralitat —és a dir, l'absència d'usos discriminatoris,
sexistes o d'altra mena.
