Informe de la comissió delegada de la JPDI per al seguiment de l’adaptació de la nostra Universitat a l’EEES. Síntesi i conclusions

11.12.2006


En posar en marxa l’adaptació experimental de la nostre Universitat a l’EEES, la JPDI va anomenar una Comissió de seguiment del procés, tant des del punt de vista del procediment com des de la perspectiva de les seves conseqüències acadèmiques i laborals.

El desplegament del nou model ha rebut nombroses crítiques per part dels professors. En la presentació que es va fer al Claustre del 21 de novembre de 2006, es feia referència a dificultats degudes a “la tradicional oposició a qualsevol canvi” per part dels implicats. Si és cert que aquest tipus de resistències apareixen generalment quan es demana un esforç afegit, no és menys cert que el seguiment realitzat per la JPDI posa de manifest que existeixen raons fonamentades per a la crítica i per interrogar-nos sobre alguns problemes que planteja aquesta adaptació, tal com s’està duent a terme a la UPF. El nostre treball queda materialitzat en els documents següents:

  1. Informe sobre el procés d’implantació i d’avaluació del “mètode Bolonya” (en la terminologia PQE_UPF) (Eva Pujadas)

  2. Reflexions a partir d’una lectura crítica del Manual d’introducció a la docència. (Patrick Zabalbeascoa)

  3. Aplicació experimental en els diferents Estudis: hores de treball i distribució de la feina. Quadre comparatiu (Clara Lorda)

  4. Sobre la càrrega docent (Pere Jodar)

  5. Experiència d’adaptació a les normes de Bolonya de l’assignatura Història Política i Social Contemporània II de Ciències Polítiques (Josep Pich)

  6. La meva experiència en l’aplicació de les normes de Bolonya a l’assignatura denominada “Fonaments culturals i temàtics de la traducció especialitzada humanístico-literària” (Lluís M. Todó)

  7. L’aprenentatge de les llengües estrangeres i l’adaptació a l’EEES de la Facultat de Traducció i Interpretació (Clara Lorda)


Aquest documents contenen dades generals i reflexions sobre aspectes particulars. Sintetitzem el conjunt en els següents 10 punts:


  1. El procés no s’ha plantejat a partir del debat i l’experiència dels actors d’aquesta transformació. Ha estat dirigit des del PQE, que va nomenar uns coordinadors de les diferents titulacions, que van aplicar, seguir i avaluar el procés. Tanmateix, aquest coordinadors no van disposar de temps per reflexionar sobre els mètodes d’avaluació que els hi van ser proposats, que només van poder modificar mínimament (cf. doc 1).

  2. Paral·lelament, es va publicar un Manual d’introducció a la Docència que pateix també d’absència de debat real, de manca d’unitat i de falta d’aclariments sobre alguns aspectes cabdals, com ara la qüestió de l’avaluació de la docència, que no considerem satisfactòria, però que té efectes sobre la carrera docent, o el copy right dels materials publicats en sistemes intranet (cf. doc 2).

  3. L’experiència dels quatre Estudis ha tingut algunes variacions. Malgrat això, tant els coordinadors com els professors que han seguit les orientacions de manera estricta afirmen que portar a la pràctica les noves directrius suposa moltes més hores de feina pel professor. En aquest sentit, cal remarcar que la diferència de condicions de partida (disponibilitat de professors ajudants o becaris contractats per Seminaris i correccions) o d’exigència (alguns coordinadors han intentat que el canvi no impliqués, a priori, més hores de dedicació del professorat) ha fet la tasca més o menys feixuga segons els Estudis (cf. doc 3). Ens preocupa especialment, que s’arribi a comptabilitzar amb justícia en el PAD l’esforç que es demana en preparació de material i tutories, juntament amb les altres obligacions que configuren el servei del PDI, així com l’establiment d’una proporció equànime entre aquest còmput i les tarifes per crèdits que es demanen als estudiants.

  4. Il·lustrem les consideracions generals del punt anterior amb dos testimonis de professors. El document 4 “Sobre la càrrega docent”, comptabilitza les hores de feina que implica l’aplicació de les iniciatives que es proposen en el Manual d’introducció a la Docència i posa números al fet que les noves orientacions fan “invisible” l’ampliació del volum del treball del professor (cf. doc 1). El document 5, “Experiència d’adaptació a les normes de Bolonya de l’assignatura Història Política i Social Contemporània II”, posa de manifest que aquesta experiència ha estat positiva gràcies al suport que va rebre i la participació de becaris i estudiants de 3er cicle en els Seminaris. La seva conclusió és la necessitat de més recursos humans i d’espais adients. Aquesta necessitat no pot quedar coberta, de moment, atès que s’ha decidit realitzar la transformació a cost zero. Considerem necessària una reflexió a fons sobre la política de professorat de la UPF, tant pel que fa a la justa valoració de l’esforç requerit al PDI, com pel que fa a la necessitat d’increment del professorat estable, per tal de poder desenvolupar una docència de qualitat en el nou paradigma. Demanem a totes les autoritats polítiques i acadèmiques un compromís seriós pel que fa a cobrir les necessitats financeres que necessàriament han d’acompanyar a la implementació dels nous ensenyaments universitaris en el marc de l’EEES.

  5. Disposar d’espais adients significa l’existència d’aules per Seminaris, de sales de treball autònom pels estudiants, de despatxos suficients per les tutories i pel treball de preparació. A l'esmentada ponència al Claustre, es reconeixia que “l’arquitectura de la Universitat ha de canviar per adaptar-se a les noves necessitats”. Canviar primer les pràctiques sense disposar de les infraestructures necessàries, tal com s’està fent, constitueix un dels factors de la “precarització” del nostre treball (cf. doc 1).

  6. Uniformitat del model per coneixements d’àmbit molt diferents. En efecte, hi ha assignatures que s’adapten menys al model que se’ns proposa, com aquelles que necessiten d’un in-put teòric més gran (cf. doc 6). Tanmateix, matèries que per les seves característiques necessiten dinàmiques actives com les que se’ns proposen, pateixen de la reducció d’hores de classe (cf. doc 7).

  7. D’altra banda, observem en les orientacions de la nostra universitat un cert menyspreu indiscriminat de l’ensenyament pre-Bolonya (cf. doc 2) sense distingir els aspectes positius i negatius del passat universitari en el què tots nosaltres ens hem format ni prendre en consideració l’experiència acumulada durant els nostres anys d’exercici professional..

  8. Els responsables de la nostra Universitat han iniciat l’elaboració d’un nou model per comptabilitzar el PAD. Manifestem la nostra preocupació pel fet que tampoc en aquesta qüestió s’ha promogut cap debat intern entre el professorat, especialment a causa de la “invisibilitat” de la tasca docent a la què ens hem referit al punt 4 (cf. doc 1).

  9. Ens preguntem si la disminució d’hores presencials en algunes matèries, l’anatema llençat contra la “transmissió de continguts” i el treball que se’ns demana sobre les competències anomenades “transversals” redundaran en la formació de bons professionals.

  10. Finalment, la Comissió manifesta els seus dubtes seriosos sobre si el procés endegat farà possible la convergència desitjada amb altres universitats europees. Per començar, sembla que no coincidirem en els anys de durada del Grau ni en les hores de classe (cf. doc 7). En particular, a la UPF, l’organització trimestral (que, d’altra banda fa més feixuga la tasca del professor, cf. doc 4) suposa d’entrada una diferència bàsica respecte el conjunt de les universitats europees.


En conclusió i resum, aquesta Comissió considera que la Universitat Pompeu Fabra hauria d’haver començat consultant els docents i obrint espais de debat a l’entorn de les modalitats d’adaptació possibles. Assenyala així mateix que hauria calgut realitzar en primer lloc les inversions infraestructurals necessàries (en personal i en espais) amb la finalitat d’assegurar l’èxit del nostre procés de convergència. Del treball de la comissió es deriva que una transformació reeixida implicaria aplicar criteris de flexibilitat, d’acord amb les exigències de les diverses modalitats de coneixements. El canvi cap al nou paradigma, enfocat decididament cap a l’activitat de l’estudiant, hauria de recollir els millors aspectes de la nostra tradició universitària. Demanem als responsables de la Universitat una correcció, car les condicions que acabem d’enumerar ens semblen imprescindibles per a assolir els resultats que s’esperen d’aquest procés, és a dir, la bona formació dels universitaris i la convergència amb el conjunt de les universitats europees.